Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2010

Sol davant del mirall

Imatge
No se n'ha d'esperar res, d' aquests homes. El llenguatge que utilitzen respon a la lògica del masclisme. O sigui, l'idioma de la violència. Si una persona empra la llengua de la raó i obté com a resposta un argument misogin, el diàleg esdevé impossible. Un infinit mar de gel apareix entre tots dos. Perquè un vol construir. I l'altre destrueix. Per definició, el masclista no suporta la dissidència, l'autoestima i la dignitat d'una dona. Només vol un objecte dúctil i mal·leable. Potencialment destructible. La personalitat femenina el destorba. El pertorba profundament. L'indigna. És superior a ell. Ell ha de ser més. Sempre ell. Sempre en el centre de tot. És l'astre rei. Qualsevol intent de fer-lo entrar en l'esfera de l'afecte vertader serà en va. El seu codi de relació no comprèn la paraula estimar. Per més que digui que estima, no en sap. No és pas que no vulgui, pobre desgraciat. És que no pot. Pateix una discapacitat irreversible, cròni

Un contacte difícil

Imatge
Un conegut detall de la Creazione di Adamo, a la Capella Sixtina He estat un parell de vegades al Museu del Vaticà. O sigui, he fet cues interminables sota un sol de justícia, he contemplat embadalida incomptables meravelles i, com no podia ser d'altra manera, he entrat a pressió a la Capella Sixtina, tement seriosament de no desaparèixer esclafada entre una horda de turistes desesperats. Són tants els tresors per descobrir que, malgrat haver repetit, no em veuria amb cor de recordar-ne ni una mil·lèsima part. Hi tornaria demà mateix, tot i les molèsties. En la segona ocasió, vaig agafar una d'aquelles audioguies, que alguns consideren un atemptat a la cultura però gràcies a les quals s'aprenen tota mena d'anècdotes curioses. Quan em trobava davant del fresc imponent de Miquel Àngel, la veu impersonal i solemne va explicar que l'artista italià tenia serioses desavinences amb la cúria eclesiàstica, de la qual criticava, metafòricament, que fongués els calzes per con

Hauries de ser a la presó, Sánchez Dragó

Imatge
Quadre de Mark Ryden El missatge d'ahir mereix un spin off , atesa la gravetat dels fets que ens ocupen. Espero que Telemadrid farà efectiva ben aviat la destitució de l'engendre amoral que respon al nom de Fernando Sánchez Dragó. En el llibre que ha escrit juntament amb Albert Boadella, el logorreic presentador -amb tendència recurrent a evacuar del cervell excrements de totes les textures i colors-, ha fet apologia de la pederàstia, amb insòlita crueltat. No només ha legitimat la violació de menors sinó que posteriorment ha criminalitzat les víctimes, a través qualificatius que m'estimo més no evocar. Al marge de vantar-se dels seus triomfs sexuals , també s'alegra que el delicte hagi prescrit, com si fés pam i pipa al lector, que suposadament li hauria de riure la gràcia, igual que el coautor i l'editorial Planeta, que ha permès que el relat veiés la llum. Qui es pensa que és, aquest individu? Una fusió irresistible entre Frédéric Miterrand i Roman Polanski ? Q

Assetjament sexual, a dreta i esquerra

Imatge
Segons dades del Instituto de la Mujer , l'assetjament sexual afecta al voltant d'un 15% de les treballadores a Espanya Les declaracions vexatòries cap a Leire Pajín, han tingut diversos noms propis, en els darrers temps. Fernando Sánchez Dragó , José María García i el més comentat, segurament per raons polítiques, Francisco Javier León de la Riva , alcalde del PP a Valladolid. Tres personatges de perfil primari, per utilitzar un eufemisme que no mereixen. El primer ha fet altres afirmacions , referents a menors, que posen literalment els pèls de punta, però ell continua tan ample i encara critica l'esquerra moralista i opressora, que barra el pas als seus impulsos pedòfils. L'alegria amb la qual han deixat anar la brometa de mascle alfa, sense massa conseqüències, és una demostració de fins a quin punt es legitima a nivell social la desqualificació d'una dona, a través de la degradació sexual. Si Leire Pajín es passa de la ratlla amb una hipèrbole o li manquen mèr

Julian Assange (i altres herois)

Imatge
L'australià Julian Assange és el carismàtic fundador de Wikileaks Julian Assange em recorda físicament a Jacobo Siruela, que també és editor però menys revolucionari. Quant al pla psicològic, per més que en llegeixi entrevistes, em quedo amb la peculiar sensació que mai no tindré ni la més remota idea de qui és. El presenten com un ésser enigmàtic i fonedís, d'aquí el seu glamur irresistible. Deu ser el tràgic destí dels qui violenten la veritat, pensem en els eternament fugitius Roberto Saviano o Salman Rushdie, per exemple. Amb independècia de les crítiques, el web de filtracions Wikileaks ha tingut un impacte enorme en el món del periodisme, que fa temps que ha caigut en desprestigi -si és que mai en va tenir, de prestigi-, tan allunyat de l'anhelada objectivitat, enredat en la teranyina dels interessos econòmics i polítics. Wikileaks tampoc està lliure de sospita, de tota manera. La informació és poder, es miri com es miri. I el poder és ple de clarobscurs. Sobretot si

Massa petits per ser estrelles

Imatge
Amb només 9 i 12 anys, respectivament, Willow i Jaden Smith triomfen en el món del show business Hem estat testimonis de l'ascenció fulgurant de moltes petites figures del món de l'espectacle. Estrelletes que s'han estrellat, més tard o més d'hora. Michael Jackson i Drew Barrymore, són un parell d'exemples clars, que puc recordar ara mateix. A Espanya, Joselito - el niño ruiseñor - o Marisol van tastar tant la mel com el fel dels focus i els escenaris. No puc citar -potser vosaltres em podeu ajudar- cap cas en el qual no hagi existit una part vertaderament fosca, en la precoç trajectòria artística. Explotació econòmica, maltractaments o alts i baixos significatius, a nivell emocional, difícils de remuntar. Actualment, triomfen Miley Cyrus o Selena Gómez i sembla que cada vegada hagin de ser més menudes, si volen treballar-se una carrera realment exitosa i rentable. Britney Spears és com una velleta xacrosa, al costat dels fills de Will Smith, que ja compten amb un

Un bon rotllo al·lucinant

Imatge
Foto El País Arriba un punt que fan certa angúnia de mirar. Petons, abraçades, xiuixuejos a cau d'orella i complaença a dojo. Ballarugues damunt l'escenari. Una exhibició impúdica de bonrotllisme progessista, sense que hi falti el model de Prada, naturalment . No és possible dissimular que ja no queda ni una engruna de socialisme per enlloc. Tanta complicitat forçada no està a l'alçada de la dramàtica siutació econòmica ni tampoc de l'obra de govern de l'equip de Zapatero, incapaç de respondre amb una sola mesura que tingui un mínim de cara i ulls. Els observes amb atenció i et preguntes en quin planeta deuen viure. En el teu segur que no. De què riu González-Sinde? És que potser en té motius, després de la monumental gerra d'agua freda que li ha caigut al damunt, amb el tema del cànon digital? I la sempre radiant Trinidad Jiménez? Per què està tan contenta? Per què assumirà les responsabilitats de Moratinos? Per què l'han rescabalat de la derrota a les

El meu candidat favorit

Imatge
S'ha creat un web electoral que proposa Pere l'Hàmster com a candidat a presidir la Generalitat Creieu-me, havia perdut la darrera gota d'esperança. Si algú em llegeix, a l'altra banda de la pantalla i es troba en la mateixa situació límit, no voldria desaprofitar l'ocasió de compartir-hi la il·lusió retrobada i convènce'l que si, que és possible fer política d'una altra manera, gens interessada ni mesquina. Estic segura que el canvi autèntic no és cap horitzó inabastable perquè ahir vaig conèixer un tipus de carn i ossos que el pot materialitzar -va ser tan amable de deixar-se fer una foto, després de saludar la família i li vaig prometre que obtindria el meu suport incondicional-. Per primera vegada, utilitzaré aquest humil blog per a promocionar el candidat que m'ha robat el cor i en el qual he dipositat tota la confiança de futur per al meu país. No sento remordiments per fer un proselitisme desacomplexat i exclamar: Ciutadans de Catalunya, en Pere

Intel·ligència sexual a la petita pantalla

Imatge
A la sèrie Infidels , una de les protagonistes, interpretada per Aina Clotet, s'enamora de la seva monitora d'aquagym, a qui dóna vida Dolo Beltran La diversitat sexual entre els personatges que apareixen a les sèries televisives té una influència clara -podríem discutir si decisiva- en l'imaginari col·lectiu. Allò que en altres temps configuraven les narracions orals, el teatre o la iconografia eclesiàstica, ara se centra fonamentalment en els mitjans, els quals, al seu torn, beuen d'altres fonts com el cinema o la literatura. Al meu entendre, en els darrers anys, s'ha fet un recorregut interessant des de la invisibilitat i la mofa fins a l'aproximació a uns models més lliures de prejudicis. No sabria dir si la societat camina al compàs de la ficció o és a la inversa. Amb tot, encara és força inusual que es construeixin històries que defugin la tronada caricatura o la condescendència victimista, poc ajustades a la complexa realitat. Hem vist gran quantitat de

Ícar en temps de crisi

Imatge
Com en el fascinant mite clàssic de Dèdal i Ícar , moltes persones han volat tan alt que s'han cremat les ales. El gravat és de Hendrick Goltzius . Si hagués de triar algun Ícar cèlebre de la història recent d'aquest país, tal vegada escolliria determinat banquer repentinat amb brillantina, que es va fer multimilionari, de la nit al dia. Com que res no dura eternament, va passar de la glòria dels despatxos bancaris, la més alta cima del poder monetari, a la foscor d'una presó madrilenya, abandonat a la seva sort. Tot per volar massa prop del sol. La cera que mantenia unides les ales es va desfer ràpidament i la caiguda lliure fou inevitable. Ara prova de redimir-se, llibre per aquí, tertúlia per allà. He llegit en alguna banda, no recordo la font, que l'ascensor social a Espanya està espatllat i només funciona en alguns casos molt concrets. Si no pertanys a l'elit de la classe poderosa, igual que has pujat ben amunt, corres el perill de caure inesperadament a les p

Suïcidi i efecte dominó

Imatge
Una creença popular força estesa és que parlar del suïcidi provoca un efecte dominó Ho recordo perfectament. La primera vegada que vaig conèixer un cas de suïcidi. Adolescent de quinze anys. Penjat. Aleshores no em vaig fer prou el càrrec de la magnitud de la tragèdia. La joventut pot ser ben cega. Tal vegada és un mecanisme adaptatiu, d'altra manera, costaria més tirar endavant. El següent també el recordo amb claredat. I l'altre. I el de més enllà. Tinc present una noia de vint-i-sis anys que patia esquizofrènia i es va tallar el coll amb un vidre trencat. La seva germana, principal cuidadora, va quedar destrossada. La previsible reacció del centre on treballava va ser ocultar la causa de la mort. El principal motiu adduït era la por a un efecte crida. Si ho explicaven, es podria donar un missatge subliminal d'encoratjament, cap als altres pacients. En aquell moment, no vaig posar en dubte que aquella fos la decisió més encertada. Segons els responsables, com que era prim

Carronyaires en 'prime time'

Imatge
La història ve de molt lluny però situem-la en plena epopeia Marta del Castillo, quan el serial Puerta-Neira-Santander començava a donar fruits realment sucosos. Determinats personatges, com cítrics, eren espremuts fins a la darrera gota. Límits macabres, traçats amb l'aniquilació. Quedava l'opció d'anomenar-los joguina trencada, quan ja s'havien usat i encara conservaven la vida. Al mateix temps, alguns lamentaven els toros, uns pobrets animals que no escollien lliurement anar a la plaça. Els seus titelles televisius, en canvi, si que triaven el desllorigament i l'autòpsia de plató. Ben mirat, potser és que els humans necessitem l'espectacle de la destrucció, diguem-ho sense embuts. Som una espècie bàrbara, en el fons d'aquesta civilització, demanem una mica de pa i sang en el circ romà. Així oblidem per una estona la misèria. Més problemes, més vísceres. Com en algunes cerimònies tibetanes, els difunts són entregats als voltors carronyaires, fins que només

Banyudes i resignades

Imatge
Segons l'escriptor Jed Mercurio , Jackie Kennedy coneixia i consentia les infidelitats del seu marit Entre Jackie i Hillary hi ha una distància temporal, potser un termòmetre social de la capacitat que suposadament ha de tenir una dona per suportar estoicament les infidelitats del seu marit. En el segon cas, es va originar un daltabaix sentimental i polític considerable, malgrat que la relació tirés endavant. El model de companya és completament diferent, malgrat que els interessos mantinguin la unió, en ambdós casos. Apareix una legítima ambició laboral, ara no prevalen els somriures còmplices perquè, a banda de la dignitat pública també perilla el futur professional i el manteniment en el poder. El matrimoni encara és imprescindible per fer carrera política, en determinats indrets del món, què hi farem. Segons s'ha escrit darrerament, l'inquiet Bill no ha abandonat les seves passions extraconjugals. Sospito que si ella s'ho pogués permetre, li donaria una bona punta

Una nit terrorífica

Imatge
El cartell del Festival de Sitges d'enguany està inspirat en les bessones Grady de la pel·lícula El resplandor, basada en l'obra homònima d'Stephen King Pràcticament no llegia cap altra cosa. Stephen King i demés autors, de novel·la negra o de terror. Mirava pel·lícules una vegada rere l'altra. Em sabia els diàlegs gairebé de memòria. Anys més tard, he conegut adolescents -i joves bastant crescudets- que tenen el mateix estrany costum. Als infants també els atrau la repetició obsessiva, volen sentir la història calcada. Compte que canviïs algun detall, que la seva oïda el detectarà amb precisió. A vegades fins i tot et marquen el camí. En una versió havies col·locat un personatge en un determinat moment i en la següent no hi apareix, perceben les diferències. Després de devorar El resplandor , em delia per veure reflectida la terrible metamorfosi de Jack Torrance a la gran pantalla. Poques vegades havia vist que la versió cinematogràfica estés a l'alçada de la com

Programes per la pau

Imatge
Dues integrants del col·lectiu feminista i antimilitarista New Profile , investigat per l'exèrcit israelià Al marge de criticar l'allau de porqueria que inunda la graella televisiva, penso que caldria fer més esment d'espais valents i constructius com Latituds , que visibilitza iniciatives que apunten sortides a conflictes relacionats amb la pobresa, la guerra i altres injustícies, arreu del món. Gaudeixo amb el Canal 33 perquè compta amb una programació que ha sabut trobar el delicat equilibri entre l'entreteniment, la cultura i la informació de qualitat. Considero molt necessari reconèixer i promocionar les cadenes que fan apostes arriscades, tanta falta com ens fan. Entre Karakia , Latituds i 60 minuts , ahir vaig fer un llarg i digne recorregut per la cuina bretona i asiàtica, els moviments pacifistes al Pròxim Orient i la violència narcoterrorista a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. Malgrat la duresa d'algunes imatges, el tractament va ser tan exquis

I Repsol continua...

Imatge
El dia 12 d'octubre de 1492 es va descobrir el Nou Món . En l'actualitat, algunes empreses perpetuen la violació sistemàtica dels drets humans dels pobles indígenes Amb motiu de l'anacrònica i casposa celebració que avui ens ocupa (el Día de la Hispanidad , altrament coneguda com a Día de la Raza) , Survival , l'única organització internacional que treballa per a preservar la supervivència dels pobles indígenes d'arreu del món, ha tingut l'encert d'elaborar el top 5 de la vergonya , per alertar dels greus abusos que tenen lloc a diferents punts del planeta i animar els ciutadans a col·laborar. Entre les empreses que més vulneren els drets humans, s'hi troba el gegant hispano-argentí Repsol-YPF . La campanya de denúncia és com un gra de sorra en el desert, certament, resulta una missió quixotesca lluitar contra tanta ignorància . Tampoc es pot dir que els poderosos interessos econòmics i polítics facilitin la tasca. Amb tot, suposa una petita alegria que

Serveix d'alguna cosa el Dia Mundial de la Salut Mental?

Imatge
Hauríem de recuperar el sa costum d'aprofundir en les causes del sofriment humà Ahir volia escriure l'obligat post sobre el Dia Mundial de la Salut Mental . Un avorriment. No penseu que vull carregar-me la jornada de dalt a baix, detesto ser una destroyer, és massa fàcil. Hi ha paraules que són com pedres, o benzina. Jo no tinc intenció de cremar ni derruir res. Començo per celebrar que es tirin endavant iniciatives engrescadores i compromeses, fins i tot avantguardistes, de les quals m'agrada informar-me i participar. Més val això que res, seguríssim que si. Però, com en tantes diades similars, no percebo que res canviï substancialment, malgrat els bons propòsits i els esforços esmerçats. La psiquiatria actual, si més no per la meva experiència, està a anys llum del que podria ser, atesos els coneixements que tenim fins el moment, que són millorables però suficients per una praxi molt digna. Després de tota la ciència acumulada al llarg de la història de la psiquiatria,

Compte, hi ha un ull que ens vigila

Imatge
Als suplements dels diaris hi publiquen reportatges com xurros. Un tema rere l'altre, per omplir l'espai com sigui. A vegades els aborden de qualsevol manera. Pim, pam, enllestim que hi ha pressa. Últimament, hi ha força interès pel rastre que deixem a la xarxa . Potser és a propòsit de l'estrena de la pel·lícula sobre el creador de Facebook -quina pinta d'ensopits que tenen els actors, per cert-, un tipus que han retratat més aviat esquerp i sense escrúpols. Qualsevol diria que ens volen advertir que si es va comportar tan porcament en les albors de l'imperi, ara que ha adquirit dimensions planetàries, farà exactament el mateix. Val a dir que he percebut una preocupació real, al meu entorn. Fins i tot he rebut sol·licituds de persones que m'han demanat amb insistència que borrés la seva participació en aquest blog -les reflexions no eren especialment subversives, no us penseu- perquè volien preservar la privacitat i que no aparegués l'esmentat comentari si

La importància d'un insult

Imatge
L'escriptora Najat El Hachmi ha dedicat un article als insults racistes cap al seu fill He dubtat una bona estona abans d'escriure el missatge d'avui. El tema és complex -la realitat ho és, què hi farem- i cal abordar-lo amb la profunditat i sensibilitat necessàries. Espero que me'n sortiré. D'entrada, està clar que els insults racistes són una forma de violència condemnable en veu ben alta, encara més quan afecten un infant. Malauradament, el bullying és un drama vigent a les escoles i adopta formes diverses, especialment contra aquells que fan olor de diferència. Estiguis grassa o prima; siguis baixeta o alta com un Sant Pau; visquis en un barri residencial o d'extraradi; portis ulleres de cul de got o lentilles de colors; estimis aquesta o aquella persona; parlis en català o castellà; portis vel o minifaldilla... sempre sortirà algun intolerant frustrat disposat a amargar-te el dia o fer-te creure que ets l'últim mico de la festa. No obstant això, l'

Espectacle sota terra

Imatge
A la pel·lícula Buried l'espectador passa noranta minuts enterrat , testimoni de l'angoixa de Ryan Reynolds La sensació de la temporada han estat un parell d'espectacles sota terra, un real i l'altre fruit de la fantasia. Per un costat, el xou dels trenta-tres miners atrapats a Xile, que properament veuran la llum del sol . En el terreny de la ficció, la pel·lícula Buried , la qual, amb una enginyosa campanya publicitària i els mínims recursos, ha sabut despertar la curiositat massiva del públic i l'aplaudiment de la crítica. Deixeu-me diferenciar més clarament el primer cas del segon, no voldria pas pecar de frivolitat, celebro sincerament que l'agonia dels miners arribi al final. Val a dir que el sofriment probablement no acabarà amb la sortida, ateses les seqüeles físiques i psicològiques que pot haver deixat l'accidentat captiveri. En condicions normals , alguns miners ja pateixen estrès posttraumàtic, imagineu-vos desprès d'aquest mal tràngol. Això

Un 'mal pare'

Imatge
Michael Douglas i el seu fill Cameron , condemnat a cinc anys de presó per tràfic de drogues Avui parlaré de Michael Douglas i la seva família. No pas amb la intenció de fer safareig sinó perquè penso que hi ha certes qüestions que requereixen concreció. Les vicissituds de les estrelles representen exemples clínics de gran vàlua, tan plenes d'alts i baixos com estan. Confesso que aquesta és una part que m'interessa de la premsa rosa, sempre que no impliqui una cacera de famosos. Llegeixo a El País que alguns psicòlegs discuteixen sobre les conseqüències del salt generacional , entre pares i fills. El rellotge biològic i les circumstàncies socials no sempre convergeixen. S'ha constatat que cada vegada hi ha més distància, fet que comporta importants diferències, entre criatures i progenitors. Fins a quin punt és recomanable tenir descendència, passada certa edat? D'entrada, em sembla un tema prou complicat com per fer determinades afirmacions taxatives, trobo adequat pe

Els tertulians hostils

Imatge
Quan apareixen determinats tertulians a la televisió, practicar el zàping és una opció saludable He arribat a pensar que determinats analistes que pul·lulen pels mitjans són gairebé divins, atès que gaudeixen del do de l'omnisciència i l'omnipresència. N'hem parlat en altres ocasions, no només són capaços de pontificar sobre qualsevol tema -sigui quin sigui- sinó que te'ls trobes arreu. A la columna, la tertúlia radiofònica o la taula-debat. Fins i tot és possible que s'hagin llançat a l'aventura d'escriure un llibre i figurin en la llista de supervendes. Llavors guanyen premis literaris i ja els tens concedint entrevistes, a tort i a dret. Com qualsevol deïtat que es faci apreciar, també posseixen la virtut de l'omnipotència, tan segurs com semblen de si mateixos. Quan els sento parlar, no puc evitar pensar en el patró de conducta tipus A , tot un clàssic de la psicologia de la salut i que està associat al risc de sofrir patologies cardiovasculars. Parl

La petjada de la violència

Imatge
A El americano George Clooney es posa a la pell d'un assassí a sou que prova de reconstruir la seva vida Considero que un dels temes més complexos de tractar en la ficció és la violència, especialment des de la perspectiva de qui l'exerceix. Un enfocament sovint banalitzat en projectes de baixa volada o en els exitosos videojocs bèl·lics , cada cop més realistes i letals. Per un costat, es fa difícil no caure en interpretacions simplistes o empàtiques, fins al punt que doni la impressió que es justifica els criminals. Per l'altra, es corre el perill d'oferir una visió políticament interessada, excessivament moralista o maniquea, que oblidi alguna de les cares del conflicte. Per abordar la qüestió fan falta bones dosis d'intel·ligència, talent, sensibilitat i compromís. Un còctel creatiu a l'abast de ben pocs. Aquest cap de setmana he vist un parell de pel·lícules que m'hi han fet reflexionar. Una és la peça d'orfebreria Tiro en la cabeza , de Jaime Rosa

Perill, fòrums proanorèxia

Imatge
Durant aquests dies, s'ha parlat força de l'anorèxia nerviosa i la bulímia , després que l'organització de la passarel·la de Milà hagi vetat la participació a la firma Elena Miró, més propera a la figura d'allò que es ve anomenant dona real . Decisions tan pernicioses com aquestes transmeten un missatge d'encoratjament a les noies -i també nois- que es troben dins l'absorbent engranatge d'un trastorn de la conducta alimentària. Si fa no fa, seria com si una estrella del futbol animés la gent jove a consumir substàncies tòxiques, per establir un símil fàcil i comprensible. Entec que algú pugui jutjar la comparació d'exagerada però és perquè no coneix la gravetat del problema que ens ocupa. De tota manera, també cal assenyalar que hi ha professionals que adverteixen de la inclinació a generar una alarma excessiva i sobrevalorar la importància de la incidència de la patologia i els factors socioculturals que la desencadenen. Des d'un punt de vista clíni

Rebel·lió okupa i mansions orgiàstiques (tot en un sol dia)

Imatge
Després de l'enrenou okupa , a ¿Quién vive ahí? van mostrar una magnífica mansió amb platja artificial D'un extem a l'altre. Superada una jornada marcada pel vandalisme okupa , no vaig tenir cap altra ocurrència que posar La Sexta i practicar una sessió mediàtica de masoquisme del dur, força semblant a la que representa Mujeres Ricas , a la mateixa cadena. Si formuléssim la pregunta que dóna nom al programa, en un sondeig a l'atzar, arreu del país, probablement obtindríem tot tipus de respostes. En bastantes vivendes hi ressonarien ecos ancestrals, tancades com estan de fa anys i panys, sense possibilitat de venda ni de lloguer. Probablement, algunes també serien de construcció recent i noves de trinca, aturades en el temps per la punxada de la bombolla immobiliària. Hi trobaríem pisos pastera, atapeïts a rebentar. Pisos d'estudiants o de parelles joves, que estiren el sou fins a límits inversemblants. Famílies amb fills de trenta i tants, que han tornat a casa