dilluns, 28 de novembre de 2016

Vivim per comprar o comprem per viure?



Cartell promocional de la pel·lícula nord-americana Confessions of a shopaholic (2009) -Confessions d'una compradora compulsiva-, on es mostra el típic enfocament individualizat d’un problema que té profundes arrels estructurals


El passat divendres 25 de novembre vaig oferir una xerrada a la biblioteca de Palafrugell sobre consum responsable, que portava per títol Vivim per comprar o comprem per viure?. Va resultar que, per pura coincidència, va caure el mateix dia que el Black Friday, una tradició de rebaixes importada dels Estats Units i que ara també provoca furor a casa nostra. El debat va ser realment enriquidor però em va fer la impressió que encara ens queda molt de camí per recórrer, si realment volem instaurar l’hàbit de la compra conscient, basada en necessitats reals i no pas en impulsos, destinats a cobrir les mancances emocionals. Això no obstant, considero que és igualment un error focalitzar l’atenció en la nostra responsabilitat individual -que sense dubte és imprescindible- i minimitzar els condicionants estrucuturals que fomenten l’adquisició irreflexiva dels productes. És molt fàcil caricaturitzar els arrauxats compradors que acudeixen “en ramat” als grans magatzems, sense explicar l’entramat d’interessos que els empenyen a cercar en el consum un fals consol pels seus mals. Les facilitats que proposen les noves tecnologies són factors importants però no pas els únics.
En l’àmbit acadèmic, la conducta de comprar és analitzada per alguns autors, com ara el controvertit psicòleg evolucionista Gad Saad, des d’un punt de vista estrictament biologicista, tot adduint que aquesta respon més als nostres instints primaris que a un entorn dissenyat per alimentar el capitalisme desfermat. Si es naturalitza el problema, ja no cal pensar en solucions polítiques ni econòmiques per fer-hi front. Les hormones i els dipòsits de greix ho expliquen tot. Una altra argúcia freqüent per eludir les qüestions sistèmiques és la psiquiatrització del consumisme. No es pot pas negar que els mitjans de comunicació paren atenció a l’anomenada “addicció al shopping” però, al meu entendre, tendeixen a caure justament en l'esmentat parany de forma involuntària -o potser no tant-. En un reportatge que va dedicar El Periódico de Catalunya a aquest tema, van fer una entrevista a Astrid Müller, experta mundial en la matèria. Segons el punt de vista de l’autora, caldria reconèixer l'important problema com a malaltia mental, tot incloent-la en el manual de diagnòstic DSM, en la mateixa línia del joc patològic. La meva pregunta seria: ¿quin avenç suposaria, en l’abordatge d’aquest suposat trastorn, el fet de transformar-lo en un conjunt de símptomes, incorporats en un llistat arbitrari que ja estat qüestionat per terra, mar i aire?. Em temo que cap.
La psiquiatrització i la biologització dels problemes psicològics distreu tot sovint l’atenció dels temes rellevants, que ajuden a comprendre’n l’arrel. En el cas que ens ocupa, per exemple, caldria parlar del procés de degradació de la cadena productiva i la inflació del màrqueting, que ha esmicolat el mercat laboral i ha sobredimensionat el poder de les marques. Això ha provocat que tot sovint ens trobem desitjant unes sabates de nyigui-nyogui que ni tan sols necessitem. Un exemple clar d’aquesta metamorfosi el trobem en el fenomen del fast fashion, capitanejat per gegants del tèxtil com Inditex. Si uns anys enere ens trobàvem amb un parell de temporades als aparadors -tardor/hivern i primavera/estiu- ara ens sentim aclaparats per una invasió de microtendències, pensades perquè sempre aparegui un incaut que “piqui” alguna peça. Si una persona es troba en una situació de vulnerabilitat, pels motius que sigui, i es veu arrossegada per un remolí compulsiu, ens hem de conformar amb etiquetar-la? De ben segur que la teràpia li serà de gran ajuda -sempre que hi pugui accedir, és clar- però no ens podem aturar en un abordatge individual, si pretenem tractar adequadament aquesta febre col·lectiva.
D’ençà de la dècada de 1980, ningú controla la voracitat de les grans corporacions, que han segrestat l’espai públic, arruïnat el petit comerç, corcat la democràcia i condemnat els discursos independents a la marginalitat. I resulta que, si en un panorama devastat a múltiples nivells, una mestressa de casa busca en una colònia un alleujament temporal, la tractem de boja o en fem befa. Si se’m permet formular un desig radical, espero que trobem els espais de resistència necessaris per fer front a aquesta invectiva neoliberal que no s’atura i entenguem que darrere de cada producte de megacadena hi ha una persona humana que l’ha fabricat en condicions d'esclavitud, que ens l’ha venut un treballador explotat i que tot plegat només farà que omplir aquest bell món on habitem de més porqueria i misèria. Espero que la rancúnia anticorporativa prengui una forma organitzada i vertaderament efectiva, que ens empenyi a exercir els nostre dret com a consumidors a sublevar-nos. Podem ser feliços com a éssers humans que som i no com les butxaques amb potes en les quals pretenen transformar-nos. No dic que el camí sigui fàcil. Però somiar encara és gratis.





dilluns, 21 de novembre de 2016

Xerrada sobre consumisme



Durant els darrers anys, ha emergit una preocupació creixent pel paper que té el consum en la recerca de la felicitat, així com pels lligams de les grans corporacions amb l'explotació laboral i la degradació del medi ambient però la fal·lera per comprar també ha penetrat en l'esfera de les relacions interpersonals, tot afectant la manera de construir els vincles de parella o d'enfocar l'educació dels infants. Autors com Erich Fromm, Gilles Lipovetsky, Zygmunt Bauman o Naomi Klein han reflexionat sobre totes aquestes qüestions. El proper divendres 25 de novembre, a les 19h, a la Biblioteca de Palafrugell, exposarem de manera clara algunes de les seves idees i obrirem un debat en el qual tothom podrà participar. 

Ens trobarem a la sala polivalent. L'entrada és lliure.




dimecres, 16 de novembre de 2016

Pateixo una malaltia o només estic trist/a? (Entrevista a ràdio Barberà)






Amb motiu de la xerrada que vaig impartir ahir a les Aules d'Extensió Universitària de la Gent Gran de Barberà del Vallès, que portava per títol "Pateixo una malaltia o només estic trist/a? Afrontar la depressió, al S.XXI", a la ràdio municipal em van fer una entrevista. Vàrem parlar de la medicalització del sofriment quotidià i de les alternatives existents per afrontar-lo, eficaces i sense efectes secundaris. Si us ve de de gust escoltar-la, cliqueu aquí.




dissabte, 12 de novembre de 2016

Afrontar la intempèrie





El dimecres al matí vaig engegar la televisió després de llevar-me, com milions de persones arreu del món, amb l’objectiu d’assabentar-me per quin percentatge de vots havia guanyat la incombustible Hillary Clinton les eleccions nord-americanes però em vaig topar amb una ‘bomba informativa’ de les que fan època: el magnat Donald Trump -aquell sac d’odi- seria amb tota probabilitat el proper president dels Estats Units. Els mateixos analistes que no ho haurien previst ni el pitjor dels seus malsons, ara s’afanyaven a trobar-hi una explicació. Com quan va esclatar la ‘crisi financera global’, l’any 2007, de la qual, a posteriori, tothom n’era expert. L’actor Robert de Niro manifestaria més tard que davant d’aquella victòria va experimentar el mateix sentiment que quan van caure les Torres Bessones de Nova York. Comparteixo la sensació d’incertesa pel que fa al futur convuls que ens espera, durant els quatre anys vinents. Tant de bo que les properes generacions no hagin de preguntar: ‘Què feies quan Trump va guanyar les eleccions?' Potser això voldrà dir que la seva presidència no ha tingut un impacte tan catastròfic. Sóc perfectament conscient de les atrocitats comeses durant el mandat d’Obama i del menyspreu que professa Hillary Clinton a la classe treballadora, entre moltes altres qüestions, però tenir un personatge obertament feixista -populista és un eufemisme ensucrat- al capdavant de la primera potència mundial és particularment esgarrifós. I no hi ha paraules per a descriure-ho.

Em vaig dirigir cap al barri de Sants, en estat de xoc, per asistir al II Congrés de Serveis Socials dedicat a les Violències en els escenaris actuals. El tema no podia ser més oportú. Allà em vaig trobar amb un ambient generalitzat d’astorament pel triomf de Trump, que es va expressar en les successives ponències. Tot i que el panorama no sigui precisament encoratjador, és vertaderament reconfortant estar envoltada de tantes persones que comparteixen la preocupació per les múltiples violències que ens travessen i que, de manera coherent, es mobilitzen per a trobar-hi una solució -amb totes les limitacions que es vulguin adduir-. És una llàstima no poder assistir a la majoria d’activitats que es proposen simultàniament perquè la informació és realment valuosa pels psicòlegs que tractem un sofriment que tot sovint té l’arrel en l’hostilitat de l’entorn. De ben segur que en els propers articles em faré ressò, d’una o altra manera, de les aportacions que vaig tenir l’oportunitat d’escoltar. Avui m’agradaria destacar algunes idees transmeses en la inspiradora conferència de cloenda que va impartir el filòsof Josep Maria Esquirol: Domini de la violència i certesa de la pau.

Com que estic malauradament avesada a la patologització del sofriment, em va sorprendre gratament que el ponent adoptés com a punt de partida una condició humana inevitablement abocada a la intempèrie, no tan sols física sinó també existencial, que incloïa la possibilitat d’ésser ferit, la qual cosa, va remarcar, no era cap defecte, ans al contrari, es tractava d’una sensibilitat admirable, vinculada a la virtut de rebre i d’ésser afectat profundament. Segons Esquirol, la capacitat sublim de patir ens caracteritza de tal manera que les realitats paradisíaques no es poden contemplar en aquest món. La intempèrie s’expressa de múltiples formes, immersos com estem en la disgregació que implica el pas del temps. Malgrat que va considerar el mal que pot causar la natura, va descriure la violència com a quelcom específicament humà, desplegat damunt de l’altre amb la intenció de fer-lo minvar. Mentre que la violació era definida com la supressió de tota distància, i la indiferència com la distància absoluta, l’amistat i la companyonia foren descrites amb termes oposats: l’aproximació que guarda la distància.

Al costat del domini de la violència reconeixem que això no és tot. Hi ha un gest que, seguint el seu raonament, és encara més radical en la seva fondària: el de l’empara. Justament perquè estem en la intempèrie ens cal el recer. La casa és una forma d’empara: la reunió en un espai protegit. Una abraçada és una casa, sosté Esquirol. La necessitem perquè fa fred. El gest de casar i de protegir és el més humà de tots. Quan algú sosté que el món es mou només pels interessos del poder, sorgeix una pregunta: Vols dir? I a partir d’aquest interrogant comença la vida política i espiritual. És l’inici de la regeneració. Ja estem en el pòrtic de veure i viure el món d’una altra manera. La revelació ens mostra que la diferència forma part de nosaltres -nos altres-; ens allunya de la indiferència i de l’homogeneïtat. Poder-se estimar un mateix sense orgull, va reblar, potser és la millor condició de proximitat per estimar els altres. Malgrat que la partida estigui perduda, la resistència té un sentit. Quan tot es va acabar, me’n vaig emportar aquestes càlides paraules en el viatge de retorn, per afrontar -que no superar- novament la intempèrie.




diumenge, 6 de novembre de 2016

La lluita exemplar de les persones transgènere


En aquest vídeo imprescindible, un grup de persones trans denuncia el maltractament rebut en la Unitat d'Identitat de Gènere (UIG) de l'Hospital Clínic de Barcelona. Els diferents testimonis també elogien la innovadora alternativa oferta a Trànsit, a la mateixa ciutat. 
Font: Plataforma Trans*forma la Salut.



Si ara mateix haguéssim de recordar els nostres principals referents del col·lectiu trans, segurament pensaríem en la soldat nord-americana Chelsea Manning, que és a la presó i ha patit tortures, per haver filtrat informació classificada, o en la famosa Caitlyn Jenner, mundialment coneguda per formar part de l'elitista clan Kardashian. Potser també ens vindria a la memòria el terrorífic psicòpata del Silenci dels anyells (1991) o les meravelloses protagonistes de Les aventures de Priscilla, reina del desert (1994). Al nostre país, evocaríem de seguida Bibiana Fernández o algun cas colpidor aparegut a la premsa, com el d'Alan, l'adolescent que va suïcidar-se després d'haver patit un brutal assetjament a l'escola. Pel que fa a la comparació amb diferents cultures, tal vegada haguem sentit a parlar de les hijres de l'Índia, les kathoei de Tailàndia o els fa'afafine de Samoa, entre molts altres grups d'éssers humans, que no encaixen en l'hegemònica classificació binària dels sexes i els gèneres. 

Comptat i debatut, la majoria de nosaltres disposem de ben poca informació, malgrat que no es pot negar que s'han fet passos endavant, en matèria de visibilització. Al meu entendre, caldria ressaltar amb especial èmfasi l'activisme del col·lectiu transgènere i l'exemple que aquest suposa pel conjunt de la societat. Si només ens centrem en el món de l'espectacle i els abusos que esdevenen mediàtics, no ens adonarem mai de la necessitat de reconèixer el seu llegat, el qual té una especial rellevància en el camp de la salut mental. El mes d'octubre és important, en aquest sentit, perquè en diferents països es reivindica la necessitat de despatologitzar la transsexualitat, encara present en l'influent manual  de l'Associació Americana de Psiquiatria (APA), el DSM-5 (disfòria de gènere), o en el de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el CIE-10 (trastorn de la identitat). A Espanya s'han fet tímids avenços atès que en certes comunitats, com ara la madrilenya, la canària o l'andalusa, ja no és necessari "disposar" d'un diagnòstic psiquiàtric per a començar el tractament hormonal a la sanitat pública. 

Afortunadament, Catalunya s'ha sumat recentment a aquesta iniciativa despatologitzadora. El passat 24 d'octubre, el conseller Toni Comín i diversos representants de la Plataforma Trans*forma la Salut, van presentar un model pioner d'atenció a les persones trans. No hem d'equivocar-nos i pensar que aquesta és una conquesta que tan sols han de celebrar les persones directament beneficiades pel canvi. Tal com assenyala un dels testimonis del vídeo, tots  plegats podem ser víctimes del paternalisme, la tutoria o la violència en l'entorn hospitalari. Per altra banda, el lobby psiquiàtric no s'acarnissa simplement amb ells sinó que els seus tentacles abracen sectors cada cop més amplis de la societat -ho hem denunciat a bastament en aquest blog-. Hem de reconèixer, doncs, a la comunitat trans la seva perseverança, en moments realment foscos, perquè amb el seu coratge ens mostren que realment és possible d'avançar cap a la construcció d'una societat més rica, plural i humanitària. Gràcies pel vostre valuós llegat: seguim cap endavant!








dissabte, 29 d’octubre de 2016

L'alternativa als antidepressius existeix: demanem-la!





Abans que el metge o el psiquiatre ens estampin una recepta, tenim dret a ser adequadament informats de les alternatives existents als antidepressius, tant o més eficaces i sense efectes secundaris.



En aquest blog hem parlat en nombroses ocasions dels punts febles del model biomèdic i dels terribles danys que causa una pràctica centrada en el mateix. Alhora que es posa en evidència la flagrant decadència de l'esmentat enfocament, és important presentar quines opcions alternatives serioses tenim a l'abast. Ahir llegia a la revista de divulgació Investigación y Ciencia del mes d'octubre que The Lancet ha publicat recentment un article sobre l'eficàcia de l'Activació Conductual (AC) per a tractar la depressió, la qual es considera més senzilla i econòmica d'aplicar que la Teràpia Cognitivo-Conductual (TCC). La troballa científica obre les portes a abordar els estats d'ànim decaiguts amb estratègies psicològiques, en diferents institucions, mitjançant un entrenament relativament senzill als professionals. Cal afegir que a través d'aquesta intervenció s'han obtingut bons resultats, tant en els casos moderats com severs i que, de passada, s'eviten els nombrosos efectes adversos dels antidepressius. Imaginem-nos la quantitat de psicofàrmacs que s'estalviarien en col·lectius especialment vulnerables, com ara les persones grans internades en una residència, per posar només un petit exemple, si s'optés per l'AC. Al mateix temps, es contribuïria a fer-los l'estada en l'entorn més significativa i agradable. La imatge d'un ancià sedat, assegut durant hores davant d'una pantalla de televisió, podria ser cosa del passat.

Trobo esperançador que els resultats de les investigacions  no es quedin reclosos en l'àmbit estrictament acadèmic o professional perquè, si els usuaris n'estan assabentats, tindran més capacitat per sol·licitar de forma argumentada les millors teràpies disponibles i, en tot cas, rebutjar aquelles recomanacions que considerin nocives. Penso que és igualment necessari respectar la diversitat d'enfocaments en psicoteràpia per tenir una perspectiva més rica i àmplia dels problemes psicològics, sense oblidar mai la necessitat de treballar de forma rigorosa i sistemàtica. Un dels múltiples aspectes que trobo interessants de l'AC és el rol actiu que confereix a la persona afectada i la manera que té de concebre la depressió, la qual, a diferència del model biomèdic, no es percep com una disfunció interna, fruit d'algun desequilibri neuroquímic sinó més aviat com una situació poc gratificant, en la qual la persona deprimida està immersa. És possible sortir-se'n, si es segueixen uns passos concrets, sempre tenint en compte el ritme  de cadascú i els valors més importants en la seva vida. L'enfocament conductual també dóna importància als factors biogràfics, un fet que permet comprendre de manera més humana el sofriment, perfectament tractable sense necessitat d'apel·lar a malalties inexistents. Si està demostrat que podem superar els obstacles vitals sense drogues ni estigmes, per què hauríem de conformar-nos amb el contrari?





dijous, 20 d’octubre de 2016

Soroll als carrers, silenci als mitjans



A dalt, un dels centenars de taxistes que feien sentir la seva veu, el passat 15 d’octubre, circulava davant de la Borsa de Barcelona. A baix, una part de l’extensa cadena humana formada per protestar contra els tractats de lliure comerç, situada davant de la seu de Bankia de Plaça Catalunya. Fotos: Clara Esquena.




La complicitat dels mitjans amb els responsables dels abusos polítics i financers no és cap secret però hi ha ocasions en què aquesta repulsiva connivència es fa evident amb una particular intensitat. El passat dissabte, qualsevol vianant que donés un tomb pel centre de Barcelona -o qualsevol altra ciutat que acollís la mateixa manifestació- s’hauria adonat de l’extraordinari malestar que allí s’hi expressava. El passavolant hauria sortit immediatament de la seva letargia consumista per a submergir-se en un absorbent corrent contestatari. Què passa, aquí? -s’hauria preguntat-.
Una munió taxis circulava per les principals artèries, mentre feia sonar les botzines i exhibia cartells d’oposició al TTIP, el CETA i el TiSA. Més tard arribarien els tractors, els sindicalistes, els yayoflautas, els membres de les diferents marees, els col·lectius feministes, els podemites, els partidaris del Procés Constituent i un llarg etcètera de participants que segurament em deixo. Amb les seves pancartes, megàfons, samarretes, perruques i consignes feien notar que actualment s'està gestant quelcom realment greu, que condicionarà dramàticament el nostre futur, si no es fa res per evitar-ho. Després de presenciar aquella efervescència i de conèixer l’estocada econòmica i democràtica que, efectivament, suposaran els esmentats tractats de lliure comerç, hom esperaria que l’oposició esdevingués notícia de portada perquè és difícil de conviure diàriament amb uns mitjans que criminalitzen o silencien sistemàticament la dissidència. T’aixeques pel matí i vols creure que encara hi ha algun forat pel qual respirar.
En comptes de l’esperable ressò mediàtic, en arribar a casa, vaig posar el canal 3/24 durant una bona estona i no va aparèixer la notícia per enlloc. L’endemà, cap portada de diari la recollia. A l’interior, si buscaves amb paciència, t’hi podies trobar alguna fotografia en un racó, acompanyada d’un modest peu que no oferia cap contingut rellevant. Com si es tractés d’una anècdota sense importància, les multitudinàries manifestacions van passar per les principals cadenes i capçaleres sense pena ni glòria. Malauradament, com deia, l'escandalosa coparticipació amb el frau no és una excepció sinó que ha esdevingut el pa nostre de cada dia. N'explica bé el rerefons Pere Rusiñol, a l’article De cuarto poder a extensión del poder, publicat aquest mes a la revista tintaLibre (pàg. 7):

“Cuando, en 2012, el empresario Luis del Rivero denunció en la Oficina Antifraude al entonces presidente de CaixaBank, Isidro Fainé, por haberse embolsado 24’5 millones de euros del fondo de pensiones sin haberse jubilado realmente -sólo había pasado de director general a presidente-, se requería como mínimo una buena lupa para encontrar la noticia en la prensa tradicional, salvo muy contadas excepciones. Con independencia de su repercusión jurídica, ya que la denuncia fue archivada, la noticia habría abierto en circunstancias normales un debate social sobre las retribuciones multimillonarias de los directivos en tiempos de crisis, pero Fainé apenas tuvo que dar explicaciones porque muchos de los grandes medios ni siquiera publicaron la noticia. Y es que las circunstancias distan mucho de ser normales.

Por entonces, Caixabank ya se había incorporado al accionariado de Prisa -el primer grupo de comunicación de España, nucleado en torno a El País y la SER- con el control de aproximadamente el 10% del capital y un puesto en el Consejo de Administración; había consolidado una especie de fusión fría con Godó -el primer grupo de comunicación de Cataluña: La Vanguardia, RAC1, 8tv- al nombrar a Javier Godó vicepresidente de La Caixa; y se había erigido como uno de los principales anunciantes del país -directamente o a través de los conglomerados del IBEX de los que es accionista de referencia, como Telefónica, Repsol  y Gas Natural- en un contexto de hundimiento de negocio de los diarios, que pasaron a depender de la magnanimidad de la banca, del respirador asistido de los grandes anunciantes y de la opaca publicidad institucional. Resultado: casi nadie se enteró de que Fainé se embolsó en el punto más agudo de la crisis 24’5 millones de euros por una jubilación que distaba mucho de ser real”

Enmig de la gentada que conformava la manifestació del dissabte hi bullien milers d’històries que haurien d’haver estat recollides pels extraordinaris periodistes a l’atur que hi ha en aquest país. Molts d’aquells rostres eren la viva imatge del sofriment silenciat, susceptible d’aprofundir-se amb noves mesures inhumanes. Tan sols una gota, en un oceà d’experiències: un senyor gran estava a Passeig de Gràcia, assegut en un banc. En un cartell a terra, havia escrit amb rotulador el seu particular via crucis hospitalari, que li ha fet perdre un ull, a causa d'unes negligències  explicables en el context de les retallades. La seva dona va arribar més tard, per fer-li saber que ja era hora de recollir els trastos, que se n’anaven a plaça Catalunya. Abans de marxar, l’home em va donar una targeta de la P.A.C -Plataforma d’Afectats per la Crisi- de Badalona. La tinc davant meu i me la miro. En el revers s’hi pot llegir: Rescatem persones, no bancs! D’això es tracta, és clar.





dilluns, 17 d’octubre de 2016

Xerrada sobre la memòria






"Consells per treballar la memòria, dia a dia"


A càrrec de Clara Esquena i Freixas

Psicòloga

Divendres 21 d'octubre, a les 19h

Biblioteca de Palafrugell

Sala polivalent

C/ Sant Martí, 18

Entrada lliure. Cal portar paper i llapis.




Resum: En aquesta xerrada repassarem alguns conceptes bàsics sobre la memòria i exposarem com aquesta es transforma, a mesura que ens fem grans, sofrim algun tipus de dolor o travessem per un procés depressiu. Revisarem quins són els oblits quotidians més freqüents i desgranarem quines estratègies cognitives podem seguir per evitar-los, tot basant-nos en el caràcter associatiu de la memòria. Sabies que el consum de determinats fàrmacs pot ser perjudicial, mentre que l'adequada gestió de l'estrès pot resultar beneficiosa? Com ens influeixen l'exercici físic o l'ús de les noves tecnologies, a l'hora de consolidar els records? No t'oblidis d'apropar-te a la biblioteca per descobrir aquesta i moltes altres curiositats!




dimarts, 11 d’octubre de 2016

Etiquetes psiquiàtriques, font d'estigma





Durant el Dia Mundial de la Salut Mental s’acostuma a parlar de l’estigma que pateixen les persones diagnosticades amb alguna malaltia mental i es fa una crida a abolir-lo. Paradoxalment, amb prou feines s’esmenta una de les causes principals d’aquest estigma: les etiquetes psiquiàtriques, darrerament esteses en el món dels infants, els flamants objectius de les grans empreses farmacèutiques. De ben petits, se'ls educa perquè entenguin els problemes quotidians d’una determinada manera, simplista i fal·laç, que arrossegaran fins a l'edat adulta.
Imatge extreta de CCHR International.



Al principi em va semblar una anècdota sense importància fins que em vaig aturar a pensar-hi detingudament. En diverses ocasions, he vist com en fòrums de debat sobre problemes psicològics alguns usuaris es presenten a si mateixos d’acord amb l’acrònim del trastorn que els ha assignat algun facultatiu. En  comptes de l’esperable: ‘Hola, em dic X i em sento angoixat quan…Això em passa d’ençà que…He provat de superar-ho a través de…’ em trobo amb relats tan empobrits com: ‘Hola, pateixo TOC, TEPT i TAS’ i tot seguit s’esmenta la recepta prescrita per a cada patologia, les dificultats existents per a conviure-hi i tolerar els efectes secundaris dels psicofàrmacs. En l’exemple, les sigles permeten que l’internauta exposi sense més dilacions els símptomes presents en el llistat del Trastorn Obsessiu Compulsiu, d'Estrès Posttraumàtic i d'Ansietat Social. 
Ignoro si les etiquetes en qüestió els han caigut totes de cop o bé responen a diversos intents fallits però està clar que els etiquetats es troben ben lluny d'afrontar la situació amb un mínim de sentit comú. S'hi llegeixen casos colpidors, en aquests espais de debat, de persones que han estat drogades amb tantes pastilles diferents que el seu maldecap principal ha esdevingut desintoxicar-se. Saben perfectament com van entrar en aquesta roda demencial però no tenen idea de com sortir-ne perquè si retiren els fàrmacs, encara que sigui progressivament, experimenten un malestar tan significatiu que aquest és interpretat com una recaiguda del trastorn diagnosticat. I tornem-hi que no ha estat res. Afortunadament, nombrosos pacients afectats s'han querellat contra els gegants farmacèutics a causa de les seqüeles patides després d'haver consumit medicaments creats especialment per a curar trastorns ficticis. Recomano l'excel·lent documental emès per TV3, 'Pastilla busca malaltia', sobre el fenomen de la promoció de patologies i la lluita titànica que tiren endavant diversos consumidors, greument damnificats.
En el moment de llegir aquests testimonis es fa explícita de forma clara i dramàtica la deshumanització a la qual hem arribat a través de la medicalització del patiment i de quina manera el relat hegemònic ha segrestat la forma que tenim d’explicar-nos les adversitats vitals i les estratègies humanes d'afrontament, tot reduint-les a etiquetes d’una simplicitat insultant. Segons els psiquiatre Allen Frances, que coneix des de dins el manual de diagnòstic psiquiàtric DSM,  perquè en el passat va participar en la seva elaboració, les noves versions converteixen en patologies les reaccions humanes normals als contratemps habituals però es dóna la contradicció que, a la pràctica, s'abandonen els casos vertaderament greus, una realitat especialment dura als Estats Units.
A banda dels efectes secundaris adversos dels antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics, hipnòtics i companyia penso que paga la pena recordar altres danys col·laterals, com ara la manca de recursos destinats als contextos socials on sorgeixen els problemes psicològics. Com que suposadament es tracta d'afeccions individuals, que emergeixen dels desequilibris neuronals, no cal pensar massa en els entorns conflictius. En el cas de les escoles, per exemple, problemes severs de comportament es camuflen actualment sota l'etiqueta de TDAH o Trastorn Bipolar, que de vegades eximeixen els alumnes d'assumir les conseqüències dels seus actes, la qual cosa es tradueix en una creixent manca de respecte i de responsabilitat. Les implicacions educatives són enormes i tot sovint no som capaços de percebre'n l'abast. També es dóna el fenomen de la despolitització, del qual ja hem parlat en aquest blog i de la indefensió que suposa creure que allò que et succeeix és una malaltia interna sobre la qual tens un control limitat. Avui llegia a la premsa que una de cada quatre persones al món pateix un trastorn mental. Cal donar la raó a aquest titular, que no és gens sensacionalista. Si tenim en compte que els criteris per a diagnosticar-los cada cop són més inclusius, aviat arribarem al 100% d'afectació. Ja podem córrer cap a la farmàcia!




dimecres, 5 d’octubre de 2016

La silueta de Gary Cooper



La silueta de l’actor Gary Cooper es destaca en aquesta imatge del clàssic de Fred Zinnemann, High Noon (1952) [Sol davant del perill]



Si agaféssim l’agenda de qualsevol psicòleg d’aquest país i comptéssim la quantitat d’homes que atén, en comparació a les dones, de ben segur que hi trobaríem encara una diferència notable, a favor de les clientes. Quan Tony Soprano, el capo de Nova Jersey de la coneguda sèrie d'HBO, acudeix al despatx la doctora Melfi pels atacs de pànic que pateix,  se n’avergonyeix i prova d’amagar-ho tant com pot a la banda de mascles alfa que l’envolten, els quals, en assabentar-se’n, ho interpreten com un autèntic signe de debilitat i crisi de poder. En el decurs dels diferents capítols, queda palesa la forma a través de la qual es construeixen socialment els prejudicis masclistes i homòfobs, que acaben per adoptar fins i tot els mafiosos més reticents. El cafre de Tony Soprano es lamenta, una i altra vegada de què, avui en dia, tothom necessiti ajuda terapèutica i es pregunta què se n’ha fet de la mena d’home que encarnaven actors com Gary Cooper: el tipus fort i silenciós -the strong silent type-, que interioritzava les seves emocions i no anava plorant per les cantonades.

Aquestes idees podrien semblar cavernícoles -els gàngsters de la televisió no representen la majoria d’homes- però seria un error el fet de creure que hem superat determinats estereotips. A l’hora d’abordar la diferència de comportaments entre sexes, encara em trobo amb explicacions com aquesta: “Els homes i les dones tenim cervells diferents i per això actuem de forma desigual”. Se suposa que el cervell femení és bàsicament emocional, verbal i “multitasca”, la qual cosa ens fa més proclius a acudir al psicòleg quan ho necessitem i a implicar-nos en diverses activitats a la vegada. ¿Volíeu un argument més sòlid per quedar-vos a casa, mentre planxeu, parleu per telèfon i feu dormir la mainada?. Però la farsa biologicista encara pot anar més enllà i ésser utilitzada per argumentar per quin motiu, en el decurs de la Història, les dones no hem destacat en el camp de l’art o de la ciència. És clar, hi estàvem com un peix fora de l’aigua.

L’esmentada naturalització de la diferència, a través de la fisiologia o l’anatomia cerebrals -no entro a valorar la resta de l’organisme-, és un mite que ha estat seriosament qüestionat a través d’investigacions com les que ha dut a terme Rebecca M. Jordan-Young (2011), però que tanmateix encara és defensada aferrissadament per persones properes al món de l’educació -si més no, jo n'he conegudes unes quantes-. Quan proves d’aportar un argument contrari se’t llancen directament al coll, tot adduint que es tracta de troballes científiques consolidades i que per tant no es poden rebatre. Queda clar que pertanys al bàndol de l'activisme irracional -qui sap si pel teu cervell femení-. No els ho puc pas retreure perquè en el seu moment jo també em vaig deixar seduir per aquesta retòrica d’autoajuda, recoberta per una pàtina de cientificitat.

El cas és que, en els nostres consultoris, els homes manifesten un tipus de sofriment que no es pot comprendre sense apel·lar  a la forma a través de la qual han estat socialitzats. La desesperació experimentada en una situació d’atur, per exemple, ha d’ésser valorada tenint en compte que potser  el treballador acomiadat ha estat educat per esdevenir el proveïdor principal de la família i, en veure's desposseït d’aquest rol fonamental, la buidor resultant és incommensurable. Les elevades taxes de suïcidi o d’alcoholisme masculí, en determinats contextos de desocupació, així ens ho deixen entreveure. També és prou habitual que els homes se sentin confrontats per l’entorn quan, davant d’una situació d'hostilitat, no hi responen amb violència. Els ho poden retreure amb indignació: "Per quin motiu et vas quedar de braços creuats? Per què no t’hi tornaves?"

Un exemple excel·lent del xoc existent entre els rols masculins tradicionals i els contemporanis el trobem a la película sueca Turist (2014) [Força major], on s’hi presenta un cas ben interessant de qüestionament de la virilitat. La història mostra la cruïlla de valors actual, gens fàcil de resoldre. Tomas és un pare de família que reacciona amb por i s'escapa davant d'una allau, tot deixant la dona i els fills abandonats, durant unes vacances als Alps, mentre estan asseguts en una terrassa. L'incident acaba en falsa alarma però provoca una profunda crisi familiar i de parella -una vertadera allau-, d’incertes conseqüències. El director del film,  Ruben Östlund, va explicar en una entrevista que l’original idea se li va ocórrer arran d’un succés real que van patir uns amics seus quan eren a l'estranger. En aquest cas, la situació límit va ser un atracament en una botiga, al qual el marit va respondre tot saltant darrere del mostrador. La seva dona no podia digerir aquella "covardia" i per més que ell intentava justificar els motius de l'impuls de supervivència, no podia trobar-hi una explicació. Simplement adduïa que ell no era cap heroi, en una pel·lícula d’acció, capaç de rescatar-la. Malgrat que ambdós van sortir-ne il·lesos, també els va costar de superar plegats que el marit no hagués reaccionat de la forma “masculina” esperable, davant d'una escena de perill. Potser és que la silueta de Gary Cooper encara dirigeix els nostres passos.



dimecres, 28 de setembre de 2016

Límits per començar el curs


Il·lustració: Forges


Ara que estem en l'inici del curs escolar, la llista de demandes per part d'alguns alumnes agafa unes proporcions que no estan a l'abast de totes les butxaques. No tan sols s'han de cobrir les necessitats acadèmiques -llibres de text, ordinadors, bolígrafs de diverses mides i colors, etc- sinó també la indumentària i tot allò que necessitin per a socialitzar-se en unes condicions que no els allunyin del seu grup d'iguals. Si poden tenir a les mans el darrer smartphone que ha sortit al mercat, no es conformaran amb el penúltim. En aquestes circumstàncies, sorgeixen tota mena de dubtes i preocupacions per part dels progenitors, que no veuen gaire clar com i quan han de posar límits a les interminables peticions dels menors. Vistes les conseqüències de la criança en l'abundor, cada cop queden menys dubtes sobre la necessitat de saber dir que no, per més que el cor s'encongeixi i s'associï la restricció amb un perjudici. No ens equivoquem: la negativa és educativa i reforça la capacitat per afrontar l'adversitat, que sens dubte hauran de gestionar en el decurs de la vida. Tant si econòmicament és factible com no sufragar les despeses, cal tenir clar que la profusió material és perjudicial. És paradoxal haver-ho de recordar, en una societat on una part important de la població no té les necessitats bàsiques cobertes.

No sé quantes vegades he escoltat el lament de pares i mares que s'han passat la vida treballant de valent per a poder donar als fills tot allò que necessitaven i, amb el pas del temps, s'han adonat que l'esmerada dedicació no ha trobat la reciprocitat esperada -ja n'havíem parlat en alguna ocasió, en aquest blog-. No es tracta només d'examinar el cas límit de les agressions físiques i/o verbals sofertes pels adults -molt més habitual del que podria semblar- sinó que la simple manca de reconeixement al seu esforç ja provoca un sofriment psicològic rellevant. De passada, quan ells tenen un problema i necessiten el suport dels fills, aquests els giren l'esquena perquè la lògica de la relació es basa en què ells rebin sempre tot allò que desitgen, sense donar mai res a canvi.  Si, per postres, el mal comportament no ha tingut conseqüències restrictives, la tirania pot haver guanyat tant de terreny que és difícil, a determinades edats, poder-la redreçar. Les criatures només esperen dels pares la mena d'intercanvi del qual es puguin beneficiar. Es fa bona la dita en castellà: Por interés te quiero Andrés.

Davant de la depriment realitat, de vegades es busquen respostes i certament no són fàcils de trobar. Dos germans d'una mateixa família poden tenir comportaments divergents però seria un error centrar l'atenció en la genètica que els diferencia. No es tracta de carregar les culpes exclusivament als pares -prou pena tenen- però cal reconèixer que és un mal estès en la nostra societat el d'haver criat reietons que senten que tenen tots els drets i cap obligació. Quan arriben a la majoria d'edat, pràcticament és una qüestió de supervivència prendre'n distància, abans que la salut se'n ressenti. I no resulta senzill perquè el sentimentalisme vers els fills està molt arrelat en la nostra cultura. Cal mirar cap al futur i tenir en compte que la dinàmica de maltractament es pot traspassar de generació en generació, una transmissió que queda reflectida en aquell conte de la cullera de fusta...

Vet aquí una vegada una família que es trobava dinant a casa, un diumenge. L'avi, el pare i el nét seien a la mateixa taula. El primer era un ancià i son fill li donava de menjar amb una cullera rudimentària de fusta, que no li permetia ingerir els aliments en condicions, la qual cosa el feia ennuegar a cada instant. En un moment de  l'àpat, el pare va veure com el nét tenia un tall de fusta a la mà i amb el ganivet començava a donar-li una forma allargada. Què fas fill meu?, va preguntar-li amb certa inquietud. Preparo la cullera per a quan tu siguis gran, pare, per donar-te de menjar.





dimarts, 20 de setembre de 2016

El somni americà de Simone Biles


Imatge extreta de mundotkm


Si algun nom ha destacat en els Jocs Olímpics de Rio és sens dubte el de la prodigiosa gimnasta d’Ohio Simone Biles, a la qual no puc  admirar sense que em saltin les llàgrimes dels ulls. De segur que aquesta és una reacció emocional compartida per milers d’espectadors d’arreu. No és tan sols la rutilant bellesa del seu moviment ni l’alegre seguretat amb la qual executa els exercicis, allò que commou profundament, sinó també la seva història personal de superació, difosa massivament a través dels mitjans. Una infància cruel al costat d’uns pares toxicòmans és el primer capítol. El posterior ‘rescat’ per part de l'avi i el refugi que trobà en l’esport tenen ressonàncies cinematogràfiques prou recents en l’infern pel qual travessa la protagonista de ‘Precious’ (2009), un film produït per Oprah Winfrey, on es narren les desventures d’una adolescent de Harlem que, després de patir totes les formes de maltractament possibles -abús sexual, agressions físiques, denigració verbal, etc.-, troba un fil d’esperança per seguir lluitant en una aula d’educació alternativa. De la brutal realitat, ‘Precious’ se n’evadeix tot fantasiejant que és una estrella de cinema, aclamada pel públic. Simone Biles ha esdevingut una celebritat i personifica el somni amb el qual han estat criats, no tan sols els nord-americans, sinó també els ciutadans de tots els països colonitzats culturalment per aquesta gran potència. Tant se val que la vida t’ho posi difícil, que siguis dona, negra i pobra, en un sistema despietat, perquè si se’t brinda l’oportunitat, amb una mica d’ajuda, la capacitat de superació personal i el talent et permetran sobreviure. Si ‘Precious’ i Biles ho han aconseguit, en les pitjors circumstàncies possibles, tu també podràs. Només cal que t’ho proposis. The End.
És una llàstima que la ‘mà negra’ de Rússia hagi esguerrat la bonica història en destapar la caixa dels trons i s’hagi fet públic que Biles es troba en la llista d’atletes que haurien competit sota els esfectes de substàncies dopants. Se suposa que la medicació li ha estat prescrita perquè pateix TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat), una etiqueta diagnòstica fal·laç -ja hem parlat de l’esmentada controvèrsia en diverses ocasions, en aquest blog- que s’acostuma a acompanyar d’una medicació amb uns efectes semblants al cervell als de la cocaïna. Dissortadament, és probable que el seu ‘exemple’ serveixi per reforçar encara més aquest despropòsit diagnòstic, tan perjudicial pels infants i adolescents, però també cal destacar que han emergit reaccions de suspicàcia, quan la jove ha intentat defensar-se de les acusacions. Ja no se’ns escapa que l’esport ha esdevingut un espectacle global que mou fortunes i els competidors estan sotmesos a una enorme pressió per tal d’assolir els resultats que se n’esperen. En el món del ciclisme, ja són incomptables els casos denunciats però destaca per damunt de tots el de Lance Armstrong, que va deixar ben clar en una entrevista -davant d’Oprah Winfrey, per cert- que considerava impossible que ningú fos capaç de guanyar set tours consecutius sense dopar-se. El campió també va posar de manifest el tarannà narcisista i agressiu que tot sovint es requereix per perseguir d’una forma tan obstinada la victòria, a qualsevol preu.
Des d’aquest punt de vista crític, és interessant de recuperar l’emissió de ‘La otra cara del deporte’ del programa Salvados de La Sexta, que va comptar, entre d’altres, amb el testimoni de la llorejada gimnasta espanyola Carolina Pascual, que va explicar el tracte denigrant -proper a l’esclavisme- que va rebre en la infància per assolir una medalla a Barcelona ’92 i de quina manera, en l’edat adulta, l’han abandonada miserablement, sense capacitat per guanyar-se la vida amb un mínim de seguretat. El més inquietant de tot és que ho narrava amb un somriure, com si donés per descomptat que aquest tracte inhumà es veiés compensat per la glòria olímpica. Honestament, no crec que aquest acabi essent el cas de Simone Biles perquè la misèria d’aquest país és difícilment igualable però potser cal reconèixer que el guió de la seva vida també compta amb elements propis de films com 'The harder they fall' (1956) [Més dura serà la caiguda] on la corrupció del món de l’esport –el de la boxa, en aquest cas- no coneix límits a l’hora d’explotar els éssers humans vulnerables, per tal d’assolir el màxims beneficis possibles. Val a dir que l'heroi imperfecte interpretat per Humphrey Bogart provava d’aportar un punt de dignitat humana, en un entorn podrit fins a l’arrel. Aquesta és  una actitud complicada de trobar en el món real. I és que el fet de veure caure els ídols també forma part de l’espectacle. Peti qui peti, el xou ha de continuar.  



dimarts, 13 de setembre de 2016

Meditació, compte amb els riscos


La meditació i el mindfulness són pràctiques que actualment gaudeixen d'una enorme popularitat i de vegades són presentades fraudulentament com una "solució per a tot". 
Es fa molta publicitat de les seves bondats terapèutiques però, què succeeix amb els efectes secundaris adversos?




Contràriament a allò que podria semblar, atesa la mala fama que de vegades s’ha guanyat la psicologia, aquesta és una professió seriosa, que requereix una preparació rigorosa i una actualització constant perquè els nostres problemes es transformen, en funció de les circumstàncies de l’entorn, malgrat que hi hagi drames que semblin atemporals. La infidelitat a principis de segle XX no era la mateixa que la que vivim ara, en l’era de la hiperconnexió. De passada, cal estar a l’aguait dels corrents terapèutics en voga, els quals arriben als nostres consultoris per onades, tot i haver-hi tendències que resisteixen el pas del temps. Certs llibres supervendes s’esmenten amb freqüència, en boca de diferents persones que no tenen cap connexió entre si. Allò que s’hi explica condiciona la concepció del sofriment humà i la forma d’abordar-lo. El professional, tot sovint oscil·la entre el respecte a les opcions legítimes de cadascú i la necessitat d’informar del costat fosc que també presenten algunes d’aquestes narratives d'autosuperació.

Observo darrerament una fal·lera al meu entendre desproporcionada per la meditació i el mindfulness. M’he quedat de pasta de moniato en veure que fins i tot se n’ofereixen cursos online. Hi ha estudis que en demostren l’eficàcia, a l’hora de tractar diversos trastorns, de la mateixa manera que hi ha persones que n’estan agraïdes perquè els ha ajudat a superar determinats entrebancs vitals. Sense negar-ne els aspectes positius, considero que també cal destacar-ne els potencials efectes perniciosos, tan reals com les seves virtuts, i que resulten francament inquietants.

Pel que he pogut constatar, algunes persones acaben abduïdes per aquestes pràctiques i tendeixen a desconnectar-se del seu entorn habitual, com si haguessin trobat una mena de “veritat absoluta” que la rutina diària no els pot aportar. Hom afirmaria que s’han unit a grups més propers a una secta que a col·lectius de meditació diguem-ne “saludables” -no hi falta la presència del guru de torn, possiblement idealitzat, en un moment de vulnerabilitat, i que cobra tarifes gens menyspreables per tenir els aprenents asseguts durant hores damunt d’un coixí-. Costa d’entendre aquesta descontextualització de la tradició religiosa original i que tot sovint s’utilitza -paradoxalment-, amb finalitats exclusivament individualistes, com si fos una mena de píndola que permet seguir amb la frenètica rutina de sempre. No puc evitar sospitar que el fet que es presenti aquesta tècnica  com a panacea és força convenient per desviar l'atenció de les arrels socials del malestar que ens aclapara: Espavili's pel seu compte i no destorbi, faci el favor. 

En un interessant article publicat al The Guardian, es desgranaven algunes de les crítiques que afortunadament han començat a emergir arran d’aquest boom imparable. Una objecció habitual és la manca de preparació dels monitors que es posen al capdavant d’un grup, entre els quals també hi ha psicòlegs. Aquests se senten tan pressionats per  a respondre a la creixent demanda emergent que es treuen el títol cuita-corrents, sense comptar amb la pràctica ni la formació requerides per assumir la important responsabilitat de conduir una sessió.  Gràcies a línies d'investigació com l’anomenada “Dark night project” de la Brown University a Rhode Island també s’estan divulgant les dramàtiques experiències patides per alguns practicants, que fins i tot han requerit d’una ajuda terapèutica intensiva i específica. Per estrany que pugui semblar, ja existeixen intervencions especialment indicades per superar els efectes secundaris de la meditació, com ara brots psicòtics, atacs d'ansietat, episodis de despersonalització o la invasió de records traumàtics a la memòria, entre d’altres, més susceptibles d’aparèixer després de períodes de retir prolongats. És important recalcar que hi ha usuaris que poden estar travessant per moments extremadament dolorosos i l’augment de la consciència plena que s'hi promou, tan desitjable en altres casos, pot fer emergir sensacions inesperadament pertorbadores, que el professional ha de ser capaç de canalitzar en un context psicoterapèutic adequat. És, doncs, un tema seriós i no ens el podem prendre a la lleugera: precaució amb la meditació.




dimarts, 6 de setembre de 2016

El (no) retorn a la feina






Imatge extreta de workinginpeelhalton





Em quedo estupefacta de la lleugeresa amb la qual se segueix parlant de les angunioses vicissituds de la reincorporació a la feina o del suat “síndrome postvacacional”, com si es tractés d’una realitat que no admet fissures; sense tenir en compte l’elevat percentatge de població que seguirà realitzant trucades, enviant currículums o bé romandrà durant hores davant d’una pantalla, a la recerca d’un lloc de treball, en un panorama laboral desèrtic. Recordem que el percentatge d’aturats en aquest país se situa fa més de cinc anys per damunt del 20%. Una xifra desoladora.
Si l’Alícia en el país de les meravelles celebrava el dia del seu “no aniversari” amb el barreter sonat i altres personatges excèntrics, també s’hauria de tenir en compte que pels 4’5 milions d’aturats espanyols -més d’un milió dels quals porta més de quatre anys desocupat- el setembre és el mes del “no retorn” a la feina per excel·lència. Òbviament, aquest fet porta implícit que tampoc han gaudit de vacances, motiu pel qual es troben immersos en una mena de pantà horari viscós, on el temps no sembla tenir ni principi ni final. Gosaria dir que és difícil que cap de nosaltres no hagi experimentat aquesta angoixant sensació més d’una vegada. O de dues.
Abans que res, anem a recordar un parell de maneres a través de les quals no s’hauria d’afrontar la complicada situació: la violència i/o l’autoajuda. Per il·lustrar-ho millor, anem a posar dos exemples cinematogràfics. A la hilarant comèdia negra de Costa-Gavras The Ax-LeCouperet (2005), el protagonista està tan desesperat perquè el contractin que decideix assassinar els seus contrincants: els altres candidats al lloc al qual aspira. El film exposa de forma grotesca l’hostilitat a què ens aboca un sistema brutalment competitiu, on queda poc marge perquè hi sobrevisqui la compassió. A la pel·lícula de John Wells The Company Men (2010), per altra banda, ens trobem amb un grup d’executius sotmès a una intensa retallada de plantilla. Quan els escabetxinats es troben a l’atur, la principal estratègia que els proposa la pròpia empresa, que els ha tractat pitjor que als gossos, és que s’apuntin a un grup d’autoajuda, on sel’s proposen tota mena d’estratègies d’automotivació per a tornar-se a col·locar. En el primer cas, perdem la humanitat pel camí i en el segon, ens autoculpem de les destrosses causades per l’huracà neoliberal. Dues fórmules nefastes.
Permeteu-me que explori un possible camí per recórrer, sense ànims d’alliçonar ningú ni tampoc de semblar frívola en les propostes. La primera passa -encara que resulti una obvietat m’agrada recordar-ho-, consisteix en mirar-se al mirall i reconèixe’s a un mateix com a ésser humà: sense feina i capacitat per consumir, som igualment persones, amb tanta o més dignitat que abans de perdre el nostre petit món. A qui ens giri l’esquena, que el bombin. La segona passa ens conduïria a idenficar-nos com a supervivents, afectats, damnificats, víctimes o el nom que creguem que ens escau més. En qualsevol cas: treballadors colpejats per un conjunt de mesures despietades, amb responsables que tenen nom i cognoms, que algú ha decidit anomenar eufemísticament crisi econòmica.
Sí, teniu raó. Després d'aquestes benintencionades consideracions, sona el despertador i la realitat ens dóna una bufetada a la cara: pataplam. Peti qui peti, cal seguir buscant la manera d’arribar a final de mes. Això és segur. Perquè els dies es fan llargs i la nevera es buida en un tres i no res. En aquest procés, cal tenir en compte que la depressió és un fantasma que de vegades ens ronda. Per això és important recordar que la desactivació n'és un dels principals components i, per tal d'evitar-la, tan com en siguem capaços, hem de procurar no deixar-nos engolir per les espirals de passivitat -atenció: la sobreactivació també pot ser perillosa- que empitjorin la nostra situació (Dimidjian, Herman-Dunn i Martell, 2013). Cal tenir en compte que cada història és diferent i no sempre és possible sortir-se’n sense l'ajuda de la comunitat. És necessari tenir un pla d’acció perquè tot allò que fem incidirà en com ens sentirem i no pas la inversa. De cap manera és imprescindible tenir l’autoestima pels núvols per sortir al carrer a complir els nostres objectius. Potser seran d'allò més modestos però per algun lloc s’ha de començar, pas a pas, a construir un nou projecte de vida.


Referència
  • Dimidjian, S., Herman-Dunn, R. & Martell, C. (2013). Activación conductual para la depresión. Una guía clínica. Bilbao: Desclée de Brouwer.




dimarts, 30 d’agost de 2016

Metàfores per explicar la vida





Il·lustració extreta de FSP Vintage Collection



La presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, va fer un emotiu discurs al Senat per exercir la seva pròpia defensa, en el polèmic procés de destitució que l’ha apartada temporalment del càrrec. Sense entrar a valorar el llegat del seu mandat, ni els vertaders motius que han conduït els opositors a posar-la entre les cordes -es troben tota mena d’anàlisis d’aquest complicat afer en els diaris-, vaig trobar encertades i sentides les seves paraules. Durant el parlament, Dilma va recordar la tortura que va patir durant els anys d’activista a la presó: un període en el qual va témer la mort, la pèrdua de la fe en l'espècie humana i les seqüeles que li podrien quedar després dels cruels mètodes de turment que van emprar contra ella. Al mateix temps, va rememorar un càncer que també va superar. Mentre s'expressava, la violència física, la malaltia i la mort van passar-nos per davant dels ulls. La deixebla de Lula va assegurar que no és una persona que es desesperi fàcilment, la qual cosa ha quedat palesa al llarg de la seva trajectòria política, però que tanmateix, en l'actualitat, afrontava un dels moments més durs, en veure perillar la democràcia del Brasil, en una maniobra en la qual diferents veus també hi han intuït un cop parlamentari encobert.

De la mateixa manera que l'encara presidenta brasilera, quan travessem per moments difícils -la vida n’està plena-, és probable que recordem diferents episodis en els quals vàrem haver de lluitar de valent per sobreviure. Potser fins i tot parlem amb nosaltres mateixes: “Si aquella vegada vaig superar-ho, aquest cop també me’n sortiré”. Com si pretenguéssim donar-nos ànims, evoquem algun revés terrible i la forma com ens ho vàrem manegar per seguir caminant, malgrat tot. Tal vegada ens sorprenguem de la fortalesa que vàrem treure, no sabem exactament d’on, i també dels moments en els quals ens vàrem ensorrar, quan menys ens ho esperàvem. A mesura que ens fem grans, acumulem més experiències i òbviament la llista d’adversitats s’allarga, la qual cosa ens castiga però alhora ens aporta saviesa per afrontar nous contratemps.

Mentre escoltava el discurs de Dilma, vaig pensar en els símils que fem servir actualment per explicar-nos les lluites vitals. En psicoteràpia s'acostuma a utilitzar el recurs de la metàfora per a il·lustrar els processos de sofriment i la manera d'abordar-los, tant per part del psicòleg com de la persona que acudeix a la teràpia, que òbviament també ha generat estratègies de collita pròpia. Alguns  clients asseguren que es troben en una cursa d’obstacles, mentre que n'hi ha d'altres -acostumen a ser més joves- que desitjarien gaudir d'una festa permanent -sempre i quan els pares arreglin el desgavell del dia següent-. Temps enrere, se solia afirmar que el pas per aquest món era una vall de llàgrimes, una concepció que, al meu entendre, empenyia la gent cap al fatalisme i la resignació. Actualment, és prou habitual emprar tota mena d'analogies esportives. De vegades, aquestes ens ajuden a acceptar una trajectòria plena d’alegries però també d’esforços titànics, frustracions i angoixes. No recordo en quin diari vaig llegir que una persona estafada pel banc, immersa en un tortuós laberint judicial, sostenia que afrontava cada etapa com si fos el round d’un combat de boxa.

Malgrat que no sóc gens partidària dels cops de puny, penso que el fet de plantejar-se els reptes per fases és una bona estratègia per evitar l'ofuscació. Ara em perdonareu el tòpic: sí, considero que és indispensable "anar partit a partit". Personalment, de vegades m'imagino que estic a dins d'una barca, en un riu de corrents capricioses, en el qual en moltes ocasions haig de remar a contracorrent. Més d'una vegada he estat terroritzada per si un  remolí no se m'empassava però també m'he sentit alleujada quan el perill ja ha passat. És prou habitual que dels problemas "se'n faci una muntanya" i no sapiguem si, en aquesta ocasió, l'arribarem a pujar. Però si marquem diferents etapes en el camí, ara un peu i ara un altre, potser sí que algun dia arribarem al cim i gaudirem una estona del paisatge. Qui sap si més endavant n’haurem de pujar més o si trobarem nous companys que ens faran costat en el trajecte. Aquesta serà una altra aventura per explicar. I ja en seran moltes.