El peixet



El pare ha comprat un peixet taronja al seu fill, que avui ha fet quatre anys. Al vespre, el nen tira menjar a la peixera, uns paperets de diversos colors, que fan una mica de pudor. Quan es comença a fer fosc, diu bona nit al seu nou amic, amb els llavis enganxats al vidre. Se’n va a dormir pensant el nom que li posarà. Es podria dir Nemo, suggereix el pare, tenen el mateix color. L’endemà, trista sorpresa, troben surant el peixet a l’aigua i el nen té un bon disgust. Li cauen llàgrimes com cigrons. El pare ha explicat que s’ha mort, l’aboquen junts a la tassa del vàter. Li fan adéu amb la mà. El pare tira la cadena i se’n va a preparar l’esmorzar. Tenen pressa, faran tard al casal d'estiu. Avui hi ha excursió a Torroella de Montgrí i el dia serà llarg. De tornada, el nen ha estat rumiant a l’autocar. En retrobar-se amb el pare, li fa aquella pregunta que ha rondat pel seu caparró durant bona part del dia:

-On deu ser el peixet, ara?

-És al cel dels animals, amb els altres peixos. També hi ha gats, lleons, dofins… Tots junts es fan companyia, saps?

-Papa, però si l’hem llançat al vàter!


Comentaris

Lluís Bosch ha dit…
Bestial! Ja diuen que els peixos en perixeres porten mala sort a les cases...

Has llegit un conte del Cortázar que es titula "Axolotl"?
Eulàlia Mesalles ha dit…
Auqest conte el coneixia... Ara, no em facis dir d'on.

Els nens tenen aquesta senzillesa brutal i alliçonadora.
Lluís, no he llegit res de Cortázar però tothom en parla tant que ja en tinc ganes...

Eulàlia, doncs si ja el coneixies m'has de dir on l'has llegit perquè és absolutament de collita pròpia!
Eulàlia Mesalles ha dit…
No t'ho sé dir. No sé d'on l'he treta.
Però quan t'he llegit, he vist un déjà vu. Com si algú me l'hagués explicada o jo l'hagués llegida. Calcada.
I

Traducció del blog