Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

La mort sota les estovalles

Imatge
Imatge extreta de Google Fa uns dies, escoltava a RAC1 un debat animat sobre els temes de discussió més habituals en les sobretaules nadalenques. Els tertulians comentaven que, en el seu cas, els reptes laborals, els àpats i la política –l’assemblea de la CUP protagonitza converses enceses de les quals és complicat sortir-ne amb vida- eren algunes de les qüestions més comentades. Tot plegat, fantàstic: reunions entranyables, plats exquisits i plans de futur envejables. Una vegada més, entre tantes altres ocasions, que fullejo revistes o bado davant de la televisió, em vaig preguntar: a qui s’adreça exactament aquesta gent? No cal parlar de refugiats, ancians abandonats, infants maltractats o persones que malviuen al carrer per denunciar l’exclusió terrible que promouen aquestes Festes perquè cada cop són més amplis els sectors de la població que se’n senten al marge. A diferència dels debats radiofònics, en els consultoris dels psicòlegs hi apareixen temes recurrents, be

Conte de Nadal sense joguines

Imatge
Infants jugant al carrer. Imatge extreta d' El Ventano Imagineu-vos un futur en el qual existís un dirigent amargat que proposés un decret en virtut del qual el Tió hagués de deixar de cagar i els tres Reis d’Orient no estessin autoritzats a portar més joguines a la mainada. Tots els troncs serien retirats de les llars i unes patrulles d’agents, amb molt males puces, pentinarien els camins per tal d’impedir que Ses Majestats i llur seguici els poguessin transitar. Així, els Mags no podrien arribar al nostre país, amb aquells sacs enormes, carregats de regals. A banda dels comerciants i els fabricants de joguines, els representants del meu gremi de ben segur que s’oposarien a la inhumana mesura, per l’efecte nefast que tindria en el desenvolupament infantil, atesa la conseqüent pèrdua de capacitat lúdica i un llarg ecètera de calamitats –exclamarien-, les seqüeles de les quals s’arrossegarien fins a l’edat adulta. Malgrat el rebombori generalitzat, ocasionat pel dràsti

Les sèries (de la nostra vida)

Imatge
La dona que mirava la tele , de Dolors Miquel (fragment). Hi ha moltes persones que parlen de sèries, ara. A la televisió, a la ràdio, en columnes als diaris, en incomptables pàgines a Internet. Vas a sopar i la gent parla de sèries. Són tan experts que fan mitja por. Ho han vist tot, tot i tot, com deia la nena aquella rossa de l’anunci, que ens volia fer creure que les companyies d’assegurances anaven de bona fe. Preguntem-nos a què dediquen el seu temps lliure – as Perales said -.  A part d’estar enganxats a la pantalla, poc temps els deu quedar per   sortir a passejar el gos o conversar amb la família. Si t’hi poses a pensar, hi inverteixen un munt d’hores, posades l’una al costat de l’altra, perquè no n’hi ha prou amb dominar les trames, fil per randa: cal saber-se de memòria la trajectòria completa dels intèrprets, els guionistes, els productors i el noi dels encàrrecs. Deu sèries, de set temporades, més o menys. Els Soprano, Twin Peaks , Joc de Trons, Mad Men , A d

Drogodependència, el retorn a l'ambient

Imatge
Imatge extreta de Google Dues de les meves pel·lícules favorites sobre el tema de l'addicció, que es compten per grapats, són The man with the golden arm [L’home del braç d’or] d’Otto Preminguer (1955) i Days of wine and roses [Dies de vi i roses] de Blake Edwards (1962) perquè, a banda de comptar amb interpretacions excepcionals i una direcció de luxe, a la meva manera de veure, exposen dues tesis ben definides sobre aquesta greu problemàtica. En la primera, Frank Sinatra (a la imatge, amb el seu camell) es posa a la pell d’un músic de jazz que surt de la presó i ha de bregar amb un entorn extremadament hostil, dominat per la màfia del joc. Malgrat que voldria dedicar-se en cos i ànima a la bateria, té un passat lligat a la culpa per l’accident de la seva esposa, que no ha acabat de pair, la qual cosa dificulta seriosament que es mantingui sense consumir. Haig de confessar que quan la vaig veure em va sorprendre que un film dels anys cinquanta se centrés en les circ

Resposta a Carlos Martínez Viña (alertador contra la corrupció)

Imatge
Imatge extreta de Google El dimarts vaig rebre un amable correu electrònic de part del senyor Carlos Martínez Viña. Tal com consta en la fitxa del documental en el qual va participar, Corrupción: el Organismo nocivo , és inspector de cursos de formació ocupacional des del 1986, primer a la INEM i posteriorment al SOC, a Catalunya. L’any 2007 va denunciar a la Fiscalia el presumpte desviament de centenars de milions d’euros en centres de formació -en realitat la xifra ascendia a milers de milions, com ell mateix m'ha confirmat- però la causa fou arxivada, tot adduint que tan sols es tractava d’errades administratives.   En l’actualitat, segueix treballant per divulgar aquesta mena de fraus i aconseguir  prou suport social, que permeti fer pressió perquè els procediments tirin endavant. Tal com li vaig transmetre en la meva resposta personal, crec que és oportú fer alguns apunts respecte la seva interessant aportació. En l'e-mail m’explicava que havia escrit un com

Els perills de l'adulació

Imatge
Gravat de Gustave Doré sobre la faula del Corb i la guineu En donar una ullada als contes actuals constato que encara es reediten les faules provinents de la tradició oral, recollides per l’esclau Isop de Samos , com la del lleó i el ratolí, de les quals van beure altres mestres del gènere -Jean de La Fontaine, a França, o Félix María Samaniego, a Espanya-. El pas dels segles no ha erosionat l’interès per les històries d’animals antropormorfs perquè aquestes ens remeten a veritats humanes universals, perfectament adaptables a diferents contextos, històrics i culturals. Si les llegim amb fruïció és perquè encara les necessitem per entendre el món que ens envolta. Només cal que algú comenci a recitar unes quantes paraules: En un panal de rica miel… i de segur que evocarem de memòria les desventures de les mosques de Samaniego, que ens mostren quin pot ser el nefast destí d’aquelles persones que es deixen arrossegar pels excessos. No ens en cansem mai, de les faules,

Estereotips per justificar la guerra

Imatge
  Polèmica portada de la revista nord-americana Newsweek que retrata la “fúria musulmana”,   en una edició de l’any 2012.   Després de l’esfereïdora massacre patida a la capital francesa no hi ha cap altre tema del qual hagués pogut escriure sense pensar que incorria en una greu manca de sensibilitat. Tal com s’ha comentat a bastament aquests dies, les constants matances comeses a Síria, l’Iraq o l’Afganistan no ens afecten de la mateixa manera. No entenc que sigui simplement per una qüestió de proximitat geogràfica o cultural, ni tan sols perquè ens veiem a nosaltres mateixos com a víctimes potencials sinó que caldria incloure, a dins del conjunt d’aspectes lligats a una major empatia vers l’horror sofert a París, una arrelada mentalitat colonialista, sense la qual seria impossible que en la nostra societat es votessin governants implicats en l’assassinat   de milions de persones innocents, rere la màscara d’una pretesa lluita contra el terrorisme o la dictadura, d’aquest

Pensament positiu: és necessari per afrontar l'adversitat?

Imatge
  L'esperança potser no està justificada en aquest moment . Pòster satíric sobre l'autoajuda, extret de la pàgina "desmotivadora"  Despair.com       'Pensament positiu: és necessari per afrontar l'adversitat?'      A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga Biblioteca La Sagrera - Marina Clotet   (Barcelona) Dilluns 16 de novembre de 2015 a les 19 h. A la sala d'actes, entrada lliure. Resum Els gurus de l’autoajuda ens repeteixen que cal fomentar el “pensament positiu” per tal de tenir èxit en tots els àmbits de la vida. Des d’un punt de vista científic, no s’ha demostrat que aquest sigui eficaç per a superar els problemes psicològics, recuperar-se dels sotracs financers ni molt menys per a curar-se de cap malaltia. Per no enfonsar-se en depressions, és necessari aprendre a canalitzar les emocions desagradables, més que no pas enredar-se en perseguir una falsa positivitat. Un cert "pessimisme defensiu&quo

SAP, una amenaça contra infants i dones

Imatge
  Imatge extreta de Google       Els carrers de Madrid s’omplirarn avui de desenes de milers de persones arribades de tot el país, per unir-se a la marxa estatal contra les violències masclistes , en plural, per la quantitat d’àmbits en els quals s’estén aquesta xacra sanguinària. Moltes d’elles formen part d’un ric teixit associatiu –no només feminista sinó també veïnal o sindical- i clamaran contra l’escassa resposta del Govern per fer-hi front. Entre les diferents demandes que sol·liciten en el manifest m’agradaria destacar la petició de l’eliminació de la custòdia compartida imposada i el règim de visites als menors dels maltractadors condemnats, juntament amb la retirada i no cessió de la pàtria potestat als agressors.   Els infants són víctimes silencioses a les quals cal protegir abans que sigui massa tard, un drama que hem hagut de lamentar en massa ocasions. D’entre tots els temes que giren al voltant d’aquesta problemàtica voldria recordar la necessitat d’

Alertador, l’antagonista del corrupte

Imatge
Il·lustració: Whistleblower , de Michael Morgenstern Si haguéssim de cercar el perfecte antagonista del corrupte, segurament no trobaríem cap millor figura que la de l’alertador, un perfil conegut en psicologia social, malgrat que potser no prou estudiat. Es tracta d’una persona que, cansada de mirar cap a una altra banda, denuncia uns fets que considera greus perquè afecten l’interès públic i arran d’aquest comportament ètic, en comptes de rebre el suport de l’entorn, tal com s’esperaria, esdevé la diana d’un assetjament despietat i sense treva –desqualificacions, amenaces, maniobres d’exclusió i de culpabilització, etcètera-. De vegades, es confonen les represàlies amb el mobbing , malgrat que en aquest darrer cas no sempre queda clara la motivació dels agressors. A partir del moment en què aixeca la llebre, l’alertador iniciarà un procés profundament dolorós, al llarg del qual és probable que perdi la salut, l’esperança, la feina i/o el cercle d’amistats. En el pitjor

"Productes miracle" per a la memòria, un altre frau

Imatge
Un jove porta un modern aparell d'estimulació cerebral, suposadament dissenyat per a millorar la memòria. Imatge extreta de Pinterest. N'hem parlat diverses vegades, en aquest blog. No és necessari fer cap immersió intensiva per Internet per tal d'ensopegar amb fraus de tota mena sinó que als mitjans o al consultori del metge ens ofereixen constantment fórmules màgiques per tal que els infants deixin de moure's i de distreure's d'una maleïda vegada o aconseguim disminuir la nova "malaltia" que amenaça les nostres vides: el colesterol, tan sols prenent cada dia una beguda cosina germana del iogur. Juntament amb les locions que prometen frenar l'alopècia; les píndoles que ens ajudaran a augmentar el desig sexual o les dietes que acabaran definitivament amb l'obesitat, un dels "productes miracle" que més triomfa en el mercat és aquell que assegura que, sense fer massa esforços, serem capaços de millorar substancialment la no