Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2018

Un agressió per pensar-hi

Imatge extreta d'ADDtitude Fa una colla d'anys, en un pis assistit per a persones amb discapacitat i/o greus problemes psicològics vaig patir una agressió. No em va deixar "traumatitzada" ni va ser, de bon tros, la pitjor experiència que he tingut en aquesta professió, que té moments esperançadors però també francament amargs, especialment en èpoques de precarietat laboral com l'actual, en què els canvis de personal són freqüents i no afavoreixen, precisament, que es conservin els vincles amb els usuaris. L'estabilitat afectiva sempre és important però encara ho és més quan tractem amb persones en situació d'extrema vulnerabilitat. Porto l'anècdota a col·lació perquè em sembla necessari fer una petita reflexió al respecte. No penso que es tracti de cap episodi puntual ni exclusiu del nostre país pel que he pogut llegir en diversos fòrums. Era un matí qualsevol de cada dia, en què havia d'ajudar una dona jove diagnosticada d

L'incomprès gos de Churchill

«Aquest no és un moment per a la facilitat i el confort. És un moment per a gosar i resistir»  -Winston Churchill. Imatge extreta de Wolf &Iron. De les frases cèlebres que pronuncià Winston Churchill se n'han fet pòsters, tasses, coixins i tots els productes de consum que ens puguem imaginar. Una cita seva és el complement ideal per a una columna de diari o un discurs motivador, en aquests temps de profunda incertesa. Si Churchill va desafiar el nazisme en els instants més foscos i el va vèncer contra tot pronòstic, què no hem de poder fer nosaltres, pobres mortals, davant de les amargors de la vida.  Per part meva, a banda de les qüestionables decisions polítiques, quants més detalls en conec de la biografia, més insuportable crec que devia ser l'admirable Winston en les distàncies curtes. Era un bevedor empedreït, tenia tendència a la megalomania i podia tractar amb un marcat menyspreu aquells qui l'envoltaven. Per pertorbador que pugui semblar, uns c

El parèntesi de la Diada

Una imatge de la Plaça Francesc Macià, una horeta abans que comencés la «performance» de l'onada. Foto: Clara Esquena i Freixas.  Aquesta ha estat una setmana informativament extenuant, que ens ha deixat un munt de temes preocupants per abordar, entre els quals la venda d'armes a l'Aràbia S au dita, la detenció de Willy Toledo , el judici a Pablo Hasél , l'escàndol de les vexacions a les alumnes de la facultat de Psicologia de la Universitat d'Oviedo, el frau dels màsters dels polítics o la dimissió del doctor Baselga , a causa d'un flagrant conflicte d'interessos amb la indústria farmacèutica. En resum: negocis criminals, catolicisme inquisitorial,  censura desbocada, masclisme ranci (valgui la redundància) i corrupció acadèmica i científica. Un compendi llefardós dels mals que avui ens colpegen. En  comptes de posar les mans en aquesta massa de notícies greixoses, permetin que recordi algunes de les entranyables estampes de la Diada d'en

Ràbia creativa i feminista

Il·lustració de Rory Midhani   En una de les etapes del procés de recuperació d'un abús sexual, concretament quan es recorden les vexacions sofertes, les supervivents poden en frontar-se a salvatges i pertorbadores fantasies de venjança, que les fan sentir com uns monstres. Poden imaginar-se que trenquen les cames del violador amb un bat de beisbol; l'empenyen quan mira per la finestra perquè s'estampi contra l'asfalt i un llarg etcètera d'imatges esgarrifoses que aconsegueixen comprendre millor quan les comparteixen amb altres dones que han travessat per situacions similars, en el context de la teràpia. Es tracta d'un pas dolorós però tot sovint necessari per tirar endavant amb la pròpia vida d'una forma menys autodestructiva. Les fantasies de revenja sanguinària són un mirall de la punxant memòria traumàtica, en què els rols de perpetrador i víctima s'intercanvien però no aconsegueixen atenuar ni tampoc compensar el profund dany sofert.

Reflexions sobre l'autorevelació

Collage de Takahiro Kimura de la sèrie Body Language. Moviments com el #Metoo i el #MeQueer  ens plantegen els potencials i els límits de l'autorevelació. Un dels nombrosos deutes que té la psicologia amb el moviment feminista és la visibilització de comportaments abusius com l'assetjament sexual a la feina, al qual es va posar nom i començar a abordar en les dècades de 1960 i 1970 perquè anteriorment ni tan sols existia aquesta xacra i en conseqüència no hi havia la possibilitat de denunciar els violadors ni tampoc de plantejar un tractament adequat per a les supervivents. Algunes víctimes han relatat  com els psiquiatres encoratjaven les dones treballadores agredides a romandre en silenci; evitar els conflictes laborals o a buscar estratègies evasives per tal de moderar la lascívia dels seus caps grapejadors.  Gràcies  al moviment #Metoo  s'ha sacsejat novament l'estructura de poder encobridora que perdura. La creació d'un espai comunitari acolli