dimecres, 31 de desembre de 2008

Els millors desitjos

Avui celebrarem el Cap d'Any. Una mica per inèrcia, farem arribar els nostres millors desitjos als amics, coneguts i saludats. Com és tradicional, a les dotze de la nit, els mòbils es col·lapsaran de missatges. "Que siguis molt feliç" o "que el 2009 et porti el millor a tu i a la teva família". N'hi ha que seran una miqueta més treballats i tindran un aire mig poètic, que no acabarà de reeixir del tot...En qualsevol cas, milions de paraules amables es transferiran d'una pantalla a l'altre, a vegades a centenars o milers de quilòmetres de distància. Malgrat les bones intencions, no crec que ningú s'acabi de creure això que tot un any pugui estar farcit només de coses bones. Seria una ingenuïtat de les grosses!
Crec que era el filòsof alemany Friedrich Nietzsche que tenia per costum desitjar als seus amics que tinguessin problemes. D'aquesta manera, pensava, evolucionarien com a persones, cosa difícil si la vida és una bassa d'oli. Tal com es presenta el 2009, potser fóra més indicat desitjar coratge davant de l'adversitat. Empenta. Capacitat de treball i superació. Solidaritat i amor cap als altres. Encara que ens faltés del bo i millor, podria ser un bon any...

dilluns, 29 de desembre de 2008

Bombardeig despietat

Fa un parell de dies ens vàrem llevar amb la notícia d'un dels bombardejos més mortífers que Israel ha deixat caure sobre la castigada Franja de Gaza. L'ofensiva no s'atura i les autoritats israelianes no descarten trepitjar fort sobre el territori.
No ens podíem imaginar que acomiadaríem l'any d'una manera tan sagnant. Davant de la barbàrie, són poques les paraules que serveixin de consol. Del bell mig del caos, ens arriben veus que informen del sofriment del poble palestí, tantes vegades oblidat per la comunitat internacional. Us enllaço amb el bloc d'una mare i periodista palestina, nascuda a Gaza i m'acomiado (només per avui) amb els versos de Miguel Hernández, Para la libertad.

dimecres, 24 de desembre de 2008

No caguis gaire, tió...

Durant aquests dies, ja són uns quants els pacients que, a la consulta, m'han comentat que no estan massa satisfets amb el comportament dels seus fills. El rendiment acadèmic és baix, la conducta a casa no és bona o desobeeixen els professors. Els pares i mares, senten que els infants o adolescents no entenen el valor de l'esforç. En conseqüència, molts d'ells han decidit que el tió serà més garrepa aquest any. Els seu esfínter no deixarà anar tants regals com en anteriors ocasions. Com a molt, els cagarà material escolar o roba que necessitin... i para de comptar! És una manera d'ensenyar que les coses s'han de guanyar i que si no es fan certs sacrificis i renúncies, no hi ha res que plogui del cel. Crec que, en temps de crisi, aquest és un valor que hem de recuperar més que mai. El nivell de "generositat" del tió o dels reis és una bona manera de començar...

dimarts, 23 de desembre de 2008

Loteria i felicitat

No sé què es deu sentir quan et toca la loteria. Ahir al vespre, per la tele, li sentia dir a una afortunada guanyadora que era molt difícil d'expressar. En escoltar-la, em va venir al cap un concepte sobre felicitat que em van explicar quan estudiava el curs de doctorat. El podem anomenar, de manera casolana, la "teoria de la molla".
Resumit de forma senzilla, quan a la vida rebem un impacte dolorós, com un accident de trànsit, per exemple, l'espiral que marca el grau de felicitat es comprimeix. Podem caure en un pou profund i tocar fons. Fins i tot sentir que la vida no val la pena ser viscuda. Tard o d'hora, però, la molla tornarà a la seva forma habitual. Gràcies als mecanismes d'adaptació, ens retrobarem, si fa no fa, amb el nivell de benestar que sentíem abans del succés traumàtic. Si l'esdeveniment és positiu, com en el cas que ens toqués la grossa, passaria exactament el mateix, però a la inversa. La molla s'estiraria, experimentaríem una gran eufòria però, passat un temps, ens sentiríem més o menys com abans que els diners arribessin a la nostra vida.
També hi ha estudis que indiquen que els efectes dels diners sobre el benestar només són significatius abans que es cobreixin determinades necessitats materials. Més i més diners no signifiquen més i més felicitat. No és el mateix que li caigui una fortuna del cel a Bill Gates que a un informàtic que tingui problemes econòmics. Tot plegat es pot resumir en el que ens ensenya la saviesa popular: els diners no fan la felicitat, però hi ajuden...

divendres, 19 de desembre de 2008

Bon Nadal (sense finançament)

Catalítics, catalítiques...se'ns presenta un Nadal d'allò més auster, sense finançament i amb una crisi que promet. No obstant això, us desitjo sincerament que passeu unes felices festes, a tots els que llegiu regularment aquest bloc (la majoria dels quals no conec) i també als passavolants. Espero que gaudiu menjant i bevent, i trobeu l'equilibri necessari entre la prudència i el plaer. Manteningueu la distància convenient amb els membres de la família als quals hagueu de veure per força, i acolliu la calor dels que us estimen de debò. Una abraçada a tots i totes: Bon Nadal!

dijous, 18 de desembre de 2008

David contra Goliat

Quan vaig veure la imatge de les sabates voladores, em va venir al cap la fona de David, carregada amb una pedra i apuntant el front del gegant Goliat. Estic en contra de qualsevol forma de violència, però, aquesta vegada, haig de confessar que no m'hagués importat que el sabatot s'hagués estampat a la cara de Bush. El president va esquivar amb molta traça l'ofensiva podal. D'aquesta versió de la història, Bush n'ha sortit sa i estalvi, mentre que el periodista en qüestió ha estat víctima d'una repressió contundent. Malgrat tot, el símbol de la rebel·lió ha donat la volta al món...

dimarts, 16 de desembre de 2008

L'altra cara d'Eto'o

A part de la faceta futbolística, Eto'o, evidentment, té una altra vida fora del camp. Fa temps que segueixo de prop el litigi que l'afronta a la mare del seu fill, Marián Pineda, a causa dels presumptes abusos que hauria patit l'infant en mans d'un amic del crac. És un cas ple de llums i d'ombres. La llum de l'estrella mediàtica, que mou masses i fortunes, l'ombra dels abusos a un menor.
Fa uns dies, el camerunès va declarar, una vegada més, a favor del seu col·lega en un judici. Us enllaço amb un vídeo del programa "Espejo público", a Antena 3. Escolteu atentament la informació...

dilluns, 15 de desembre de 2008

Balanç de la jornada


Vaig estar bona part del diumenge pendent de La Marató de TV3. Fa uns dies, us comentava que tenia cert temor a com s'explicarien les anomenades malalties mentals greus. Em permeto el luxe de fer el meu balanç particular (que, de ben segur, no serà compartit per tothom) del que va donar de si la jornada.

En la meva opinió, el programa va tenir punts forts i punts dèbils. Els exposaré de manera esquemàtica, per no avorrir-vos en excés:

PUNTS FORTS:

-Xou de qualitat: el programa va estar amanit d'espectacles diversos i d'alt nivell. Mentalisme, música, dansa o experiments científics van interessar i entretenir en el seu punt just. El llibre i el disc de La Marató representen un plus cultural afegit.

-Sensibilitat i respecte: les presentadores van abordar les entrevistes amb professionalitat i respecte, crec que van assolir amb escreix l'objectiu de sensibilització social que s'havien proposat. Em va agradar molt escoltar la veu dels afectats, les seves famílies i, sobretot, les persones que participen en projectes com orquestres o grups de música. Van demostrar que patir una malaltia mental no significa estar incapacitat.

-Participació ciutadana: la ciutadania va respondre activament. Va quedar palès, un cop més, que la solidaritat prèn formes concretes i que, quan ens ho proposem, treballem plegats i desinteressadament per assolir un objectiu.

-Sortir de l'armari: hi van intervenir personatges coneguts, com els escriptors Matthew Tree i Carme Riera, que van explicar públicament que havien patit problemes psicològics. Crec que el seu testimoni va ser valent i valuós i ajudarà moltes persones a no avergonyir-se del seu sofriment i buscar l'ajuda que necessiten.

-Tots som vulnerables: va quedar clar que la frontera que separa la salut de la malaltia és difusa i tots som susceptibles de patir algun trastorn psicològic al llarg de la nostra vida.

PUNTS DÈBILS:

-Poti-poti de malalties: sota el nom de malalties mentals greus, hi van incloure trastorns tan diversos com l'esquizofrènia, l'autisme o l'agorafòbia, que es diferencien clarament. Crec que es va donar una imatge confusa i esbiaixada del que signifiquen i que els criteris d'inclusió no van ser prou rigorosos des del punt de vista científic.

-Poca reivindicació: existeixen greus mancances socials. Poca ajuda a les famílies, poca presència de psicòlegs a la sanitat pública... Si s'augmentessin els recursos socials milloraria significativament la qualitat de vida de les persones afectades. Es va parlar molt tímidament dels importants dèficits en matèria de salut mental.

-Enfoc biomèdic: malgrat que hi va haver presència de psicòlegs, el cervell va presidir el plató. Es va fer referència a uns quants neurotransmissors i no es va aprofundir gens en les línies d'investigació que s'han seguit o es seguiran en el futur. S'hauria agraït que ens posessin al corrent dels projectes punters en el món de la recerca. Fins on vaig poder veure, tampoc es van explicar els resultats obtinguts arrel de La Marató del 2000, també dedicada als trastorns mentals.

-I les causes?: no es va parlar massa dels múltiples factors que influeixen en l'aparició i el curs de les malalties mentals. Només n'apunto uns quants dels que veig regularment a la consulta: pobra educació en valors, teràpies inadequades, consum de substàncies i violència psicològica. S'investigarà en aquesta direcció? Es faran campanyes de prevenció? Es crearan nous recursos educatius? Espero que el sac dels diners no s'aboqui directament a la indústria farmacològica.

-Morbo gratuït: m'hi va sobrar l'entrevista made in Mònica Terribas, que va acudir a un centre penitenciari a interrogar un noi immigrant diagnosticat d'esquizofrènia. Va posar l'accent en el triple estigma. Francament, no calia...

divendres, 12 de desembre de 2008

Narcisistes a facebook

Avui ha sortit publicat un article a La Vanguardia sobre la creixent necessitat de posar certs límits a les xarxes socials a internet. Citen un estudi de dos psicòlegs que han detectat alguns trets per identificar les personalitats narcisistes a facebook. He buscat la investigació i, pel he pogut llegir, van passar un qüestionari de personalitat a 130 usuaris i van veure que els "narcisos" tenien contactes més nombrosos i superficials. Per altra banda, les fotos que posaven en el seu perfil eren més estudiades i glamuroses. Les persones que pateixen aquest trastorn, en un primer moment, són extremadament seductores però a la llarga fereixen els altres i els utilitzen pel seu propi profit. Finalment, acaben per fer-se mal a si mateixes. En definitiva, els narcisistes es comporten a la xarxa tal i com ho fan a la vida ordinària. També és interessant tenir en compte que, a través d'internet, en certa manera, es promou aquesta característica de la personalitat, encara que no arribi a extrems patològics. Està a les nostres mans posar mesures per controlar-ho...

dijous, 11 de desembre de 2008

La por, a Palafrugell

D'ençà del brutal assassinat de Montserrat Sánchez, al centre del poble, Palafrugell no ha estat altre. El cas encara no està resolt. No se n'ha trobat l'autor, ni el mòbil, ni tan sols, pel que ha transcendit a la llum pública, l'arma del crim. El terrible homicidi ha destapat la caixa dels trons. El sentiment soterrat de por ha emergit de les més diverses maneres, durant aquests dies. La impotència, la ràbia i la incertesa ens acompanyen. Són com una fred humida, que s'arrapa a dins. La portes amb tu, encara que no te n'adonis.
Si bé és cert que, d'un temps cap aquí, la percepció d'inseguretat ha anat in crescendo, la por no és pas una emoció nova a la Vila. Es tracta més aviat d'un mal atàvic, que ha pres diverses formes, en funció del moment històric i al qual hem estat incapaços, batlles, policies i ciutadans (nouvinguts i de tota la vida), de posar-hi remei definitiu.


Al volum "El meu país", de l'irrepetible Josep Pla, hi llegeixo un apartat dedicat a la por, a Palafrugell. Sorprèn que, després de tantes dècades, qüestions fonamentals com la il·luminació, estiguin encara per resoldre:


La por, en aquest rodal

"Josep Ferrer, que fou durant anys jutge de Palafrugell, sostenia que l'origen de Palafrugell era la por. Ferrer havia llegit i meditat la "Historia del Ampurdán" del senyor Pella i Forgas, en la qual es diu que Palafrugell fou fundat per la basarda que produí la presència dels pirates i corsaris del mar davant del litoral de Calella i Llafranc, que obligà els habitants d'aquestes platges a buscar un refugi a l'interior. Aquest refugi, situat entre el coll de les Torretes i el camí vell de Tamariu, a redós de tramuntana, fou el nucli bàsic vilatà.

Aquella por inicial, origen del primer desplaçament, ha resistit el pas dels segles. És una por que resta viva i constant. Avui obeeix a altres causes, respon a altres reflexos. Però la por, en el meu temps, s'ha mantingut igual.

Hauria estat inconcebible de pensar que un pescador de Calella, a la nit, a l'hivern, a peu, tingués prou valor per a fer els tres quilòmetres i mig que separen Calella de la població. La carretera passa a prop del cementiri, i això feia una basarda fantàstica. Després s'ha de travessar una sureda entre el cementiri i el Mas Xinxer, i aquesta aventura era considerada superior a les forces humanes.

-Per mar, el que vulgui, de nits i de dies...-diuen a Calella-. Terra endins, res, ni pensar-hi...

En aquest rodal, la simple visió, a la nit, d'una forma vertical-d'un xifrer, per exemple-o la taca blanca d'una paret tocada per la lluna produeix en la gent un sobresalt.

A Palafrugell, ¿qui tindria prou coratge per a anar a la nit fins a les parets del cementiri? Tothom té una por cerval.

A la tardor, quan l'aire comença de fresquejar, la gent es redossa als cafès de la vila. I és en aquesta època que es planteja cada any el problema de la por, generalment a la matinada, quan la solitud dels carreres esquitxats intermitentment per la il·luminació elèctrica, sempre groga i pobra, crea una impressió flotant d'incertesa i d'inseguretat. És en el redós d'aquests cafès que es produeix un sobreeiximent de la por. Tothom fa el valent. Però ¿qui tindria prou coratge per a emprendre un qualsevol camí fora de la vila?

En aquesta hora de la matinada, a cal Tinyoi, a cal Pallot, he conegut uns tipus experimentats, cínics i bromistes que han fet apostes als joves valents i arrauxats sobre si s'arriscarien, a la nit, a arribar fins a la porta dels xifrers. De bell antuvi, i enmig d'una gran cridadissa, aquestes apostes són acceptades com si res. Però a l'hora de realitzar-les tothom es fa enrera. Els més llenguts són els més atrapats. Jo no he vist mai-malgrat haver-ne presenciades tantes-que aquestes apostes arribessin a la fase resolutiva i final.

La por és un sentiment ancestral, obscur, que cap argument lògic no pot contenir i cap reflexió coherent és suficient per a fer reaccionar. Un cementiri és un lloc en el qual, a la nit, els fantasmes passegen embolicats amb un llençol, entre focs follets i sorolls estranys. La solitud, el silenci, la llunyania d'un camí, produeixen una pertorbació mental. És absolutament impossible d'imaginar el que degué ésser la por en aquest país cent anys enrera; no hi ha prou fantasia per a imaginar-ho. Quan se sabé a la vila que el bohemi del Canadell, que era una vella fusta corcada, dormia en un nínxol buit del cementiri, el fet fou considerat una temeritat fantàstica.

No cal dir que aquesta por ha estat compatible a plena llum amb les més grans animalades, amb les més delirants procacitats."
[Foto:bonetti99]

dimecres, 10 de desembre de 2008

Valències

M'he passat el pont de la Puríssima a València. No la coneixia. Com que no tinc temps ni diners per viatjar a les quimbambes, normalment opto per escapades com aquesta. La veritat és que em passa sovint que, en el meu cap, m'he format una imatge del lloc que visitaré i sempre torno sorpresa de la diferència que hi ha entre el que m'havia figurat i la realitat que em trobo. La impressió de turista que m'he endut cap a casa és de contrastos molt vius. He vist una València provinciana, de casc antic, encisadora, d'orxata amb fartons i botigues de teles. M'ha enlluernat la ciutat de Calatrava, moderníssima, projectada al món, ubicada en un envejable pulmó verd, per on abans hi corria el curs del Túria. Al mateix temps, m'ha sobtat una València sorollosa, caòtica i marginal, aturada en el temps, darrere de l'agradable passeig del litoral. Allà s'hi amunteguen edificis d'una manera gairebé improvisada, aixecats aquí i allà, sense cap vocació de barri. A València es dissimula poc el que passa en tantes ciutats del país. Darrere d'una façana bonica i ben maquillada, s'hi amaguen altres realitats, no tan amables...

dijous, 4 de desembre de 2008

Al llit, borratxos

Els adults ens fem un fart de donar la tabarra als adolescents. Que vigilin amb l'alcohol i les altres drogues. El dia 1 de desembre es va celebrar el Dia Mundial de la lluita contra la Sida i un col·lega em recordava que el consum de substàncies fa pujar de manera alarmant l'augment de les conductes sexuals de risc entre els joves. Si són consumidors, deia, és més probable que no utilitzin el preservatiu i que siguin més promiscus. Es tracta d'una opinió ben fonamentada perquè hi ha diversos estudis que ho corroboren.
Us proposo un exercici. Situeu-vos mentalment en la vostra adolescència i mireu de recordar algun comportament de risc. Segur que en trobareu uns quants. La veritat és que, en recuperar aquests records, sovint ens fem creus de com n'érem de temeraris. De fet, l'adolescència és una etapa que comporta certa dosi de transgressió. A vegades resulta difícil distingir si ens trobem davant d'actituds pròpies de l'edat, per les quals és necessari passar, o bé de formes patològiques de funcionar.
Confesso que ja fa temps que he abandonat el ritme frenètic de la nit. Però conec un munt d'eterns adolescents que segueixen amb la mateixa dinàmica nocturna de sexe, drogues i rock and roll. Tot el cap de setmana. N'hi ha que fins i tot passen de la quarentena. No ho sé. Potser s'ho haurien de fer mirar...

dilluns, 1 de desembre de 2008

Malalties mentals greus

Tenim el Nadal a la cantonada. Als tradicionals torrons, cava, pessebre o tió s’hi sumen els programes solidaris, que proliferen incontroladament per les diferents cadenes de televisió. D’entre l’ampli ventall que hi ha, el meu favorit, sense cap mena de dubte, és La Marató de TV3. Em convencen la qualitat dels projectes als quals es destinen els diners, la transparència, la tasca de sensibilització social i l’elevat grau d’implicació ciutadana. No obstant això, penso que els espectadors tenim la responsabilitat de mantenir viu l’esperit crític, per tal que la iniciativa benèfica més nostrada no decaigui amb el pas dels anys.
La Marató del 2008 es dedicarà a les malalties mentals greus. Els responsables de la Fundació La Marató, després d’una revisió científica i de consultar professionals i familiars, van decidir que inclourien dins d'aquest grup l’esquizofrènia, la depressió greu, el trastorn bipolar, l’ansietat, el trastorn obsessivocompulsiu (TOC), el trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), l'autisme i el trastorn límit de la personalitat (TLP). Es tracta d’una categorització circumstancial perquè, en la comunitat científica, quan es fa referència als trastorns mentals severs, no es tracten exactament aquestes patologies.
Pel que he pogut llegir en algunes cartes a la premsa, hi ha hagut controvèrsia pel que fa a la inclusió del TDAH. Algunes famílies consideren que els menors podrien quedar estigmatitzats pel fet que se'ls etiqueti com a malalts mentals greus i s'estimarien més que es parlés de dèficit. A tall d’aclariment, s’ha puntualitzat que l’adjectiu “greu” fa referència a la lenta resolució de les malalties.
En el cas de l’ansietat, apuntaria que parlem d’un conjunt de símptomes que estan presents en la majoria de trastorns o que poden aparèixer en múltiples situacions quotidianes. Per ser rigorosos, caldria especificar una mica més. Tampoc veig gaire clar que l’ansietat tingui una resolució lenta, ja que existeixen teràpies psicològiques breus que han demostrat tractar-la amb relativa rapidesa. També ens podríem preguntar per quin motiu n’han quedat exclosos trastorns com l'anorèxia nerviosa que, en casos extrems, pot tenir un desenllaç mortal. Per altra banda, crec que les crítiques dels lectors són plenament respectables i estan ben argumentades.
Els fons recollits pel programa, com se sap, estaran destinats a projectes d'investigació biomèdica. Caldrà estar atents a com s’expliquen al gran públic les anomenades malalties mentals greus. Espero que no les enfoquin des d'una perspectiva estrictament biologista i tinguin en compte l'important paper de factors com la família, l'educació a l'escola, els recursos socials, el nivell econòmic o els hàbits de salut dels afectats. El TLP, per exemple, és un trastorn de regulació emocional que pot tenir una base genètica però també se'n dónen casos en persones que han viscut una infància traumàtica. Pel que fa al controvertit TDAH, s'ha observat que el poden patir infants que viuen en entorns familiars violents. La hiperactivitat i la manca d’atenció sorgeixen, en aquests casos, com un mecanisme defensiu davant d’una hostilitat impossible de controlar. Podríem posar d’altres exemples ben coneguts per tothom, com les profundes depressions causades per l'assetjament moral a la feina. En aquesta situació, és adequat parlar de malaltia mental greu? O hauríem de fer referència a una reacció natural, davant d’un entorn anòmal? És recomanable abordar qualsevol forma de sofriment humà, per greu que sigui, des d’una perspectiva mèdica? Posseïts per l’afany d’etiquetar, ens hem oblidat que el dolor és consubstancial al fet de viure.
Em pregunto si els projectes als quals s'assignaran els diners, tindran en compte factors psicològics i socials o si estaran a l’alçada de l’inextricable relació de la genètica amb l’ambient. M'agrada pensar que, algun dia, una part important d'aquests recursos es destinarà a la investigació en psicoteràpia. En la meva modesta opinió, anem més que sobrats de receptes. No penso que en calguin de noves.
[Foto:Willy Ronis]
Article publicat a "El Punt"

diumenge, 30 de novembre de 2008

Desconfiança


Amb prou feines podem recordar la primera vegada que ens varen fer mal. D'ençà d'aquell dia, que vam despertar a la consciència, han ocorregut un munt de coses. Un rosari d'esdeveniments que ens han fet la persona que som avui. Passen els anys i sentim a dir cada vegada amb més força que és difícil confiar en els altres. De males experiències en sobren. Un es pot refiar de si mateix i gràcies. En algunes persones estimades també s'hi pot comptar, amb una mica de sort... En aquest enrevessat camí d'alegries i desenganys és complicat mantenir-se ferm en determinats valors. Seguir construint, malgrat tot. És temptador deixar-se arrossegar per l'enveja, el rancor, la falsedat o la traïció. Ningú va dir que viure fos fàcil...

dijous, 27 de novembre de 2008

Els que no són ningú


Quantes vegades no hem passejat per una ciutat, tranquil·lament, amb alguna bossa de shopping a la mà...amb prou feines hem parat esment als hostes silenciosos del carrer que són les persones sense sostre. Semblen criatures d'un altre món...

Diem els psicòlegs que la ment humana fa tot el que pot per apartar-se del sofriment. El mecanisme de dissociació permet posar en una "capseta" tots aquells aspectes de la vida que provoquen dolor. És una manera de sobreviure. Quan veiem un pidolaire, per exemple, és probable que mirem de col·locar-lo ràpidament en una categoria a la qual nosaltres no pertanyem: toxicòmans, malalts mentals severs, immigrants, delinqüents...

El magnífic programa de TV3 Sense Embuts, va emetre ahir al vespre un capítol dedicat als més pobres. Una de les temàtiques tabú de la nostra societat, per les quals els creadors de sèrie senten, afortunadament, especial predilecció. Vàrem escoltar veus de persones sorprenentment semblants a la nostra...

La crisi econòmica ens assetja com una ombra temible. Quants de nosaltres posaríem la mà al foc que, si se'ns torcés la vida, mai dormiríem al carrer?
Us deixo amb la poesia (també en forma de vídeo), "Los nadies", d'Eduardo Hughes Galeano:



Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba. Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la
crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los
mata.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Treballar l'hort

Abans d'ahir em vaig assabentar pel TN de TV3, cada cop més insubstancial, dit sigui de pas, d'una proposta d'horticultura que ha tingut molt d'èxit entre la gent gran. No puc recordar el nom del municipi on s'ha dut a terme ni tampoc he trobat la informació per internet. Ja em perdonareu. Pel que puc recordar, el propietari d'un conjunt de petites parcel·les, de les quals no podia treure rendiment econòmic, va decidir cedir-les a un grup de jubilats per tal que poguessin conrear-hi un hort. La iniciativa em va semblar saludable a més no poder.
Poques vegades tens notícia d'un projecte espontani com aquest, que aglutini tants factors positius per a la qualitat de vida de les persones grans. En primer lloc, potencia l'activitat física i mental. En segon lloc, fomenta la relació social (els terrenys es troben l'un al costat de l'altre). En tercer lloc, s'obtenen verdures i hortalisses, productes frescos i locals, ideals per a una dieta sana i equilibrada. En quart lloc, s'estalvien diners, un valor afegit, si tenim en compte que ens trobem en temps de crisi. Segurament, si ho rumiéssim bé, encara hi trobaríem molts altres beneficis. En definitiva, parlem d'una idea senzilla que fomenta una vellesa activa i satisfactòria. Un exemple que mostra de quina manera la felicitat està feta de petites coses. Cal posar-hi esforç, això si... El benestar no surt gratis!

dilluns, 24 de novembre de 2008

Romanticisme violent


Les arrels de la violència masclista són tantes i tan diverses que es fa difícil abastar-les totes. Tradicionalment, l'educació de la dona s'ha basat en la submissió i el silenci, en la paciència i la recepció, més que no pas en l'acció directa i la participació en el món. S'ha fet créixer moltes dones amb la creença que l'existència femenina és poca cosa més que l'espera d'un home encantador amb qui formar una família per a tota la vida. El clàssic conte de fades que la crua realitat fa caure inevitablement, com un castell de cartes a la mercè d'un vendaval. La literatura romàntica, el cinema o la música, s'han posat al servei d'aquesta finalitat i han omplert el cap de papallonetes a milions de dones d'arreu del món, fent-les una miqueta més esclaves d'aquesta idea impossible.
La parafernàlia romàntica és, precisament, una de les estratègies de captura més habituals dels homes violents, que utilitzen el pretext de l'amor apassionat per captivar les seves "preses". Un cop atrapades, s'esdevenen els ja coneguts cicles de violència, dels quals és tan difícil alliberar-se.
La desconstrucció d'aquest mite devastador no és una cosa nova, ni patrimoni exclusiu del feminisme. L'escriptor portuguès Eça de Queiroz, pel qual sento autèntica devoció, ja retratava magistralment aquesta perill per a la dona a "El cosí Basílio", novel·la clau del S.XIX. Fins i tot al S.XV, ho advertia la poetessa i filòsofa francesa Christine de Pizan:

“Fugiu, fugiu, estimades dones, de les pretensions amoroses desmesurades i insensates dels homes; perquè us tocarà sempre a vosaltres pagar la factura”

[Foto: André Kertész]

divendres, 21 de novembre de 2008

Qüestió d'actitud


El fantasma de l'Alzheimer és un dels més temuts per a moltes persones grans i els seus familiars. La idea de perdre la memòria és esborronadora. El futur és limitat per algú d'edat avançada i els records representen un dels tresors més preuats. També es posen damunt la taula qüestions tan candents com la mortalitat psicològica o la manca d'autonomia. En definitiva, la possibilitat de gaudir d'una vida digna fins al final.

Un dels "mites" més extesos és que aquesta malaltia neurodegenerativa està determinada genèticament i que poca cosa es pot fer per prevenir-la o aturar-ne l'avanç. Malgrat que els gens hi juguen un paper indiscutible, l'estil de vida també és determinant. El nivell educatiu, les emocions, l'actitud davant la vida, l'entrenament de la memòria, les relacions socials, l'alimentació saludable o la pràctica esportiva són alguns dels factors que afavoreixen una bona fisiologia cerebral. Potencien una major riquesa en les connexions neuronals i actuen com una mena de coixí protector davant l'eventual aparició de la patologia.

Un dels estudis científics més populars sobre el tema està recollit en el llibre 678 Monges i un científic, del doctor nord-americà David Snowdon. El seu ambiciós projecte, realitzat l'any 1986, és conegut com "L'estudi de les monges". El professor va demanar a un grup de germanes catòliques, als Estats Units, de poder disposar del seu cervell, un cop haguessin mort, naturalment, amb la finalitat d'estudiar-ne l'interior. Un dels resultats més sorprenents va ser que en el cervell d'algunes religioses hi havia plaques i troques d'Alzheimer però la malaltia no havia fet la seva aparició clínica. Dit amb altres paraules, el cervell estava afectat però elles no havien perdut la memòria. La història vital d'aquestes monges va revelar, per exemple, una professió cognitivament activa, una alimentació equilibrada, bones relacions familiars, una actitud molt positiva davant l'adversitat o una rica capacitat lingüística.

Han passat més de vint anys d'ençà de "L'estudi de les monges" i encara no hem pres prou consciència de la importància de la prevenció de la malaltia i la promoció de la salut, tant per a la nostra vida, com per a tota la societat. Comença a ser hora que aprenguem de l'experiència.

dijous, 20 de novembre de 2008

Un fenomen complexe

Fa uns quants dies, us parlava del llarg camí que hem de recórrer abans no acabem amb el problema de la violència cap a la dona. Tenim tendència a fer grans escarafalls quan es produeixen fets dramàtics però ens tremola la mà a l'hora d'anar al fons de la qüestió.
La violència masclista és un fenomen extremadament complexe, que va més enllà del clàssic esquema "bona dona ingènua cau en mans de pervers home maltractador", que tan sovint veiem representat als mitjans de comunicació. Algunes vegades, les dones maltractades són, al seu torn, maltractadores. Exerceixen la violència psicològica a la feina, amb els familiars propers o fins i tot amb els fills. Una de les flaqueses del feminisme ha estat, al meu entendre, el fet de no reconèixer prou la part fosca que també tenim les dones. Em trobo, no poques vegades, amb noies (solen ser joves) que exerceixen una tirania despietada sobre els seus companys sentimentals. També són prou conegudes les batalles acarnissades que es dónen en alguns divorcis, en els quals no queda gens clar qui és el bo de la pel·lícula. Hauríem tenir en compte que, més enllà dels components de gènere, la violència és una xacra que afecta tothom. Penso que, si no ho reconeixem, és molt fàcil caure en una "guerra de sexes" improductiva i esgotadora, que no condueix enlloc...

dimecres, 19 de novembre de 2008

Tots escrivim la història


Tinc bastanta afició a llegir la premsa digital, tot i que sóc de l'opinió, no compartida per tothom, que mai podrà desbancar el paper de tota la vida. El format clàssic permet una lectura més pausada, tranquil·la i reflexiva, associada clarament al plaer de la lectura. A través del format virtual, en canvi, t'assabentes dels titulars principals del dia, aprofundeixes en notícies puntuals i també, cosa gens banal, tens l'oportunitat de participar directament dels seus continguts. Es tracta d'un fet insòlit abans de la irrupció d'internet a les nostres vides i permet una major democratització de la informació, menys vulnerable, al meu entendre, a caure en els monopolis de la veritat. Val a dir que només són alguns els rotatius virtuals que ofereixen aquesta possibilitat. N'hi ha que filtren els missatges grollers i n'hi ha d'altres, de pinzell gruixut, que permeten deixar-hi tota mena d'insults i barbaritats. Vull creure que, ara com ara, no hi ha censura de continguts rellevants, aportats pels lectors. També és remarcable el fet que, tant la notícia com els eventuals comentaris, queden emmagatzemats en hemeroteques digitals, a les quals es pot accedir ben fàcilment. És una llàstima trobar-s'hi opinions de lectors que es limiten a faltar-se al respecte mútuament, sense cap pudor, amparats per l'anonimat de la xarxa. Ara tenim l'oportunitat de participar en la construcció de la història del nostre país. Val la pena no desaprofitar-ho d'una manera tan vulgar...

dimarts, 18 de novembre de 2008

Flipant en colors

Llegir la premsa diària et proveeix d'una infinitat d'idees per escriure al bloc. Tot i això, has de prendre la precaució de no agafar-te les notícies massa a la valenta, perquè corres el risc d'acabar mig trastocada. Avui, concretament, he llegit diverses informacions que m'han deixat de pasta de moniato. En primer lloc, la despesa de la ja famosa "cúpula Barceló". He saltat de la cadira. No només pel conegut desviament de 500.000 €, teòricament destinats al desenvolupament, sinó perquè l'inefable Miguel Ángel Moratinos ha tingut l'ocurrència de comparar l'obra de l'artista mallorquí a la Cappella Sistina de Miquel Àngel. Home, Moratinos, s'agraeix l'eufòria però no cal que ens vengui la moto. La segona sorpresa l'he tingut en llegir una entrevista al director d'un centre mèdic, finançat amb fons públics, concebut i dedicat a atendre exclusivament a metges. El responsable ha argumentat les seves respostes però m'he quedat igualment indignada. L'estocada final l'he rebut en assabentar-me que un hospital públic de Madrid, ha publicat una guia d'educació sexual que diu, entre d'altres barbaritats, que la castedat és l'única via per protegir-se de la Sida, que rebre i donar plaer rebaixa l'ésser humà i que l'homosexualitat és una desviació patològica. A jutjar pel repàs a la premsa d'avui he de concloure que els nostres fons públics serveixen per subvencionar cúpules, centres mèdics elitistes i per editar guies d'educació sexual opusdeistes. Flipo en colors...
Us enllaço amb les tres notícies, no sé si compartireu amb mi el desconcert:

dilluns, 17 de novembre de 2008

Quanta feina pendent!


Ahir vaig anar a Montjuïc a veure el partit Espanyol-Numància. Com que m'estimo més no parlar dels quatre gols que ens van colar, desviaré l'atenció cap a un altre tema. A l'entrada de l'Estadi, entregaven llaços de color violeta, símbol de la lluita contra la violència masclista. Me'n vaig col·locar un amb molt de gust i vaig comprovar amb satisfacció que també hi havia molts homes que el portaven posat. Aquestes iniciatives són positives, no es pot negar, però també és evident que no ataquen l'arrel del problema. La violència de gènere és una xacra social que s'ha de combatre des de molts fronts i, des del meu punt de vista, encara tenim bastanta feina pendent.
Ja fa uns quants mesos, vaig llegir una entrevista a Àngels Barceló, al suplement dominical del diari El País. Segons la periodista, hi ha hagut un retrocés important en el paper de la dona en els mitjans de comunicació. Massa sovint, deia, qui dirigeix un informatiu és un home l'aparença del qual no compta massa. La seva parella, relegada a un paper secundari, normalment és una dona jove i atractiva. Si comenceu a repassar els telenotícies de les diferents cadenes, us adonareu que l'Àngels Barceló no anava pas desencaminada...
A la fotografia, l'equip del programa El Intermedio, a la Sexta. El Gran Wyoming, màxim representant de l'humor intel·ligent, està acompanyat de cinc dones espectaculars.

divendres, 14 de novembre de 2008

Fins sempre Montserrat

En record de Montserrat Sánchez, veïna de Pals, brutalment assassinada ahir al centre del meu poble, Palafrugell. Estem commocionats per la teva pèrdua. Descansa en pau.

dijous, 13 de novembre de 2008

Els amants


ELS AMANTS

La carn vol carn. Ausiàs March

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Vicent Andrés Estellés

[Foto: Arthur Leipzig]

dimecres, 12 de novembre de 2008

Habitacions pròpies

Fa gairebé vuitanta anys d'ençà que es va publicar per primera vegada "Una cambra pròpia", de la llegendària Virginia Woolf. Després de vuit dècades, es mantenen, més vigents que mai, les seves reflexions. Em pregunto quanta vida creativa es veu truncada encara per manca de recursos o per atendre obligacions imposades. ¿Quantes dones guarden al calaix novel·les magnífiques, que mai veuran la llum? La manca d'independència econòmica, psicològica i d'espai encara són un llast pel talent creatiu femení. Si alguna cosa hi hem guanyat, ha estat aquesta finestra al món que és internet. Un espai virtual on expressar-se. Afortunadament, s'obren milions de bitàcoles cada dia, on les paraules prenen cos, agafen vida. Blogs, pàgines, portals, fòrums, correus electrònics... modernes habitacions pròpies!

dimarts, 11 de novembre de 2008

Els hereus de Neró

Avui hem llegit a la premsa que els dos joves processats per agredir i cremar viva Rosario Endrinal (a la fotografia) en un caixer del barri de Sant Gervasi a Barcelona han estat condemnats a 17 anys de presó cadascun, acusats d'assassinat amb traïdoria i un delicte de danys.
Com recordareu, l'any 2005, el cas va commocionar l'opinió pública i d'ençà d'aleshores se n'han analitzat tots els ets i uts. Potser el fet més destacable ha estat que els botxins de Rosario (reduïda tantes vegades a la paraula indigent) fossin nois de classe alta. Res no feia pensar que tres joves que han tingut l'oportunitat de créixer amb tota mena de comoditats poguessin cometre un crim d'aquestes característiques. Com si el benestar material fos garantia de bona educació!
Permeteu-me que, per explicar-me millor, us faci un petit apunt biogràfic.
Quan estudiava la carrera a Barcelona, em treia uns calerons treballant de monitora en menjadors escolars. No era una feina fixe sinó que transitava d'un centre a l'altre, fent substitucions, de la part més alta a la més baixa de la ciutat. No puc dir que en els barris més desafavorits les coses anessin com una seda. Ben al contrari. Sorgien conflictes a totes les cantonades. Però tampoc és cert que a la part alta no hi haguessin problemes. Recordo que em va sorprendre vivament la falta de límits que tenien molts nens i nenes. Em va sobtar la manca de respecte amb què molts d'ells se m'adreçaven. Com si fos una mena de criada desprovista de tota dignitat, a qui podien manar i escridassar sense miraments. Una mena de divertimento per a les estones que no estaven a l'aula. Quan intentava posar límits, tot se'm girava en contra. Fins i tot les altres monitores em deien que era exagerada i massa dura amb ells. Se suposava que els havia de fer menjar i prou. L'educació era una cosa secundària. En una ocasió, un nen a qui havia castigat em va dir amb to de menyspreu: acabem ja! et dóno uns quants diners i em treus el càstig... Suposo que, si va tenir aquesta ocurrència, devia pensar que, amb diners, es pot resoldre tot. Dubto molt que els seus pares dediquessin el temps i l'esforç que calien per educar-lo en valors. Hi ha famílies que tracten els fills com reietons malcriats i pràcticament mai els dónen un no per resposta. Encara que el seu comportament sigui delirant...
Quan vaig veure per primera vegada les arxiconegudes imatges del caixer automàtic, em va venir al cap l'actor Peter Ustinov, en el paper de Neró, cremant la ciutat de Roma a la pel·lícula Quo Vadis. ¿Què va portar els nois a ruixar amb dissolvent un ésser humà i calar-li foc després?

divendres, 7 de novembre de 2008

Gales solidàries

S'acosta Nadal. Entre els professionals del meu ram he sentit a dir un munt de vegades que són èpoques difícils en les quals es dónen un bon nombre de recaigudes, sobretot en els centres de salut mental. No he sabut mai del cert si és un tòpic o bé una veritat contrastada. De fet, no tinc notícia de cap investigació sobre el tema (de ben segur que n'hi ha alguna). A la consulta, almenys de moment, tampoc he notat res d'extraordinari... Com que són dates estretament vinculades a la família, se'ns remouen tota mena de sentiments. Passem estones agradables i d'altres de ben amargues, quan ens recordem de les persones que ens han deixat.
Família a banda, una de les coses que m'irrita més d'aquests dies és la proliferació de gales solidàries a totes les cadenes de televisió. En temps de crisi ja no us dic com se m'aguditza l'al·lèrgia. Si col·laboro amb alguna causa, mai no tinc la certesa que els diners arribaran a lloc. De fet, us ho dic de debò, això no em preocupa gaire. El que més em revolta és pensar en la possibiliat que utilitzin els infants, les persones malaltes o desvalgudes amb finalitats lucratives. Què me'n dieu dels famosos que fan el viatge solidari de torn? Amb aquells modelets de safari. Quina angúnia! Quina falta de sensibilitat i respecte, per altra banda, vers la realitat del país que visiten... Vaja, que ens esperen uns dies de xantatge emocional a totes bandes. Ben mirat, tampoc cal anar-se'n gaire lluny per veure que hi ha molta gent que necessita ajuda. El país no està com per tirar coets!

dijous, 6 de novembre de 2008

En Molina està que trina

Avui he sentit al programa d'en Toni Clapés, a RAC1, que a Tomàs Molina no li fa ni mica de gràcia la seva imitació al Polònia. Està que s'enfila per les parets. Que jo sàpiga, no passa gaire sovint això que els imitats reaccionin amb tan mal humor. En aquest sentit, s'ha de reconèixer la capacitat dels polítics per entomar les sàtires, a vegades bastant carregades d'àcid sulfúric. Suposo que estan tan avesats a tot que ja no els ve d'una crítica més. M'atreviria a dir que fins i tot els fa certa gràcia tenir un alter ego a Polònia. Tot sigui per sortir a la televisió...En una ocasió, li vaig sentir dir a Manel Lucas (un dels factòtums del programa i periquito com jo) que els polítics no els posaven entrebancs, cosa que no es podia dir dels personatges del món del futbol...
Des d'aquesta humil bitàcola animo en Tomàs a relativitzar una mica la situació. La psicologia positiva ens ensenya que el sentit de l'humor és una de les millors armes per combatre la depressió, l'ansietat i fins i tot el dolor crònic.
Avui és dijous i no faran Polònia, no sabeu com el trobaré a faltar!

dimecres, 5 de novembre de 2008

La febre Obama

Finalment, Barack Obama s'ha imposat de manera aclaparadora al republicà John McCain. El seu missatge espiritual i populista ha pogut amb tot. No és que m'agradi anar contracorrent (bé, potser una mica si) però a mi aquest home no em convenç. No acabo d'entendre que un polític ultradretà com ell sigui, a la vegada, un defensor a ultrança dels drets humans. ¿Es pot parlar de valors i alhora defensar la pena de mort? S'escapa de la meva comprensió. Potser és necessari viure als Estats Units per entendre la "febre Obama".
He mirat uns quants vídeos dels seus discursos al Youtube i quan he vist tota la massa enfervorida, amb els ulls plens de llàgrimes, he sentit una mena d'inquietud. Pensareu que desbarro, m'ho podeu dir tranquil·lament, però hi veig certa similitud amb el sentiment que desperta sobre la gent el discurs d'Hugo Chávez o de tants altres líders xarlatans que sedueixen el poble recorrent a quatre tòpics suats i una magnífica posada en escena. Un blablabà que, ben garbellat, no conté massa propostes concretes per tirar endavant un país. Salvant totes les distàncies, també em ve al cap el fenomen ZP. Després dels vuit anys de govern Aznar volíem un estil diferent. Teníem ganes de creure. Quan ens vàrem despertar del somni de canvi ens vàrem trobar que el príncep se'ns havia convertit en gripau. De salvador de la pàtria ha passat a vulgar mentider. Ja veurem què passa quan se'ns curi la "febre Obama"...

dissabte, 1 de novembre de 2008

De morts i de somnis

Dia de Tots Sants a Palafrugell: cementiri, flors, pluja i panellets. Pensaments sobre la mort i el seu misteri.

Avui m'he llevat amb el record d'un somni on hi sortien persones que ens han deixat. No m'ho invento a propòsit de la diada, és del tot cert. A vegades (com a tantes persones) em passa que somio amb difunts. Els morts, a vegades persones properes, d'altres no, em saluden o em fan preguntes que no sé com contestar. Aquests somnis no són com tots els altres perquè em trasbalsen d'una manera que no sé com explicar. En algunes cultures hi ha la creença que els somnis d'aquesta mena són una forma de comunicació amb els difunts. Potser si. Qui sap si són una experiència a través de la qual els humans ens fem a la idea que ja no veurem més les persones que van morir. Una forma d'acomiadar-nos o d'elaborar un dol. No ho sabem del cert. No tenim respostes per a tot...

divendres, 31 d’octubre de 2008

Vellesa feliç

Un dels àmbits de la psicologia que més m'interessa últimament és el de l'envelliment satisfactori. De fet, fa poc que he presentat un treball de recerca sobre el tema. També m'agrada portar grups de persones grans. No puc dir res més que és una meravella treballar-hi. Per la meva experiència, no hi ha cap col·lectiu més agraït. No em feu explicar perquè, però és així...
Fa poc he traduït un qüestionari per treballar amb persones grans en els tallers d'entrenament de la memòria que organitzo. Es tracta que els participants el llegeixin i mirin de contestar si les afirmacions que s'hi enumeren són vertaderes o falses. És un exercici que pretén desmentir alguns dels falsos tòpics que giren al voltant de l'edat. L'última afirmació del qüestionari diu així: Properament sortirà una pastilla que assegurarà la vellesa feliç. La majoria de persones, encertadament, assenyalen que es tracta d'una afirmació falsa i argumenten sàviament la resposta. De fet, hi ha moltes investigacions que posen de manifest que l'estil de vida que s'ha portat durant tot el cicle vital serà de cabdal importància a l'hora de gaudir d'una vellesa satisfactòria. Està clar que també compten els factors genètics però, de moment, es té poc control sobre els mateixos. Així doncs, dic jo, envellir de manera saludable és com fer-se un pla de pensions. Cada cop que fem exercici compta, cada aliment, cada relació social, cada hàbit tòxic que s'abandona, cada lectura, cada passeig, cada alegria, cada obstacle superat... Certament, a la vida hi ha milions d'imponderables però crec que tot el que es pot invertir en salut és benvingut. Creieu-me, que aquest valor no entrarà en crisi!
Foto: englishchild

dijous, 30 d’octubre de 2008

L'eterna campanya

Que s'acabin les eleccions als Estats Units, si us plau. Que votin els nord-americans i que ens deixin tranquils d'una vegada. Després de sobreviure al pols esgotador amb la candidata demòcrata Hillary Clinton ara hem de patir dia i nit la campanya "Obama versus McCain".
Què me'n dieu de l'onada febril de suport mediàtic a Obama? És francament extenuant. Només pel fet que tingui aquesta aura messiànica ja fa un tuf que no es pot aguantar. Com si la història no ens hagués ensenyat mil vegades que els grans líders no salven la humanitat. A veure com s'ho farà el senador, si arriba a president, per convertir en acció política el seu bell discurs. El món seguirà si fa no fa igual. Una mica per llançar-lo a les escombraries. Almenys descansarem una mica, que ja toca!

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Suïcides penedits

Avui, al Periódico de Catalunya, he llegit una interessant entrevista a Carmen Tejedor, una psiquiatra que treballa a l'Hospital de Sant Pau atenent persones que han intentat suïcidar-se, evidentment, sense èxit. La doctora ha desmentit el tòpic, extès per algunes corrents filosòfiques, que la decisió de suïcidar-se és una elecció irrevocable i lliure, que no hauria de ser qüestionada per ningú. Segons Tejedor, la majoria de persones que sobreviuen al suïcidi expliquen que, en llançar-se al buit, per exemple, tenen un sentiment de penediment i els agradaria tornar enrere. "El suïcidi s'evita parlant-ne", ha estat la frase destacada de l'entrevista. També ha ressaltat que, entre els primers motius de suïcidi, s'hi troben les ruptures sentimentals.
A la foto, hi podeu veure una imatge de la pel·lícula Wilbur se quiere suicidar. És una història explicada com un conte i, al meu parer, retrata amb molta sensibilitat aquest tema tabú. El seu protagonista prova de treure's la vida en nombroses ocasions i la família el salva sempre en el darrer instant. No us revelo el desenllaç per si la voleu veure algun dia...

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Botons de traducció

Avui he afegit uns botons de traducció automàtica a la barra lateral del bloc. Ara, Si plores perquè has perdut el sol..., també es pot llegir en espanyol, anglès, francès i alemany. Encara que el resultat està lluny de ser perfecte, crec que és prou digne. Si teniu un bloc en català i desitgeu incloure aquests botons, heu d'entrar a: www.empresadata.com/trad. Tan sols haureu de copiar els codis per a cada idioma i enganxar-los a la plantilla del bloc. Si teniu algun dubte, us atendran molt amablement a través del correu electrònic. Ja ho veieu, amb el català també s'arriba lluny!

divendres, 24 d’octubre de 2008

El sexe, segons Márai

L'estranya, de l'hongarès Sándor Márai, és un dels darrers llibres que m'he llegit. Malgrat que no és la seva millor novel·la (almenys pel meu gust) conté alguns fragments memorables.
Sándor Márai em captiva perquè m'inquieta profundament. Em costa comprendre el comportament dels seus personatges, condemnats a un destí fatal. Sempre penso que ho podrien haver evitat, que no era necessari arribar fins a l'abisme. Conservo l'esperança que, per molt decepcionant que hagi estat l'existència, sempre hi ha una possibilitat de canviar la pròpia vida i dirigir-la cap a un lloc millor. Hi ha quelcom d'inexorable en les històries de Márai que no aconsegueixo copsar. No sé si és el destí o els condicionants socials que les aboquen a un final tràgic. Val a dir que Sándor Márai es va suïcidar l'any 1989 a Califòrnia, una decisió que, tot i respectable, sempre és costosa d'acceptar. No sé fins a quin punt això pot explicar la naturalesa de les seves novel·les.

L'estranya narra la història de Viktor Askenasi, un professor de classe acomodada que decideix acabar amb un matrimoni convencional i llançar-se a una aventura passatgera amb una completa desconeguda. Askenasi és un home enfonsat, defraudat de la institució del matrimoni. També ha claudicat de l'amor. Vegeu com parla de les relacions sexuals i digueu-me si no us recorda a la forma d'explicar la sexualitat que ens trasmeten tantes vegades a través dels mitjans, el cinema, els videojocs...

" I més tard, com que la jove seguia callada, desconsolats es van llançar novament l'un damunt l'altra; si algú els hagués vist hauria pensat que es tractava de l'èxtasi de l'amor; però quins moviments més estranys, els de l'amor! Quina altra cosa pot ser aquest mossegar-se, estrènyer-se, sufocar-se, aquest desesperat copejar amb punys, ungles i dents en una porta tancada, aquesta furiosa recerca en un cos estrany, quina altra cosa pot ser -si algú ho observés des de fora- que una gran manifestació de còlera, un càstig, una rendició de comptes?
"Que aquests s'estimen?", podria preguntar amb sorpresa un nouvingut d'un altre planeta en presència d'una escena "amorosa". "Llavors què es faran quan s'enfadin?". En efecte, és com si un li exigís quelcom a l'altre, estrangulant-lo, esquinçant-lo, mossegant-lo, penentrant-lo, empaitant-lo amb crits i gemecs [...]. Els gestos de l'amor haurien de ser més tendres i afectuosos; així solament es barallen dues bèsties que lluiten a vida o mort per una resta de carronya... "

dimecres, 22 d’octubre de 2008

El cos del delicte

L'altre dia comentava amb una col·lega que els casos de trastorns alimentaris són ben escassos a les consultes. Per cada un que ens n'arriba, en vénen trenta d'altres problemàtiques. Podria ser per tres motius. Un, que ha baixat el percentatge de persones afectades. Dos, que encara els costa demanar ajuda professional. Tres, que acudeixen a centres especialitzats i no pas a psicòlegs "generalistes". No us prengueu aquestes hipòtesis com a res científic. Són divagacions meves.
Últimament noto menys la pressió cap a l'esveltesa per part dels mitjans de comunicació. Diria que no m'equivoco en afirmar que el model de dona que s'està fent un lloc en el món de la moda és més voluptuosa i curvilínia que la de les últimes dècades. Podríem dir que es tracta d'un pas endavant, però encara queden altres fronts on batallar. L'obsessió per cuidar-se és molt present en el psiquisme femení. Un virus que, lentament, també s'apodera dels homes. Si bé és cert que tenir cura de la pròpia imatge és bo per a l'autoestima portat a un extrem pot resultar agressiu. Penso en els implants de silicona. Els llavis ridículament inflats de col·làgen (és col·làgen?). Les milers de succions de greix que es practiquen a les clíniques d'estètica. Les rinoplàsties. Les injeccions de bottox. Les estirades de pell. Els rostres embenats. Els traumàtics postoperatoris. Les cares de cartró pedra, mancades d'harmonia i expressivitat. D'això se'n pot dir estimar-se? Quan es traspassen certes fronteres, el cos esdevé un refugi on practicar tota mena de carnisseries. La carn també pot ser un espàrring amb qui desfogar-se de les misèries de l'ànima. [Foto: Willy Ronis]
Us enllaço amb una escena de cirurgia plàstica, de la sèrie Nip/Tuck. Si us fan angúnia la sang i les agulles, absteniu-vos.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Atracadors de pega

Aquest diumenge vaig viure una d'aquelles aventuretes surrealistes amb les quals et sorprèn la vida de tant en tant.

Vaig anar a passejar per Platja d'Aro, sense ànims de comprar res perquè tinc la butxaca ben escurada... Al fons d'una botiga outlet vaig adonar-me que hi havia la baronessa Thyssen amb el seu seguici d'assistentes personals. No és tan estrany topar-se amb Carmen Cervera per aquests rodals. Com probablement sabeu, té una casa a Sant Feliu de Guíxols i passa força temporades a la nostra comarca. En altres ocasions, ja havia vist el seu fill Borja i la controvertida Blanca Cuesta de shopping pel mateix municipi.

El cas és que, en un obrir i tancar d'ulls, em vaig veure tancada a la botiga, plena de mossos i amb un individu acorralat en un provador. L'aparador tampoc va trigar a emplenar-se de curiosos, que tafanejaven l'interior, a veure què havia passat. Vaig pensar que tot aquell rebombori tenia alguna cosa a veure amb la presència de la baronessa, però res més lluny de la realitat. Pel que em van explicar les dependentes, en el moment que Tita Cervera es trobava inspeccionant el gènere, hi van entrar un parell d'atracadors, amb la "mala sort" que es van topar amb el seu guardaespatlles, que els va noquejar en un tres i no res. Ràpidament van arribar la policia municipal i els mossos i es van encarregar d'enllestir la feina. M'imagino que els aspirants a lladres van acabar al calabós.

Val a dir que Carmen Cervera amb prou feines es va immutar davant dels fets. Més aviat hi va reaccionar amb sentit de l'humor, elogiant la bona disposició del seu goril·la: "Pobrecito, siempre ayudando!". Després va sortir de la botiga i va continuar de compres, com si res no hagués passat.

Em pregunto com hauria anat la història de no ser per la fortuïta presència del forçut guardaespatlles. De ben segur que s'haurien emportat la caixa i se n'hauria organitzat una de bona. No sé si la policia i els mossos haurien arribat amb la mateixa diligència. Per sort, els individus en qüestió no anaven armats.

Com és lògic, després de tot el sidral, els vianants es van engrescar a comentar la jugada. S'ha de dir que els treballadors dels comerços i restaurants estan una mica desconcertats últimament amb el tema dels atracaments. No es pot treballar de cara al públic sense aquella por que algun dia entri algun animal i et doni un bon ensurt. És ben trist...

divendres, 17 d’octubre de 2008

Amb la droga a la motxilla

Avui us faré un petit apunt sobre un problema social no gens agradable: la venda de droga als instituts. Un tema tabú del qual pràcticament ningú no vol sentir a parlar. A vegades, ni els propis mestres o directors dels centres educatius. Malgrat tot, és una realitat dura que preocupa seriosament molts pares i mares. El consum de tabac, cànnabis, drogues de síntesi o cocaïna és un fenomen que afecta adolescents cada vegada més joves. En certs instituts es coneix sobradament la dinàmica de compravenda de substàncies al voltant del recinte educatiu, quan no dins la mateixa escola. Ho saben els mossos, els professors, els pares i, òbviament, els nois i noies que consumeixen. Es donen quadres de dependència entre els menors que em recorden als de drogodependents amb uns quants anys d'historial de consum.

Tot i la gravetat del problema, a l'hora d'agafar el toro per les banyes, és dóna el clàssic fenomen de la patata calenta. L'escola posa la culpa a la família, la família als mossos, els mossos a la justícia... I el més calent és a l'aigüera. Tots tenim un pes en la prevenció del consum de substàncies psicoactives. Si no en prenem consciència, se'ns presenta un horitzó ben magre. Als professionals de la salut mental ja ens estan mentalitzant: el gran volum de pacients del futur són toxicòmans i malalts mentals severs...

dijous, 16 d’octubre de 2008

Paraules, silencis

Les paraules tenen un poder enorme. Poden salvar o destruir un ésser humà. A la meva professió, la paraula és l'única eina de la qual disposo per guarir les persones (a part d'una capsa de kleenex, que sempre tinc a prop). Els grans escriptors o escriptores han ajudat la humanitat a prosperar. Els dictadors han destruït milions de vides amb el verí del seu discurs. Els periodistes omplen pàgines i més pàgines. Els tertulians radiofònics i televisius ens inunden diàriament amb tones de banalitat...

Abans d'escriure aquest missatge em preguntava si no abusem de la paraula, tots plegats. Penso que el silenci també és valuós i l'hauríem de practicar sovint. És infinitament més intel·ligent callar que deixar anar qualsevol absurditat. Evitaríem tant soroll inútil!

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Psicosi

A la vida quotidiana, a vegades utilitzem paraules importades de la psicologia que, tot sovint, no s'ajusten al significat científic. Aquest matí he anat a fer el cafè de rigor i la cambrera que m'ha atès, en el temps de servir-me, m'ha parlat de la psicosi que té tothom de perdre la feina, d'arruinar-se o de passar gana en el futur. També m'ha explicat que ara no treballen tant com abans, que es passen molta estona mà sobre mà i que potser algun dia arribaria l'amo i despatxaria la meitat del personal. Després m'ha parlat de la xafogor, que si no vindrien unes pluges terrorífiques, com aquelles que es veuen per la tele. Per tirar més llenya al foc, li he deixat anar una dita de la meva àvia: el foc té aturador, que l'aigua no!

Bé, tot això per puntualitzar que la psicosi és un trastorn mental que comporta un trancament amb la realitat. Explicat d'una forma planera, les persones malaltes viuen en un món paral·lel de deliris i al·lucinacions. Dins l'espectre de les psicosi s'hi engloben patologies com l'esquizofrènia, una malaltia cruel que fa patir terriblement tant les persones afectades com els seus familiars. L'expressió quotidiana, en canvi, fa referència a la cultura de la por en la qual vivim immersos, molta culpa de la qual la tenen els mitjans de comunicació. Considero que una bona mesura preventiva per a l'angoixa és dosificar la informació relativa a la crisi econòmica. Personalment, miro d'evitar el sensacionalisme tant com puc, perquè només serveix per acovardir el personal i vendre notícia. Penso en la clàssica pel·lícula de Truffaut, Farenheit 451, amb tots aquells ciutadans autòmates, atordits davant la caixa tonta, controlats pel sistema. Potser pensareu que exagero, però a una societat atemorida li costa més tirar endavant. No crec que tot aquest bombardeig serveixi per a res. La veritat, és millor apagar la televisió i obrir un llibre. De pitjors ens n'hem sortit.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Amor tòxic

Els problemes de parella són un dels molts motius pels quals les persones decideixen anar al psicòleg. En aquest cas, les primeres preguntes que em faig, abans fins i tot que se les formulin els propis pacients són: la relació és igualitària? n'hi ha un que vampiritza l'altre? existeix el respecte mutu?
El tema és francament delicat perquè a vegades no s'està preparat per obrir els ulls a la realitat. Les respostes a aquestes qüestions no són evidents i cal treure'n l'entrellat al ritme adequat de manera que, si existeix una víctima en la parella, aquesta pugui adonar-se'n a temps i buscar una vida millor. També és cert que a, vegades, les relacions no se sustenten en la cura de l'altre, el fet de compartir valors, interessos, afecte o admiració mútues. En ocasions, la parella és, simplement, una mena de contracte temporal de convivència en el qual tots dos es comprometen a complir uns punts imprescindibles perquè la vida conjunta no esdevingui un infern. Cap dels dos es pot dir que sigui un botxí ni tampoc una víctima. S'han fallat mútuament en moltes ocasions, potser s'han ferit cruelment però, malgrat tot, els compensa viure sota el mateix sostre. Si em permeteu una mica d'humor, el pagament de la hipoteca resulta ser una raó de pes últimament...
Us volia recomanar un llibre de divulgació, entenedor i rigorós sobre la qüestió: Amores altamente peligrosos, del psicòleg colombià Walter Riso. Està especialment indicat per a persones que tenen tendència a caure en relacions complicades i s'acostumen a emportar la pitjor part. Pateixen ansietat, insomni, depressió i no saben massa bé perquè. En el teló de fons del seu sofriment, s'hi troben les relacions afectives tòxiques. En el llibre s'hi descriuen diversos patrons de personalitat de parelles que seria millor evitar.
Us enllaço amb I walk the line, del cantant de country nord-americà Johnny Cash. Es pot dir que certa música, literatura o cinema han contribuït enormement a fomentar la recerca d'amors romàntics, impossibles i turmentats... La realitat és una tota una altra història.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Recuperar la vida

El dissabte vaig començar un curs sobre psicologia de les emergències. La veritat és que la temàtica trenca tots els esquemes dels psicòlegs avesats a treballar en una consulta. Confesso que hi va haver moments en els quals vaig tenir ganes de marxar corrent. No sé si mai arribaré a assistir ningú en una emergència, en qualsevol cas, crec que les eines que obtindré em seran molt útils (imprescindibles, fins i tot) per a la pràctica clínica.
Malgrat que els pacients ens narren tota mena de sofriments, l'actuació en una emergència és completament diferent en el sentit que t'obliga a submergir-te en el caos i assumir el repte de posar-hi una mica d'ordre. T'ubiques d'una manera més real en la situació de la persona que sofreix perquè l'atenció es dóna en el lloc dels fets. Es tracta d'oferir assistència psicològica a persones afectades per atacs terroristes, incendis, inclemències del temps, explosions de gas, accidents de trànsit i un llarg etcètera de catàstrofes que situen l'ésser humà a un pas de l'abisme o en les profunditats oceàniques del dolor físic i emocional. El primer dia ja ens van aportar idees interessants entre les quals que és imprescindible tenir una formació i bagatge sòlids per atendre algú en una situació tan crítica. En cas contrari, corres el risc de molestar terriblement, perjudicar encara més els afectats i, per postres, acabar traumatitzat. O sigui, que si tenim dubtes o, simplement, afany de protagonisme i ànsies de viure l'aventura, millor que ens abstinguem! Ara aprecio encara més la feina del personal de les ambulàncies, infermeres, metges, policies o bombers que tantes vegades han de fer front a situacions dramàtiques.

Em podria enrotllar com una persiana perquè el tema m'apassiona però tampoc us voldria donar la tabarra. Tan sols apuntar un tret característic del trauma psicològic, que el distingeix clarament dels altres trastorns. Es tracta de la incapacitat per integrar l'experiència viscuda (sigui quina sigui) en la història de la pròpia vida. No es concep el que ha passat, no es pot ubicar enlloc de cap maera. Resulta impossible d'acceptar. Un trauma és una ruptura radical amb la vida. Per aquest motiu, els familiars i amics moltes vegades no reconeixen la persona traumatitzada perquè es comporta de manera totalment diferent a com ho feia abans. Està ofuscada o deprimida, potser deambula com un fantasma sense rumb. Tal vegada no recorda el que ha passat o actua com si el seu drama mai hagués succeït. La teràpia tindrà per objectiu facilitar que el pacient torni a agafar les regnes de la seva existència. La intervenció en la situació d'emergència (si es fa correctament) hauria de ser el primer pas perquè això sigui possible.

Us enllaço amb The long way home de Tom Waits. També podeu escoltar la interpretació de Norah Jones, que val molt la pena.

Si et trobes en un llarg camí cap a casa, no defalleixis, perquè sempre hi ha un punt on retornar i algú que t'ajuda a arribar-hi...

divendres, 10 d’octubre de 2008

Ingenuïtat

És una mica temerari moure's per la vida pensant que tothom du bones intencions. Anar amb el lliri a la mà pot portar conseqüències nefastes. Tots hem passat per aquell moment, per aquell ritual iniciàtic, d'emportar-nos grans decepcions amb les persones de l'entorn. Amics, parella, familiars o companys de feina que crèiem de la nostra confiança i que, quan menys ens ho esperàvem, ens han traït vilment. Després del "gran desengany" passem per un procés psicològicament interessant. Tenim l'opció de replegar-nos en nosaltres mateixos, tornar-nos escèptics, paranoics o malpensats crònics. També podem fer com si no hagués succeït res i continuar endavant, tancant els ulls a la realitat, fent veure que no ha passat el que ha passat...
Recordo que, per superar un desengany (no recordo quin) em van ajudar les paraules de la psicòloga Clarissa Pinkola Estés, autora del llibre Mujeres que corren con los lobos. Clarissa distingia entre ingenuïtat i innocència. La persona ingènua era aquella que no havia experimentat el mal, que no tenia consciència que poguessin existir individus amb autèntica capacitat de destrucció. La innocent, per contra, era la que ja havia passat per frustracions i desil·lusions i, malgrat tot, seguia confiant en la bondat humana, continuava donant el millor de si mateixa a les persones que considerava que ho mereixien.
Després de molts anys del primer "gran desengany" encara lluito per mantenir la innocència. Espero no defallir...

dijous, 9 d’octubre de 2008

Què passa amb les víctimes?

Fa poc que ens hem assabentat del desmantellament d'una xarxa de pedofília, que es dedicava a traficar amb imatges pornogràfiques d’infants per internet. El resultat de l’operació policial -“l’Operació Carrussel”- van ser 121 detinguts i 96 imputats, tots ells varons, 49 dels quals operaven a Catalunya. Es van confiscar milions de vídeos i fotografies extremadament dures que implicaven menors de 13 anys, fins i tot nens i nenes molt petits, gairebé nadons.
Vosaltres, companys internautes, us preguntareu amb lògica indignació quin futur els espera als criminals. Com a resposta, i perdoneu el meu pessimisme, em referiré al cas d’Uwe Bradler, un pedòfil detingut a Roses l’any 2006, que estava en possessió de material pornogràfic infantil i a qui l’Audiència de Girona ha condemnat recentment a la pena d’un any de presó. Pel que s’ha pogut demostrar, "només" utilitzava l’esmentat material (profundament violent i vexatori) pel seu ús personal.
Pel que fa al tractament mediàtic de la notícia, m’agradaria fer esment del programa d’actualitat 59 segons, a La 2, perquè em va semblar paradigmàtic. La periodista Maria Casado li va fer una entrevista a un eminent psiquiatre que va ajudar a dilucidar alguns dels misteris que envolten el comportament dels pedòfils. Els maltractadors, violadors o assetjadors atreuen l’atenció mediàtica. Per altra banda, no vaig tenir l’oportunitat de llegir ni escoltar cap informació que fes referència a les mesures que es prendran per protegir els menors, ni tampoc els passos que es seguiran per prevenir futures violacions a infants. Els abusos sexuals encara són una realitat oculta i, malauradament, massa freqüent. En la meva opinió, no es fa tot el que cal per eradicar-los. Val a dir que, des del punt de vista acadèmic, també s’han esmerçat molts esforços en aprofundir en tots els aspectes que afecten els pederastes, ja siguin legals o psicològics. Els estudis universitaris de criminologia estan prou consolidats mentre que la victimologia és una disciplina que tot just està a les beceroles, malgrat que la necessitat social clami al cel.
Si voleu que us digui la veritat, la psicologia criminal m’interessa ben poc. En el cas que ens ocupa, només hi paro atenció en la mesura que els pedòfils tenen màniga ampla per reincidir, donades les exigües mesures punitives. Els que m'importen de debò són els menors afectats. Què se n’ha fet de tots aquests infants? Han rebut assistència psicològica? Estan en llars d'acollida? Qui els protegeix? Existeix una xarxa assistencial sòlida i preparada per atendre’ls? Les víctimes no desperten interès i a vegades queden completament desateses mentre que, paradoxalment, els agressors es troben fent tallers de rehabilitació a la presó (sense cap garantia d’èxit). Cal tenir present que els nens i nenes que un dia van patir abusos, demà poden ser adults amb seqüeles importants. En l’actualitat, molts d’ells no disposen de l’ajuda suficient per recuperar-se psicològicament del trauma que pateixen. També hi ha persones que viuen el seu drama en el més absolut dels silencis i, malgrat tot, tiren endavant amb dignitat. A vegades han de lluitar per no autodestruir-se. En altres ocasions, no poden suportar la humiliació del passat i dirien prou. Es traurien la vida.
Us enllaço amb un fragment de la pel·lícula "Festen". És el moment en el qual el fill s'aixeca de la taula i revela el terrible secret de família. Ja em perdonareu, només he trobat la versió subtitulada en anglès...