Si plores perquè has perdut el Sol...

Imatge: Muffinn per a Metro.com.uk

Un dels avantatges de veure les pel·lícules de sobretaula els caps de setmana a Antena 3 és que, en tenir uns arguments tan previsibles, et permeten fer tranquil·lament una bona migdiada. Quan en reprens el fil, no tens la impressió d'haver-te perdut cap detall rellevant de la història i acabes d'empassar-te-la com si res. 
En les trames de pa sucat amb oli que s'empesquen els guionistes hi figura un tema que es repeteix amb sorprenent freqüència i  poques variants. Una persona amb problemes psicològics greus -generalment causats per un episodi traumàtic del passat- esdevé una criminal obsessiva i despietada, disposada a tot per aconseguir els seus tèrbols objectius. D'entrada, la mosqueta morta de l'homicida es presenta com un ésser encantador, entregat i radiant, però, de mica en mica, va mostrant el seu rostre maligne. Una cara oculta que l'empeny cap el segrest, la tortura i l'assassinat. Generalment, deixa uns quants…

L'abril de 1988, tres anys abans de la seva mort, Montserrat Roig va ser entrevistada al programa Identitats de TV3 per Josep Maria Espinàs. Durant aquella hora de conversa, l'escriptora va compartir reflexions sobre la seva vida i obra que mantenen una enorme vigència.

Coincidint amb el quarantè aniversari de la publicació de la novel·la de Montserrat Roig L'hora violeta, Edicions 62 n'ha fet una atractiva reedició amb la qual vaig ensopegar casualment un d'aquests dies coronavírics d'estiu. Ho haig d'admetre: de bones a primeres, la coberta em va atraure com un imant. Ja és gros que un aspecte tan aparentment intranscendent en un llibre de vegades t'obri la porta a l'univers d'una autora de la qual només coneixies una minúscula part de l'obra. O potser hi havia més factors que ja t'hi havien apropat, sense que te n'adonessis, i l'encert del disseny t'ha acabat de decidir. 
A banda de l'embolcall, és clar, vaig quedar fasc…

És no dir-te mai que tot sempre acaba,
que la memòria també crema en flames.
És no dir-te mai que tot és efímer,
em sap greu, però no ens queda cap refugi.
I caminem amb la por entre les ungles
i caminem amb la pell gratinada
de cops, de buits, de sang i de preguntes.
És no dir-te, tenir-te, ni evocar-te
perquè tot algun dia sempre marxa.
I correm perquè volem viure encara
i correm per evitar l’impossible
amb les mans ancorades a una terra
de submissions, de comiats i de pèrdues.
Solament la mort ens conserva en vida.


Efímer
Aina Torres

El passat 17 de juliol va fer un any que ens va deixar Andrea Camilleri, l'autor sicilià internacionalment conegut per donar vida a l'atípic comissari Montalbano, el nom del qual, com és ben sabut, és un homenatge a un altre autor de referència de la novel·la negra: el seu bon amic Manuel Vázquez Montalbán. Al seu torn, el traductor al català de Camilleri, Pau Vidal, ha batejat amb el nom de Camil un dels seus personatges de ficció. Segurament que l'admiració pel mestratge del sicilià deu haver deixat nombroses picades d'ullet literàries. 
Les aventures del policia de Vigata -un topònim inventat, inspirat en Porto Empedocle, el seu poble natal- són ideals per a fer més passables els colorosos dies d'estiu, sobretot per a aquelles persones que no estiguin predisposades a les espessors literàries, entre la xardor i la pandèmia, que encara remena la cua. 
Un dels darrers títols de la sèrie, que trobem fàcilment a les llibreries, és L'altre cap del fil en què l…

El 10 d'octubre de l'any 2006 l'activista i professora Angela Davis reflexionava sobre els motors històrics del canvi. Vídeo extret de YouTube. 

Després de tants dies de confinament, de tants difunts i de tanta desesperació, hom es pregunta si la colpidora experiència de la pandèmia repercutirà en el nostre comportament; si serem capaços d'extreure'n alguna lliçó que es tradueixi en un canvi de rumb en la manera tan destructiva que tenim de relacionar-nos amb el món. 
He llegit un munt d'anàlisis escèptiques i desesperançades, que no puc pas contradir perquè el patiment atroç i la indiferència que tan sovint l'acompanya pesen com una llosa, impossible d'oblidar. Tanmateix, també penso en les paraules d'Angela Davis, quan afirma que el canvi comença quan admetem la realitat tal com és i, alhora, reconeixem que no hauria de ser així sinó d'una altra manera. Sense aquesta imaginació ni els hàbits per a percebre l'entorn amb mirada crítica, rec…

Imatge extreta de l'Australian Journal of Pharmacy

Una de les peculiaritats de la crisi de la COVID-19 és que té la facultat de col·locar una lent de cinc-cents augments sobre les infinites crueltats de la màfia neoliberal, que ja causava estralls abans de l'esclat de la pandèmia. Ara les misèries s'han agreujat i posat encara més al descobert. 
Fa unes setmanes els parlava de com la precarietat assistencial en el camp de la geriatria, derivada de les privatitzacions, constituïa un dels principals factors explicatius de l'elevada mortalitat dels usuaris de les residències. Aleshores esmentava  un article sobre la crua realitat coreana publicat a Los Angeles Times. Avui m'agradaria destacar algun dels excel·lents reportatges en què, a més a més, s'ha posat nom i rostre als responsables del profund deteriorament de l'assistència, en aquest cas a Espanya, com el que ha publicat CTXT: Aparcamientos de ancianos S.A., del qual recomano entusiàsticament la lectura…

La mirada desafiant de Kirk Douglas parla per si mateixa a Spartacus (1960), el film històric d'accidentat rodatge del qual fou estel·lar protagonista i murri productor. La pel·lícula, èpica dins i fora de la pantalla, ens interpel·la avui amb una força renovada.

Aquests dies de confinament i de tota mena d'incerteses, els mitjans de comunicació tenen l'encert d'acabar-nos d'ensorrar amb un seguit de reculls que es repeteixen sense parar: pel·lícules distòpiques sobre pandèmies; novel·les i assaigs de la mateixa temàtica; revisions històriques de malalties que van devastar mitja humanitat i prediccions de futures infeccions que, de ben segur, ens esborraran definitivament de la capa de la Terra. Al final del dia, ben convençuda que l'apocalipsi és inevitable, et queda l'alternativa de triar entre posar el cap al forn o bé llançar-te pel balcó. 
Si alguna cosa he agraït aquesta Setmana Santa és que hagin tornat a emetre Spartacus, qui ho havia de dir. Com a mí…

Les imatges publicitàries de les empreses que gestionen les residències per a persones grans acostumen a mostrar estampes idíl·liques, d'avis i àvies que porten una vida activa i són cuidats amb totes les atencions quan perden l'autonomia. La realitat, però, hi contrasta brutalment, tal com s'ha evidenciat en la crisi mundial de la COVID-19.  Les esgarrifoses notícies que ens n'arriben no són altra cosa que una versió augmentada de la precarietat habitual. Imatge extreta de webconsultas.


Fa uns quants dies, em va cridar l'atenció un article publicat a Los Angeles Times perquè estava encapçalatper un titular sintètic i punyent: The mentally ill. The disabled. The elderly. The coronavirus hit hardest where the frail gathered[Els malalts mentals. Els discapacitats. Les persones grans. El coronavirus va colpejar més durament on els fràgils s'agrupaven]. El text recollia l'experiència de Corea del Sud amb els ciutadans que patien una situació de major vulnerabil…

Les situacions de confinament prolongades poden comportar greus conseqüències, motiu pel qual és important que en els mitjans de comunicació no es fomentin les respostes estrictament individuals i es reconeguin les limitacions dels consells generals adreçats a la població afectada. Imatge extreta de la Viquipèdia.

Les implicacions sanitàries, socials, polítiques, econòmiques i mediàtiques de la crisi del coronavirus són nombroses i complexes. Les mesures anunciades ahir pel president Pedro Sánchez, segons han advertit diversos experts, no són suficients per a frenar la propagació del virus ni tampoc per a pal·liar les gravíssimes conseqüències que se'n derivaran.

En aquestes severes circumstàncies, alguns psicòlegs i usuaris de les xarxes socials ofereixen propostes per afrontar la quarantena, la durada de la qual encara no ha estat del tot concretada. Bona part dels consells disseminats -amb major o menor postureig per part dels divulgadors- tenen a veure amb el manteniment de l…

No és negació -diu en Calvin- només soc molt selectiu amb la realitat que accepto. Il·lustració: Bill Watterson.


Fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula d'Héctor Olivera La noche de los lápices(1986), que relata el segrest, la tortura i la violació d'un grup d'adolescents durant els primers mesos de la dictadura militar del general Videla, principalment des de la mirada d'un dels supervivents. No suporto presenciar cap escena de sadisme però en casos com aquest faig una excepció pel valor documental de l'obra i perquè, per desgràcia, determinades pràctiques, extremadament cruels, no han estat abolides a l'Argentina i els joves estudiants encara els recorden i consideren desapareguts. Em van cridar l'atenció els comentaris d'alguns usuaris de YouTube, que no suportaven haver hagut de veure les dures imatges que s'hi mostren: «Pobres pibes. Esta película me traumatizó. La maestra hizo que la viera en la escuela». Malgrat l'exemplar lluita per la…

Imatge: Vanity Fair

Amb motiu del Goya d'Honor atorgat a Pepa Fores, que van recollir les seves filles, s'ha reviscolat l'interès per la polifacètica artista, la intensa vida de la qual està travessada com poques per la història recent d'Espanya. Ara que estan tan de moda els «pins parentals» se'n podria recomanar un que tingués per objectiu estimular les escoles perquè n'expliquessin la vertadera biografia a les aules atès que els reculls que es llegeixen a la premsa rosa -tan avesada a emblanquir feixistes- acostumen a obviar la seva compromesa militància comunista, així com els terribles abusos que va patir quan era una nena i interpretava el paper de Marisol per a l'enganyada audiència del tardofranquisme. 
Si en l'àmbit de la protecció social la propaganda del règim transformava màgicament una cruenta depuració política en abnegada ajuda als infants desemparats -recordem la magnífica trilogia sobre el tema emesa per TV3-, en el cas de Pepa Flores,…

El conseller Toni Comín i el MHP Carles Puigdemont mostraven satisfets la seva acreditació com a membres del Parlament Europeu, al costat de l'eurodiputada del N-VA Assita Kanko -si us plau, no la confonguin amb la Clara Ponsatí. Foto: @xavicoral.

A finals de juliol, vaig assistir a un acte al teatre La Gorga de Palamós, on es presentava un Consell Local per la República, el qual va finalitzar amb un sopar groc a l'espai del peix, a la mateixa localitat. En l'acte i l'àpat posterior hi van acudir tres estrelles del món independentista català: el periodista Vicent Partal, l'advocat Gonzalo Boye i el professor Ramón Cotarelo -que, per cert, té dos fills adolescents la mar de simpàtics. A través d'una gran pantalla, com és habitual en aquest tipus d'esdeveniments, vàrem poder escoltar un membre del Govern a l'exili: el conseller Toni Comín, en aquest cas, el qual es mostrà esperançat i alhora realista quant a la duresa del tram que encara ens quedava per re…

Getty Images 

Quan estudiava a la Universitat, es va fer famós un llibre citat com una gran revelació en el camp de la psicologia de la salut, la vellesa i les cures pal·liatives: Tuesdays with Morrie (Doubleday) de Mitch Albom. En català fou traduït com a Morrie se'n va (Empúries) i en castellà va adoptar el títol de Martes con mi viejo profesor (Embolsillo). De la primera publicació en fa més de vint anys i d'ençà d'aleshores, del relat dels darrers dies d'aquell professor de sociologia jubilat de la Universitat de Brandeis, afectat d'esclerosi lateral amiotròfica, se n'han han venut, segons la revista Forbes, quinze milions de còpies. 
Tuesdays with Morrie ha esdevingut el llibre de memòries amb més tirada comercial de la història i ha aconseguit connectar amb lectors d'arreu del món. Se n'han fet adaptacions per a la petita pantalla i Mitch Albom, catapultat a la fama per aquell èxit progressiu però espectacular, és avui un conegut autor de best-selle…

Bona part de la ciutadania, inclosos alguns psicòlegs, opta per tapar-se els ulls davant dels esgarrifosos relats vinculats a la violència institucional.

D'ençà del referèndum d'autodeterminació del 2017 han estat tantes les informacions, entre mitjans i xarxes socials, que ens han impactat sobre persones detingudes, empresonades i ferides que tot sovint és difícil fer-se una idea de quin és el balanç real de la situació, no només a Catalunya, també en altres indrets, com ara Madrid, on s'ha produït una resposta repressiva contundentper les mostres de solidaritat expressades vers el poble català. Anem a la recerca de xifres. En el segon aniversari del Primer d'Octubre,La Directa ens parlava de mil tres-centes divuit persones ferides i cent quaranta-set detingudes pels diversos cossos policials: Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil.  
Afegim-hi dos-cents detinguts, vint-i-quatre empresonats i prop de sis-cents ferits més per la reacció popular a la sentència, segons a…