divendres, 20 / novembre / 2009

Una bona notícia (per variar)


Com que estic saturada de males notícies, avui m'he fet el ferm propòsit de trobar alguna informació de caràcter positiu. M'ha costat una mica, fins que he llegit a La Razón que el Govern acabarà amb els regals Happy Meal i que Sanitat prohibirà la venta de refrescos i brioixeria a les escoles. Malgrat que s'hi podrien fer objeccions, no es pot negar que són mesures que eduquen en un estil de vida saludable i tindran una efecte preventiu en l'aparició de nombroses malalties.

Conclusió d'avui (sense que serveixi de precedent): el Govern també pren decisions constructives, encara que costi de creure!

dijous, 19 / novembre / 2009

Intercanvis quotidians


La prostitució és una activitat que té múltiples cares i cada vegada que s'obre un debat al voltant de la seva regulació, es genera un rebombori considerable. Avui volia fer un petit apunt sobre un tipus d'intercanvi sexual que està més aviat ocult però que forma part de la nostra quotidianitat. Es tracta de l'obtenció de favors laborals o acadèmics a canvi de sexe. Em ve a la memòria el treball de recerca d'un company de doctorat, que estudiava aquest tipus d'intercanvi a Moçambic, en el marc d'una investigació sobre el contagi del VIH (he mirat de trobar-lo a través del Google Acadèmic però no he aconseguit). En aquest estudi, s'explicava amb quina freqüència i naturalitat els joves utilitzaven el sexe com a via per aconseguir determinats objectius, amb els conseqüents problemes de salut. Aquesta realitat, que pot semblar llunyana, també té el seu equivalent en la nostra societat. Som testimonis de sorprenents progressos polítics, empresarials o acadèmics, que s'han assolit a través d'habilitats íntimes, no estrictament necessàries per al càrrec.

Al marge dels judicis ètics o morals que se'n puguin derivar -que trobo poc interessants- estem davant del fet que, un cop més, es menystenen les aptituds intel·lectuals o laborals a favor de qualitats més frívoles, per dir-ho d'alguna manera. Vet aquí que la mediocritat s'obre camí.

Una batalleta estudiantil. Una alumna universitària, preocupada per si aprovarà o no l'assignatura, li pregunta a una altra si també està amoïnada. La segona li contesta que gens ni mica: es presentarà al despatx del professor amb un bon escot i assumpte arreglat. Malgrat que no hi ha relacions explícites, la seducció té el seu efecte. Totes dues aproven l'assignatura. Una d'elles sense haver obert el llibre.

dimecres, 18 / novembre / 2009

Tenim un problema, es diu credibilitat




dimarts, 17 / novembre / 2009

Deformacions


Llegeixo a La Vanguardia que el president de l'associació Changing Faces, James Partridge, presentarà el telenotícies de les cinc a la BBC, durant una setmana. Aquesta iniciativa pretén contribuir a dissoldre els prejudicis que pateixen les persones amb desfiguració facial. A la meva manera de veure, també recorda l'escassa presència que tenen en els mitjans de comunicació les persones que no compleixen amb un determinat cànon de bellesa, passen de certa edat o sofreixen un tipus de malaltia o discapacitat, per posar alguns exemples.

La proposta de Partridge m'ha semblat encertada i considero que la nostra Mònica Terribas n'hauria de prendre nota. La podria aplicar perfectament al TN de TV3, cansats com estem dels presentadors de sempre. Penso que als espectadors no ens molesta per a res la deformació facial. El que ens remou els budells és la deformació informativa. Que ho sàpiga, més que res.

dilluns, 16 / novembre / 2009

El diable dirigeix "El Mundo"


Feia molt de temps que una lectura no em pertorbava tan profundament com Pedro J. Ramírez al desnudo, del periodista José Díaz Herrera, un increïble treball d'investigació, que talla la respiració i va camí de convertir-se en supervendes (no us perdeu la presentació del llibre, de la mà del seu autor i Alfonso Rojo). El director de El Mundo no només en surt malparat, en la seva vida íntima i professional, sinó que és presentat gairebé com l'encarnació del mal, la personificació del periodisme més manipulador, pervers, distorsionador i execrable. L'obra és també un repàs imprescindible a la part més fosca dels darrers vint-i-cinc anys de la nostra història i un retrat implacable de les entranyes del poder:

"Desde Mariano José de Larra, no ha existido en España un periodista más conocido y con más poder que él. Experto en el arte de mentir, fue el inspirador intelectual de los GAL y, poco después, maniobrero en la utilización de la lucha paralela contra ETA que con tanto ardor había defendido para acabar con Felipe González. Tras ser expulsado de Diario 16 intentó quitarle el periódico a su presidente y los que ayudaron a éste a oponerse a la OPA, acabaron fulminados años después desde El Mundo. Desde entonces, ha puesto y quitado ministros y presidentes de Gobierno a su antojo, tiene en sus manos a banqueros y a grandes empresarios y hasta Mariano Rajoy, tras plantarle cara cuando quiso desposeerle de su cargo tras perder las últimas elecciones generales, se ha convertido en uno de sus aduladores. Pedro J. Ramírez es el único reportero español con una piscina ilegal para cuyo uso han tenido que prevaricar presuntamente tres gobiernos; capaz de acusar a un político de corrupción por poseer tres casas cuando él y sus socios tienen veinte; de culpar a un vicepresidente de obras ilegales en su vivienda cuando él ha hecho lo mismo; de tomar parte desde Diario 16 en la fuga de «La Dulce Neus» y posteriormente encarcelar a su abogado por causa de su vídeo-sexual; de encabezar la lucha contra el fraude del lino cuando su familia estaba en falta, y de inventarse una falsa trama del 11-M para tranquilizar su conciencia cuando el PSOE le devolvió la factura al PP por haber utilizado, instado por Ramírez, la lucha contra el terrorismo para ganar las elecciones. Definido por muchos como sórdido personaje ávido de poder, insaciable y pretencioso hasta la desmesura, maquiavélico y diabólico, dominante, absolutista, iluminado, mesiánico, que aspira a tener el universo a sus pies, el mundo en sus manos, es el periodista que más se ha envuelto en la bandera de la libertad de expresión para defender sus asuntos particulares y muchas veces mezquinos. Temido y odiado a partes iguales, fue el inductor de la operación de creación de La Sexta para hundir al imperio de Polanco, y hasta José Luis Rodríguez Zapatero le teme más que a un nublado. «Si algún día tengo que acabar con Ramírez, lo mataré pero a besos», ha dicho. José Díaz Herrera, el periodista que, en una ocasión particularmente delicada, le salvó de ese lugar por donde no pasa ni el expreso de medianoche, según reconoce el propio Ramírez, descubre ahora la verdadera e inquietante personalidad de un individuo que ha marcado con su impronta el panorama sociopolítico español de los últimos 25 años."

Ignoro si aquesta incòmoda biografia tindrà conseqüènces en la trajectòria laboral del periodista logronyès, que ja ha renascut en diverses ocasions de les seves cendres. El que és segur és que El Mundo no tornarà mai més a ser el mateix. Si us decidiu a llegir-la -cosa que recomano vivament- no ho feu abans d'anar a dormir. És probable que tingueu malsons.

divendres, 13 / novembre / 2009

La nostra corrupció de cada dia


¿N'hi ha prou amb unes quantes mesures, per a combatre la corrupció?


La societat n'està impregnada, circula imparable, de baix a dalt i de dalt a baix.


dijous, 12 / novembre / 2009

Una altra de vels


Una altra notícia de mocadors. A Mollerussa, aquesta vegada. Un grup d'estudiants ofesos per no poder anar amb gorra a l'institut van decidir, via Facebook, que organitzarien una protesta contra dues companyes que porten vel (quina injustícia, per què elles si i nosaltres no?). Es tractava de posar-se gorres i cascs de moto, com a mostra de disconformitat pel tracte desigual. Sortosament, el conflicte va ser resolt adequadament pels professors.
A la meva manera de veure, els mitjans han inflat excessivament els fets, com sol passar en aquests casos. Val la pena reflexionar de quina manera la suposada defensa de la llibertat esdevé agressió a la minoria. Quina terrible i habitual contradicció!

¿Si ens ocupéssim seriosament de vetllar per la salut de la nostra democràcia... ens importarien tant, els vels?

dimecres, 11 / novembre / 2009

Que parlin de nosaltres


Durant aquests dies, hem sentit a dir repetidament en els mitjans catalans que el fitxatge de Johan Cruyff com a entrenador de la selecció és una gran cosa. Per la repercussió mediàtica, més que res. Perquè se suposa que ens dóna projecció internacional i es parla de nosaltres arreu del món. Que Cruyff és una bona marca, vaja. El fet que no parli català, ni hagi mostrat mai el més mínim interès per la nostra cultura sembla que, en aquest cas, és un fet irrellevant i secundari. També s'ha aclarit que, tot i que Johan tingui fama de pesseter, no cobrarà res per entrenar la selecció sinó que rebrà contraprestacions a través de la seva Fundació. Johan ha fet un gir vital cap a la filantropia. Ja se sap, amb el temps, la gent canvia.

Catalunya és un indret curiós. Un lloc en el qual tirar endavant una tesi doctoral és pràcticament un acte heroic, on el Palau de la Música havia esdevingut un envelat de festa major, a causa d'un lladregot amant de la pàtria. Una comunitat en la qual viure de la cultura és un autèntic luxe, mentre que es gasten diners a mans plenes, en informes inútils i sous estratosfèrics. Però no tot és negatiu, menys mal que doblem pel·lícules al català. Ja en tenim prou, amb les engrunetes. I sempre ens quedarà Madrid, no ho oblidem, on poder dipositar la culpa de tots els mals.
A Catalunya, com no podia ser d'altra manera, Johan Cruyff s'ha erigit en representant de la nació. Al més pur estil Bienvenido mr. Marshall. Per damunt de tot, és important que parlin de nosaltres. Encara que sigui malament.

dimarts, 10 / novembre / 2009

La solució Vidal-Quadras


Crisi de l'Alakrana. Presenciem un espectacle polític esperpèntic, al qual ja ens tenen acostumats. Malauradament. Els opinadors també s'hi apunten, oferint tot tipus de solucions, als oients, lectors i espectadors. De totes elles, la més mancada de compassió que he tingut ocasió de sentir ha sortit de la boca de l'inefable Alejo Vidal-Quadras.
Al programa del canal Intereconomía, El gato al agua, el polifacètic Alejo va sentenciar: lo que hay que hacer es bombardear y dejarlo todo liso como una tabla; verás que tranquilitos se quedan. Opinió que va ser subscrita per altres tertulians.

No cal dir que espero que el conflicte es resolgui de manera pacífica i els mariners tornin a casa, sans i estalvis, quan abans millor. Aclarit això, no em puc estar de dir que he trobat a faltar una anàlisi una mica més profunda sobre la presència de pirates a les aigües de Somàlia. Les organitzacions humanitàries fa temps que adverteixen que aquesta només és un símptoma dels greus problemes de sequera, malnutrició, malalties i violació de drets humans que assolen el país. Quan acabi el malson del segrest, algú pensarà en una solució a llarg termini?

dilluns, 9 / novembre / 2009

Negocis bruts


De bon matí, he llegit un post que m'ha posat els pèls de punta: Laporta i la pornografia, basat en una informació publicada al setmanari El Triangle.

Pel que es veu, quan es tracta negocis, tot és possible: penjar-se la medalla per la col·laboració amb Unicef o per la lluita contra la violència i, al mateix temps, tenir contactes amb un món de sordidesa indescriptible que, en la majoria de casos, vulnera clarament els drets humans més fonamentals.

On hi hagi diners, qui vol els principis?