Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2008

Dos anys sense tu

Imatge
I sento com la muda mort dels homes s'emporta el meu do de paraules: esdevé pur silenci el meu dolor Salvador Espriu "Cançó de la mort callada"

Com he arribat fins a l'Ovidi

Imatge
Fa uns dies, navegava buscant blocs literaris i en vaig trobar un on s'hi feia un homenatge a la Maria-Mercè Marçal ( http://www.castellsdecartes.blogspot.com/ ). Aquest lloc em va conduir, al seu torn, a un altre de molt interessant ( http://www.musicadepoetes.cat/ ), un web on s'hi poden escoltar i llegir poesies de grans intèrprets i autors dels Països Catalans. Allí m'hi vaig quedar una bona estona, gaudint de bona música i meravellosa poesia. Entre tants i tants artistes, és d'obligada referència l'Ovidi Montllor. Quan el sents, t'hi enganxes sense voler-ho. S'expressa amb una força sorgida de les profunditats. Té un magnetisme visceral, que et captura; em vaig decidir a fer un salt al YouTube i no puc parar d'escoltar-lo... Ja sé que, a aquestes alçades del partit, parlar de la revolució que ha suposat internet és d'una redundància que fatiga. Però no me'n puc estar. Sense aquest invent que ens ha transformat la vida, de ben segur que no es

Maria-Mercè Marçal

Imatge
El passat 5 de juliol va fer deu anys que ens va deixar la poetessa, traductora i narradora Maria-Merçè Marçal. No volia que s'acabés el mes sense retre-li un petit homenatge des d'aquest racó de la xarxa. Als que no la conegueu, us recomano la seva meravellosa poesia. Personalment, em ve molt de gust llegir-la aquests dies d'estiu. Us escric un dels versos del seu poema Deien que es deia amor , recollit al llibre La germana, l'estrangera: Deien que es deia Amor. I ara que tu has vingut no sé quin nom donar a això que des del buit germina cap a tu, incertament encara, cos endins, lluna endins. També us enllaço amb El meu amor sense casa , recitat per ella mateixa: http://www.lletra.com/noms/mmmarcal/html_especials/mercemarcalrecita3.html

Les felices prostitutes

Imatge
Antena 3 va estrenar la sèrie 700 euros: diario secreto de una call girl , basada en el món de la prostitució de luxe. Una temàtica que ja va explotar recentment l'exitosa Sin tetas no hay paraíso , a Telecinco. Una mena de culebrot sobre el narcotràfic que no puc valorar, perquè no he vist, tot i que intueixo que m'hagués irritat considerablement (no em vull ni imaginar el rosari d'estereotips masclistes que s'hi debien reproduir). Una meretriu d’obligada referència és Paz , de la sèrie Aída . En aquest cas, una professional del sexe que viu a Esperanza sur , un barri d'extraradi, d’audiències milionàries. Més d'una vegada he pensat que, en aquesta sit-com , es frivolitza de manera important el tema del sexe i sobretot el de la prostitució. Tot i les misèries implícites en el treball sexual, a Paz se la veu prou equilibrada, vivint amb comoditat si la comparem amb Aída, que és l'escarràs de la família i sempre va de corcoll. Per descomptat, el personatge

Ets la meva droga

Imatge
La primera dama francesa, l'exmodel Carla Bruni, ha tret al mercat el seu segon disc i, com era d'esperar, li han plogut les crítiques. Una de les lletres més polèmiques, diu així: "Tu ets la meva droga; més letal que l'heroïna d'Afganistan i més perillosa que la cocaïna colombiana". El safareig internacional s'ha disparat: l'esmentada cançò, fa referència a Sarkozy? La cantant fa un paral·lelisme entre l'enamorament i l'addicció. Val a dir que el símil té la seva lògica, si ens el mirem des d'un punt de vista psicobiològic. Hi ha investigacions que assenyalen que, quan ens enamorem, s'activen uns neurotransmissors anomenats dopamina, també implicat en els processos addictius i serotonina, vinculat en els mecanismes obsessius. D'aquí venen el desig intens de veure la persona estimada, la seva recerca desesperada i la necessitat impetuosa de mantenir-hi relacions sexuals. Per altra banda, estudis recents també indiquen que, en l'

Rebaixes

Imatge
Ahir vaig anar a Barcelona al dentista. Sortint de la visita, vaig aprofitar per fer un vol per la ciutat, a veure quin espectacle m'oferia. Passejava per la Diagonal, a l'alçada del centre comercial l' Illa. El passeig era més aviat monòton, botigues i més botigues, fins que em va cridar l'atenció el seu slogan per promocionar les rebaixes: "Els diners fan la felicitat". Ho vaig trobar lapidari. Tants anys estudiant els múltiples factors que afavoreixen el benestar i els de l' Illa ho tenen claríssim. Calés i punt. No em negareu que, en temps de crisi, no sigui un autèntic torpede a la línia de flotació. Només falta que t'hagis quedat sense feina i ho tinguis cru per pagar el pis perquè, a sobre, et vinguin amb sentències d'aquestes. Seguint un procés d'associació d'idees, em van venir al cap d'altres lemes demolidors de les rebaixes. Vaig recordar una botiga de les rambles de Girona, de la marca de bosses Mi-Sako. A l'apa

La metàfora de l'iceberg

Imatge
La majoria de persones que truquen a la porta del psicòleg ho fan perquè pateixen símptomes que els provoquen un sofriment insuportable. Volen que el professional els ajudi a desfer-se'n quan abans millor. La psicologia i la psiquiatria disposen d'eines i fàrmacs diversos per abordar l'insomni, la depressió o l'ansietat. Perquè s'entengui, es tracta d'estratègies sobre com atacar la punta d'un iceberg. En aquest sentit, gairebé cap pacient no posa pegues a col·laborar en el tractament i la pràctica totalitat dels professionals saben com tirar-lo endavant. Per altra banda, no es poden obviar els motius pels quals ha aparegut el malestar. Què s'hi amaga sota la punta de l'iceberg? una addicció? relacions destructives? excés de feina? una ruptura sentimental? conflictes familiars? el dol per la pèrdua d'un ésser estimat? Vet aquí que, en aquest punt, en el moment de tractar el que es troba a sota del malestar més evident, hi ha més desertors. Mentr

Curiositat femenina

Imatge
Aquesta il·lustració del gravador francès Gustave Doré correspòn a una coneguda escena del conte Barbablava . Concretament, el moment en què el terrible senyor li fa prometre a la jove que, mentre ell sigui fora, no obrirà la porta de l'única cambra del castell on hi té prohibida l'entrada. La noia, presa de la curiositat, no pot evitar transgredir les normes i baixar al soterrani. Allí, darrera la porta prohibida, hi descobreix l'horrible secret del seu marit. Un munt d'ossos amuntegats: les restes mortals de les anteriors esposes. En tornar, Barbablava no triga en adonar-se'n i, enfurismat, vol assassinar-la. Ella li demana clemència, només una estona per resar i acomiadar-se del món. És una manera de fer temps, fins que arribin els seus germans que, finalment, acabaran amb la vida del tirà. Les antigues interpretacions d'aquest conte posaven l'accent en el fet que la curiositat havia posat en perill a la noia. Si no hagués estat tan tafanera, res no hagu

L'estranya parella

Imatge
Aquest diumenge vàrem gaudir d'una final de Wimbledon de nivell estratosfèric. Un partit que passarà a formar part de l'àlbum de records dels millors partits de la història del tennis. Va ser un autèntic duel de titans: Nadal-Federer, amb victòria final pel manacorí. Els periodistes esportius han comparat aquesta final amb la que varen disputar l'any 1981 el també imbatut pentacampió Bjön Borg i la revelació del moment, el nord-americà John McEnroe. S'han trobat més similituds entre els tennistes: que si Nadal i McEnroe són esquerrans, que si Federer i Borg són igual de precisos.... Tot i les semblances, hi ha un aspecte central que marca una diferència entre aquests asos del tennis: la seva actitud dins i fora de la pista. Tant Rafa Nadal com Roger Federer s'han caracteritzat sempre per un fair play absolut, mancat de qualssevol excentricitat, sortida de to, deix de divinitat o ànsia de protagonisme. Quan els sentim parlar, no sembla pas que ens trobem davant de

Embaràs post-adopció

Imatge
Segur que alguna vegada heu escoltat la típica història d'aquella dona i el seu company que intenten totes les maneres hagudes i per haver de tenir una criatura. Ho proven i ho proven però no hi ha manera humana d'aconseguir l'embaràs. La dona es sotmet a un tractament de reproducció assistida. Injecció d'hormones per aquí, implantació d'òvuls per allà, vinga excursions a l'hospital, però d'embaràs res de res. Arriba un moment que fins i tot els metges tiren la tovallola. És un cas d'esterilitat recalcitrant. Desesperada, cansada i angoixada la parella opta per la via de l'adopció. Després d'un llarg periple de viatges i paperassa se'n van a la Xina, l'Àfrica o qui sap on a buscar la seva criatura. Quan tornen, sorprenentment i contra tot pronòstic, la dona es queda embarassada. Tothom se'n meravella i la notícia circula com la pólvora. Quines coses que té la vida! Hi ha psicòlegs que resolen aquest misteri biològic dient que l'e

Mr. Hyde i la cocaïna

Imatge
La novel·la de Robert Louis Stevenson "L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde" va fascinar des del moment que es va concebre i ha estat font d'inspiració per a multitud de creacions artístiques. Un dels motius de l'èxit de la història rau en el fet que desenvolupa una tema universal: la lluita entre el bé i el mal. Tal com s'expressa en les teories freudianes, l'eterna tensió entre l'ésser instintiu i el civilitzat. L'allò i el jo. Explicat en termes junguians, ens fa pensar en la difícil relació de l'ésser humà amb la seva ombra, aquella part de la personalitat que tendim a amagar, perquè no volem reconèixer com a pròpia. Tot i que pot prendre una forma més o menys acusada, tots portem un Mr. o una Mrs. Hyde dins nostre. Ens passem bona part de la vida barallant-nos-hi o provant de fer-hi amistat. L'estudi de la psicopatologia ens ensenya que hi ha éssers humans pels quals la relació amb el "monstre" és particularment complicad

No seré capaç...

Imatge
Una persona que ha estat víctima de maltractament, normalment pateix seqüeles que tenen a veure amb la baixa autoestima i la poca confiança en les pròpies capacitats. El fet d'haver rebut missatges reiteratius respecte la poca vàlua personal, fa que es vagi deixant de banda la vida creativa i, fins i tot, que s'anul·li la identitat. Hi ha víctimes que confessen que ja no saben qui són ni què volen, ni tan sols si seran capaces de tirar endavant amb el que es proposin. Per superar un maltractament, no n'hi ha prou amb apartar-se de la persona assetjadora. Cal recuperar la vida interna, massa temps rebaixada, negligida, abandonada...És necessari deixar enrere les veus del passat, aquelles rèmores que no permeten avançar. Com deia Van Gogh: "SI ESCOLTES UNA VEU DINS TEU QUE DIU "NO SAPS PINTAR", PINTA, NOMÉS FALTARIA, I LA VEU CALLARÀ"