dimecres, 22 de març de 2017

Autoculpabilització






Pintura a l'oli de Francine Van Hove


No sé si heu escoltat com algunes dones que han patit abusos terribles en una relació de parella narren les causes de la seva lacerant experiència. Per part meva, un dels recursos argumentals que trobo esgarrifosos -i que pensava que ja estaven superats- és l’apel·lació a una anomalia interna. Se suposa que si van ésser vexades és perquè “tenen” una addicció sentimental, pateixen baixa autoestima o no sé quina síndrome de moda, en virtut de la qual, com si es tractés d’una mena de possessió diabòlica, es veuen abocades a iniciar relacions conflictives. Això quan no creuen que podrien haver aturat a temps les agressions o van fer quelcom per provocar-les. Si seguim aquesta lògica simplista, només cal que a la teràpia es corregeixin aquests “defectes” i aleshores ja estaran preparades per establir vincles “saludables”. Uns quants exercicis de fitness emocional i llestos.


A banda de la negació del marc social de desigualtat, cal observar que en cap moment es fa referència a la situació existent, abans de caure a les grapes de l’individu que les va humiliar de les mil maneres imaginables. De vegades, pregunto: Com et trobaves abans de conèixe’l? I resulta que ella estava pletòrica. Precisament, va ser arran de la relació, marcada pel control i l’hostilitat, que li van quedar greus seqüeles psicològiques. També es pot donar el cas que s’estés divorciant, per exemple, es trobés aïllada i el depredador hagués sabut aprofitar l’avinentesa per abraonar-se-li al damunt. O potser van existir experiències traumàtiques durant la infància, les quals caldria tenir igualment presents per comprendre com ha quedat marcada la seva trajectòria sentimental. En qualsevol cas, és necessari rescatar la biografia particular de cada clienta perquè, d’altra manera, el terreny cap a l’autoculpabilització està perfectament abonat.


Convé recalcar que aquestes argúcies de manual d’autoajuda contribueixen a que l’abusador es mantingui en un discret segon pla, com si ell no formés part del problema i la seva conducta brutal no tingués res a veure amb el sofriment de la supervivent. De manera més o menys voluntària, a través d’aquesta retòrica amb olor de naftalina, es maquillen els comportaments opressius. Ho recordarem altra vegada: la violència s’ha d’identificar, anomenar en veu alta i denunciar clarament, sense subterfugis, perquè si no contribuïm a reproduir-la. Lamentablement, en repassar la història de la psicopatologia moderna, trobem nombrosos exemples d’encobriments similars, susceptibles de ser interioritzats per les persones agredides. Res no està més lluny de l'emancipació de la dominada que donar per bons aquests discursos perversos.


Tal com recorda la psiquiatra Judith Lewis Herman, en el meravellós clàssic Trauma and Recovery (2015), els investigadors i els clínics han fet grans esforços per buscar l’explicació de diversos crims en el caràcter de les víctimes. En el cas específic de les maltractades en l’àmbit domèstic, la recerca s’ha centrat habitualment en estudiar els suposats trets de personalitat que les podrien predisposar a endinsar-se en una espiral destructiva però resulta que, després de tanta dedicació, mai no s’ha trobat el perfil en qüestió. És cert que de vegades existeixen problemes psicològics importants  abans d’iniciar una dinàmica d’explotació però la majoria d’afectades, sosté Herman, senzillament travessa per una situació de crisi temporal o de pèrdua recent, que les fa sentir soles, infelices o alienades. Aquesta línia de recerca, encaminada a confirmar que les dones fomentem la nostra pròpia victimització és, doncs, completament fútil.


Com és lògic, si la lupa se situa damunt del comportament violent masculí i les característiques dels homes, els resultats són fructífers. En el passat, quan els científics no comptaven amb la col·laboració dels maltractadors,  tal com succeí en un estudi de l’any 1964, titulat The Wife-Beater’s Wife, es dirigia la mirada cap a les colpejades, descrites com a castrades, frígides, agressives, indecises i passives. Finalment, aquelles ments privilegiades van concloure que la virulència conjugal tenia la funció de satisfer “les necessitats masoquistes” de les esposes.  Ja us podeu imaginar la mena de teràpies sorgides d'aquestes teories monstruoses, que no s’allunyen gaire del contingut de manuals com el que vàrem denunciar fa unes setmanes en aquest blog, encara disponibles a les nostres llibreries. Un moment clau d’aquesta llarga controvèrsia va emergir a mitjan de la dècada de 1980, quan un grup d’homes psicoanalistes pretenia incloure en el manual diagnòstic de l’APA el “trastorn masoquista de la personalitat” per tal d'aplicar-lo a persones que romanien en una situació d’abús, quan tenien l’opció d’alterar-la. Gràcies a l’oposició de diversos col·lectius de dones -entre les quals la professora Judith Herman- es va poder aturar aquesta aberració, que va quedar relegada a la marginalitat. Avui en dia, tenim clar que no hi ha cap patologia subjacent que aboqui ningú a una relació basada en el terror. És la tirania la que origina els traumes i no pas cap defecte inherent en nosaltres, que hagi de ser prèviament esmenat. No ens deixem enredar pels nous cants de sirena, que a banda de sortir de la boca dels troglodites més grollers, també arriben disfressats de les millors intencions.





Referència


·        Herman, J. (2015). Trauma and Recovery. New York: Basic Books.






dimecres, 15 de març de 2017

Repensem la depressió



“La depresión se caracteriza por ser un “hundimiento vital” en el que se sufre en todo el ser, se sufre por vivir. El hecho de la depresión es universal, pero su manifestación sintomática es diferente en las diversas culturas. En occidente, la depresión constituye el fenómeno epidemiológico más importante, con tendencia a crecer. Podríamos decir que la frustración derivada del individualismo occidental lleva a la depresión, y ésta a la drogadicción. Estudiar, pues, la depresión nos permite comprender al hombre actual, desde su dimensión más frágil, como ser práctico y mortal

Ángel Aguirre Baztán, doctor en psicologia i filosofia.



Hi ha determinats temes sobre els quals em sento empesa a escriure perquè els escolto habitualment i penso que és important compartir-los. Un d’ells és el tipus de frustració que experimenten bona part de clients que estan deprimits. Un dels temors que expressen -a diferència dels tòpics, segons els quals les persones amb problemes psicològics es volen escapolir dels compromisos- és el de no ser capaços de tornar a funcionar en un període curt de temps. És a dir, que una part del patiment està lligada a la preocupació de sentir-se fràgils; esdevenir una càrrega per a la família o no poder rendir laboral o acadèmicament al nivell que ho feien abans. Amb poques paraules: no toleren la vulnerabilitat humana.

De vegades, els psicòlegs i psiquiatres creiem ingènuament que estem “a l’altra banda” i que això de les “malalties mentals” és un terreny reservat a un grup determinat de “pacients” als quals s'ha assignat una etiqueta concreta. Fins i tot podem adreçar-nos a aquest “col·lectiu” amb la condescendència amb la qual hom es referiria a un menor d’edat, una mica curt de gambals. Aquesta compartimentació és força còmoda perquè  permet una higiènica dissociació del dolor, el qual queda, així, desvinculat dels problemes de la vida o del difícil context en el qual tots ens trobem immersos. La crua realitat és que qualsevol de nosaltres -vosaltres, lectors, i jo mateixa-, en determinades circumstàncies de pressió ambiental, és susceptible de trencar-se en mil bocins i, per acabar-ho d’adobar, esdevenir profundament preocupat per a conservar la preceptiva màscara de fortalesa, autonomia i felicitat radiant. Ensorrar-se és de pobres, que diria Pérez Andújar. O de fracassats. No seria la primera vegada que, en una societat on la independència i l’èxit personal es promouen arreu, algú experimenta rebuig després d’explicar que ha caigut en un pou sense fons.

Potser recordareu una notícia, publicada ara fa un any, que i·lustra això que us explico: segons una enquesta de la British Psychological Society, al voltant del 46% dels psicòlegs que treballa a la sanitat pública del Regne Unit (NHS) pateix una depressió. En escoltar les històries de sofriment, els professionals tenien la inquietant sensació que allò que els transmetien llurs interlocutors era exactament el mateix que els succeïa a ells. Em trobo en un lloc més fosc que els meus pacients, es llegia en un titular del The Telegraph, on s’hi recollia un dels testimonis. Aquell profund malestar no es podia entendre sense apel·lar a un entorn on la manca de suport, el mobbing, les retallades salarials i la sobrecàrrega eren el pa nostre de cada dia. El sentiment de culpa per no poder atendre prou bé els greus casos que se’ls presentaven era una de les lloses amb les quals carregaven quotidianament els psicòlegs.

Si de debò volem repensar la depressió i el seu tractament,  és indispensable que centrem la mirada en les actuals transformacions socials. Cada cop travessem per experiències vitals més dures però el model d'atenció, basat principalment en la prescripció de psicofàrmacs, no ha canviat pas. Per altra banda, els recursos assistencials minven a marxes forçades, alhora que avança de manera implacable la imposició de l’estructura econòmica neoliberal. El discurs hegemònic ens impel·leix a rebutjar les reaccions humanes normals davant dels abusos i aquest autoodi encara empitjora més la situació. Les iniciatives comunitàries són una esperança per a posar fre al creixent individualisme i acollir la vulnerabilitat humana com el tresor adaptatiu que és i no pas com una xacra de la qual avergonyir-se. Si abracem la nostra fragilitat, l'acceptem i l'estimem, potser podrem penetrar a altres nivells de comprensió respecte el malestar que ens envolta. I en cas que algú més necessiti ajuda, aprendrem a estendre-li la mà.


Referència


  • Aguirre, A. (2008). Antropología de la depresión. Revista Mal-estar e subjetividade, 3 (3), 563-601.





dimarts, 7 de març de 2017

Manual per a tolerar maltractadors




 

Alguns manuals de teràpia de parella  proposen consells que recorden l'adoctrinament més ranci del nostre passat. Imatge extreta de colchonero.


Com que sóc addicta als manuals de teràpia, sempre que faig un tomb per una llibreria, especialitzada o no, intento donar un cop d’ull a les novetats en aquest camp. Generalment, trobo difícil que em satisfaci la litertura sobre el tractament psicològic dels problemes de parella i per això em costa decidir-me a passar per caixa. Fa uns quants mesos, però, vaig trobar un exemplar a La Casa del Llibre de Rambla Catalunya, a Barcelona, que complia amb uns quants requisits de qualitat. Malgrat que el manual en qüestió estava precintat, juntament amb un quadernet de treball per als clients, finalment me’l vaig quedar perquè els autors tenen una reconeguda trajectòria científica en el camp de la psicologia conductual i l’editorial, Desclée De Brouwer, també és de la meva confiança. Amb això vull deixar clar que en cap cas es tractava d’un text d’autoajuda barata ni tampoc d’un pamflet vintage, recuperat del bagul dels records del franquisme, per exemple. Per altra banda, a la portada, s’assenyalava clarament que el volum ja anava per la novena edició, la qual cosa dóna a entendre que nombrosos psicòlegs l’han llegit i n’han trobat aprofitable el contingut.

De bon principi, em vaig adonar del tuf a ranci que desprenien aquelles pàgines però a mesura que avançava en la lectura el simple desconcert va deixar pas a l’estupefacció, que posteriorment es tornà terror. Per no avorrir-vos en excés, he escollit només algunes de les perles que s’hi troben. Abans que res, cal tenir clara la divisió de rols a dins del matrimoni (les majúscules i les cursives són dels autors; pàg. 111):


Agradecer gratificaciones
Muchas parejas llegan a la terapia matrimonial sin estabilidad. La falta de agradecimiento de las cosas positivas que cada día dicen y hacen es la razón principal de que las satisfacciones matrimoniales vayan decreciendo y lleguen a ser prácticas sin vida que los esposos dan por supuestas. ¿Cuántos maridos comentan con agrado las cenas preparadas por sus esposas?, o ¿cuántas mujeres demuestran que aprecian los duros esfuerzos de trabajo de sus maridos para ganar el sueldo de la familia? Es fácil dar por supuestas las buenas cosas que continúan ocurriendo en un matrimonio"


Fins aquí, podríem fer una concessió i pensar que cal adaptar alguns exemples als temps actuals però que la teoria de fons és acceptable. Per desgràcia, els comentaris casposos es repeteixen i els consells proposats comencen a posar els pèls de punta. Si el teu marit t’aixeca la mà, posem per cas, has de reaccionar de forma serena mentre que ell ha de buscar la manera de criticar la teva indumentària amb elegància. No cal dir que en cap moment apareixen models no heterosexuals per il·lustrar els conflictes que es pretenen resoldre. Vet aquí la forma apropiada de comunicar els sentiments “negatius” (pàg. 116):


A continuación presentamos algunos ejemplos de expresión apropiada de sentimientos “negativos”. Puede ser interesante para la pareja revisar ejemplos parecidos a éstos para intensificar su habilidad para discriminar expresiones constructivas de las enojadas y molestas expresiones destructivas.
Apropiada
Cuando llevas esa ropa tan vieja a las fiestas, hace que yo mismo me sienta mal. Me sentiría mejor si comprases vestidos nuevos”
Levantarme la voz y amenazarme con el puño sólo hace que me asuste. No puedo decir nada cuando estoy asustada. Tomemos 10 minutos para calmarnos y luego hablaremos de eso” […]
Inapropiada
¿Por qué siempre vistes como una pordiosera?”
¡Eres un matón violento, te estás pareciendo a tu padre!”


La cosa encara pot degenerar bastant més. Els nostres experts sostenen que davant de l’hostilitat inesperada i el mal humor, els professionals hem de suggerir als nostres clients -bàsicament a les dones- estratègies més properes a la distracció i a la negació que no pas al reconeixement i a la denúncia de la violència (pàgs. 122-123):


Existen varias formas de ayudar a los matrimonios que se enfrentan a la hostilidad inesperada, enojo no provocado, o inexplicable irritabilidad en sus parejas. No se garantiza el resultado con un solo método de trabajo, sino que es importante que las parejas aprendan varios métodos y usen uno o más si es necesario para eliminar la situación o alterar su tono emocional en una dirección positiva. Iremos explicando cada una de las estrategias para enfrentarse a la hostilidad o al inexplicable mal humor, por turno; estas estrategias son: ignorar, desarmar con GRATIFICACIONES, cambiar el tema hacia una GRATIFICACIÓN mutua, humor, repetida asertividad, empatía, asertividad empática, time out y saludos positivos.
Una forma de enfrentarse a la hostilidad inesperada e injustificada es simplemente ignorar la explosión. […]. Una mujer casada que encontró este método útil manifestó:
Mi marido y yo somos personas muy emocionales, pero él es incluso más emocional que yo. A menudo él se ponía a gritar algo en lo que yo estaba involucrada. Sus gritos no tenían nada que ver con el problema que se trataba. Yo no contestaba, y permanecía allí cuidando de mezclar batiendo el pastel de pan o lo que fuese. Al poco rato él farfulla algo porque yo no le doy nada para poder responder”


I atenció al colofó explicatiu, que deixa Bertín Osborne i Arévalo en el paper de simples aprenents de mascle ibèric (el subratllat és meu; pàg. 123):


Un viejo refrán español resume la habilidad de ignorar al enfrentarse a la hostilidad: "Para que un matrimonio tenga paz, el marido debe de ser sordo y la mujer ciega".
Al enseñar a los compañeros de matrimonio a ignorar el enojo o la irritabilidad no provocada, es útil para el terapeuta señalar repetidamente que lo desagradable no siempre está destinado a la persona que es el comienzo del estallido. Si bien un cónyuge que es el receptor final de críticas, argumentos, mal humor, u hostilidad puede sentir como si las emociones negativas están dirigidas a él/ella, la mayoría de veces no lo están. Decimos a nuestros clientes que deben hablarse a sí mismos, decirse que no son necesariamente el blanco; por casualidad están allí en ese momento. Es fácil mantener el propio control y la estabilidad ante el enojo si puedes decirte a ti mismo que lo que está molestando a la otra persona incumbe a él o a ella y no necesariamente a la relación”


A banda d’ignorar l'agressivitat, encara tenim més asos a la màniga. Una altra estratègia que podem desplegar és la d’afalagar els extenuats marits, els quals, un bon dia, fins i tot poden tenir la generositat de correspondre els nostres afalacs i manyagueries (pàg. 123):


Este método de enfrentarse a la hostilidad es particularmente útil cuando un esposo se enfrenta con las primeras señales de la irritabilidad o desagradabilidad inexplicables en el compañero. Al responder con sentimientos positivos, el mal humor del cónyuge puede ser barrido y abortado antes de que el mal humor entre en el camino de la relación. […]. Estas GRATIFICACIONES no verbales, dadas de una manera libre, espontánea y no solicitada, pueden vencer el enojo y la irritabilidad en un esposo, igual que con frecuencia fueron eficaces en su infancia cuando quitaban un enfado paterno.
Un esposo que a menudo estaba irritable debido a su preocupación con las cargas y ansiedades del trabajo se preocupaba de que no podía cambiar de pensamiento o cambiar a un estado de ánimo mejor. Este mal humor conducía ocasionalmente a una pelea. Su mujer aprendió a romper completamente su barrera de mal humor dándole un masaje de pies o de cabeza, que le relajaba lo bastante como para “seguir” sin una explosión. Después, él era capaz de estar con ella en el aquí y el ahora. Incluso él empezó a devolver de manera similar los masajes cuando ella tenía mal humor”


Podria concloure el post d’avui amb la rotunda afirmació que aquest tipus de continguts són una rara avis en els contextos acadèmics però no és així. Si parlo per la meva experiència -evitaré les generalitzacions- haig de confessar que en múltiples ocasions he tingut professors davant meu que han fet comentaris denigrants sobre les dones alhora que han ignorat la violència masclista que s’exerceix en diversos àmbits de la  nostra societat. Les vexacions són de vegades grolleres però també es vesteixen amb sofisticades argumentacions filosòfiques. No és gens estrany sentir com respectats psicòlegs critiquen obertament “les feministes” -així, a l’engròs, com si estessin parlant d’un moviment homogeni-, tot menyspreant miserablement la seva coratjosa lluita i el valuós llegat, intel•lectual o polític, que han transmès per a procurar millorar la pràctica clínica. 

En qualsevol cas, la conseqüència és sempre la mateixa: bona part de referents s’estima més amagar la brutícia a sota  de l’estora, en comptes d’afrontar el terrible sofriment causat pels abusos brutals suportats per les nostres clientes -i potser també clients, que ho pateixen en silenci-. Al meu entendre, aquest és en part un problema d’incultura i de covardia, quan és l'hora de desafiar el poder patriarcal universitari. Està vist que encara som ben lluny de passar pàgina i de tancar per sempre aquest amarg capítol de la nostra història. 


Referència


  •  De Visser, L., Kuehnel, J., Kuehnel, T., Liberman, R.P. y Wheeler, E.G. (2006). Manual de Terapia de Pareja. Bilbao: Desclée de Brouwer.



dimecres, 1 de març de 2017

La perversió narcisista en la parella





Una escena de la pel·lícula francesa Mon Roi (2015), en la qual el retorçat Giorgio (Vincent Cassel) i la seva antiga amant Agnès (Chrystèle Saint Louis Augustin) miren embadalits el nadó que ell ha tingut amb la seva actual esposa, Tony (Emmanuelle Bercot), que apareix al fons, difuminada. Tony és una advocada brillant però en l'àmbit de la parella suporta tota mena d’humiliacions quotidianes, gairebé imperceptibles als ulls dels altres i que l'arrossegaran cap a l'abisme. El film retrata clarament el profund procés psicològic de degradació d'una víctima, a mans d'un pervers narcisista, així com el complicat i dolorós camí de l'alliberament.


Quan algú cau en mans d'una persona destructiva és fàcil que de seguida se li encolomi una etiqueta diagnòstica, que encaselli el seu malestar en una categoria ben identificable pel col·lectiu mèdic. En el cas de Tony, els doctors que tracten les seves crisis no triguen gens a carregar-la de psicofàrmacs,  que pren fins i tot quan està embarassada, sense que es comprengui de debò l'arrel "invisible" del sofriment que la devora. A l'hora de tractar el problema al consultori m'estimo més prescindir dels manuals psiquiàtrics i tenir en compte altres perspectives, que expliquin millor les complexes dinàmiques de control i submissió que tan sovint es presenten, especialment en l'esfera de la relacions amoroses. 

Fa uns quants mesos, el psicoanalista Jean-Charles Bouchoux recordarva en una entrevista a La Vanguardia el concepte de "perversió narcisista" i les precaucions que calia prendre per tal de no caure a les grapes d'una persona (home o dona) amb un elevat potencial destructiu. En llegir-ho vaig recordar el treball pioner de la psicoanalista, experta en victimologia, Marie-France Hirigoyen (1998), segons la qual la perversitat no prové de cap trastorn psiquiàtric sinó d'una freda racionalitat que es combina amb la incapacitat de considerar els altres com a éssers humans.

Penso que val la pena recuperar algunes idees bàsiques que Hirigoyen va introduir al gran públic fa unes dècades perquè, malauradament, segueixen plenament vigents avui en dia (pàgs. 12-13):


“Efectivamente, por medio de palabras aparentemente anodinas, de alusiones, de insinuaciones o de cosas que no se dicen, es posible desestabilizar a alguien, o incluso destruirlo, sin que su círculo de allegados llegue a intervenir. El o los agresores pueden así engrandecerse a costa de rebajar a los demás, y evitar cualquier conflicto interior o cualquier estado de ánimo al descargar sobre el otro la responsabilidad de lo que no funciona: “¡No soy yo, sino el otro, el responsable del problema!”. Si no hay culpa, no hay sufrimiento. Aquí se trata de perversidad en el sentido de perversión moral.

Cada uno de nosotros puede utilizar puntualmente un proceso perverso. Éste sólo se vuelve destructor con la frecuencia y la repetición a lo largo del tiempo. […]. Un individuo perverso, en cambio, es permanentemente perverso; se encuentra fijado a ese modo de relación con el otro y no se pone a sí mismo en tela de juicio en ningún momento. Aun cuando su perversidad pase desapercibida durante un tiempo, se expresará en cada situación en la que tenga que comprometerse y reconocer su parte de responsabilidad, pues le resulta imposible cuestionarse a sí mismo. Estos individuos sólo pueden existir si “desmontan” a alguien: necesitan rebajar a los otros para adquirir una buena autoestima y, mediante ésta, adquirir el poder, pues están ávidos de admiración y de aprobación. No tienen ni compasión ni respeto por los demás, puesto que su relación con ellos no les afecta. Respetar al otro supondría considerarlo en tanto que ser humano y reconocer el sufrimiento que se le inflige”


Un altre dels aspectes rescatables, que diferencia aquesta visió dels reduccionistes llistats de símptomes, és el paper de l'entorn social i cultural a l'hora d'encobrir les personalitats narcisistes, les quals guanyen terreny justament quan una tolerància mal entesa arracona la necessitat de posar límits clars (pàgs. 13-14):

“En efecto, una manera actual de entender la tolerancia consiste en abstenerse de intervenir en las acciones y en las opiniones de otras personas aun cuando estas opiniones o acciones nos parezcan desagradables o incluso moralmente reprensibles. Manifestamos asimismo una indulgencia inaudita en relación con las mentiras y las manipulaciones que llevan a cabo los hombres poderosos. El fin justifica los medios. Pero, ¿hasta qué punto es esto aceptable? ¿No corremos con ello el riesgo de erigirnos en cómplices, por indiferencia, y de perder nuestros límites o nuestros principios? La tolerancia pasa necesariamente por la instauración de unos límites claramente definidos. Ahora bien, este tipo de agresión consiste precisamente en una intrusión en el territorio psíquico del otro. El contexto sociocultural actual permite que la perversión se desarrolle porque la tolera. Nuestra época rechaza el establecimiento de normas. Nombrar la manipulación perversa supone establecer un límite, lo que se identifica con una intención de censura. Hemos perdido los límites morales o religiosos que constituían una especie de código de civismo y que podían hacernos decir: “¡Eso no se hace!”. Sólo nos volvemos a encontrar con nuestra capacidad de indignarnos cuando los hechos aparecen en la escena pública, presentados y amplificados por los medios de comunicación. El poder no establece un marco de acción y elude sus responsabilidades al respecto de las gentes a las que supuestamente dirige o ayuda.”



Penso que aquesta és una qüestió clau, que ens fa certament vulnerables als abusos, en la mesura que tenim dificultats per discernir allò moralment reprobable per després actuar en conseqüència. Hi podríem afegir el paper potenciador dels aparadors d'Internet o bé la tendència a voler viure una vida plena d'emocions, "per damunt de la mitjana", que tan bé saben prometre els Narcisos contemporanis com Giorgio, sempre envoltats d'aduladors.

Per altra banda, Hirigoyen oferia una descripció molt concreta del procés de manipulació dels perversos, que no anorreen immediatament les preses sinó que primer les sedueixen i més endavant les atrapen, paulatinament, en la seva teranyina asfixiant, teixida per assolir la paràlisi, l'aïllament i la confusió de l'altre. No cal dir que l'aniquilació psicològica es pot produir també en el món laboral, familiar o acadèmic, entre molts altres. L'autora francesa posava un èmfasi especial en aclarir que calia defugir la culpabilització de la víctima, que no era pas ximpleta ni tampoc masoquista, sinó que havia caigut en una trampa mortal de la qual no sabia escapar. Malgrat que Tony és testimoni de l'intent de suïcidi d'Agnès, és incapaç de relacionar el dramàtic episodi amb el doble joc de Giorgio, del qual intuïm que ja ha deixat un quants "cadàvers" pel camí. La víctima necessita, abans que res, identificar l'escenari real en el qual es troba i posteriorment passar a l'acció per a poder-se'n distanciar i emprendre mesures legals, si és que això possible. De fet, aquí rau bona part del problema perquè encara hi ha massa botxins que, sense tacar-se les mans de sang, segueixen sembrant el seu entorn d'horror i destrucció. L'horitzó és ple d'obstacles i cal entendre que no estem davant de cap repte individual sinó que és cosa de tots parar-los els peus.




Referència

·        Hirigoyen, M.F. (1998). El acoso moral. Barcelona: Paidós.



dijous, 23 de febrer de 2017

L' "efecte Spotlight" a Catalunya






Foto extreta de Wikimedia Commons



 Quan va esclatar el ja famós "cas Maristes", arran d’una investigació duta a terme per El Periódico de Catalunya, en aquest blog ens vàrem fer ressò de la controvèrsia existent en l’àmbit acadèmic a l’hora d’etiquetar com a "malalts incurables" els violadors de menors. La psiquiatrització de la conducta perversa pot conduir a nombrosos equívocs, tal com vàrem intentar mostrar, i tot sovint és promoguda a través dels "opinòlegs" de torn, que parlen de tot sense entendre-hi gairebé de res. No sé quin dia es prendrà consciència del dany que causa aquesta constant desinformació i, allò que és més important, quan es prendran mesures per eradicar-la o, si més no, posar límits a la seva expansió napoleònica. Aviat serà impossible entrar a Twitter, tafanejar en una llibreria, obrir un diari o engegar la ràdio, sense ensopegar amb les mateixes veus de sempre.

Un any després del colpidor descobriment, el conseller d'Interior ha revelat que les denúncies per abusos sexuals es van apujar un 43’47% durant el 2016. Jordi Jané ha atribuït el notable ascens precisament a les conseqüències derivades del drama destapat als Maristes, juntament a l’augment de l’edat de consentiment, que ha passat dels 13 als 16 anys. Considero que és un bon moment per aturar-se a reflexionar sobre l’efecte de "ventilació de secrets" que es produeix en una societat, quan aflora a la superfície un cas tan important d’abusos a infants i adolescents, llargament encoberts per una institució poderosa. 

Resulta pràcticament impossible resistir-se a la temptació d’establir una analogia amb el monstruós escàndol de pederàstia destapat pel The Boston Globe, tan ben retratat en l’oscaritzat film Spotlight (2015). Els investigadors del rotatiu no van descobrir un afer més de capellans amb les mans llargues sinó que van posar al descobert una trama sistèmica, mantinguda gràcies a la connivència de la cúria, a través de diverses estratègies, com ara el conegut trasllat de mossens a d'altres parròquies, on haurien continuat amb la mateixa activitat depredadora. Quelcom semblant ha fet a Espanya el professor Pepe Rodríguez, que també ha patit la censura de la màfia eclesiàstica, arran d'una recerca exhaustiva per a demostrar la complicitat de les més altes instàncies catòliques amb els violadors.

L’arxidiòcesi de Boston va intentar ocultar una xacra d'agressions, que hauria involucrat a dos-cents quaranta-nou religiosos i superat amb escreix el miler de víctimes. Després de la publicació d’aquest rigorós treball periodístic, l’any 2002,  van aparèixer incomptables nous abusos en diferents estats  i països. Evidentment, no es pot atribuir només al factor mediàtic la visibilització d’un drama humanitari d'aquestes proporcions, que tard o d’hora havia d’explotar. Amb tot, es veu clar que el fet de trencar amb la "llei del silenci" -tal com han explicat en diverses ocasions els supervivents- és cabdal per avançar en el procés de recuperació del trauma, malgrat que el trajecte estigui ple d'esculls, així com de la reclamació de justícia davant dels tribunals, un fet que, com bé se sap, no sempre segueix a la revelació pública. La ràpida prescripció dels delictes, en alguns indrets, també dificulta que els criminals responguin davant de la llei. 

El principal encobridor del cas de Boston, el cardenal Bernard Francis Law, amic personal de Joan Pau II, va dimitir però posteriorment fou traslladat a la important basílica de Santa Maria Maggiore de Roma. Actualment, està amagat i protegit pel Vaticà, malgrat que els Estats Units en demani l'extradició. Per acabar, convé apuntar que la importància de divulgar aquesta cruel violència contra els més vulnerables, molts dels quals van morir pel camí, no treu que també calgui posar en relleu conseqüències psicològiques menys favorables, que es donen en contextos de sensacionalisme mediàtic, pressió policial o suggestió terapèutica. De segur que trobarem el moment per a parlar-ne, en una altra ocasió, amb diverses investigacions i pel·lícules que ens ajudaran a il·lustrar-ho. No perdeu el fil de l'"efecte Spotlight".






dijous, 16 de febrer de 2017

El voyeurisme, avui





L’estrella de la telerealitat Kim Kardashian es va fer famosa gràcies a la filtració d’un vídeo eròtic. La “celebrity” compta amb milions de seguidors a les xarxes socials, en les quals hi comparteix tota mena d’imatges suggeridores del seu cos voluptuós. Pateixen una "parafília" tots aquells que l'admiren?



Busco la paraula “voyeurisme” en un diccionari atrotinat de l’Enciclopèdia Catalana que corre per casa i té més anys que Matusalem. Com que no l’hi trobo, la cerco a Internet i l’entrada em remet al terme “escopofília”, el qual, aquest sí, apareix en la versió de paper: “Desig fort o habitud de contemplar actes sexuals o, simplement, persones nues”. No sé com procedeixen els filòlegs que actualitzen els diccionaris -ignoro si són els mateixos de l’accent diacrític o es tracta d’un altre grup d’experts; perdoneu el meu desconeixement en la matèria- però em pregunto si, en l’era de l’exhibicionisme i l’observació anònima, no caldria modificar algunes definicions, amb la finalitat de fer-les més adaptables a l’ús quotidià actual.

Per posar només un exemple: allà on hi ha un “Narcís” -a Facebook, Youtube,  Instagram, etcètera- també apareix una mirada que el contempla i no sempre es mostra sinó que habitualment roman en la penombra. ¿Per quin motiu l’espectador del ciberespai es queda tanta estona observant el paó presumit i després retorna al lloc on aquest s’exposa, una i altra vegada? No persevera necessàriament perquè gaudeixi quan  n’admira l’anatomia o s’exciti, en el cas que el vegi copular. Certament, de vegades l’adora en aquest sentit però també pot sentir-se anguniejat o pertorbat, quan apareix una part inesperada i fosca. No esguardem només allò que ens agrada. Podem ésser absorbits també per la repugnància i l’horror. El desig i el rebuig a voltes es  confonen. Potser és, en part, per la influència de la Psicoanàlisi que aquesta paraula es limita exclusivament a l’accepció abans esmentada i té connotacions patològiques. En els manuals de diagnòstic psiquiàtric el voyeurisme es considera encara un trastorn sexual, classificat en l’apartat de parafílies. Val a dir que, en un món on les pantalles són omnipresents, no costa gens complir amb els criteris requerits perquè t'encolomin l'etiqueta en qüestió. Si admetem les restriccions, ¿quina paraula hauríem d’emprar per a designar l’acte quotidià de seguir d’amagat la vida íntima dels altres? Tal vegada es tracti de “tafaneria 2.0”. Si és així, ¿ha de resultar sempre problemàtica?  

A la pel·lícula uruguaiana “Gigante” (2009), l’espectador es converteix en voyeur d’un voyeur. El protagonista, Jara, és el jove i corpulent guarda de seguretat d’un supermercat, que s’encarrega de controlar les càmeres de vigilància de l’establiment. Jara és un home tímid i afable, que troba en les pantalles una manera de seguir els passos de la Julia, una de les treballadores de la neteja, amb la qual mai no ha parlat però de qui està secretament enamorat. Dels monitors d'una minúscula sala, al cap d’un temps, fa el salt a la vida “real” i comença a seguir-la quan acudeix al cibercafè, va al cinema o manté cites amb desconeguts. La Julia mai no s’adona que la segueixen ni pateix cap molèstia per aquest motiu però es manté l’ambigüitat, de manera que l’espectador no té massa clar si està davant d’un personatge que no amaga males intencions o bé aquella obsessió pot derivar, a la llarga, en un assetjament malaltís. No revelaré el final del film per no fer cap dels temuts spoilers. Només explicaré que la història es tanca amb la versió heavy del tema de The Blues Brothers “Everybody needs somebody to love”. En un entorn on l'aïllament i la solitud no són estranys, tothom necessita omplir algun buit afectiu. Potser també es tracta d'això, de trobar algú a qui estimar...



dijous, 9 de febrer de 2017

Resistència íntima, un apunt



Refugi de muntanya als Pirineus. Foto extreta de Pinterest.

Avui reprendré  el fil que vaig deixar en un article de fa uns mesos, en què us parlava de la conferència de cloenda del filòsof Josep Maria Esquirol al Segon Congrés de Serveis Socials, dedicat a la violència en els escenaris actuals. Com que vaig fer un resum minúscul i barroer de la seva exposició, em vaig quedar amb el sentiment d’haver esguerrat aquell delicat discurs, en un escrit mig improvisat. Durant les festes de Nadal -poques activitats hi ha tan econòmiques i gratificants com la lectura- em vaig endinsar en l’assaig La resistència íntima (2015), el qual, si seguissim el tòpic de les arts escèniques, hauríem de recordar que ha estat tant un èxit de públic com de crítica. El text m’ha semblat una joia d’orfebreria, en el qual cap detall no hi és sobrer i per això m’agrada rellegir-lo, per mirar d’abastar la seva senzilla complexitat, encara que sigui sense èxit. 
Si us ve de gust escoltar aquest debat, organitzat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, us fareu una idea del contingut de l'obra, que trobo original i provocadora, potser sense que l'autor ho hagi pretès. Tindria la temptació d’afusellar-ne desenes de paràgrafs. Tot allò que s’hi exposa és rellevant i digne de ser esmentat en veu ben alta però faré un exercici de contenció i em limitaré a recollir  unes quantes línies, del tot oportunes en el panorama de la psicologia actual, tan saturada de discursos grandiloqüents sobre el creixement personal però també, en general, en una societat on l’individualisme, el narcisime, la ignorància atrevida i l’abús de poder hi tenen un protagonisme esgotador (pàgs. 11-13):


“Existir en tant que resistir… S’éntén que, d’entrada, no sigui especialment atractiu explicar les coses d’aquesta manera, sobretot si es compara amb l’enlluernadora i extensa herència que ha deixat l’existencialisme en parlar de l’home com a projecte. Si el gust determinés la veritat, no costa gaire d’endevinar què passaria en la tria davant d’aquestes dues afirmacions: “Existir és projectar-se” i “Existir és resistir”. Mentre que la idea de projecte incorpora un sentit de construcció, de llibertat i àdhuc d’aventura, a primer cop d’ull, la de resistència té connotacions de passivitat, d’immobilisme i fins i tot de misèria. Tot i això, el contrast entre el “projecte” i la figura de la resistència s’ha de perfilar bé, perquè tot i els aspectes oposats, els comuns -com l’afirmació del subjecte i la idea de responsabilitat- són encara de més pes. De ben segur, la tesi que existir és resistir no té el seu oposat en Sartre, sinó en succedanis amb el posat de consellers psicològics que de manera ininterrompuda i banal repeteixen la fórmula: “Viure és realitzar-se”. L’ambient social, ben amarat d’aquesta terminologia, dista de vehicular la interpretació sartriana, i juga amb la idea de trobar el camí personal i particular cap a la felicitat (entesa sovint com un assoliment, és a dir, com a èxit). Però no paga la pena d’entretenir-s’hi gaire, aquí, perquè ni tan sols es tracta de la bona sofística-aquella de la qual sempre es pot aprendre-, sinó de sofística sobrera, en què allò que és deplorable no ve de la retòrica sinó de la mediocritat.

Existir en tant que resistir…L’accent no està posat en la realització expansiva, sinó en el recolliment i, per exemple, en el discerniment que des del resguard esdevé possible. El silenci de qui es recull és un silenci metodològic -literalment, ‘d’un camí’- que busca “veure-hi” millor. Afinar els sentits, bàsicament obrir-los; estar en vigília; fer com si els ulls fossin les orelles i les orelles els ulls: ¿S’hi podria veure, en això, una actitud estèril, inferior a les il·lusions de l’autorealització?

Si la resistència ho és sobretot davant de la disgregació, caldrà analitzar la naturalesa específica d’algunes de les forces entròpiques més decisives en la nostra situació (una es diu nihilisme, tal vegada la més rellevant) i caldrà veure també les formes i els motius que permeten resistir; perseverar en la posició adoptada o, com es diu vulgarment, “aguantar el tipus”. Aquí és on, per exemple, apareix amb tota la seva intensitat l’experiència de la casa, ara ja no tan sols com a resguard davant del fred atmosfèric, sinó també com a refugi davant de la gelor metafísica. La separació dins-fora determinada per les parets i per la teulada, a més de ser relativa, no suposa ni tancament, ni aïllament, sinó, ben al contrari, la condició de possibilitat de la sortida. ¿Com es podrà coronar el cim de la muntanya més alta sense fer nit a la tenda o al refugi? Per això hem assenyalat que la resistència com a recolliment no s’oposa a la idea de projecte; més aviat, des d’aquest punt de vista, es revela com la seva condició de possibilitat. […]

[…] La resistència s’entén, col·loquialment, com a fenomen polític consistent en la reacció d’oposició d’un petit grup al domini imposat per una ocupació o per un govern de caire totalitari. Un exemple notori que a tots ens ve a la memòria és el de la resistència que sorgeix en diversos països europeus a conseqüència de l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Es tracta, efectivament, d’una reacció, d’una acció en forma de reacció, d’una defensa més que no pas d’una ofensiva. En el cas de l’ocupació europea, la resistència no s’organitzava per defensar només un país o un territori, sinó també una manera de viure i uns règims democràtics enfront d’una ideologia totalitària. Una altra característica que ja de bon començament paga la pena subratllar és que la resistència política sol ser un fenomen espontani que sorgeix des de la base i que és fruit de la presa de consciència d’allò que de debò està en joc. Adonar-se’n no porta a la recerca d’una “sortida” o d’una “salvació” individual, sinó d’una de comunitària, de social. Per això el resistent no només ni prioritàriament mira per ell. Aquests són, doncs, els elements de la resistència política: consciència, voluntat i coratge, i intel·ligència estratègica per autoorganitzar-se i per perseverar malgrat la persecució a què de manera sistemàtica i inevitable els implicats es veuran sotmesos.

¿Oi que, també en aquest registre polític, el grup resistent percep el poder il·legítim com una força dissolvent, com una foscor imposada que pretén empassar-se allò que valia la pena? Per això resistir davant de tiranies i de totalitarismes és resistir davant de la disgregació”



Referència



·        Esquirol, J.M. (2015). La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat. Barcelona: Quaderns Crema.






divendres, 3 de febrer de 2017

Estan "boges" les persones que escolten veus?





En aquesta magnífica conferència, l'escriptora, investigadora i activista Jacqui Dillon trenca uns quants esquemes sobre l'experiència d'escoltar veus, en la nostra societat. Els traumes del passat i allò que anomenem "psicosi", assegura, estan freqüentment vinculats. 
Font: Asociación Madrileña de Salud Mental.



En aquest blog, hem parlat en diverses ocasions de la relació existent entre les vivències traumàtiques i el patiment experimentat per persones que tot sovint són considerades esquizofrèniques, psicòtiques, bipolars o bé etiquetades amb un trastorn límit de la personalitat. Un elevat percentatge dels esmentats diagnòstics es realitza a supervivents de greus episodis de violència, com ara els refugiats que fugen d'espaordidors escenaris bèl·lics. Al mateix temps, aquí hem fet crítiques a intervencions basades en enfocaments estrictament biologicistes, pretesament encaminades a curar aquests trastorns i que han estat divulgades amb gran triomfalisme a través dels mitjans de comuniciació, malgrat presentar seriosos problemes per a sostenir-se dempeus científicament.  Avui m'agradaria seguir amb el mateix fil i insistir en la tasca que tiren endavant activistes com Jacqui Dillon, membre del moviment Hearing Voices al Regne Unit, el testimoni de les quals té un valor extraordinari, en la mesura que contribueix a combatre la ignorància, tot proposant camins terapèutics alternatius per abordar un sofriment profundament incomprès.

Abans d'exposar la seva perspectiva professional, Jacqui Dillon acostuma a explicar les aterridores vivències del passat, que la van conduir a embogir. Els pares de la Jacqui formaven part d'una xarxa de pederàstia que operava en el barri londinenc on vivien. Tant ella com altres infants del seu entorn van ser víctimes dels brutals abusos sexuals perpetrats per aquella banda criminal -podeu entrar en més detalls, gens sensacionalistes, si l'escolteu en el vídeo-. La primera part del relat, doncs, ja revela quelcom que acostuma a romandre ocult: la biografia de les criatures que de vegades apareixen a les notícies amb el rostre cobert de píxels. Resulta que tenen nom i cognoms, que la terra no se les empassa. La Jacqui Dillon va ser una d'elles. A través de la seva experiència, ha arribat a la conclusió que les veus que va començar a escoltar quan era una nena no eren altra cosa que un mencanisme psicològic per afrontar una realitat insuportable. Algunes d'aquestes veus eren càlides i protectores -representaven allò que li mancava- mentre que d'altres l'empenyien a autolesionar-se per a mirar d'alliberar la immensa angoixa que sofria. Actualment, encara les escolta però ha aconseguit integrar-les com una part més de la seva vida perquè, en certa manera, assegura, van ajudar-la a sobreviure. No li troba cap sentit a provar d'eliminar-les: això seria com esborrar una part de si mateixa.

El camí que l'ha conduït fins aquí ha estat ple d'esculls. Després de passar per un internament psiquiàtric, on va ser novament incompresa i maltractada, Dillon va entrar finalment en contacte amb persones que sentien el mateix que ella, altres escoltadors de veus. També s'interessà per treballs pioners com el de la psiquiatra experta en traumes Judith Lewis Herman, a través dels quals va poder forjar la vertadera ruta cap a la recuperació. Afortunadament, en l'actualitat, arreu del món, sorgeixen com bolets grups que s'interessen pel passat dels pacients i no es limiten a receptar-los fàrmacs, immobilitzar-los o administrar-los descàrregues elèctriques al cervell. També cal destacar abordatges efectius com el que es proposa en el finlandès Diàleg Obert, igualment basat en el recolzament comunitari i una atenció no patologitzadora de l'altre. En aquest país s'estan fent avenços en el mateix sentit, malgrat que el model biomèdic encara sigui hegemònic. Penso que paga la pena remarcar, tal com apunta la Guia de la Psicosi de la British Psychological Society, que cap professional sanitari pot obligar ningú a acceptar un punt de vista determinat sobre el sofriment humà ni molt menys coaccionar-lo perquè segueixi un tractament concret. Ens hem d'assegurar, en definitiva, que la nostra veu sigui escoltada i no pas enterrada sota més capes de silenci.







divendres, 27 de gener de 2017

Taller de memòria (segona part)






"Més consells per treballar la memòria"



A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga

Divendres 3 de febrer, a les 19h


C/ Sant Martí, 18




Sala polivalent. Entrada lliure. Adreçat a totes les edats.

Farem servir paper i llapis. Si no s'ha vingut a la primera sessió, es pot assistir perfectament a la segona.




Resum: En la segona part d'aquest taller, seguirem explicant conceptes bàsics per entendre el funcionament de la memòria però sobretot donarem consells pràctics per a mantenir o millorar el nostre rendiment cognitiu. Parlarem d'estratègies concretes, que podem desplegar quotidianament en diferents contextos però també del paper que hi juguen l'estil de vida i l'entorn on hem crescut. També introduïrem nous continguts, que ens ajudaran a comprendre fenòmens com l'amnèsia o la repetició invasiva d'alguns records. Prepareu-vos per un nou viatge, a través del sorprenent laberint de la memòria!







dilluns, 23 de gener de 2017

Humor macabre, una reflexió



Imatge extreta de Youtube


És probable que qualsevol persona que hagi compartit moments distesos amb el personal d'infermeria o de medicina d'algun hospital, s'hagi sorprès de la propensió que tenen a les bromes macabres sobre la patologia, la decadència i la mort que presencien en la seva pràctica quotidiana. Haig de confessar que la primera vegada que vaig ser-ne testimoni me'n feia creus d'aquells comentaris; desitjava amb totes les meves forces no haver-me de trobar en la situació de dependre de professionals tan desaprensius com aquells, que es mofaven obertament de la cara de pomes agres que feia un difunt o de la poca mà esquerra amb la qual un company havia comunicat un mal pronòstic a un pobre pacient, que tenia un futur ben fosc per davant. 

Mai no he aconseguit sentir-me còmoda amb aquesta mena d'acudits perquè sempre tinc el temor que puguin derivar en una mena de sarcasme crònic, que dificulti l'empatia amb l'altre, però avui puc comprendre perfectament que els serveixin de vàlvula d'escapament per a sobreviure en un entorn on el sofriment humà es respira a gairebé cada racó. Si em trobés en la mateixa dinàmica a la feina, segurament m'hi acabaria acostumant i potser al final també em sumaria a la festa, qui ho sap. No es pot negar que, contemplats amb certa distància, fins i tot els moments més amargs poden presentar una vessant còmica. Les pròpies persones malaltes de vegades fan bromes sobre les seves penoses circumstàncies i provoquen que es dibuixi un somrire a la cara dels éssers estimats que tenen a la vora.

D'ençà de Freud fins a la recerca actual, l'humor negre -en anglès, gallows humor- ha estat objecte d'estudi acadèmic. També s'ha representat en obres de teatre, pel·lícules i revistes satíriques. Una altra cosa és l'humor cruel i opressiu, com aquell que practiquen els soldats a les guerres o el que en ocasions suporten les víctimes de bullying o mobbing, en els entorns escolar i laboral, respectivament. Certament, de vegades no és fàcil de destriar si estem o no davant d'una sortida de mal gust. La reacció del destinatari tot sovint ens en dóna pistes: si s'experimenta humiliació, potser fóra bo de demanar-li disculpes o bé reparar l'ofensa d'alguna altra manera.

Aquestes reflexions m'han vingut al cap arran de la pena de presó que li ha caigut al damunt al cantant de Def con Dos, César Strawberry, a causa de les seves piulades sobre l'assassinat de Carrero Blanco, un atemptat que, dit sigui de passada, ha estat objecte de bromes recurrents en aquest país, en el decurs de les darreres dècades. La néta del traspassat president del Govern franquista ha expressat públicament el seu rebuig davant de les iniciatives penals, que ha qualificat directament de disbarat. Quelcom semblant va succeir amb el cas de Gillermo Zapata, que també va suscitar la reacció d'Irene Villa i del pare de Marta del Castillo, els quals van treure ferro als comentaris macabres del regidor madrileny a Twitter. Es dóna la paradoxa que les persones directament al·ludides no perceben la vexació, mentre que per la via judicial es persegueixen els tuitaires. Això, més que gràcia, em fa una mica de por...





diumenge, 15 de gener de 2017

El triangle de la violència





A la magnífica quarta temporada de l'aclamada sèrie The Wire (2002-2008), l'espectador segueix els passos de Dukie, Randy, Michael i Namond, quatre adolescents que han crescut en l'entorn de la guerra contra la droga, en un suburbi de la ciutat de Baltimore. Imatge: HBO.


Quan m'assabento a través dels diaris dels estremidors episodis de bullying que costen la vida a tants adolescents -aquesta darrera setmana hem conegut alguns detalls del cas de la nena de 13 anys que es va suïcidar a Múrcia-, m'adono que generalment se sol parar atenció a la punta de l'iceberg. És a dir, que els mitjans de comunicació acostumen a posar el focus damunt de l'hostilitat directa exercida damunt dels infants i adolescents als centres educatius, per part del seu grup d'iguals. Els actors que apareixen habitualment en escena són els agressors, els testimonis passius, les víctimes, la família d'aquestes i els responsables de l'escola, implicats en l'ajuda o bé en l'abandó del menor assetjat -encara que la majoria de vegades no se n'esmentin els noms-. A l'hora d'abordar les solucions, s'apunta igualment cap a la superfície: a la creació de telèfons específics per atendre els afectats o bé a l'elaboració de guies d'intervenció per al professorat. D'aquesta manera, se silencia o bé es minimitza la importància dels condicionants culturals i estructurals que hi intervenen. Penso que models com el triangle de la violència del sociòleg noruec Johan Galtung són necessaris per entendre l'alarmant fenomen en tota la seva complexitat i sortir, així, dels tòpics habituals que ens confonen. 


Imatge extreta de Wikipedia 


A banda dels estudis acadèmics, de vegades és recomanable recórrer a la ficció per a copsar les motivacions que empenyen els estudiants vers les dinàmiques de crueltat. En la meravellosa sèrie The Wire -en aquest cas, els elogis estan més que justificats- la violència que pateixen els alumnes a l'institut per part dels companys s'entén en clau de constant interrelació entre diferents escenaris: policial, polític, judicial, laboral, familiar, mediàtic, de carrer, d'assistència social, etcètera. La brutal realitat escolar està influïda, en ocasions, per decisions que es prenen ben lluny de les aules i permet que l'audiència comprengui de les profunditats de les quals emergeix el comportament agressiu i li confereixi una dimensió més humana. És terrible veure com s'apaga la llum de persones que, si no hagués estat per les circumstàncies que les tenallaven, haurien pogut tenir un prometedor futur per davant. "En Michael ja no és en Michael", diu un dels seus amics quan el veu ofuscat, a causa del clan mafiós que l'ha engolit. No sé si em falla la memòria però no recordo que en cap moment s'esmenti la paraula bullying, que de totes totes es queda curta per a descriure el clima bèl·lic en el qual han crescut els estudiants. Al meu entendre, el drama que es mostra a The Wire transcendeix les urbs dels Estats Units i ens apropa a la cara més fosca de la interminable i absurda guerra contra els estupefaents, present en nombrosos països arreu del món i amb més vessants que les representades magistralment per David Simon. No cal dir que n'hi ha d'altres, de guerres, que es lliuren de manera paral·lela. Només per esmentar-ne una: la de rics contra pobres, que pretén deixar les classes populars en la misèria. No existeixen receptes màgiques per a combatre aquest horror però sortir del microcosmos exposat constantment a la premsa afavoreix que demanem responsabilitats més enllà d'allò visible perquè la resolució pacífica dels conflictes no es construeix precisament amb l'aplicació de mesures antisocials. Darrere del suïcidi de cada adolescent, hi podria haver moltes mans que l'haguessin empès cap a l'abisme.