divendres, 28 de setembre de 2018

Un agressió per pensar-hi



Imatge extreta d'ADDtitude


Fa una colla d'anys, en un pis assistit per a persones amb discapacitat i/o greus problemes psicològics vaig patir una agressió. No em va deixar "traumatitzada" ni va ser, de bon tros, la pitjor experiència que he tingut en aquesta professió, que té moments esperançadors però també francament amargs, especialment en èpoques de precarietat laboral com l'actual, en què els canvis de personal són freqüents i no afavoreixen, precisament, que es conservin els vincles amb els usuaris. L'estabilitat afectiva sempre és important però encara ho és més quan tractem amb persones en situació d'extrema vulnerabilitat.


Porto l'anècdota a col·lació perquè em sembla necessari fer una petita reflexió al respecte. No penso que es tracti de cap episodi puntual ni exclusiu del nostre país pel que he pogut llegir en diversos fòrums. Era un matí qualsevol de cada dia, en què havia d'ajudar una dona jove diagnosticada d'autisme i discapacitat intel·lectual a vestir-se. Recordo perfectament el seu nom de pila però no l'esmentaré per si hi hagués la remota possibilitat que algú pogués lligar caps. Qualsevol precaució és poca a l'hora de preservar l'anonimat de les persones que atenem. Ella estava asseguda al seu llit i jo m'hi vaig apropar per assistir-la. La seva resposta va ser una puntada de peu a l'estómac que em va doblegar. Quan em vaig incorporar, ella ja estava dreta i aleshores em va clavar una bufetada que em va fer saltar les ulleres pels aires. Les vaig recollir i vaig sortir de la cambra per anar a preparar l'esmorzar a la cuina. En aquell moment treballava sola. Em vaig dir a mi mateixa que procuraria conservar la calma fins que acabés el meu torn. Vaig respirar a fons i vaig continuar amb les tasques que tenia assignades, sense fer cap intervenció especial per a la conducta agressiva. Considerava que em mancava informació i no volia empitjorar encara més la situació.


A la tarda, vaig trucar a direcció per informar-los de l'incident i comentar que el fet que una treballadora substituta -com era el meu cas- estigués sola al matí no era massa segur. No era la primera vegada que succeïa, em van dir sense mostrar massa sorpresa ni empatia. També els vaig preguntar si la noia estava especialment nerviosa per algun motiu concret i si se'ls acudia una estratègia per afrontar aquells atacs per sorpresa. La resposta de la directora em va quedar gravada. Em va suggerir que em tranquil·litzés -com si jo fos una histèrica que tragués les coses de polleguera- que l'endemà treballaria amb una altra companya i que, quan les educadores estaven acompanyades, aquella usuària "pegava diferent". Quin gran alleujament!


Quan vaig plegar d'aquella feina vaig pensar que allò era un galimaties impensable en cap altra institució però m'equivocava de mig a mig.  Amb el pas dels anys m'he adonat que la violència en el col·lectiu de persones amb discapacitat -o diversitat funcional- és encara una gran desconeguda. Per una banda -ja ho hem esmentat en altres ocasions- tenen més probabilitats que la població general de ser víctimes d'agressions físiques i sexuals. Però també cal esmentar l'hostilitat que algunes d'aquestes persones exerceixen en el nucli familiar o en els contextos assistencials. Una i altra violència, la rebuda i l'exercida, poden coexistir i de vegades es reforcen mútuament. 


En el meu cas, vaig haver de fer esforços per a conservar la calma i puc entendre humanament -tot i que no ho justifico- que una treballadora desbordada emocionalment i sense suport de l'entorn no tingui la capacitat per contenir-se en determinats moments. A la seva bufetada, jo podria haver reaccionat amb una empenta que l'hagués tirat al terra, per exemple. És possible que en el passat alguna persona s'hi hagués tornat? No és una hipòtesi descartable.


Algunes estratègies habitualment utilitzades per a abordar les conductes problemàtiques són els fàrmacs -neurolèptics, ansiolítics i altres- o la contenció física, les quals no tenen en compte els antecedents de la conducta ni tampoc les seves conseqüències, motiu pel qual no la resolen a llarg termini. No cal que insisteixi en els efectes secundaris de la medicació perquè n'he parlat fins a l'avorriment. Cal afegir-hi, això sí, que quan patim dificultats comunicatives i disposem d'un repertori reduït de recursos per a respondre a la pressió ambiental -com és el cas de les persones amb discapacitat-, és comprensible que apareguin aquests comportaments "anòmals" i per això hem de ser-hi especialment sensibles.

Posem per cas que l'agressió que vaig patir hagués tingut com a precedent una nit d'insomni perquè un altre usuari havia fet soroll a la cambra del costat i que la conseqüència hagués estat donar-li la peça de brioixeria que a ella més li agrada amb la finalitat que aturés les agressions. Suposem també que aquestes circumstàncies es repeteixen sovint, diverses vegades a la setmana perquè un procés d'avaluació així ens ho indica. Si no se soluciona el conflicte amb l'usuari que molesta i li mostrem a ella que després d'una agressió obté allò que desitja, la causa de fons persistirà i la jove aprendrà que a través de les bufetades pot manipular l'entorn com més li plagui. Aquests principis conductuals bàsics que esmento molt per sobre han estat estudiats a fons per diversos autors (Gutiérrez i Verdugo, 2013) i per desgràcia no penso que es coneguin ni s'apliquin prou en el camp de la diversitat funcional, un món realment intens i meravellós ple de reptes fascinants. Considero que per diversos motius encara és un tema tabú, el de la violència, i s'agreuja per la manca de recursos. Però mai no és tard per rectificar: sense negar les limitacions existents, és perfectament possible treballar de manera més honesta i rigorosa pel bé de tothom. 



Referència


  • Gutiérrez, B. y Verdugo, M. (2013). Discapacidad intelectual. Adaptación social y problemas de comportamiento. Madrid: Pirámide. 






dissabte, 22 de setembre de 2018

L'incomprès gos de Churchill


«Aquest no és un moment per a la facilitat i el confort. És un moment per a gosar i resistir» 

-Winston Churchill. Imatge extreta de Wolf &Iron.



De les frases cèlebres que pronuncià Winston Churchill se n'han fet pòsters, tasses, coixins i tots els productes de consum que ens puguem imaginar. Una cita seva és el complement ideal per a una columna de diari o un discurs motivador, en aquests temps de profunda incertesa. Si Churchill va desafiar el nazisme en els instants més foscos i el va vèncer contra tot pronòstic, què no hem de poder fer nosaltres, pobres mortals, davant de les amargors de la vida. 

Per part meva, a banda de les qüestionables decisions polítiques, quants més detalls en conec de la biografia, més insuportable crec que devia ser l'admirable Winston en les distàncies curtes. Era un bevedor empedreït, tenia tendència a la megalomania i podia tractar amb un marcat menyspreu aquells qui l'envoltaven. Per pertorbador que pugui semblar, uns comportaments compartits per un bon grapat de governants de tots els temps. Les lloances i els honors rebuts, van ser en part mèrit de la seva esposa Clementine Hozier, que va suportar-lo durant més de cinc llargues dècades i sense el recolzament de la qual segurament no hagués superat els moments més crítics d'una dilatadíssima trajectòria, en què ostentà nombrosos càrrecs de gran responsabilitat. 

Un dels aspectes que conformaven el carismàtic perfil de l'escriptor i polític britànic eren els profunds canvis d'humor, que han estat diagnosticats per alguns psiquiatres, de manera retrospectiva, com a trastorn bipolar -un tema força controvertit, encara. Com és ben sabut, Churchill anomenava la malenconia que l'acompanyava periòdicament el seu «gos negre», una expressió que ell no inventà però va popularitzar, fins al punt que ha estat força rebregada i amb prou feines se'n coneix el context original. 

Sense anar gaire lluny, l'Organització Mundial de la Salut va promocionar un vídeo psicoeducatiu (1) fa uns anys sobre la depressió, en el qual utilitzava la mateixa metàfora i va ser a bastament compartit a la xarxa. En un altre vídeo de TED (2) també s'empra aquest recurs, mitjançant un enfocament descaradament biomèdic i que alguns cursos universitaris «online» utilitzen com a material divulgatiu, amb la finalitat d'explicar què és i com cal abordar-la:


(1)




(2)




 Malgrat que es faci esment de la importància de l'acceptació de la tristesa, en cap d'ambdós casos es posa l'accent en aspectes biogràfics ni contextuals, que en l'era de la solitud globalitzada fan més comprensible que mai les baixades en picat de l'estat d'ànim. En una societat on la fragilitat és tan sovint castigada, en comptes de ser acollida i protegida, potser caldria parar-hi un xic més d'atenció. En el cas de Churchill, la infantesa marcada per l'absència dels seus pares, s'ha apuntat en alguna ocasió com un dels diversos factors que el podrien haver precipitat cap als abismes anímics que tan bé va arribar a conèixer. 

Tant si es tractava dels atacs inacabables i frenètics de treball, que entre altres llegats van deixar una extensa obra publicada, com de la depressió que el mantenia ajagut al llit, les peculiaritats psicològiques de Churchill -o com les vulguem anomenar- s'han considerat, més que un inconvenient, una fortalesa que va ajudar a travessar, tant a l'estadista com al poble que va servir, un dels moments més convulsos i dramàtics de la Història del segle XX. Sense la seva singular energia ni la capacitat per afrontar els pous més pregons de desesperació, potser no hauria estat viable de plantar cara als reptes terribles que la guerra plantejà. Cal reconèixer que alguns psiquiatres com Ronald Fieve, malgrat treballar des del paradigma biomèdic, es van esforçar per  promoure aquesta visió menys estigmatitzadora de la bipolaritat. Una virtut que la psiquiatria actual hauria de potenciar perquè, com diria el nostre controvertit heroi: «Tots som cucs però considero que jo sóc una cuca de llum».






dissabte, 15 de setembre de 2018

El parèntesi de la Diada



Una imatge de la Plaça Francesc Macià, una horeta abans que comencés la «performance» de l'onada. Foto: Clara Esquena i Freixas. 


Aquesta ha estat una setmana informativament extenuant, que ens ha deixat un munt de temes preocupants per abordar, entre els quals la venda d'armes a l'Aràbia Saudita, la detenció de Willy Toledo, el judici a Pablo Hasél, l'escàndol de les vexacions a les alumnes de la facultat de Psicologia de la Universitat d'Oviedo, el frau dels màsters dels polítics o la dimissió del doctor Baselga, a causa d'un flagrant conflicte d'interessos amb la indústria farmacèutica. En resum: negocis criminals, catolicisme inquisitorial,  censura desbocada, masclisme ranci (valgui la redundància) i corrupció acadèmica i científica. Un compendi llefardós dels mals que avui ens colpegen. En comptes de posar les mans en aquesta massa de notícies greixoses, permetin que recordi algunes de les entranyables estampes de la Diada d'enguany. El fet de recordar-les em fa una mica menys feixuga l'existència. 

A banda dels moments culminants de cada manifestació, gaudeixo especialment de tota la cerimònia prèvia al «gran esdeveniment». Les terrasses estan plenes a vessar i les famílies,  els grups d'amics, mengen entrepans en els bancs o asseguts a l'entrada de qualsevol portal de l'Eixample. M'agrada contemplar com la gentada es va aplegant, de mica en mica, amb les seves estelades i altres complements reivindicatius, com aquelles pancartes casolanes que fan tanta gràcia de llegir. 

La mainada s'enfila als llocs més inversemblants per contemplar la marea acolorida que els envolta. Els adolescents saltironegen, mig desbocats. Criden «in-inde-independència» com si la invoquessin.  De tant en tant passa una moto, que saluda els transeünts amb el clàxon: «els carrers seran sempre nostres!». Algunes persones grans porten cadires plegables; ara fan petar la xerrada, ara es posen un auricular a l'orella i resten immòbils, com si una notícia de darrera hora els hagués de desvetllar d'aquell estat petri. 

En aquest tram sonen «Els Pets», més endavant «Antònia Font». Una cançó s'ha posat de moda fa poc i qui l'escolta la canta amb entusiasme. Els grallers i els timbalers no es cansen. Els gegants ballen, els castells s'aixequen i es desfan. A les paradetes es venen xapes, llaços grocs, bosses, diaris, banderoles. Algú ha improvisat una taula de càmping on hi ha escampat patates de bossa i una muntanya de pipes. El menjar que no hi falti. Es llegeixen missatges arreu que recorden la injustícia patida per les preses i les exiliades. 

El magma humà bull i ja es prepara per a la gran onada que enderrocarà el mur de la tirania. Després de l'èxtasi col·lectiu alguns dels presents continuaran la majestuosa festa reivindicativa, mentre que d'altres aniran fent via, xino-xano, cap a l'autocar, amb el cor  ple de palpitacions i la il·lusió gravada a la retina. Res no tornarà a ser com abans. 

Llàstima que l'endemà mateix de la meravellosa exhibició de poder popular, les mans desficioses dels diputats del PDeCAT ja maniobressin  d'esquitllentes amb el PSOE del 155 l'inici de no sé quin diàleg a dins de no sé quin marc legal. Però, com els deia, millor que deixem el llard informatiu per un altre dia, que tot de cop encara ens perjudicaria l'estómac. La propera Diada ens retrobarem novament, siguin quines en siguin les circumstàncies. 






dissabte, 8 de setembre de 2018

Ràbia creativa i feminista


Il·lustració de Rory Midhani 


 En una de les etapes del procés de recuperació d'un abús sexual, concretament quan es recorden les vexacions sofertes, les supervivents poden enfrontar-se a salvatges i pertorbadores fantasies de venjança, que les fan sentir com uns monstres. Poden imaginar-se que trenquen les cames del violador amb un bat de beisbol; l'empenyen quan mira per la finestra perquè s'estampi contra l'asfalt i un llarg etcètera d'imatges esgarrifoses que aconsegueixen comprendre millor quan les comparteixen amb altres dones que han travessat per situacions similars, en el context de la teràpia. Es tracta d'un pas dolorós però tot sovint necessari per tirar endavant amb la pròpia vida d'una forma menys autodestructiva.

Les fantasies de revenja sanguinària són un mirall de la punxant memòria traumàtica, en què els rols de perpetrador i víctima s'intercanvien però no aconsegueixen atenuar ni tampoc compensar el profund dany sofert. A les pel·lícules de Quentin Tarantino hi sol aparèixer aquesta mena de solució màgica oferta per la violència en situacions d'opressió. Potser recordaran la famosa escena de l'hospital a Kill Bill: Volum 1 (2003), quan Beatrix Kiddo, La Núvia, es desperta del coma provocat per l'assalt de la banda d'assassins a l'església, el dia del seu casament. 

Mentre estava ajaguda al llit de l'hospital, Beatrix (Uma Thurman) va ésser violada per un dels treballadors que, al damunt, rebia compensacions econòmiques per permetre que altres homes la penetressin. Un cop recuperada la consciència, quan un dels agressors es damunt seu, ella li arranca la llengua, mentre que al seu còmplice el mata clavant-li successius cops al cap, que es trobava enclòs entre la porta i la paret. Com a ironia poètica, convé recordar que la cinta va ser produïda per Miramax, del magnat Harvey Weinstein. En aquell moment, evidentment, el violador compulsiu no devia pas sospitar el vendaval jurídic i mediàtic que li vindria al damunt uns anys més tard

El cas és que la ràbia no és una emoció que s'hagi de silenciar ni tampoc de patologitzar després d'haver patit una assalt brutal al cos, que fa sentir les víctimes terroritzades, indefenses i humiliades. Més aviat es tracta d'aprendre a canalitzar-la perquè no provoqui encara més sofriment en el futur, a través d'autolesions, consum de drogues o relacions de dependència, per exemple. Gràcies al moviment feminista, milions de dones han transformat aquesta fúria primitiva en justa indignació, la qual ha donat uns fruits extraordinaris en diferents moments de la història. És necessari recuperar-los i aprendre'n les lliçons corresponents, ara que ens trobem immerses en una nova etapa de retrocessos i reivindicacions.

En el recomanable documental She's beautiful when she's angry (2014) [Ella és bonica quan està enfadada] s'estableix un nexe d'unió entre el moment present i els assoliments de la segona onada feminista als Estats Units, entre 1966 i 1971. Si cliquen aquí, el podran veure amb subtítols en castellà. A partir del minut 11, aproximadament, tindran l'oportunitat de contemplar com eren els trols masclistes de la Nova Esquerra d'aquella època. Aleshores no es camuflaven pas en l'anonimat de la xarxa sinó que increpaven obertament les dones que gosaven sortir del rol tradicional per reivindicar els seus drets, amb tots els riscos que això comportava. També posaran cara i ulls a activistes mítiques com les brillants Kate Millet, Betty Friedan, Marilyn Webb, Linda Burnham, Rita Mae Brown o Jo Freeman, entre moltes altres. Aviat es compliran cinquanta anys, per cert, d'ençà que Freeman va escriure el fundacional Bitch Manifesto, on reivindicava el paper crucial de les dones enfurismades en el món. Gràcies a les feministes d'arreu, conegudes o anònimes, per haver obert un camí d'oportunitats del qual nosaltres volem ser dignes. Seguirem lluitant plegades per conquerir la llibertat, a través de la ràbia creativa que ens apodera.






diumenge, 2 de setembre de 2018

Reflexions sobre l'autorevelació



Collage de Takahiro Kimura de la sèrie Body Language. Moviments com el #Metoo i el #MeQueer ens plantegen els potencials i els límits de l'autorevelació.



Un dels nombrosos deutes que té la psicologia amb el moviment feminista és la visibilització de comportaments abusius com l'assetjament sexual a la feina, al qual es va posar nom i començar a abordar en les dècades de 1960 i 1970 perquè anteriorment ni tan sols existia aquesta xacra i en conseqüència no hi havia la possibilitat de denunciar els violadors ni tampoc de plantejar un tractament adequat per a les supervivents. Algunes víctimes han relatat com els psiquiatres encoratjaven les dones treballadores agredides a romandre en silenci; evitar els conflictes laborals o a buscar estratègies evasives per tal de moderar la lascívia dels seus caps grapejadors. 

Gràcies al moviment #Metoo s'ha sacsejat novament l'estructura de poder encobridora que perdura. La creació d'un espai comunitari acollidor a la xarxa ha permès que milers de dones d'arreu del món trenquessin el silenci. S'han identificat i portat davant dels tribunals  depredadors sexuals intocables i, al mateix temps, s'ha pres consciència que resta molta feina pendent si realment pretenem construir societats més igualitàries, on aquestes atrocitats no hi tinguin cabuda. Malgrat el nou pas de gegant efectuat pel feminisme, hi ha dones que decideixen no revelar les seves experiències en el món real, entre altres motiusperquè temen greus represàlies per a les quals no se senten preparades ni protegides. És a dir: encara es valoren detingudament els pros i els contres de l'autorevelació, en segons quins contextos. 

El passat mes de febrer la revista Counseling Today publicava un article que portava per títol #Metoo: The ethics of couselor self-disclosure [#Jotambé: L'ètica de l'autorevelació del psicòleg -un «counselor» no és ben bé un psicòleg en el món anglosaxó  però s'hi assembla força] que ens pot servir de mostra quant a la ponderació de la conveniència de revelar les històries personals d'abús en certs entorns. L'autora de l'article considerava que els professionals que havien patit assetjament i optaven per emprar l'autorevelació com a eina terapèutica podien generar un efecte positiu en un client o clienta que s'hagués trobat en una situació similar. La seva paraula contribuïa a generar empatia, construir una relació basada en la confiança i de retruc fomentar que la persona afectada se sentís escoltada. 

Ara bé, l'obertura també podia comportar efectes perniciosos,  que atemptaven directament contra els objectius del tractament, com ara que es focalitzés excessivament l'atenció en la vida del psicòleg i que els usuaris o usuàries se sentissin empesos a reconfortar-lo, en comptes de centrar-se en allò vertaderament rellevant: el seu procés de recuperació. Per altra banda, hi havia més aspectes que calia valorar, com per exemple el nivell d'aprofundiment en l'explicació o si el gènere del professional tenia importància a l'hora de considerar l'efecte beneficiós de la «confessió». En la meva experiència, he pogut constatar com encara existeix un excés de confiança per part d'alguns psicòlegs a l'hora d'exposar aspectes de la seva vida que són irrellevants pel que fa a les fites de la teràpia. Aquestes actituds poden resultar iatrogèniques i corren el risc de potenciar-se si no s'entén adequadament el propòsit de moviments de forta càrrega emotiva com el #Metoo.

Pel que fa al context educatiu, el suïcidi del nen de nou anys Jamel Myles a Denver  també posa damunt la taula diverses qüestions vinculades a l'autorevelació, atès que l'infant va patir un assetjament despietat després d'haver explicat als seus companys que era homosexual. No han faltat comentaris  perversos en alguns diaris digitals que apunten directament al moviment #MeQueer com a responsable de la mort de la criatura. Evidentment, l'odi cap al col·lectiu LGTBIQ+, que té conseqüències letals, encara està present en la nostra societat i el marc escolar no n'és cap excepció. No podem declarar-nos de cap manera partidàries d'instaurar-hi el tabú sobre l'homosexualitat, amb el pretext de la protecció, ni tampoc de crear una mena de règim opressiu com el  Don't ask don't tell [No preguntis, no ho diguis] del servei militar de l'era Clinton. Si un nen explica amb tota naturalitat que s'ha «enamorat» d'una nena de la seva classe, com ha passat sempre, també hauria de poder fer-ho si es tracta d'un altre nen, sense haver de patir cap linxament que comporti l'augment del risc de suïcidi. Dit això, tampoc em sembla sobrer de ser realistes respecte les repercussions de l'autorevelació si el centre en qüestió no disposa d'un protocol prou consistent a l'hora d'afrontar el bullying. Potser cal esperar el moment i el lloc adients, amb la finalitat que la innocent sinceritat no comporti una tortura innecessària per al menor.  Malauradament, encara estem lluny d'un escenari en què una sana despreocupació sigui possible.