dimecres, 30 de desembre de 2015

La mort sota les estovalles



Imatge extreta de Google

Fa uns dies, escoltava a RAC1 un debat animat sobre els temes de discussió més habituals en les sobretaules nadalenques. Els tertulians comentaven que, en el seu cas, els reptes laborals, els àpats i la política –l’assemblea de la CUP protagonitza converses enceses de les quals és complicat sortir-ne amb vida- eren algunes de les qüestions més comentades. Tot plegat, fantàstic: reunions entranyables, plats exquisits i plans de futur envejables. Una vegada més, entre tantes altres ocasions, que fullejo revistes o bado davant de la televisió, em vaig preguntar: a qui s’adreça exactament aquesta gent?

No cal parlar de refugiats, ancians abandonats, infants maltractats o persones que malviuen al carrer per denunciar l’exclusió terrible que promouen aquestes Festes perquè cada cop són més amplis els sectors de la població que se’n senten al marge. A diferència dels debats radiofònics, en els consultoris dels psicòlegs hi apareixen temes recurrents, ben allunyats de les omnipresents referències a la família feliç, estretament lligades al consumisme, amb les quals ens saturen els mitjans. Les persones -per posar només uns quants exemples-, que han sofert una ruptura sentimental dolorosa o no podran veure els fills perquè són a l’estranger, no se senten representades enlloc i poden arribar a creure, de forma completament equivocada, que la seva situació vital és disfuncional.

A sota de le estovalles, hi batega la mort. Durant el Nadal o el Cap d'Any, es fa present de forma particularment profunda l’absència dels éssers estimats, de la mateixa manera que s’intensifica el temor a la nostra pròpia finitud. En la majoria de reunions parlar-ne és un tabú i per això es bandeja ràpidament la memòria dels difunts, tot introduint qualsevol anècdota que ens estalviï el mal tràngol d’haver d’evocar el sofriment, la decadència i desaparició d'aquest món. Òbviament, la manca d’acceptació no fa pas desaparèixer la desagradable realitat sinó que provoca que l’angoixa s’accentuï. Paradoxalment, l’estratègia de negació que suposadament ens hauria de permetre gaudir de la celebració es converteix en un impediment per assaborir-la amb vertadera plenitud.

Ben conscients d’aquesta tendència contranatural, han sorgit impulsors d’iniciatives com Death Café –del qual ja hem parlat en aquest blog-, Modern Loss o The Dinner Party. Es tracta de trobades en les quals es despatologitza el dol i és possible conversar tranquil·lament de com enfocar la vida després d’una pèrdua, per més devastadora que hagi estat. Cap dels presents suggerirà subtilment que interrompis el discurs ni marginarà l’altre pel fet de generar un clima de tensió indesitjable. El resultat d’aquestes propostes ha estat tan favorable que nombrosos assistents han declarat que l’experiència els ha ajudat a superar el terror crònic a la malaltia i la mort. Allò patològic, doncs, no és pas la inevitable pèrdua ni la reacció de sofriment que l’acompanya –quelcom perfectament normal- sinó la manca d’espais on poder compartir el desconsol.

Més enllà d’aplaudir aquestes iniciatives concretes cal que ens preguntem quina mena de societat hem construït, en la qual se’ns convida a esborrar l’empatia vers el sofriment aliè i se’ns exhorta a passar pàgina de la pena, quant abans millor. Si no superes ràpidament les suposades “fases del dol” de Kübler Ross deu voler dir que ets dèbil o t'has abandonat i el pes de la culpa recaurà novament sobre les teves espatlles. No importa la mena de vincle que vas establir ni les històries que vas teixir conjuntament amb la persona que ja no hi és. Cal que recorris les diferents etapes sense mirar enrere, com si pedalegessis per guanyar el Tour de França. L’última cosa que ens faltaria ara és que sortís una aplicació pel mòbil, com la famosa “Noche de Paz” però, aquesta vegada, en comptes de desviar l’atenció de l’actualitat, ens convidaria a eliminar de la conversa qualsevol referència al patiment. Poca broma, de segur que tindria un èxit aclaparador.





dimecres, 23 de desembre de 2015

Conte de Nadal sense joguines


Infants jugant al carrer. Imatge extreta d'El Ventano

Imagineu-vos un futur en el qual existís un dirigent amargat que proposés un decret en virtut del qual el Tió hagués de deixar de cagar i els tres Reis d’Orient no estessin autoritzats a portar més joguines a la mainada. Tots els troncs serien retirats de les llars i unes patrulles d’agents, amb molt males puces, pentinarien els camins per tal d’impedir que Ses Majestats i llur seguici els poguessin transitar. Així, els Mags no podrien arribar al nostre país, amb aquells sacs enormes, carregats de regals. A banda dels comerciants i els fabricants de joguines, els representants del meu gremi de ben segur que s’oposarien a la inhumana mesura, per l’efecte nefast que tindria en el desenvolupament infantil, atesa la conseqüent pèrdua de capacitat lúdica i un llarg ecètera de calamitats –exclamarien-, les seqüeles de les quals s’arrossegarien fins a l’edat adulta.
Malgrat el rebombori generalitzat, ocasionat pel dràstic decret, parlaria un ancià per recordar que, de fet, moltíiiissimes dècades enrere, hi va haver un temps en el qual, encara que costés de creure, pràcticament no hi havia cap infant que durant les Festes rebés mòbils d’última generació, jocs d’estratègia, nines vestides de princesa, contes en tres dimensions, pilotes del Barça o disfresses de la Guerra de les Galàxies. La veu venerable guardaria un record remot per compartir en comunitat. Aquella mainada, diria, assenyalant amb un dit enlaire, no va pas tenir cap problema, durant la maduresa, ans al contrari. Tots aquells que es criaren al carrer van ésser, amb bastanta diferència, les persones més assenyades del seu temps.
Juntament amb la colla s’esplaiaven defora perquè això encara era possible. Saltaven a la corda; jugaven a la xarranca o s’empaitaven sense parar. Una mena d’entreteniments que avui estan recollits als Museus i als llibres digitals d’Història. Aquells nens i nenes gairebé mai no pronunciaven les famoses paraules que surten avui en dia de la boca dels menuts: “M’avorreixo”. Sempre trobaven una excusa per aplegar-se i compartir interminables estones submergits en esbojarrades aventures, que s’inventaven entre tots. Si s’enfilaven pels arbres, badaven o perdien el temps a cor què vols, el psiquiatra no els receptava medicació per corregir-los el comportament. Més d’una àvia li hauria llançat una sabatilla pel cap, al metge que s’hi hagués atrevit. Aquelles criatures, a la nit, dormien com soques. Ningú parlava d'obesitat a les escoles.
Les llars no s’omplien d’andròmines inútils i els abocadors estaven més alliberats de deixalles. I és que en aquells temps –recordaria el vellet davant la sorpresa de tothom- ser pobre no implicava cap humiliació. Si als mitjons de la quitxalla hi havia un forat, es sargia sense problemes i en cas que els talons es gastessin, el sabater hi posava unes tapes. Els adults no necessitaven demostrar que s’estimaven mitjançant obsequis ni premiaven els fills amb béns materials. Prou que ho sabien: el seu deure era comportar-se correctament i, en cas de no fer-ho, potser els cauria algun calbot. En aquell punt del relat, malgrat la fal·lera de l’orador per rememorar el passat, ja hi havia un pedagog que se sentia profundament ofès: Escriuria un article en contra d’aquella mena de discursos, promotors del maltractament infantil.
I és que la història no tindria un final feliç, com era de preveure. La multitud que escoltava l’ancià, al bell mig de la plaça, el va expulsar a puntades de peu, mentre el titllava de guillat. El governant que va tenir la infausta idea va ser substituït ràpidament per un altre que reinstaurà l’ordre i féu rutllar la roda del consum com Déu mana. Els pares i mares van respirar alleujats perquè tornarien a fer hores extres, per tal de poder sufragar les despeses… Però hi va haver dos germans que es van quedar astorats, mentre provaven de comprendre, arraulits en un racó, les paraules del senyor que havia acabat de parlar. Si aquell any els Reis tampoc els deixaven joguines potser volia dir que eren els més originals i trempats de la classe. Mentre caminaven cap a casa, ben agafats de la mà, un somriure d’alegria els va il·luminar el rostre. Havia arribat el Nadal.



dimecres, 16 de desembre de 2015

Les sèries (de la nostra vida)




La dona que mirava la tele, de Dolors Miquel (fragment).

Hi ha moltes persones que parlen de sèries, ara. A la televisió, a la ràdio, en columnes als diaris, en incomptables pàgines a Internet. Vas a sopar i la gent parla de sèries. Són tan experts que fan mitja por. Ho han vist tot, tot i tot, com deia la nena aquella rossa de l’anunci, que ens volia fer creure que les companyies d’assegurances anaven de bona fe. Preguntem-nos a què dediquen el seu temps lliure –as Perales said-.  A part d’estar enganxats a la pantalla, poc temps els deu quedar per  sortir a passejar el gos o conversar amb la família. Si t’hi poses a pensar, hi inverteixen un munt d’hores, posades l’una al costat de l’altra, perquè no n’hi ha prou amb dominar les trames, fil per randa: cal saber-se de memòria la trajectòria completa dels intèrprets, els guionistes, els productors i el noi dels encàrrecs. Deu sèries, de set temporades, més o menys. Els Soprano, Twin Peaks, Joc de Trons, Mad Men, A dos metres sota terra, Orange is the new black, The walking dead, The Wire, The Big Bang Theory, Homeland i tantes altres, que desconec o no puc recordar. Penso que caldria començar a fer sumes i multiplicacions, com se sol fer amb les hores de son o les que passem asseguts a la tassa del vàter. En el decurs d’una vida, paga la pena dedicar tanta atenció a aquest devessall de capítols?

Jo no m’hi volia enganxar, de cap manera. Primera, perquè la immensa majoria són  de factoria estatunidenca i, encara que siguin boníssims amb els guions, aquesta gent, sempre t’acaben endinyant la seva visió del món. Ho sento pel tòpic però la colonització cultural la visc amb una ambivalència que em fa sofrir. M’envaeix el pànic a desaparèixer. Val a dir que si mires les produccions catalanes i espanyoles, la immensa majoria de vegades, et sents tractada com una menor. Ni Merlins, ni Polseres Vermelles, ni res de res. A mi tot em sembla deixalla de la pitjor espècie. Segona, perquè és fàcil quedar-hi ben atrapada i quan no tens la propera "season" a mà, t’aclapara la síndrome d’abstinència. Ara entenc el nom d’aquella pàgina de descàrregues, seriesyonquis. Vaig mirar la primera temporada de House of Cards i com que em va decebre –un cop coneixies el plantejament, tot era anar-se repetint, en una previsible espiral d’avorriment-, em vaig sentir immunitzada.

Però després va arribar The Good Wife i les coses van començar a canviar. De primer, vaig trobar que era una història d’advocats, a l’estil Perry Mason però de versió actualitzada i amb visió femenina. Capítols que plantegen casos judicials, que habitualment acaben bé, alhora que es descabdellen les vicissituds vitals dels diferents protagonistes. Res sorprenent, però agradable, tanmateix. Alicia Florrick, Peter Florrick, Kalinda Sharma, Will Gardner, Diane Lockhart, Cary Agos, Eli Gold, etcètera. De mica en mica, no obstant, es van insinuant les ombres del poder, els secrets d'alcova, les ambigüitats legals i cada cop em va costar més distanciar-me’n. El problema més greu, al meu entendre, és que “trobes a faltar” aquestes persones i desitges saber què els passarà en el futur. I les nits es fan més feixugues si no tens uns quants capítols a l’abast. Ara he finalitzat la tercera temporada i me les hauré d’empescar per aconseguir la següent. Però després m’aturo: A mi què m’importa el marit maltractador de la Kalinda Sharma? Ens ajuden aquestes produccions a aprofundir en la comprensió de la realitat o bé ens n’allunyen cada vegada més?

Avui he llegit un article científic que  proclama que la televisió ens torna ximples –això ja ens ho havia fet entendre Groucho Marx, en aquella cèlebre sentència-. A banda dels aspectes cognitius, he recordat les reflexions del professor d’Història de l’Art Modern Jonathan Crary (2015) sobre les estratègies disciplinàries, moldejades abans en altres espais -com el treball industrial- i lligades avui a la petita pantalla. La televisió, recorda Crary,  va sorgir enmig de la commoció de la Segona Guerra Mundial, com un antídot omnipresent, que va contribuir a contaminar la tranquil·litat i la solitud dels espais privats que, segons afirmava Hanna Arendt, eren necessaris per sostenir l’individu polític.

L'influx seductor dels rajos catòdics va redefinir ràpidament la noció de pertinença social i va rebaixar el valor de l’educació i la participació dels ciutadans, en la mesura que aquests van ésser substituïts pels espectadors. Les esferes de la vida que anteriorment havien estat sotmeses a formes menys directes de control esdevenien llavors capturades, tot imposant comportaments homogenis i regulars, que introduïren efectes de subjecció i supervisió, desconeguts fins aleshores. Es va reorganitzar el temps humà, doncs, de forma força sobtada i generalitzada. En un lapse d’amb prou feines quinze anys les poblacions es submergiren massivament en estats prolongats de relativa immobilitat. Vàrem quedar fixats en un lloc concret, separats els uns dels altres, buidats d’efectivitat política. Unes condicions noves i essencials perquè posteriorment emergís l’anomenada “economia de l’atenció” del capitalisme 24/7. Consum i connexió non stop: vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. Un escenari en el qual el son, obstinat en mantenir-nos allunyats de les pantalles, esdevé la darrera muralla que al capitalisme li queda per enderrocar.

Paro d'escriure, surto al carrer: on m'haig d'adreçar?



Referència

·       Crary, J. (2015). 24/7. El capitalismo al asalto del sueño. Barcelona: Ariel.




dijous, 10 de desembre de 2015

Drogodependència, el retorn a l'ambient


Imatge extreta de Google


Dues de les meves pel·lícules favorites sobre el tema de l'addicció, que es compten per grapats, són The man with the golden arm [L’home del braç d’or] d’Otto Preminguer (1955) i Days of wine and roses [Dies de vi i roses] de Blake Edwards (1962) perquè, a banda de comptar amb interpretacions excepcionals i una direcció de luxe, a la meva manera de veure, exposen dues tesis ben definides sobre aquesta greu problemàtica. En la primera, Frank Sinatra (a la imatge, amb el seu camell) es posa a la pell d’un músic de jazz que surt de la presó i ha de bregar amb un entorn extremadament hostil, dominat per la màfia del joc. Malgrat que voldria dedicar-se en cos i ànima a la bateria, té un passat lligat a la culpa per l’accident de la seva esposa, que no ha acabat de pair, la qual cosa dificulta seriosament que es mantingui sense consumir. Haig de confessar que quan la vaig veure em va sorprendre que un film dels anys cinquanta se centrés en les circumstàncies biogràfiques i les xacres socials, a l’hora d’abordar un tema tabú com la dependència de l’heroïna. Potser n’esperava una visió més moralista o estigmatitzadora. De fet, només seria quan comencés a solventar els problemas de l'entorn que s’obriria una escletxa d’esperança en la vida del protagonista, al costat del seu vertader amor, una magnífica Kim Novak.

En el segon cas, Jack Lemmon i Lee Remick formen una parella enamorada, amb  nombrosos motius per tirar endavant però cap dels dos pot evitar emborratxar-se, de manera que, de mica en mica, destrueixen tot allò que per a ells tenia sentit. Si bé queda clar el marc d’insatisfacció de la classe mitjana i el rerefons angoixant de la rutina moderna, aquests no són suficients per explicar el nivell d’autodestrucció al qual arriben. En la meva opinió, la seva colpidora història deixa entreveure que, en realitat, estem davant d'una malaltia orgànica que tard o d’hora eclosionarà, davant de  les adversitats que inevitablement ens plantejarà la vida. Dit amb altres paraules: qualsevol excusa serà bona per acostar-se a la barra del bar per ofegar-hi les penes. En ambdues obres, malgrat les diferències, queda palès que la pròpia voluntat i el suport dels altres és fonamental –malgrat que no sempre sigui suficient- per poder-se’n sortir.
Segurament tots hem conegut casos que s’acosten al film de Preminger (addiccions sorgides en entorns difícils o lligades a vivències traumàtiques) i d’altres que s’aproparien més a la visió d’Edwards (persones que es precipiten cap a l’abisme, sense que aconseguim identificar clarament  els motius que ho podrien explicar). Sigui com vulgui, crec que cal defugir els extrems: ni l’excés de compassió ni la criminalització són adequades per enfocar el problema. Hi ha éssers despietats, que vampiritzen sense contemplacions tothom que mira d’ajudar-los –en aquesta situació, sostenir que es tracta de “pobres malalts” o que “la societat els maltracta” pot tenir conseqüències nefastes-, però també n’hi ha d’altres que lluiten amb dignitat i es converteixen en tot un referent. Enmig, és clar, hi ha una àmplia gamma de matisos.

 La tensió entre l’arrel biològica i l’ambiental de la drogodependència no és nova però, tanmateix, s’ha revifat recentment arran de treballs com el de l’escriptor Roberto Saviano sobre la cocaïna. El napolità posa l’accent en l’extrema crueltat de les guerres del narcotràfic i en l’estil accelerat que imposa el capitalisme, per explicar l’ús de la “pols blanca” per part de milions de persones arreu del món, que la “necessiten” per socialitzar-se i mantenir un ritme de treball frenètic, sense el qual és impossible subsistir. La seva perspectiva concorda perfectament amb el fet que la cocaïna no s’usi només amb finalitats recreatives sinó que s’hagi estès també en el món laboral. Per la seva banda, el periodista Johann Hari defensa que cal separar radicalment la dependència física de la psicològica perquè és aquesta darrera la que vertaderament destrueix les persones, mentre que la primera es pot superar amb relativa facilitat. L’addicció, sosté Hari, és una patologia de l’evasió, causada per la insatisfacció que es deriva de la desconnexió i l’aïllament extrems, característics de societats profundament individualistes com la nostra, en les quals el teixit comunitari es troba greument degradat. En comptes de fomentar que ens vinculem a d’altres subjectes som constantment empesos cap a una espiral de consum. És a dir: ens motiva més la relació amb els objectes que no pas amb els nostres iguals, una tendència que també reforcen les noves tecnologies. Penso que aquesta perspectiva concreta queda ben reflectida en la pel·lícula espanyola After (2009), d’Alberto Rodríguez, en la qual els estupefaents i el sexe amb desconeguts proven d’omplir el buit angoixant causat per la solitud i la incomprensió circumdants.

Un estudi publicat recentment a la revista The Lancet Psychiatry apunta en la mateixa direcció: els autors remarquen que l’addicció definida com una patologia lligada a factors genètics i bioquímics no compta amb prou evidència científica que l’avali. Per aquest motiu, argumenten, caldria rebaixar l’atenció desmesurada que s’ha dedicat al cervell com a centre d’estudi.  A banda dels mitjans de comunicació, seria interessant que aquesta mena d’investigacions es tinguessin en compte en les Universitats, on els circuits de reforçament marcats per la droga en les neurones són l’argument estrella, esgrimit tothora per explicar la dependència a les substàncies tòxiques, en el món actual. Ens cal apel·lar a l’atur, la precarietat, la fragilitat dels vincles, les retallades, l’horitzó incert de la legalització i, en general, a la dinàmica destructiva del neoliberalisme, per a comprendre de debò perquè hi ha tants ciutadans atrapats en el forat negríssim de la droga i, per descomptat, quines mesures polítiques caldria adoptar per tal d’abordar l'immens drama. Malgrat que hagin passat unes quantes dècades, Otto Preminger encara està de moda. Deixem-nos de subterfugis, doncs, i tornem a l’ambient.



Article publicat a Tercera Informació



dijous, 3 de desembre de 2015

Resposta a Carlos Martínez Viña (alertador contra la corrupció)


Imatge extreta de Google

El dimarts vaig rebre un amable correu electrònic de part del senyor Carlos Martínez Viña. Tal com consta en la fitxa del documental en el qual va participar, Corrupción: el Organismo nocivo, és inspector de cursos de formació ocupacional des del 1986, primer a la INEM i posteriorment al SOC, a Catalunya. L’any 2007 va denunciar a la Fiscalia el presumpte desviament de centenars de milions d’euros en centres de formació -en realitat la xifra ascendia a milers de milions, com ell mateix m'ha confirmat- però la causa fou arxivada, tot adduint que tan sols es tractava d’errades administratives.  En l’actualitat, segueix treballant per divulgar aquesta mena de fraus i aconseguir  prou suport social, que permeti fer pressió perquè els procediments tirin endavant. Tal com li vaig transmetre en la meva resposta personal, crec que és oportú fer alguns apunts respecte la seva interessant aportació.

En l'e-mail m’explicava que havia escrit un comentari en un article que vaig penjar primer al blog i posteriorment va  publicar el diari digital Tercera Información, en el qual col·laboro com a opinadora, i que porta per títol “Alertador, el antagonista del corrupto”. El senyor Martínez hi expressava certes discrepàncies, alhora que exposava alguns dels diàlegs que s’estableixen en l'entorn laboral, al voltant dels motius pels quals cal denunciar les trames corruptes:

“Soy Carlos, uno de los protagonistas del documental -Corrupción, el organismo nocivo-, el que sale como inspector de cursos de parados. Me parece muy acertado el artículo de Clara Esquena. Va con frases muy claras, creo que dan en la diana. Aunque disiento un poco de la cita que hace del profesor de psicología política C. Frederick Alford. De él dice, refiriéndose a los alertadores: "En sus investigaciones sí que ha detectado una cierta ingenuidad" y "Generalmente no son demasiado conscientes de las dramáticas consecuencias que tendrán que asumir en el futuro, tanto ellos como sus seres queridos." En esto no estoy de acuerdo. Ingenuidad apenas ninguna.

A menudo me lo decían mis compañeros inspectores de cursos. Hasta que un día les dije cabreado, viendo que los motivos éticos no les valían: "Yo no me juego de 6 meses a tres años de cárcel, que es lo que determina sobre delito de encubrimiento el artículo 451 del Código Penal. No me la juego por unos jefes, que si algún día salta el escándalo, nos echarán a nosotros la culpa". Ya nunca más me llamaron ingenuo. (Eso sí, desde entonces evitaron hablar conmigo).Y sobre no ser demasiado conscientes, yo al menos sí lo fui. Era consciente que asumía mi suicidio laboral. Cinco jefes me lo habían advertido. En el documental lo explico de alguna manera, cuando digo lo de "entregué los 95 informes pensando que -Dios me pille confesado-" Sobre más advertencias, también me advirtió el que es actualmente jefe de la Oficina de Empleo de Igualada, y en aquel entonces inspector de cursos como yo: "Como desobedezcas y pases los informes desfavorables al pago, te van a defenestrar". O el actual jefe de la Oficina de Empleo de Granollers (que para más inri trabaja por las tardes de psicólogo con trastornos de personalidad límite) me dijo en una ocasión: "Eres una mezcla de Robin Hood y Caperucita Roja, porque es que te va a comer el lobo". En fin. Un poco como autoterapia de todo esto, pienso que el daño psicológico que he sufrido se puede relativizar. Siempre será mucho menor que el inmenso daño que sufren miles de familias en riesgo de exclusión, afectadas por los salvajes recortes, ocasionados en gran medida por la corrupción. ¿Cuál es mi dolor frente al suyo?”

Quan parlava d’ingenuïtat en el text,  no ho feia en cap cas de manera pejorativa sinó com el revers de la moneda del cinisme i el desànim que habitualment envolten els denunciants i que tan bé s’expressa en els diàlegs que reprodueix en el comentari. No deixa de ser revelador fins a quin punt les argumentacions ètiques no són suficients per convèncer els companys que és necessari destapar la caixa dels trons. Per contra, sembla que sigui imprescindible recórrer a l’amenaça de la llei perquè els col·legues, malgrat girar-li l’esquena, prenguin en consideració el punt de vista de l’inspector.

Aquesta ingenuïtat tan menystinguda no només és lloable sinó imprescindible en tot procés civilitzador, si és que ens estimem a nosaltres mateixos com a vertaders éssers humans i no com a imitadors de les bèsties. En definitiva, si el contramón moral que es dibuixa en els contes de fades -el psicòleg que esmenta es refereix despectivament a la Caputxeta Vermella i Robin Hood-  ha perdurat al llarg dels segles és justament perquè necessitem un espai on expressar un programa d’acció alternatiu, que ens ajudi a adaptar-nos a les injustícies que ens envolten. Tal com sosté el filòsof Javier Gomá és bàsicament a través de l’exemple que es transmeten la mena de principis que ens permeten mirar el futur amb esperança. Tota l’admiració i el respecte, doncs, per les persones que creuen que és realment possible pensar en un món millor, mitjançant la iniciativa individual i col·lectiva.

Pel que fa a la consciència de les conseqüències que es poden derivar de “fer sonar el xiulet”, l'inspector deixa ben clar que ell ja n’havia estat repetidament advertit i, en aquest sentit, no va haver-hi sorpreses. No obstant això, també cal admetre que altres testimonis sí que han expressat, directa o indirectament, que no podien imaginar que les amenaces, agressions i/o coaccions arribarien tan lluny. En el meu treball al consultori, he pogut constatar l'angoixa que es deriva d'aquests "cops baixos" o "punyalades per l'esquena" que arriben d'imprevist. En qualsevol cas, al meu entendre, està clar que no es pot traçar un perfil psicològic unívoc –tal com manté el mateix Alford- i és necessari entendre sempre les denúncies en el marc de la complexitat del context concret en el qual es realitzen. Acabo dient que agraeixo sincerament l'aportació i no descarto escriure més sobre aquesta qüestió en el futur. Admeto que sóc francament ignorant en el tema, sobretot al costat de l'experiència d'aquells que han viscut de primera mà els abusos i han gosat posar-los damunt la taula. De tots ells n'aprenem i per això procurem millorar, dia a dia.


Nota: Qui vulgui fer-se una idea de la magnitud del frau dels cursos de formació i les seves nefastes conseqüències, pot mirar aquest vídeo de 16 minuts, que va elaborar el mateix alertador, Carlos Martínez Viña.




dijous, 26 de novembre de 2015

Els perills de l'adulació


Gravat de Gustave Doré sobre la faula del Corb i la guineu


En donar una ullada als contes actuals constato que encara es reediten les faules provinents de la tradició oral, recollides per l’esclau Isop de Samos, com la del lleó i el ratolí, de les quals van beure altres mestres del gènere -Jean de La Fontaine, a França, o Félix María Samaniego, a Espanya-. El pas dels segles no ha erosionat l’interès per les històries d’animals antropormorfs perquè aquestes ens remeten a veritats humanes universals, perfectament adaptables a diferents contextos, històrics i culturals. Si les llegim amb fruïció és perquè encara les necessitem per entendre el món que ens envolta. Només cal que algú comenci a recitar unes quantes paraules: En un panal de rica miel… i de segur que evocarem de memòria les desventures de les mosques de Samaniego, que ens mostren quin pot ser el nefast destí d’aquelles persones que es deixen arrossegar pels excessos.

No ens en cansem mai, de les faules, les expliquem una vegada rere altra. Potser les vàrem descobrir a través de les àvies –com és el meu cas-, o tal vegada pels professors de l’escola –els grans mestres retòrics les utilitzaven a Grècia, per debatre sobre ètica i moral- . Avui nosaltres les traspassem a les generacions futures i també les reprodueixen i adapten els “contacontes” a les seccions infantils de la biblioteca o potser ho fan algunes pàgines educatives, a Internet, entre molts altres formats divulgatius, com ara el teatre, la fotografia o la música. En els seus inicis, però, no anaven pas adreçades a la mainada.

Segons alguns investigadors, permetia articular de forma pública el discurs ocult, la contraideologia o la cosmovisió dels oprimits que estaven fora de l’escena pública dominada pels poderosos.  Això fou possible gràcies a què el missatge era metafòric i l’autor romania en l’anonimat. Encara que avui pugui semblar una ingenuïtat, la faula constituïa una narrativa simple però subversiva, que desafiava indirectament l’autoritat. Evidentment, no va inventar-la Isop –un personatge envoltat de misteri, per altra banda- sinó que aquest tan sols va recollir un arrelat llegat popular, probablement provinent de Mesopotàmia. En les faules habitualment hi apareix el costat més irracional de l’ànima humana i per això hom s’ha preguntat si, totes elles, en el fons, no pretenen contestar una única pregunta fonamental: És possible que les persones ens elevem per damunt dels animals?

Pensem, per exemple, en la faula del corb i la guineu, en la qual es presenta, com és habitual, una situació de desigualtat. El primer roba un tros de formatge –de carn o de raïm, en funció de les versions- a un grup de pastors del bosc. En veure’l a dalt d’un arbre, amb la gustosa peça de menjar al bec, el segon i astut animal comença a lloar-ne les virtuts i es lamenta de no sentir-lo cantar. Afalagat per les boniques paraules, l’ocellot obre la boca per emetre uns gralls horribles i, en fer-ho, el formatge cau a les urpes de l’adulador. A través d’aquest exemple tan senzill, se’ns mostra la cara fosca dels discursos complaents que tant ens agrada escoltar. Estem força previnguts davant de les desqualificacions però… ho estem prou de les ensabonades?

La faula podria actualizar-se perfectament en el món de les xarxes socials, en les quals alguns usuaris viuen més pendents de l’aplaudiment dels altres que de practicar una crítica elaborada, la qual, de ben segur, els garantiria més d’una antipatia. En el cas de les criatures es dóna el  fenomen d’una excessiva alabança  de les seves virtuts –són els “reis” o les “princeses” de la casa-, fet que podria derivar en  greus frustracions en el futur i un profund desinterès per esforçar-se en superar els obstacles. De fet, la vanitat i el narcisisme són una xacra prou freqüent en la nostra societat individualista, forjada sota el paraigua del capitalisme tardà. En el món de la banca, alguns empleats o directius s’han servit de la lloança per guanyar-se la confiança dels clients i deixar-los les butxaques ben escurades –en aquest cas, més que de guineus potser caldria parlar de hienes-. Certs manipuladors, en iniciar una relació de parella, es valen de discursos d'amor grandiloqüents per estovar l'altre i enredar-lo, de mica en mica, en la seva teranyina d'abusos. Hi ha entorns en els quals aquesta advertència no perd mai la vigència, com el camp de mines de la política i, en general, el de la gent influent, sempre envoltada de borinots que s’encarreguen d’enlailar-los tothora als altars. Així, molts d’aquells expeditius nouvinguts que van començar amb nobles intencions corren el perill d’acabar cedint, tous com la mantega, rendits als interessos de sempre. Malgrat que les faules provin d’il·luminar-nos, sembla que hi ha debilitats que mai no se superen… Paga la pena tenir-ho present.



dimecres, 18 de novembre de 2015

Estereotips per justificar la guerra


 
Polèmica portada de la revista nord-americana Newsweek que retrata la “fúria musulmana”,  en una edició de l’any 2012.
 


Després de l’esfereïdora massacre patida a la capital francesa no hi ha cap altre tema del qual hagués pogut escriure sense pensar que incorria en una greu manca de sensibilitat. Tal com s’ha comentat a bastament aquests dies, les constants matances comeses a Síria, l’Iraq o l’Afganistan no ens afecten de la mateixa manera. No entenc que sigui simplement per una qüestió de proximitat geogràfica o cultural, ni tan sols perquè ens veiem a nosaltres mateixos com a víctimes potencials sinó que caldria incloure, a dins del conjunt d’aspectes lligats a una major empatia vers l’horror sofert a París, una arrelada mentalitat colonialista, sense la qual seria impossible que en la nostra societat es votessin governants implicats en l’assassinat  de milions de persones innocents, rere la màscara d’una pretesa lluita contra el terrorisme o la dictadura, d’aquest o aquell tirà maligne.

El gran intel·lectual palestí Edward W. Said va descriure els nombrosos clixés associats al món àrab, mantinguts durant llargs segles de dominació occidental i transmesos a través de la ploma de destacats novel·listes i pensadors, la feixuga maquinària acadèmica, la indústria de l’entreteniment o els mitjans de comunicació. Es tractava d'estereotips grotescos però tanmateix essencials per a consolidar el poder a les colònies i assegurar-se la subordinació dels “altres”, els “estranys”, els “salvatges”, els “exòtics”… Tots aquells que, tal com recull la frase de Karl Marx que encapçala la seva obra Orientalisme (2009), no podien representar-se a si mateixos sinó que havien de ser representats. Said alertava sobre la construcció d’un imaginari col·lectiu clarament hostil (pàg. 379-380):

“En el cine  y en la televisión, el árabe se asocia con la lascivia o con una deshonestidad sanguinaria. Aparece como un degenerado hipersexual, bastante capaz, es cierto, de tramar intrigas tortuosas, pero esencialmente sádico, traidor y vil. Comerciante de esclavos, camellero, traficante, canalla subido de tono: estos son algunos de los papeles tradicionales que los árabes desempeñan en el cine. El líder árabe (líder de indeseables, piratas e “indígenas” insurgentes) se puede ver con frecuencia chillando al héroe y a la rubia occidentales capturados (y llenos de santidad): “Mis hombres os van a matar, pero antes se quieren divertir un poco”. Mientras habla, echa una mirada maliciosa a la rubia: esta es una imagen degradada del sheij de Valentino que está en circulación. En los resúmenes de actualidad y en las fotografías de prensa, los árabes aparecen siempre en multitudes, sin ninguna individualidad, ninguna característica o experiencia personal. La mayoría de las imágenes representan el alcance y la miseria de la masa o sus gestos irracionales (y de ahí desesperadamente excéntricos). Detrás de todas estas imágenes está la amenaza del yihad; su consecuencia inmediata es el temor a que los musulmanes (o árabes) invadan el mundo.

 Los libros y artículos sobre el islam y los árabes que se publican regularmente no se diferencian en absoluto de las virulentas polémicas antiislámicas de la Edad Media y del Renacimiento. No existe ningún otro grupo étnico o religioso sobre el que se pueda decir o escribir cualquier cosa sin tropezar con ninguna objeción o protesta. La guía del curso de 1975 publicada por los estudiantes no graduados del Columbia College decía, a propósito de los cursos de árabe, que una de cada dos palabras en esta lengua tenía que ver con la violencia, y que  el espíritu árabe, según lo “refleja” la lengua, está siempre lleno de afectación. En un reciente artículo escrito por Emmett Tyrrel en Harper’s Magazine, la calumnia racista está todavía más marcada. Dice que los árabes son básicamente asesinos y que la violencia y el fraude se los transmiten unos a otros a través de los genes. Un estudio titulado The Arabs in American Textbooks revela una serie de errores sorprendentes y unas representaciones de un grupo étnico-religioso que hacen gala de una gran dureza e insensibilidad. Un manual afirma que “poca gente de esta zona [árabe] sabe siquiera que hay una mejor forma de vida” y luego sigue preguntando de manera desarmante: “¿Qué mantiene a los pueblos de Oriente Próximo juntos?”.La respuesta que da sin dudar un momento es: “El lazo más fuerte es la hostilidad de los árabes –su odio- hacia los judíos y hacia el Estado de Israel”.


 El sadisme extrem, la luxúria o la inesgotable set de venjança són trets característics que encara es reprodueixen avui en els mass media. Recordo unes imatges falses que es van difondre a través d’incomptables canals, després de la caiguda de les Torres Bessones, en les quals es podia veure un grup d’homes i dones àrabs que celebraven eufòrics el monstruós atac terrorista que havia causat més de tres mil morts a Nova York. Aixecaven les mans enlaire i les agitaven; ballaven i emetien càntics tribals, tot fent ostensibles moviments amb la llengua. Anaven guarnits amb una mena de gel·laba. Posteriorment, se sabria que les imatges no corresponien ni al lloc ni al moment descrits sinó que havien estat descontextualizades sense cap mena de pudor, per construir un tipus de discurs ben premeditat. Vertadera o no, l’escena ja havia estat “cuinada”. Eren “ells” enfront de “nosaltres”. La civilització estava amenaçada per la barbàrie. Els enrevessats jocs de poder i els evidents interessos geoestratègics i comercials havien quedat enterrats també entre les runes del World Trade Center, esdevingudes sobtadament casus belli.

 Com diria més endavant Julian Assange, la primera víctima de la guerra és la veritat. O seguint la cita de Malcom X que se sol esmentar en aquests casos, calia anar en compte amb els mitjans, que afavorien que criminalitzessis la víctima i et solidaritzessis amb l'opressor. La rotunda fesomia de Bin Laden i els soldats d’Al-Qaeda van inundar les nostres pantalles i qualsevol altra versió sobre l’autoria dels atemptats seria titllada de “conspiranoica”. Calia evitar qualsevol tipus de sofisticació discursiva, que anés més enllà dels pèrfids gihadistes amb barba i turbant, que amenaçaven la nostra “pacífica” i “democràtica” convivència. Avui són els ciutadans d’aquells indrets on suposadament germina el feixisme de Daesh o l’Estat Islàmic, aquells que estan en l’ull de l’huracà però també els europeus d'origen immigrat i els refugiats que vénen a “conquerir” Europa, portadors de la llavor del mal.

Nombrosos interrogants romanen, encara avui, damunt la taula, per més que s’intentin arraconar les veus crítiques. Els “guanys col·laterals” de la guerra són massa importants com per amagar-los eternament sota l’estora. Evidetment, coneixem les mentides sobre les armes de destrucció massiva però no queda clar el paper que va jugar la banda de George W. Bush en l’Onze de Setembre de 2001 i en la posterior emergència de més grups terroristes en les zones ocupades.

D’aleshores ençà, han augmentat la repressió bèl·lica i el control massiu de la població, de la mateixa manera que s’ha engreixat el compte corrent dels falcons del capitalisme. Els simplistes guions mediàtics es repeteixen; les fronteres es tanquen; es militaritzen els carrers; s’intesifica la vigilància i augmenta el poder de seducció de la ultradreta. La violència, com el negoci de les armes, no ha parat de créixer, en una rabiosa espiral sense aturador. Som conscients dels interessos dels bancs i les grans corporacions, que tenallen la llibertat d'expressió en ràdios, diaris i televisions. S’ha de ser francament càndid per empassar-se amb pèls i senyals la versió oficial. Moltes persones exclamen: “No em crec res” o “Tot és mentida”. L’única cosa que sabem del cert és que hi ha hagut centenars de morts, a París. Existeixen els cadàvers. Els cossos inerts són la prova fefaent que ja tenim l’horror a casa nostra i la pau es desdibuixa en l’horitzó, inabastable, com una quimera.



Referència:

·        Said, E. (2009). Orientalismo. Barcelona: Debolsillo





dimecres, 11 de novembre de 2015

Pensament positiu: és necessari per afrontar l'adversitat?

 

L'esperança potser no està justificada en aquest moment. Pòster satíric sobre l'autoajuda, extret de la pàgina "desmotivadora"  Despair.com

 

 

 

'Pensament positiu: és necessari per afrontar l'adversitat?' 

 

 

A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga

Biblioteca La Sagrera - Marina Clotet 

(Barcelona)

Dilluns 16 de novembre de 2015 a les 19 h.

A la sala d'actes, entrada lliure.





Resum

Els gurus de l’autoajuda ens repeteixen que cal fomentar el “pensament positiu” per tal de tenir èxit en tots els àmbits de la vida. Des d’un punt de vista científic, no s’ha demostrat que aquest sigui eficaç per a superar els problemes psicològics, recuperar-se dels sotracs financers ni molt menys per a curar-se de cap malaltia. Per no enfonsar-se en depressions, és necessari aprendre a canalitzar les emocions desagradables, més que no pas enredar-se en perseguir una falsa positivitat. Un cert "pessimisme defensiu" pot ser ben útil per anticipar-se als contratemps. Per altra banda, diferents estudis han evidenciat que les persones amb un humor “gris” són congruents amb la realitat circumdant i estan més preocupades per la justícia. Quins interessos s'hi amaguen darrere d’aquest corrent “positiu”? Plegats descobrirem alternatives, per afrontar sense imposicions les adversitats de cada dia.



dissabte, 7 de novembre de 2015

SAP, una amenaça contra infants i dones

 

Imatge extreta de Google
 
 
 
Els carrers de Madrid s’omplirarn avui de desenes de milers de persones arribades de tot el país, per unir-se a la marxa estatal contra les violències masclistes, en plural, per la quantitat d’àmbits en els quals s’estén aquesta xacra sanguinària. Moltes d’elles formen part d’un ric teixit associatiu –no només feminista sinó també veïnal o sindical- i clamaran contra l’escassa resposta del Govern per fer-hi front. Entre les diferents demandes que sol·liciten en el manifest m’agradaria destacar la petició de l’eliminació de la custòdia compartida imposada i el règim de visites als menors dels maltractadors condemnats, juntament amb la retirada i no cessió de la pàtria potestat als agressors.
 

Els infants són víctimes silencioses a les quals cal protegir abans que sigui massa tard, un drama que hem hagut de lamentar en massa ocasions. D’entre tots els temes que giren al voltant d’aquesta problemàtica voldria recordar la necessitat d’abordar amb mesures concretes la virulenta polèmica suscitada arran de la pretesa "Síndrome d'Alienació Parental" (SAP), usada com a arma llancívola en els jutjats contra els nens i les nenes que rebutgen el contacte amb un pare maltractador, sota el pretext que les mares han iniciat una malsana campanya de desprestigi contra ell. La profunda indignació vers aquest diagnòstic l’han expressada de forma contundent tant professionals com investigadors i persones directament afectades per l’etiqueta i el pervers tractament que se’n deriva. D’entrada, doncs, no podem obviar que estem davant d’un problema objectiu, que mereix tota la nostra atenció, tant des d’un punt de vista científic com de Drets Humans. Penso que les Universitats i els Col·legis professionals a Espanya haurien d’esmerçar més esforços en promoure debats rigorosos al voltant d’aquesta important controvèrsia. Si els professionals no n’estem ben informats, difícilment podrem actuar de manera ètica i acurada.
 

El diari La Marea ha recollit recentment el testimoni de dues filles, ara majors d'edat, diagnosticades amb SAP que demanen responsabilitats a l’Estat pel calvari que han hagut de suportar. Reivindiquen que s’escolti vertaderament la veu dels menors. La Maria Carmen, per exemple, denuncia que tant a ella com a sa germana les van arrabassar dels braços de la mare i van haver d’anar amb el pare, malgrat que aquest tenia diverses denúncies per maltractament. Per la seva banda, arran de l'experiència amb nombroses afectades, la psicòloga Fatima Urzanqui fa uns anys no vacil·lava en qualificar la SAP a Diagonal Periódico de resposta neomasclista davant de la pedofília. Cal recordar que el mateix autor que va encunyar el terme, Richard Gardner, va ser acusat en el seu moment de defensar els pederastes a través d’aquesta argúcia patologitzadora.

Estem davant de nous discursos, sosté Urzanqui, emprats per a culpabilitzar les pròpies víctimes de ser les instigadores de les agressions. També denuncia la “teràpia de l’amenaça” desplegada pels influents equips psicosocials dels jutjats, escassament formats en violència de gènere i psicologia infantil, i també per les institucions públiques gestionades per empreses ultraconservadores, com ara Aprome, la presidenta de la qual és Marisa Sacristán, Legionària de Crist. Aquesta intervenció coactiva s’aplica en els punts de trobada familiars, en espais de recolzament a la família i en centres d’atenció a la infància i propugna la retirada de la custòdia en els casos que suposa més greus pel progenitor alienat, que habitualment és el pare. S'amenaça amb el canvi de règim en el cas de l’alienadora, que normalment és la mare, si aquesta no col·labora activament en la recuperació del vincle de les criatures amb el pare, circumstància que derivaria en la prohibició de qualsevol comunicació amb ella i el seu entorn. Tota l'odissea pot començar quan les dones proven de denunciar un circuit legal deficient, a l’hora de protegir els infants; aquesta reacció s’interpretarà com una maniobra per tal d’allunyar-los del progenitor i serà llavors quan la SAP els caurà al damunt com una llosa. La psicòloga també evidencia la poca atenció que es para a la versió dels menors i la manca de recursos existents en els processos judicials per tal de protegir-los de la revictimització.
 

Malgrat les queixes exposades, hom podria esgrimir que es tracta de males pràctiques que caldria solucionar però que la SAP realment existeix. Sense negar que menystenir algun dels progenitors pot perjudicar psicològicament els fills i filles, cal posar en relleu les importants mancances epistemològiques del concepte. La metgessa i psicoterapeuta Consuelo Barea, autora juntament amb Sonia Vaccaro de El pretendido Síndrome de Alienación Parental (Desclee de Brouwer, 2012), el qualifica directament de “deixalla científica” i de maniobra de backlash, definit aquest com el conjunt d’atacs misògins deliberats, personals i sistèmics, sorgits com a resposta a les conquestes en matèria de drets de les dones, assolits a través d’una àrdua lluita pels moviments feministes, amb la intenció de fer-les retrocedir. Barea considera la SAP un instrument creat ad hoc que invisibilitza l’incest i la violència de gènere preexistents.

Per la seva banda, Aguilar, De la Cruz i Escudero (2008), reiteren que la SAP va ser construïda a través de mentides i que pot ser emprada per a dissuadir les dones de denunciar les seves parelles violentes. Aquests autors desgranen i desmunten, pas a pas, tots els criteris que s’utilitzen per a definir aquest suposat trastorn i conclouen que tractar-lo com a síndrome implica, de forma inseparable i simplificada, la identificació d’un únic infant i progenitor com a patològics, i la justificació del canvi de custòdia com a “teràpia”. No consideren que la SAP tingui entitat clínica i només es pot concebre com un model teòric sobre la disfunció familiar en un context legal. En el sistema espanyol, postil·len, no ha demostrat capacitat discriminant entre abusos i maltractaments vertaders de falsos. Es tracta, en definitiva, d’un constructe de naturalesa argumental elaborat a través de fal·làcies, com ara l’aplicació de l'analogia, el pensament circular o l’apel·lació a l’autoritat. En resum, pura xerrameca al servei de la dominació masclista. Quan acabi la manifestació d’avui, pensem en arremangar-nos i treballar de debò per vetllar per una pràctica honesta i rigorosa, al servei de les persones que vertaderament ho necessitin, les dones i aquells que seran els adults de demà.
 
 
 
Referència
 

 


dissabte, 31 d’octubre de 2015

Alertador, l’antagonista del corrupte



Il·lustració: Whistleblower, de Michael Morgenstern


Si haguéssim de cercar el perfecte antagonista del corrupte, segurament no trobaríem cap millor figura que la de l’alertador, un perfil conegut en psicologia social, malgrat que potser no prou estudiat. Es tracta d’una persona que, cansada de mirar cap a una altra banda, denuncia uns fets que considera greus perquè afecten l’interès públic i arran d’aquest comportament ètic, en comptes de rebre el suport de l’entorn, tal com s’esperaria, esdevé la diana d’un assetjament despietat i sense treva –desqualificacions, amenaces, maniobres d’exclusió i de culpabilització, etcètera-. De vegades, es confonen les represàlies amb el mobbing, malgrat que en aquest darrer cas no sempre queda clara la motivació dels agressors.

A partir del moment en què aixeca la llebre, l’alertador iniciarà un procés profundament dolorós, al llarg del qual és probable que perdi la salut, l’esperança, la feina i/o el cercle d’amistats. En el pitjor dels casos, fins i tot la parella o la família poden girar-li l’esquena. Aquells a qui ha posat en evidència volen destruir-lo, peti qui peti, no tan sols per anorrear-lo individualment sinó perquè quedi constància pública d’allò que els espera als incauts que gosin denunciar la corrupció. No seria bo que la seva iniciativa es generalitzés…

En anglès s’empra l’eloqüent mot whistleblower per a definir-los –literalment, “aquell que fa sonar el xiulet”-, l’origen del qual s’associa al gest dels policies en presenciar una infracció o bé al dels àrbitres, quan assenyalen les faltes dels jugadors. Segons el professor de psicologia política C. Frederick Alford, que ha estudiat en profunditat el fenomen del whistleblowing, no es poden identificar uns trets de personalitat específics per a descriure els alertadors, malgrat que en les seves investigacions sí que hi ha detectat una certa ingenuïtat, en tractar-se de persones que no han sucumbit al cinisme, queden astorades davant la podridura del sistema i no es queden de braços creuats; si actuen com ho fan, assegura Alford, és perquè consideren que no podrien viure de cap altra manera, tot i que generalment no són massa conscients de les dramàtiques conseqüències que hauran d’entomar en el futur, tant ells com les persones estimades.

Malgrat que no es tracta d’un perfil nou –en repassar els darrers segles de la nostra història en trobaríem nombrosos casos- actualment s’ha despertat un interès especial en els mitjans per mostrar el coratge exemplar de funcionaris, empleats de banca, polítics o militars que han denunciat tot tipus d’il·legalitats, tot posant també  l’accent en la persecució ferotge que se n’ha derivat -sense negar que sempre cal cercar la millor manera de destapar els escàndols, una decisió que no es pot prendre a la babalà-.

A nivell internacional, potser els afers més sonats són l’espionatge massiu evidenciat per Edward Snowden o els “danys col·laterals” causats pels soldats nord-americans a l’Iraq, descoberts gràcies a les filtracions de Chelsea Manning. Al nostre país, els esfereïdors abusos de l’exèrcit els han posat damunt la  taula la comandant Zaida Cantera i el tinent Luis Gonzalo Segura. Al mateix temps, s’han estrenat documentals com Corrupción: el Organismo nocivo de la productora Pandora Box o Alertadors contra la corrupció , emès recentment per TV3, que recullen nombrosos testimonis de denunciants. Els programes El Objetivo, Salvados o Al Rojo Vivo de La Sexta també els han donat veu en diverses ocasions. El diari digital Lainformacion.com, ha elaborat un monogràfic que porta per títol Héroes contra la corrupción, en el qual es reivindiquen més normes nacionals de protecció, com les recollides en l’article 33 de la Convenció de Nacions Unides i que Espanya va ratificar l’any 2003 però que cap Govern no ha complert. També recorden que a través de la plataforma Change.org hi ha una petició creada per tal d’aconseguir un emparament real davant d’aquest assetjament letal.

L’alertador expressa que té la impressió de viure en un “món al revés”, on la seva noble acció és invisibilitzada, estigmatitzada i perseguida fins a l’extenuació, mentre que l’activitat criminal és protegida pel silenci còmplice, les dilacions judicials o les portes giratòries. En resum, mentre que uns s’omplen les butxaques amb diners públics sense patir-ne massa les conseqüències, els altres veuen com la seva vida corre perill per haver fet “sonar el xiulet”. Per més que rebin mostres de solidaritat ciutadana ningú els rescabalarà de tot el dany que han sofert.

Determinats noms estaran associats per molts anys a les fosques trames combatudes: Itziar González (Hotel del Palau, Ciutat Vella), Ana Garrido (Gürtel, Boadilla del Monte), Maite Carol (Pretoria, Santa Coloma de Gramenet), Montserrat Gasull (3%, Torredembarra), Fernando Urruticoechea (irregularitats municipals, Castro Urdiales, Laredo, Leganés, Ermua…), entre molts altres rostres, coneguts i anònims.  Però no tot es redueix a les narracions particulars que tant agraden els espectadors, sinó que també caldria reivindicar amb força des dels mitjans les iniciatives col·lectives tirades endavant per les associacions de veïns, el moviment 15-M o les infatigables CUP. Si alguna cosa hem d’aprendre de les persones que han tingut el coratge de denunciar conductes deshonestes és que no hem de rendir-nos ni podem deixar-nos vèncer com a societat. Si els ciutadans no estem alerta ni vigilem el poder, la putrefacció seguirà guanyant terreny, mentre la bona gent és arraconada i flagel·lada. Aquest és el terrible dany que causen els mafiosos, que saquegen el país i destrueixen consciències. Assenyalem-los amb el dit, marginem-los, no els votem ni permetem que se surtin amb la seva. I així el sofriment dels alertadors serà cosa del passat i podrem mirar el futur amb esperança.



Article publicat a Tercera Informació



divendres, 23 d’octubre de 2015

"Productes miracle" per a la memòria, un altre frau



Un jove porta un modern aparell d'estimulació cerebral, suposadament dissenyat per a millorar la memòria. Imatge extreta de Pinterest.



N'hem parlat diverses vegades, en aquest blog. No és necessari fer cap immersió intensiva per Internet per tal d'ensopegar amb fraus de tota mena sinó que als mitjans o al consultori del metge ens ofereixen constantment fórmules màgiques per tal que els infants deixin de moure's i de distreure's d'una maleïda vegada o aconseguim disminuir la nova "malaltia" que amenaça les nostres vides: el colesterol, tan sols prenent cada dia una beguda cosina germana del iogur. Juntament amb les locions que prometen frenar l'alopècia; les píndoles que ens ajudaran a augmentar el desig sexual o les dietes que acabaran definitivament amb l'obesitat, un dels "productes miracle" que més triomfa en el mercat és aquell que assegura que, sense fer massa esforços, serem capaços de millorar substancialment la nostra memòria. Actualment, la terminologia lligada a la plasticitat neuronal i l'estimulació elèctrica cerebral està de moda. Els aparells d'aspecte futurista són d'allò més seductors i ens retornen la falsa il·lusió que el progrés tecnològic serà capaç de salvar el destí d'un ésser humà a la deriva. Però una altra cosa, ben diferent, són els resultats que la investigació independent posa damunt la taula i tantes vegades desemmascara la publicitat enganyosa amb  la qual ens bombardegen des de tots els fronts possibles.

Recordem, per exemple, la recerca que va posar contra les cordes els magnats de la marca Danone, quan es va descobrir que alguns dels seus productes estrella, destinats a augmentar les defenses o activar la flora intestinal podrien estar, en realitat, vinculats a l'epidèmia d'obesitat que afectava els infants a França. Quelcom semblant ha succeït recentment amb els gadgets portables d'estimulació de l'empresa Foc.us, qüestionats arran d'un treball que ha demostrat que el corrent elèctric enviat al còrtex prefrontal a través d'un dels seus aparells, no tan sols no afavoreix la memòria de treball sinó que en realitat la perjudica, alhora que provoca indesitjables efectes secundaris -mal de cap i sensació de cremor als elèctrodes-.

Cal, doncs, anar molt en compte amb les novetats tecnològiques que s'ofereixen sense cap garantia real d'èxit. En general, penso que seria convenient que fóssim altament escèptics pel que fa a qualsevol fàrmac, vitamina, beguda energètica o complement dietètic que prometi per si mateix provocar grans metamorfosis en les nostres funcions cognitives. Si volem expressar-ho en termes neurocientífics, l'aparició de noves espines dendrítiques i la formació de xarxes neuronals que alberguen memòries, al meu entendre, només es pot comprendre si tenim en compte un conjunt de dinàmiques complexes. 

La formació acadèmica que hem rebut; les estratègies d'aprenentatge posades en dansa quan estudiem; l'estimulació rebuda de l'entorn social i cultural en el qual hem crescut; els reptes que la vida ens ha posat al davant i hem hagut de superar; el consum de psicofàrmacs i altres drogues; la pràctica d'exercici físic regular; l'ús i abús del mòbil i un llarg etcètera de factors, contribueixen plegats a què ens concentrem millor o siguem capaços de recordar una informació rellevant. Un bon dia, potser naixerà algun geni que crearà aquell elixir somiat, que frenarà un tipus de deteriorament inexorable. Mentrestant, sense l'esforç, la perseverança i algunes renúncies, trobo francament difícil que s'assoleixi cap benefici cognitiu. Tal com afirmava l'eminent Premi Nobel de Medicina Santiago Ramón y Cajal, pioner i visionari en l'estudi de la plasticitat neuronal: "Si hi ha quelcom en nosaltres realment diví, és la voluntat. Gràcies a ella afirmem la personalitat, temperem el caràcter, desafiem l'adversitat, reconstruïm el cervell i ens superem diàriament".



  


divendres, 16 d’octubre de 2015

El Photoshop d’Inma Cuesta, un tema important



L’actriu Inma Cuesta va tenir el coratge de denunciar a través del seu compte d'Instagram l’ús desproporcionat del Photoshop en unes imatges seves publicades al suplement Dominical del Periódico de Catalunya.


A banda de tenir una marcada tendència al Photoshop informatiu El Periódico de Catalunya també incorre de tant en tant en el retoc fotogràfic, que ha esdevingut un hàbit complusiu en la majoria de publicacions. Generalment, aquestes modificacions van encaminades a oferir una imatge més esvelta i lliure d’imperfeccions, malgrat que en algunes ocasions també s’han utilitzat per simular una edat més avançada –en anuncis de cremes antiedat, per exemple- o bé per ocultar costelles massa marcades i cares excessivament xuclades.

 Arran de l’enorme polseguera que ha aixecat el cas, el director del diari, Enric Hernández, s’ha vist obligat a demanar disculpes però ha matisat que ells no van pas rebre l'original sinó la versió retocada que va enviar-los l’agència Ellas Comunicación, que porta la promoció de la darrera pel·lícula de la intèrpret. Malgrat que s’agraeixen les explicacions, costa d'entendre que no s’adonessin que la imatge no era natural en absolut ni denunciessin aquestes intolerables exigències. Val a dir que Eduardo Noriega  destil·la igualment una bellesa irreal en la foto conjunta. Ignorem si a ell també van polir-lo a cop de ratolí.

Algunes companyes de professió han rebut amb aplaudiments la denúncia de Cuesta, una aprovació a la qual s’ha sumat un bon nombre d’internautes. Amb tot,  alguns lectors també s’han queixat de la intranscendència de la notícia, a la qual s’ha donat, segons el seu parer, una importància desproporcionada. Personalment, crec que es tracta d’un assumpte rellevant, en la mesura que comença a trencar-se el silenci imposat per la indústria de l'entreteniment i també perquè l’aparició d’imatges de dones exageradament primes als mitjans té unes conseqüències dramàtiques pel que fa a les preocupacions respecte la imatge corporal de les dones. Nombrosos estudis posen de manifest que l’exposició a aquests cossos ideals fa sentir malament les noies; provoca que experimentin ràbia, inseguretat i tristesa. Això per no entrar a valorar-la en el conjunt de factors socioculturals lligats a l'etiologia dels "trastorns alimentaris".

Segons s’ha publicat al blog Research Digest, de la British Psychological Society, encara hi ha motius per a l’esperança. Un estudi recent indica que la nefasta influència de les models no és subliminal sinó que es requereix la nostra atenció per a provocar els esmentats afectes negatius. Dit amb altres paraules: és necessària la focalització perquè d’altra manera aquesta violència simbòlica esdevé innòcua. Amb la finalitat de protegir-nos, una opció seria deixar d’observar-les conscientment i així ens estalviaríem les comparacions odioses però aquesta estratègia està molt lluny de ser cap panacea. L’opinió de les celebritats i el boom puntual de suport que les acompanya a través de les xarxes socials també té els seus límits, encara que siguin un senyal positiu de rebuig vers la tirania de l’estètica. 


No m’agrada massa establir analogies amb la salut però si acceptem com un fet provat que una dieta elaborada a base de menjar precuinat provoca determinades malalties ja seria hora de prendre consciència de debò dels problemes psicològics que es poden desencadenar arran de la imposició d’aquests cànons de bellesa impossibles. El sofriment psicològic és perfectament evitable i no l’hem de tolerar. Senyores i senyors dels mitjans: A què esperen per abandonar definitivament la hipocresia i prendre mesures serioses al respecte?