divendres, 26 de gener de 2018

La senyora Josefina i la melatonina



El cas exposat és absolutament fictici. Ha estat inventat amb el propòsit de reflexionar sobre la tendència contemporània a cercar remeis "màgics" per abordar complicats problemes socials


La senyora Josefina acaba de rebre la visita de l'Alba, la seva única filla, que viu a la ciutat, a més de cent quilòmetres de distància. Ella insisteix en el fet que no cal que vagi a veure-la cada cap de setmana perquè deu tenir altres coses importants a fer i després comença el dilluns cansada, entre la feina i la canalla. La realitat,  però, és que a la senyora Josefina no li agrada gaire que l'atabalin i l'Alba, a qui estima amb bogeria, és especialista en donar-li consells que no té cap ganes de seguir. Ara es penedeix d'haver-li explicat que pateix insomni perquè no para de repetir que s'ha d'animar i prendre melatonina, que ella n'ha donat al seu fill Pol i ha estat com posar oli en un llum. A més a més, ni tan sols cal que ho consulti amb el metge perquè la melatonina es ven sense recepta. Diu que n'hi comprarà ella mateixa per Internet, que és completament natural i també té propietats 'antiaging'.

A la senyora Josefina li sembla que en Pol va quedar una mica descol·locat quan els seus pares es van separar i necessita una rutina una mica més estable però se'n guardarà prou de badar la boca perquè després li etziben que està estancada en un altra època. Potser sí que s'ha quedat enrere en alguns aspectes però no veu gaire clar que això de donar hormones a la mainada no tingui efectes negatius a llarg termini. Les revistes de divulgació sempre li han agradat i ja hi ha llegit algun article sobre el tema. Que s'hagi fet gran no significa que sigui ximpleta. L'afició per la lectura li ve del seu marit, l'Enric, que va morir fa quatre anys d'un atac de cor. El va perdre d'un dia per l'altre: encara el veu, estirat al terra de la cuina. És com un malson que es repeteix. Digui el que digui l'Alba, la senyora Josefina creu que mai no superarà la pèrdua perquè quaranta-dos anys de matrimoni són tota una vida. Sense el seu Enric, sola a casa, les nits se li fan més llargues que un dia sense pa. Sort en té de la ràdio, que li fa molta companyia. Això sí, tria programes distrets que no parlin de misèries perquè després es fa un tip de plorar i encara és més difícil agafar el son.

L'única persona que l'entén de debò és la seva germana, la Rosa, que viu a França i també es va quedar vídua. Parlen cada dia per telèfon i de tant en tant la va a veure a Perpinyà,  malgrat que amb la pensió que té i els pocs estalvis que li queden no està per fer grans dispendis. I les cames tampoc li tiren com abans. D'ençà que va perdre el seu home, la Rosa ve a passar els estius al poble i llavors a la senyora Josefina li marxen totes les cabòries del cap. Aquelles setmanes dorm d'una tirada, encara que la pena de dins no l'hi tregui ningú. Ara fan plans plegades perquè la Rosa s'instal·li a viure amb ella definitivament; han pensat que així es donaran suport i compartiran les despeses de la llar. Sa germana ha pogut vendre el pis de Perpinyà i els sembla que també en tindran prou per pagar-se l'assistència que necessitin el dia de demà. A la Rosa, aquesta decisió li ha costat un disgust de por amb els seus fills francesos però té ben clar que no vol viure pendent d'ells tot el sant dia. La senyora Josefina tornarà a trucar sa germana el diumenge, quan l'Alba ja sigui fora. Ha pensat que comunicarà els canvis quan tot sigui al sac i ben lligat. De moment, per fer-la contenta li dirà que sí, que compri la melatonina per Internet. És justament allò que necessita per dormir com Déu mana, és clar.






dijous, 18 de gener de 2018

El problema és Hollywood, no Meryl Streep


Foto d'un cartell inculpatori contra Meryl Streep als carrers de Los Angeles, obra de "Sabo", un artista ideològicament proper a Donald Trump. Imatge: THR. 



Malgrat que diversos actors -Brad Pitt i Ben Affleck, entre d'altres- han estat assenyalats com a còmplices silenciosos del comportament depredador del productor Harvey Weinstein, l'estrella més atacada a la premsa ha sigut Meryl Streep, que ha entomat el dard enverinat de la seva col·lega Rose McGowan, una de les promotores de la campanya #Metoo, respecte la suposada hipocresia d'exhibir un vestit negre en senyal de protesta pels abusos sexuals a la gala dels Globus d'Or. L'àcid retret va ser fet en una piulada de Twitter, que McGowan posteriorment va esborrar, potser conscient que no era convenient de criminalitzar ningú sense proves. El fet que Streep mantingués un estret i durador vincle laboral amb el violador no demostra necessàriament la seva connivència amb les agressions sexuals. La llorejada intèrpret també ha vist com la seva mirada era coberta amb un revelador "She knew" (ella ho sabia) en pòsters comercialitzats a la xarxa i enganxats per la ciutat dels somnis, que ja han estat criticats per la misogínia que desprenen. Si tenim en compte les afinitats ideològiques de l'autor, és possible que es tracti d'una "vendetta" per la bel·ligerància de la carismàtica actriu contra les polítiques de Trump. 

Malgrat que la guerra bruta mai no s'atura, és absolutament raonable i necessari preguntar-se pel paper dels "espectadors" en aquesta allau de casos que ha aparegut a Hollywood i també en altres entorns, que fa pensar en un profund problema sistèmic i no pas en cap trastorn psicològic individual, que afectaria només unes persones concretes. Justament, un dels aspectes que solen destacar les supervivents és que bona part del dolor experimentat, a banda de ser causat per les urpes de l'atacant, té l'origen en el fet que els companys i companyes miressin cap a una altra banda, en comptes d'oferir-los el suport que tant necessitaven. Tal com apunta la psiquiatra experta en traumes Judith Herman, el cost d'ajudar una víctima se sol percebre com a massa elevat, atès que el botxí farà tot allò que estigui al seu abast per silenciar aquells que gosin denunciar-lo, encara més si es tracta d'un home poderós. A la meca del cinema, el posicionament compromès pot voler dir quedar-se sense feina una bona temporada...o potser per sempre. 

En aquest sentit, trobo paradigmàtic el cas de Kevin Spacey. Si tenim en compte el relat dels denunciants, els abusos al plató de "House of Cards" es produïen de manera sistemàtica i ben sovint a la vista de tothom. Tot i els nombrosos testimonis de la manca d'escrúpols de l'actor, les agressions del qual s'han produït en el decurs de tota la seva carrera, el secret no s'ha destapat fins que diverses veus s'han sumat a la denúncia. Està clar que sempre hi haurà herois o heroïnes que se la jugaran per donar un cop de mà als desvalguts però si no es plantegen canvis estructurals, quan baixi l'escuma mediàtica, el problema es mantindrà amb tota la seva cruesa i potser l'enemic ja haurà après alguna tàctica nova per tal de sobreviure a la tempesta. 

La recerca en el camp de la psicologia social del poder ofereix valuoses pistes per aconseguir canvis a llarg termini. En un article que porta per títol "Sexe, poder, i els sistemes que permeten homes com Harvey Weinstein" el professor de la Universitat de Califòrnia i expert en la matèria, Dacher Keltner, desgrana algunes de les conseqüències psicològiques derivades del fet de sentir-se poderós. A grans trets: pèrdua d'empatia, impulsivitat, sobrevaloració de l'atracció que es desperta en les dones i sexualització de les conductes en l'entorn laboral. Qualsevol ciutadà ordinari, afirma Keltner, pot acabar convertit en un ésser despietat, en segons quines circumstàncies. Sense restar importància a la responsabilitat individual del depredador, aquest investigador considera que és cabdal aixecar barreres protectores en l'entorn. 

El relat vivencial dels abusos perpetrats contribueix a accelerar els canvis, tal com s'ha demostrat en altres moments de la Història. Per altra banda, la major presència femenina en les àrees decisives contribueix a equilibrar la balança del poder i es disminueix, així, la probabilitat que es cometin violacions. Finalment, el professor Keltner sosté que cal combatre els mites socials sobre els quals es construeix la coerció. En el cas que ens ocupa, un exemple clar seria la creença que les dones ens sentim fatalment atretes pels mascles dominants. De fet, és a la inversa: quan homes i dones ens trobem en situació d'inferioritat tendim a experimentar més ansietat, preocupació i vergonya. Òbviament, en aquestes condicions,  el desig sexual disminueix. El problema, doncs,  és Hollywood com a sistema i no pas Meryl Streep. Després de les memorables revelacions, ¿se seguiran posant límits als "genis intocables" del cel·luloide?, ¿o potser la glamurosa denúncia es quedarà a l'aparador? 



dimecres, 10 de gener de 2018

Mark Twain a Altsasu




Imatge d'autor no identificat 


L'exemplar solidaritat demostrada pels veïns d'Altsasu amb les gairebé mil quatre-centes persones que van quedar atrapades a la carretera durant la nevada d'aquest cap de setmana ha motivat que s'hagin exposat noves contradiccions entre la imatge del  municipi navarrès, difosa pels grans mitjans de comunicació, i la pacífica realitat que es viu al poble. Tal com s'ha recordat recentment a les xarxes socials, Ana Rosa Quintana va arribar a afirmar que el terror s'hi respirava a cada cantonada. Costa bastant de creure que, en una localitat on s'obren albergs, equipaments esportius, supermercats i cases particulars per atendre tants passatgers en situació d'emergència, hi predomini un clima asfixiant i espantós com el descrit per la famosa periodista. 

Haig de reconèixer que no m'informo mai a través de segons quins canals, motiu pel qual he fet una recerca a través de Google per entendre millor aquest polèmic enfocament i contrastar-lo amb la percepció que en tinc. Generalment, segueixo diferents comptes de Twitter per assabentar-me de les darreres novetats del cas i per aquesta raó la criminalització denunciada no em resultava tan familiar. Els resultats que ofereixen El Mundo, Ok diario o programes com Espejo Público mostren, certament, una visió paral·lela dels fets. Arran del procés català, diverses persones m'han comentat que els truquen parents i amics d'arreu d'Espanya preocupadíssims pel clima de violència que vivim aquí per culpa de l'independentisme. Intueixo que la dissonància és prou similar.

La "cara altruista" no ha gaudit del mateix ressò mediàtic que la tristament famosa baralla de bar del 15 d'octubre de l'any 2016, desencadenada quan una colla de joves del poble es va enfrontar de matinada a diversos guàrdies civils que anaven de paisà i les seves parelles, arran de la qual tres d'ells segueixen en presó provisional, acusats de delictes de terrorisme, a centenars de quilòmetres de distància de la seva llar. La divergència de versions sobre allò que realment va succeir ha estat constant. Malgrat que en un primer moment es parlava de linxament multitudinari cap als membres de la Benemèrita i companyia, més endavant es va desmentir aquesta circumstància, fins i tot en informes policials

Mark Twain és un dels escriptors nord-americans més citats arreu del món; una de les frases que se li atribueix -personalment, no he estat capaç de discernir si la va escriure de debò- és aquella que diu que mai no s'ha de permetre que la veritat s'interposi en el camí d'una bona història. Per tal de parodiar el nivell ètic del món del periodisme -des d'abans de l'era de la postveritat, tot sigui dit- se solia afirmar que la realitat no havia d'arruinar un bon titular. La pega és que, de vegades, els fets són tan fomudament tossuts que acaben surant com l'oli, per damunt de l'aigua. Amb tot, malgrat que hom provi de desconnectar de segons quina intoxicació, el dany causat en moments de crisi com els actuals segueix ben present. Malauradament, ara com ara, no sabria pas a qui recórrer per aturar les campanyes mediàtiques de desprestigi. A la llarga, potser cauran pel seu propi pes.




dijous, 4 de gener de 2018

Venim d'on venim


 Imatge de la repressió policial de l'u d'octubre: Reuters

La terrorífica història dels membres d’ETA Joxean Lasa i Joxi Zabala, segrestats pels GAL a Baiona; salvatgement torturats al Palau de La Cumbre de Sant Sebastià; assassinats d’un tret al cap i posteriorment enterrats a Alacant potser és un dels episodis de brutalitat policial que més ha sacsejat l’opinió pública d’aquest país. El simple esment de la "calç viva" aixeca una polseguera difícil d'apaivagar, encara avui en dia, en el panorama polític espanyol. El verb "desinfectar", emprat recentment per José Borrell en un míting del PSC, en referència a la necessitat de tractar "la ferida", segons el seu criteri causada per l’independentisme català, també va contribuir a que es pronunciessin els mateixos mots, evocatius i polèmics, per part de nombrosos usuaris de les xarxes socials.

Corria l’any 1983 quan mataren els joves bascos però el crim no fou sentenciat fins el 2000 a l’Audiència Nacional: els responsables, entre ells el cap de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo, foren condemnats a importants penes de presó de les quals en compliren només una petita part. Més endavant gaudirien dels indults concedits pel PP o el PSOE: una commiseració habitual vers aquells que participaren en l’execrable guerra bruta de l’Estat, mai del tot investigada i que com bé se sap apuntava molt amunt. Fins una data tan recent com l’any 2014 el cas Lasa eta Zabala no fou portat al cinema, sota la direcció de Pablo Malo, i la recreació dels fets, per un motiu o per l’altre, tampoc va convèncer tothom.

En el decurs de les darreres dècades s’han criticat obertament les tortures als presos bascos des de diverses tribunes. Malgrat que molts d’ells ni tan sols pertanyien a l’entorn abertzale, en els mitjans de comunicació s’ha afavorit la creació d’un fals dilema: si condemnes els abusos significa que no sents prou empatia vers les víctimes d’ETA i no ets capaç de solidaritzar-te amb llur dolor. Res més lluny de la realitat perquè la repressió policial no fa altra cosa que perpetuar els cicles de violència i manifestar-s’hi en contra, a banda de ser l’obligació moral de qualsevol defensor dels drets humans, és una intervenció encaminada a intentar que no es tornin a repetir les mateixes atrocitats.

El passat mes de desembre es va presentar a Donostia el Proyecto de investigación de la tortura y malos tratos en el País Vasco entre 1960-2014. Aquest imprescindible treball, dirigit pels doctors Francisco Etxeberria, Carlos Martín i Laura Pego, torna a evidenciar les greus mancances de l’Estat espanyol en matèria d’investigació i reparació del profund dany causat als detinguts que han estat víctimes de vexacions policials i judicials. Tal com s’explicita en el títol, l’existència de pràctiques punitives no se circumscriu exclusivament al període franquista sinó que també comprèn l’anomenada etapa democràtica. En llegir algunes de les dades i les conclusions de l’informe, vaig pensar en el patiment dels votants que van ser maltractats l’u d’octubre en el referèndum d’autodeterminació català i el posterior assetjament a aquells que han gosat denunciar-ho. Lamentablement, venim d’on venim: la història d’Euskadi també ens serveix de mirall.