dijous, 16 de febrer de 2017

El voyeurisme, avui





L’estrella de la telerealitat Kim Kardashian es va fer famosa gràcies a la filtració d’un vídeo eròtic. La “celebrity” compta amb milions de seguidors a les xarxes socials, en les quals hi comparteix tota mena d’imatges suggeridores del seu cos voluptuós. Pateixen una "parafília" tots aquells que l'admiren?



Busco la paraula “voyeurisme” en un diccionari atrotinat de l’Enciclopèdia Catalana que corre per casa i té més anys que Matussalem. Com que no l’hi trobo, la cerco a Internet i l’entrada em remet al terme “escopofília”, el qual, aquest sí, apareix en la versió de paper: “Desig fort o habitud de contemplar actes sexuals o, simplement, persones nues”. No sé com procedeixen els filòlegs que actualitzen els diccionaris -ignoro si són els mateixos de l’accent diacrític o es tracta d’un altre grup d’experts; perdoneu el meu desconeixement en la matèria- però em pregunto si, en l’era de l’exhibicionisme i l’observació anònima, no caldria modificar algunes definicions, amb la finalitat de fer-les més adaptables a l’ús quotidià actual.

Per posar només un exemple: allà on hi ha un “Narcís” -a Facebook, Youtube,  Instagram, etcètera- també apareix una mirada que el contempla i no sempre es mostra sinó que habitualment roman en la penombra. ¿Per quin motiu l’espectador del ciberespai es queda tanta estona observant el paó presumit i després retorna al lloc on aquest s’exposa, una i altra vegada? No persevera necessàriament perquè gaudeixi quan  n’admira l’anatomia o s’exciti, en el cas que el vegi copular. Certament, de vegades l’adora en aquest sentit però també pot sentir-se anguniejat o pertorbat, quan apareix una part inesperada i fosca. No esguardem només allò que ens agrada. Podem ésser absorbits també per la repugnància i l’horror. El desig i el rebuig a voltes es  confonen. Potser és, en part, per la influència de la Psicoanàlisi que aquesta paraula es limita exclusivament a l’accepció abans esmentada i té connotacions patològiques. En els manuals de diagnòstic psiquiàtric el voyeurisme es considera encara un trastorn sexual, classificat en l’apartat de parafílies. Val a dir que, en un món on les pantalles són omnipresents, no costa gens complir amb els criteris requerits perquè t'encolomin l'etiqueta en qüestió. Si admetem les restriccions, ¿quina paraula hauríem d’emprar per a designar l’acte quotidià de seguir d’amagat la vida íntima dels altres? Tal vegada es tracti de “tafaneria 2.0”. Si és així, ¿ha de resultar sempre problemàtica?  

A la pel·lícula uruguaiana “Gigante” (2009), l’espectador es converteix en voyeur d’un voyeur. El protagonista, Jara, és el jove i corpulent guarda de seguretat d’un supermercat, que s’encarrega de controlar les càmeres de vigilància de l’establiment. Jara és un home tímid i afable, que troba en les pantalles una manera de seguir els passos de la Julia, una de les treballadores de la neteja, amb la qual mai no ha parlat però de qui està secretament enamorat. Dels monitors d'una minúscula sala, al cap d’un temps, fa el salt a la vida “real” i comença a seguir-la quan acudeix al cibercafè, va al cinema o manté cites amb desconeguts. La Julia mai no s’adona que la segueixen ni pateix cap molèstia per aquest motiu però es manté l’ambigüitat, de manera que l’espectador no té massa clar si està davant d’un personatge que no amaga males intencions o bé aquella obsessió pot derivar, a la llarga, en un assetjament malaltís. No revelaré el final del film per no fer cap dels temuts spoilers. Només explicaré que la història es tanca amb la versió heavy del tema de The Blues Brothers “Everybody needs somebody to love”. En un entorn on l'aïllament i la solitud no són estranys, tothom necessita omplir algun buit afectiu. Potser també es tracta d'això, de trobar algú a qui estimar...



dijous, 9 de febrer de 2017

Resistència íntima, un apunt



Refugi de muntanya als Pirineus. Foto extreta de Pinterest.

Avui reprendré  el fil que vaig deixar en un article de fa uns mesos, en què us parlava de la conferència de cloenda del filòsof Josep Maria Esquirol al Segon Congrés de Serveis Socials, dedicat a la violència en els escenaris actuals. Com que vaig fer un resum minúscul i barroer de la seva exposició, em vaig quedar amb el sentiment d’haver esguerrat aquell delicat discurs, en un escrit mig improvisat. Durant les festes de Nadal -poques activitats hi ha tan econòmiques i gratificants com la lectura- em vaig endinsar en l’assaig La resistència íntima (2015), el qual, si seguissim el tòpic de les arts escèniques, hauríem de recordar que ha estat tant un èxit de públic com de crítica. El text m’ha semblat una joia d’orfebreria, en el qual cap detall no hi és sobrer i per això m’agrada rellegir-lo, per mirar d’abastar la seva senzilla complexitat, encara que sigui sense èxit. 
Si us ve de gust escoltar aquest debat, organitzat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, us fareu una idea del contingut de l'obra, que trobo original i provocadora, potser sense que l'autor ho hagi pretès. Tindria la temptació d’afusellar-ne desenes de paràgrafs. Tot allò que s’hi exposa és rellevant i digne de ser esmentat en veu ben alta però faré un exercici de contenció i em limitaré a recollir  unes quantes línies, del tot oportunes en el panorama de la psicologia actual, tan saturada de discursos grandiloqüents sobre el creixement personal però també, en general, en una societat on l’individualisme, el narcisime, la ignorància atrevida i l’abús de poder hi tenen un protagonisme esgotador (pàgs. 11-13):


“Existir en tant que resistir… S’éntén que, d’entrada, no sigui especialment atractiu explicar les coses d’aquesta manera, sobretot si es compara amb l’enlluernadora i extensa herència que ha deixat l’existencialisme en parlar de l’home com a projecte. Si el gust determinés la veritat, no costa gaire d’endevinar què passaria en la tria davant d’aquestes dues afirmacions: “Existir és projectar-se” i “Existir és resistir”. Mentre que la idea de projecte incorpora un sentit de construcció, de llibertat i àdhuc d’aventura, a primer cop d’ull, la de resistència té connotacions de passivitat, d’immobilisme i fins i tot de misèria. Tot i això, el contrast entre el “projecte” i la figura de la resistència s’ha de perfilar bé, perquè tot i els aspectes oposats, els comuns -com l’afirmació del subjecte i la idea de responsabilitat- són encara de més pes. De ben segur, la tesi que existir és resistir no té el seu oposat en Sartre, sinó en succedanis amb el posat de consellers psicològics que de manera ininterrompuda i banal repeteixen la fórmula: “Viure és realitzar-se”. L’ambient social, ben amarat d’aquesta terminologia, dista de vehicular la interpretació sartriana, i juga amb la idea de trobar el camí personal i particular cap a la felicitat (entesa sovint com un assoliment, és a dir, com a èxit). Però no paga la pena d’entretenir-s’hi gaire, aquí, perquè ni tan sols es tracta de la bona sofística-aquella de la qual sempre es pot aprendre-, sinó de sofística sobrera, en què allò que és deplorable no ve de la retòrica sinó de la mediocritat.

Existir en tant que resistir…L’accent no està posat en la realització expansiva, sinó en el recolliment i, per exemple, en el discerniment que des del resguard esdevé possible. El silenci de qui es recull és un silenci metodològic -literalment, ‘d’un camí’- que busca “veure-hi” millor. Afinar els sentits, bàsicament obrir-los; estar en vigília; fer com si els ulls fossin les orelles i les orelles els ulls: ¿S’hi podria veure, en això, una actitud estèril, inferior a les il·lusions de l’autorealització?

Si la resistència ho és sobretot davant de la disgregació, caldrà analitzar la naturalesa específica d’algunes de les forces entròpiques més decisives en la nostra situació (una es diu nihilisme, tal vegada la més rellevant) i caldrà veure també les formes i els motius que permeten resistir; perseverar en la posició adoptada o, com es diu vulgarment, “aguantar el tipus”. Aquí és on, per exemple, apareix amb tota la seva intensitat l’experiència de la casa, ara ja no tan sols com a resguard davant del fred atmosfèric, sinó també com a refugi davant de la gelor metafísica. La separació dins-fora determinada per les parets i per la teulada, a més de ser relativa, no suposa ni tancament, ni aïllament, sinó, ben al contrari, la condició de possibilitat de la sortida. ¿Com es podrà coronar el cim de la muntanya més alta sense fer nit a la tenda o al refugi? Per això hem assenyalat que la resistència com a recolliment no s’oposa a la idea de projecte; més aviat, des d’aquest punt de vista, es revela com la seva condició de possibilitat. […]

[…] La resistència s’entén, col·loquialment, com a fenomen polític consistent en la reacció d’oposició d’un petit grup al domini imposat per una ocupació o per un govern de caire totalitari. Un exemple notori que a tots ens ve a la memòria és el de la resistència que sorgeix en diversos països europeus a conseqüència de l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. Es tracta, efectivament, d’una reacció, d’una acció en forma de reacció, d’una defensa més que no pas d’una ofensiva. En el cas de l’ocupació europea, la resistència no s’organitzava per defensar només un país o un territori, sinó també una manera de viure i uns règims democràtics enfront d’una ideologia totalitària. Una altra característica que ja de bon començament paga la pena subratllar és que la resistència política sol ser un fenomen espontani que sorgeix des de la base i que és fruit de la presa de consciència d’allò que de debò està en joc. Adonar-se’n no porta a la recerca d’una “sortida” o d’una “salvació” individual, sinó d’una de comunitària, de social. Per això el resistent no només ni prioritàriament mira per ell. Aquests són, doncs, els elements de la resistència política: consciència, voluntat i coratge, i intel·ligència estratègica per autoorganitzar-se i per perseverar malgrat la persecució a què de manera sistemàtica i inevitable els implicats es veuran sotmesos.

¿Oi que, també en aquest registre polític, el grup resistent percep el poder il·legítim com una força dissolvent, com una foscor imposada que pretén empassar-se allò que valia la pena? Per això resistir davant de tiranies i de totalitarismes és resistir davant de la disgregació”



Referència



·        Esquirol, J.M. (2015). La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat. Barcelona: Quaderns Crema.






divendres, 3 de febrer de 2017

Estan "boges" les persones que escolten veus?





En aquesta magnífica conferència, l'escriptora, investigadora i activista Jacqui Dillon trenca uns quants esquemes sobre l'experiència d'escoltar veus, en la nostra societat. Els traumes del passat i allò que anomenem "psicosi", assegura, estan freqüentment vinculats. 
Font: Asociación Madrileña de Salud Mental.



En aquest blog, hem parlat en diverses ocasions de la relació existent entre les vivències traumàtiques i el patiment experimentat per persones que tot sovint són considerades esquizofrèniques, psicòtiques, bipolars o bé etiquetades amb un trastorn límit de la personalitat. Un elevat percentatge dels esmentats diagnòstics es realitza a supervivents de greus episodis de violència, com ara els refugiats que fugen d'espaordidors escenaris bèl·lics. Al mateix temps, aquí hem fet crítiques a intervencions basades en enfocaments estrictament biologicistes, pretesament encaminades a curar aquests trastorns i que han estat divulgades amb gran triomfalisme a través dels mitjans de comuniciació, malgrat presentar seriosos problemes per a sostenir-se dempeus científicament.  Avui m'agradaria seguir amb el mateix fil i insistir en la tasca que tiren endavant activistes com Jacqui Dillon, membre del moviment Hearing Voices al Regne Unit, el testimoni de les quals té un valor extraordinari, en la mesura que contribueix a combatre la ignorància, tot proposant camins terapèutics alternatius per abordar un sofriment profundament incomprès.

Abans d'exposar la seva perspectiva professional, Jacqui Dillon acostuma a explicar les aterridores vivències del passat, que la van conduir a embogir. Els pares de la Jacqui formaven part d'una xarxa de pederàstia que operava en el barri londinenc on vivien. Tant ella com altres infants del seu entorn van ser víctimes dels brutals abusos sexuals perpetrats per aquella banda criminal -podeu entrar en més detalls, gens sensacionalistes, si l'escolteu en el vídeo-. La primera part del relat, doncs, ja revela quelcom que acostuma a romandre ocult: la biografia de les criatures que de vegades apareixen a les notícies amb el rostre cobert de píxels. Resulta que tenen nom i cognoms, que la terra no se les empassa. La Jacqui Dillon va ser una d'elles. A través de la seva experiència, ha arribat a la conclusió que les veus que va començar a escoltar quan era una nena no eren altra cosa que un mencanisme psicològic per afrontar una realitat insuportable. Algunes d'aquestes veus eren càlides i protectores -representaven allò que li mancava- mentre que d'altres l'empenyien a autolesionar-se per a mirar d'alliberar la immensa angoixa que sofria. Actualment, encara les escolta però ha aconseguit integrar-les com una part més de la seva vida perquè, en certa manera, assegura, van ajudar-la a sobreviure. No li troba cap sentit a provar d'eliminar-les: això seria com esborrar una part de si mateixa.

El camí que l'ha conduït fins aquí ha estat ple d'esculls. Després de passar per un internament psiquiàtric, on va ser novament incompresa i maltractada, Dillon va entrar finalment en contacte amb persones que sentien el mateix que ella, altres escoltadors de veus. També s'interessà per treballs pioners com el de la psiquiatra experta en traumes Judith Lewis Herman, a través dels quals va poder forjar la vertadera ruta cap a la recuperació. Afortunadament, en l'actualitat, arreu del món, sorgeixen com bolets grups que s'interessen pel passat dels pacients i no es limiten a receptar-los fàrmacs, immobilitzar-los o administrar-los descàrregues elèctriques al cervell. També cal destacar abordatges efectius com el que es proposa en el finlandès Diàleg Obert, igualment basat en el recolzament comunitari i una atenció no patologitzadora de l'altre. En aquest país s'estan fent avenços en el mateix sentit, malgrat que el model biomèdic encara sigui hegemònic. Penso que paga la pena remarcar, tal com apunta la Guia de la Psicosi de la British Psychological Society, que cap professional sanitari pot obligar ningú a acceptar un punt de vista determinat sobre el sofriment humà ni molt menys coaccionar-lo perquè segueixi un tractament concret. Ens hem d'assegurar, en definitiva, que la nostra veu sigui escoltada i no pas enterrada sota més capes de silenci.







divendres, 27 de gener de 2017

Taller de memòria (segona part)






"Més consells per treballar la memòria"



A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga

Divendres 3 de febrer, a les 19h


C/ Sant Martí, 18




Sala polivalent. Entrada lliure. Adreçat a totes les edats.

Farem servir paper i llapis. Si no s'ha vingut a la primera sessió, es pot assistir perfectament a la segona.




Resum: En la segona part d'aquest taller, seguirem explicant conceptes bàsics per entendre el funcionament de la memòria però sobretot donarem consells pràctics per a mantenir o millorar el nostre rendiment cognitiu. Parlarem d'estratègies concretes, que podem desplegar quotidianament en diferents contextos però també del paper que hi juguen l'estil de vida i l'entorn on hem crescut. També introduïrem nous continguts, que ens ajudaran a comprendre fenòmens com l'amnèsia o la repetició invasiva d'alguns records. Prepareu-vos per un nou viatge, a través del sorprenent laberint de la memòria!







dilluns, 23 de gener de 2017

Humor macabre, una reflexió



Imatge extreta de Youtube


És probable que qualsevol persona que hagi compartit moments distesos amb el personal d'infermeria o de medicina d'algun hospital, s'hagi sorprès de la propensió que tenen a les bromes macabres sobre la patologia, la decadència i la mort que presencien en la seva pràctica quotidiana. Haig de confessar que la primera vegada que vaig ser-ne testimoni me'n feia creus d'aquells comentaris; desitjava amb totes les meves forces no haver-me de trobar en la situació de dependre de professionals tan desaprensius com aquells, que es mofaven obertament de la cara de pomes agres que feia un difunt o de la poca mà esquerra amb la qual un company havia comunicat un mal pronòstic a un pobre pacient, que tenia un futur ben fosc per davant. 

Mai no he aconseguit sentir-me còmoda amb aquesta mena d'acudits perquè sempre tinc el temor que puguin derivar en una mena de sarcasme crònic, que dificulti l'empatia amb l'altre, però avui puc comprendre perfectament que els serveixin de vàlvula d'escapament per a sobreviure en un entorn on el sofriment humà es respira a gairebé cada racó. Si em trobés en la mateixa dinàmica a la feina, segurament m'hi acabaria acostumant i potser al final també em sumaria a la festa, qui ho sap. No es pot negar que, contemplats amb certa distància, fins i tot els moments més amargs poden presentar una vessant còmica. Les pròpies persones malaltes de vegades fan bromes sobre les seves penoses circumstàncies i provoquen que es dibuixi un somrire a la cara dels éssers estimats que tenen a la vora.

D'ençà de Freud fins a la recerca actual, l'humor negre -en anglès, gallows humor- ha estat objecte d'estudi acadèmic. També s'ha representat en obres de teatre, pel·lícules i revistes satíriques. Una altra cosa és l'humor cruel i opressiu, com aquell que practiquen els soldats a les guerres o el que en ocasions suporten les víctimes de bullying o mobbing, en els entorns escolar i laboral, respectivament. Certament, de vegades no és fàcil de destriar si estem o no davant d'una sortida de mal gust. La reacció del destinatari tot sovint ens en dóna pistes: si s'experimenta humiliació, potser fóra bo de demanar-li disculpes o bé reparar l'ofensa d'alguna altra manera.

Aquestes reflexions m'han vingut al cap arran de la pena de presó que li ha caigut al damunt al cantant de Def con Dos, César Strawberry, a causa de les seves piulades sobre l'assassinat de Carrero Blanco, un atemptat que, dit sigui de passada, ha estat objecte de bromes recurrents en aquest país, en el decurs de les darreres dècades. La néta del traspassat president del Govern franquista ha expressat públicament el seu rebuig davant de les iniciatives penals, que ha qualificat directament de disbarat. Quelcom semblant va succeir amb el cas de Gillermo Zapata, que també va suscitar la reacció d'Irene Villa i del pare de Marta del Castillo, els quals van treure ferro als comentaris macabres del regidor madrileny a Twitter. Es dóna la paradoxa que les persones directament al·ludides no perceben la vexació, mentre que per la via judicial es persegueixen els tuitaires. Això, més que gràcia, em fa una mica de por...





diumenge, 15 de gener de 2017

El triangle de la violència





A la magnífica quarta temporada de l'aclamada sèrie The Wire (2002-2008), l'espectador segueix els passos de Dukie, Randy, Michael i Namond, quatre adolescents que han crescut en l'entorn de la guerra contra la droga, en un suburbi de la ciutat de Baltimore. Imatge: HBO.


Quan m'assabento a través dels diaris dels estremidors episodis de bullying que costen la vida a tants adolescents -aquesta darrera setmana hem conegut alguns detalls del cas de la nena de 13 anys que es va suïcidar a Múrcia-, m'adono que generalment se sol parar atenció a la punta de l'iceberg. És a dir, que els mitjans de comunicació acostumen a posar el focus damunt de l'hostilitat directa exercida damunt dels infants i adolescents als centres educatius, per part del seu grup d'iguals. Els actors que apareixen habitualment en escena són els agressors, els testimonis passius, les víctimes, la família d'aquestes i els responsables de l'escola, implicats en l'ajuda o bé en l'abandó del menor assetjat -encara que la majoria de vegades no se n'esmentin els noms-. A l'hora d'abordar les solucions, s'apunta igualment cap a la superfície: a la creació de telèfons específics per atendre els afectats o bé a l'elaboració de guies d'intervenció per al professorat. D'aquesta manera, se silencia o bé es minimitza la importància dels condicionants culturals i estructurals que hi intervenen. Penso que models com el triangle de la violència del sociòleg noruec Johan Galtung són necessaris per entendre l'alarmant fenomen en tota la seva complexitat i sortir, així, dels tòpics habituals que ens confonen. 


Imatge extreta de Wikipedia 


A banda dels estudis acadèmics, de vegades és recomanable recórrer a la ficció per a copsar les motivacions que empenyen els estudiants vers les dinàmiques de crueltat. En la meravellosa sèrie The Wire -en aquest cas, els elogis estan més que justificats- la violència que pateixen els alumnes a l'institut per part dels companys s'entén en clau de constant interrelació entre diferents escenaris: policial, polític, judicial, laboral, familiar, mediàtic, de carrer, d'assistència social, etcètera. La brutal realitat escolar està influïda, en ocasions, per decisions que es prenen ben lluny de les aules i permet que l'audiència comprengui de les profunditats de les quals emergeix el comportament agressiu i li confereixi una dimensió més humana. És terrible veure com s'apaga la llum de persones que, si no hagués estat per les circumstàncies que les tenallaven, haurien pogut tenir un prometedor futur per davant. "En Michael ja no és en Michael", diu un dels seus amics quan el veu ofuscat, a causa del clan mafiós que l'ha engolit. No sé si em falla la memòria però no recordo que en cap moment s'esmenti la paraula bullying, que de totes totes es queda curta per a descriure el clima bèl·lic en el qual han crescut els estudiants. Al meu entendre, el drama que es mostra a The Wire transcendeix les urbs dels Estats Units i ens apropa a la cara més fosca de la interminable i absurda guerra contra els estupefaents, present en nombrosos països arreu del món i amb més vessants que les representades magistralment per David Simon. No cal dir que n'hi ha d'altres, de guerres, que es lliuren de manera paral·lela. Només per esmentar-ne una: la de rics contra pobres, que pretén deixar les classes populars en la misèria. No existeixen receptes màgiques per a combatre aquest horror però sortir del microcosmos exposat constantment a la premsa afavoreix que demanem responsabilitats més enllà d'allò visible perquè la resolució pacífica dels conflictes no es construeix precisament amb l'aplicació de mesures antisocials. Darrere del suïcidi de cada adolescent, hi podria haver moltes mans que l'haguessin empès cap a l'abisme.





dilluns, 9 de gener de 2017

Les trampes del pensament positiu







"Pensament positiu:
és necessari per afrontar l'adversitat?"



A càrrec de Clara Esquena i Freixas, psicòloga



Dimecres 11 de gener a les 19.00h

Biblioteca Camp de l'Arpa-Caterina Albert

C/ Indústria, 295
Entrada lliure





Resum


El pensament positiu és un llop amb pell de xai. En un primer moment sembla beneficiós però, a la llarga, com un bumerang, se'ns pot girar en contra. Per tal de no ensorrar-se en una depressió, segons les teràpies actuals, és necessari aprendre a acceptar les emocions desagradables, més que no pas enredar-se en perseguir una falsa positivitat. No obstant això, els gurus de l’autoajuda ens repeteixen que cal fomentar-la per tenir èxit en tots els àmbits de la vida. No és estrany que veiem reproduïda aquesta ideologia en anuncis de televisió, entrevistes a celebritats, xarxes socials o fins i tot en aplicacions de mòbil.  Quins interessos s'amaguen darrere d’aquesta moda? Plegats descobrirem alternatives per afrontar sense imposicions les adversitats quotidianes.





dimarts, 3 de gener de 2017

Estafades per l'home ideal



Determinats desenganys es narren de forma reiterada, en els consultoris dels psicòlegs, en boca de clientes heterosexuals que no tenen lligams entre si, malgrat que una de sola també pot sofrir-los repetidament en el decurs de la vida. Allò que se’n diu col·loquialment ensopegar dos cops -o més- amb la mateixa pedra. El drama amorós d’avui l’he sentit en tantes ocasions que no les sabria comptar. Per exposar-ho gràficament i perquè ens entenguem, el desencís que porta les dones a cercar teràpia es podria resumir en el moment en el qual, en fer-li un petó, contràriament a allò que succeeix en els contes de fades moderns, el príncep seductor es converteix en un gripau llefiscós. I resulta que l’animaló ni tan sols és carismàtic ni aventurer, com aquell que acompanya la Tiana. Tampoc ajuda l’heroïna a superar els obstacles que troba pel camí. Més aviat és una mala bèstia que escup verí per la boca i sempre està preparada per ferir-la. Un cop desfet l’encanteri, res de bo no se’n pot esperar.

Val a dir que en les versions més antigues del conte, com ara la que recullen els germans Grimm, el malefici no desapareix quan la princesa besa la granota sinó que la noia, presa per la ràbia provocada per les seves demandes insistents -entre les quals s’inclou la de dormir al mateix llit-, primer l’engrapa i després l’estampa contra la paret de la cambra. És llavors, a causa d’aquesta commoció, que apareix el famós príncep. Encara hi ha més variants, que inclouen tallar-li el cap a l’animal o bé cremar-li la pell. De fet, és un misteri saber quina va ser la primera vegada que va sortir en el guió la romàntica escena del petó, que ha esdevingut, això és innegable, tota una icona de la cultura popular.

En línies generals, per a les dones reals desencantades, l’argument és sempre el mateix però també presenta variants. Existeixen tantes versions com persones desencisades. Segons com es miri, aquestes trames resulten igualment inversemblants perquè la realitat pot arribar a ser ben enrevessada. Ja coneixem la dita. Com és sabut, hi ha víctimes que són hàbilment enganyades per l’amant desaprensiu de torn, sense que ho hagin pogut pressentir ni en el pitjor dels malsons mentre que n’hi ha d’altres que s’embosquen en tenebrosos laberints emocionals, quan ja tenien prou pistes per intuir-ne les perverses intencions. La garrotada pot agafar-les desprevingudes o potser l’han anada a buscar, de forma més o menys voluntària. Penso que en la teràpia s’ha de posar molt d’èmfasi en el fet de parar atenció a aquells gestos o comentaris que deixen entreveure el monstre ocult darrere de la disfressa del noble perquè poden passar mesos però també anys, molts anys, abans la bena no caigui dels ulls.

Ella arriba afligida al consultori però també pot presentar-se d’allò més animada, un bon dia, perquè ha conegut un altre home extraordinari de qui, li sembla, es podria enamorar. Aquí és quan jo començo a tremolar perquè els relats que eleven als altars els comuns mortals sempre m’han fet una mica de basarda. Avui en dia la coneixença sol fer-se a través del gran aparador d’Internet, tot i que no necessàriament ha de ser aquest el cas. Els homes es presenten allí com a prínceps contemporanis: tenen un elevat estatus social, una carrera prometedora, un físic envejable, un cotxe d’alta gamma, un currículum acadèmic espectacular, un coneixement exhaustiu de les arts amatòries i/o una llista inacabable de virtuts humanitàries. Potser caldria parlar de fascinació o d’enlluernament, més que no pas d’enamorament, per un candidat que posseeix l’habilitat de saber-se vendre, la qual cosa inclou una dedicació considerable -si més no, al principi- a l’adulació de la presa.

Els antics contes populars de princeses i gripaus han estat interpretats de nombroses maneres, les quals es podrien discutir a bastament, però és segur que, amb menor o major èmfasi, aquelles narracions exposaven algunes de les problemàtiques presents en el camí de l’aparellament. En l’actualitat, al meu entendre, en l'esmentat procés s’han perdut bona part de la paciència i la saviesa necessàries -o potser caldria parlar senzillament de sentit comú- per a saber identificar allò esencial en un vincle durador, basat en la lleieltat, el suport mutu i el respecte, més necessaris que mai per afrontar temps difícils. Penso que una part d’aquest conflicte està lligat a un narcisisme generalitzat que ens encega. Es perd una quantitat incommensurable d’energia per entrar i sortir de les espirals destructives, que de vegades s’encadenen una darrere de l’altra. Mentre les dones estem ocupades en donar voltes als autèntics sentiments del príncep, no ens dediquem a d’altres esferes importants, com la que ocupen els amics i familiars que ens estimen de debò o bé les nostres inquietuds creatives. Atrapades en aquest perillós parany, qui ho sap, potser també perdem l’oportunitat de conèixer una persona sincera que ens podria fer costat, amorosament, en el complicat camí de la vida.





dimarts, 27 de desembre de 2016

Gaudim de l'experiència (sense el mòbil)



El reiterat lament sobre el mal ús de les noves tecnologies es va materialitzant progressivament en diverses propostes que ofereixen esperança de cara al futur. Il·lustració extreta de Instituto de Medios Sociales.



Durant aquestes Festes, una cita ineludible per a moltes famílies consisteix en reunir-se a les escoles per a contemplar embadalits com la mainada recita versos, canta nadales o desplega coreografies amb el ritme de moda de fons. En una d’aquestes representacions, una servidora, com cada any, es va endur el mòbil per a gravar-ne els instants més emotius però aquest cop em van haver d'avisar perquè, aquell dia, estava prohibit enregistrar i també tirar fotografies als nens i nenes. De fet, hi havia diversos cartells enganxats a la paret de la sala d’actes que anunciaven  la nova mesura però jo ni me n’havia adonat. Vaig desar de seguida l’aparell a la bossa, sense protestar, malgrat que estava una mica contrariada perquè m’havien frustrat la il·lusió d’immortalitzar aquells “moments màgics”. Segurament havien sorgit problemes amb la difusió de les imatges a través de les xarxes socials, vaig pensar, i per això havien optat per la via dràstica. Però si jo mai no n’havia compartida cap! Quina injustícia!
De mica en mica, em vaig deixar endur per l’espectacle i, encabat, vaig reconèixer que feia anys que no en gaudia tant. És que potser havia millorat considerablement la interpretació dels alumnes? Òbviament, aquest no n’era el motiu. En comptes de tenir l’atenció dividida entre diferents estímuls, com a espectadora, enguany havia estat capaç de centrar-me en l’escenari i per això l’experiència havia recuperat una intensitat oblidada. Aquesta senzilla anècdota em va fer recordar certes discussions que he mantingut en xerrades sobre noves tecnologies. De vegades, tendim a creure que la hiperconnexió és un destí inexorable, al qual no podem oposar-nos. Tots som cyborgs en potència i és impossible fer marxa enrere, a aquestes alçades del partit. És propi de persones obtuses el fet de nedar sempre a contracorrent, sostenen alguns.
Cal reconèixer, però, que hem acumulat prou experiència, en el decurs de les darreres dècades, per a percebre el costat fosc d’Internet i, allò que resulta més  encoratjador és que no ens hem limitat a estancar-nos en la queixa sinó que ja s’han començat a prendre mesures concretes al respecte. A través dels mitjans, hem sabut que han sorgit estils de vida “desconnectats” entre la ciutadania que ens ofereixen motius fonamentats per a pensar en un futur millor. Ha emergit una necessària reflexió filosòfica, que posa damunt la taula l’erosió de les relacions humanes a causa de la immersió en les pantalles; de la nostra capacitat de pensar en profunditat o fins i tot del gaudi d’un son reparador durant la nit. Penso que, de manera molt encertada, nombrosos centres educatius arreu del món han abandonat l’obsessió pels gadgets informàtics i n’han limitat l’ús entre els estudiants. Aquest no és un camí fàcil perquè ens hem acostumat a viure amb un soroll de fons permanent però, si més no, podem afirmar que la resistència agafa cos a mesura que avancen els nostres coneixements sobre els esmentats efectes adversos. No és pas una mala notícia de cara al 2017: espero que gaudiu d'una bona -i “despantallitzada”- entrada d’any.





dilluns, 19 de desembre de 2016

La veu incòmoda de “Les Kellys”



Imatge d’algunes membres de Les Kellys de Mallorca, que també se sumen a la lluita contra la violència masclista. Foto extreta de La Directa.



Probablement trobaríem pocs sectors tan invisibilitzats o caricaturitzats com el de les treballadores de la neteja. A través dels mitjans de comunicació -en sèries de ficció o a les notícies- se les sol representar a través de l’estereotip de la choni analfabeta o bé el de la gemegaire que es fa la víctima però que, en realitat, té poques ganes de pencar. El col·lectiu de Las Kellys -las que limpian- trenca amb els tòpics habituals i potser per això resulta tan incòmoda la seva veu. Elles no sofreixen en silenci ni tampoc munten cap numeret histriònic -al més pur estil d’Aída- sinó que denuncien amb coratge i contundència l’esclavatge del mercat laboral. I ho fan a múltiples nivells, d’una manera ben poc habitual, malgrat trobar-se en una posició d’extrema precarietat -un percentatge gens menyspreable és d’origen immigrat i no disposa de cap recurs econòmic alternatiu-. El rol visible d’activista ha substituït inesperadament al de fracassada social i això no és fàcil d’empassar.

Si seguim de prop les accions de protesta de les Kellys ens adonem que el món de les cambreres d’hotel és un compendi dels mals que ens assoten: externalitzacions, temporalitat, salaris miserables, jornades draconianes i un llarg etcètera de retrocessos derivats de la mal anomenada crisi econòmica. Trobo imprescindible fer-ne esment en aquest blog perquè les malalties, els problemes psicològics i la sobremedicació que arrosseguen -antiinflamatoris, tranquil·litzants, hipnòtics, antidepressius- es comprenen perfectament en el marc de l’explotació que han decidit denunciar sense embuts, malgrat que la por a les represàlies persisteixi.

De primer, és fàcil entendre que els polítics de dretes i els grans empresaris del ram se sentin amenaçats per les vindicacions de les Kellys atès que posen al descobert al damunt de quines espatlles -les de les dones més vulnerables- es forgen els beneficis milionaris de què presumeixen i que suposadament són un dels motors financers del país -recordem polèmiques sonades com la que va protagonitzar el popular Pablo Casado al Club Siglo XXI-. En algunes cadenes l’import que perceben per cada habitació oscil·la entre els 1’80€ i els 2’50€, tot i que el client  n’aboni entre 300 i 400 per nit. A l’almoina  que reben -trobo absurd parlar de sou- se li ha d’afegir una pressió extrema per tal d’assolir uns resultats impecables, en un temps rècord. La tensió quotidiana s’hauria de tenir sempre present a l’hora d’avaluar el malestar. La tendència més freqüent, però, és la d’emetre diagnòstics sense parar-hi massa atenció i aquest constitueix un  altre eix fonamental de les crítiques, que apunten directament a la incompetència de l’ICAM i de les mútues, del tot resistents a reconèixer l’impacte dels abusos sobre la salut. A banda dels sospitosos habituals, aquesta associació independent de dones també ha assenyalat els sindicats majoritaris i les formacions Guanyem Podemos, als quals ha acusat de suplantació i de marginació de les decisions rellevants.

Al mateix temps, subratllen que no estem simplement davant d’un conflicte de seguretat laboral sinó de qualitat del servei, impossible d’oferir si les treballadores són tractades com a esclaves. La neteja d’una habitació -certs clients les deixen com una cort de porcs- és una tasca feixuga i requereix d’una dedicació concreta que s'hauria d'estipular, si realment es vol realitzar a fons. L’endreça i la higiene són les principals targetes de presentació de l’establiment i, si no s’assoleixen, difícilment hi haurà una segona oportunitat. Així, de mica en mica, el sector turístic es va degradant: es podreix des de l’arrel fins a la punta. Com que visc a la Costa Brava sé que, amb les vaques magres, també arriben els laments sobre l’èxit que s'hauria pogut mantenir però que, lamentablement, va esvair-se com la boira. La fam de diners ràpids i la manca de professionalitat són una combinació letal de cara al futur. Si aquestes Festes fem una escapada, és un bon moment per recordar que les “estrelles” que reben els hotels haurien d’estar directament vinculades a la consideració per les persones que hi treballen: l’única garantia de ser tractats amb vertader respecte. Tant de bo que properament es pugui disposar d'algun indicador, que ens permeti fer una tria adequada, basada més en els drets humans que en el maquillatge publicitari. Bon Nadal per a tothom.





dilluns, 12 de desembre de 2016

Operació "intimidar els pensionistes"




Il·lustració extreta de Nueva Tribuna


“El desmantellament de les pensions públiques per part de la dreta no és un error de gestió o de càlcul. És el full de ruta d’un projecte econòmic que ha de fer descarrilar qualsevol gestió pública per, a continuació, dir que no funciona i promoure les privatitzacions”

Pascual Serrano. Periodista.



Durant les darreres setmanes he conegut diverses persones grans que se sentien profundament atemorides pel que pogués succeir en un futur no massa llunyà amb les seves pensions de jubilació. La por expressada no estava relacionada només amb el propi poder adquisitiu sinó que també els amoïnava la situació amb què es podrien trobar els fills i els néts, el dia que ells ja no hi fossin. Recordem que l’ansietat és un problema psicològic estretament vinculat a l’anticipació d’un demà incert i, ara mateix, aquest no sembla precisament encoratjador. Si tenim en compte que una de cada quatre llars espanyoles se sosté gràcies a la pensió dels avis i les àvies l’espiral de preocupació és perfectament comprensible i qualsevol de nosaltres s’hi pot trobar atrapat. Aquests modestos ingressos han estat un bot salvavides per a milions de ciutadans d’ençà que va començar la mal anomenada crisi econòmica. Per altra banda, cal recordar que actualment ja hi ha ancians que es troben en el llindar de la pobresa o que han estat abocats a la indigència i han de rebregar les escombraries per a poder menjar -he presenciat aquesta escena colpidora en nombroses ocasions i de segur que vosaltres també-.

Si el fet de pensar que un infant pot veure truncat el seu futur per motius econòmics és desesperançador, contemplar el miserable abandó d’un ciutadà que ha estat tota la vida lluitant per a tirar endavant no ho és menys. Es tracta d’un fracàs col·lectiu demolidor davant del qual no hi sé contemplar cap altra actitud que no sigui la de rebel·lar-s’hi. No se m’esborra de la memòria una parella que vaig veure a Plaça Catalunya, fa uns quants anys, que remenava una paperera a prop del Cafè Zurich. De sobte, la dona, que devia rondar la vuitantena, es va alegrar perquè havia trobat embolicat en un paper quelcom que era tou. De seguida ho va identificar com un aliment que podria compartir amb el seu company. Recentment, he observat situacions similars al Portal de l’Àngel, enmig de la voràgine consumista d’aquestes festes. No ho puc suportar i mai no m’hi acostumaré. Trobo inadmissible mirar cap a una altra banda.
El rebost de les pensions era un dels darrers bastions de l’Estat del benestar que els quedava per atacar als caníbals del neoliberalisme.  I l’ofensiva ja fa anys que ha començat. La injecció del terror és fonamental per paralitzar la víctima i així poder-li robar còmodament la cartera. En aquest cas, es tracta d’empènyer a l’acovardit treballador cap als plans de pensions privats -un negoci en perill, a causa dels baixos ingressos- encara que s’hagi demostrat sobradament que aquesta opció no és rentable per al sofert estalviador. L’entreteniment també és un bon recurs per fer-nos badar amb un pam de boca oberta, mentre se saquegen els comptes corrents de les mil maneres imaginables. El futbol i la teleporqueria que mai no ens faltin. Però centrem-nos en les pel·lícules de por. Un dels principals transmissors del pànic són els mitjans de comunicació, endeutats amb els bancs i tenallats per les grans corporacions. Els missatges que transmeten no són crítics en absolut sinó que contribueixen a aprofundir l’angoixa, justament perquè difonen constanment la idea que el sistema de pensions és insostenible i no podem fer res per a revertir la situació. Dit amb altres paraules, creen el famós clima d’indefensió apresa descrit pel psicòleg Martin Seligman. No cal que ens esforcem per canviar un destí inexorable: només queda espai per una actitud de braços caiguts.
L’argumentari dels còmplices, a l’estil de la Troika, no se centra en criticar les pernicioses reformes laborals, per exemple, sinó en ressaltar els canvis demogràfics. Ho explica perfectament el professor Vicenç Navarro en els seus articles. Com que l’esperança de vida augmenta –últimament tenim el mal costum de morir tard-, els joves no poden sostenir la situació i el col·lapse econòmic és inevitable. I aquí és on considero que hem de manifestar el nostre rebuig frontal atès que es poden adoptar mesures concretes per evitar el desastre. Només cal prendre les decisions polítiques adequades perquè estem davant d’una situació perfectament reversible i no pas d’una calamitat mediambiental que calgui entomar amb resignació cristiana. Per part meva, cada vegada que veig algun dels vells coneguts profetes de l’Apocalipsi a la televisió l’apago immediatament i procuro informar-me per tenir una actitud més crítica amb les mesures imposades. També m'agrada estar al dia de les mobilitzacions que se silencien sistemàticament. Potser no és gran cosa però per algun lloc es comença a imaginar un futur alternatiu. Sigui quin en sigui el resultat, de segur que la lluita haurà valgut la pena.




dilluns, 5 de desembre de 2016

Sabates vermelles, un símbol





Imatge extreta de Mujer del Mediterráneo


En el marc del 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista, en diverses ciutats, entre les quals Barcelona, s’hi ha acollit un cop més l'exposició itinerant Zapatos Rojos, ideada per l’artista de Ciudad Juárez Elina Chauvet. Aquesta famosa iniciativa, que ja ha esdevingut internacional, va arrancar l’any 2009 amb els trenta-tres parells de sabates que van donar les veïnes de la població mexicana, tristament coneguda per l’elevat nombre de desaparegudes i assassinades que s’hi compten. És precisament sobre aquesta crua realitat global sobre la qual la instal·lació de Chauvet pretén cridar l’atenció.  A cada país s’hi pot incorporar algun detall singular, com ara el de la mostra equatoriana que apareix a la imatge, on també s’hi van afegir els noms de les víctimes, així com la data i el lloc de la brutal agressió.

Elina Chauvet va aclarir en una entrevista a Pikara Magazine que el vermell evocava el color de la sang però que, al mateix temps, simbolitzava el cor de l’esperança. En alguns cartells promocionals  s’hi explica que el calçat és el primer element que es troba en l’escenari del crim. A banda d’aquestes colpidores associacions, és fàcil recordar els antics contes populars que van inspirar la inoblidable història creada per Hans Christian Andersen: Les sabates vermelles, la qual ha estat reproduïda en diferents propostes escèniques i cinematogràfiques.

La sofisticada versió de l’escriptor danès -si la voleu llegir, cliqueu l'enllaç de més amunt-, que no és recomanable per a la mainada, transmet l’horror patit per Karen, una nena òrfena severament castigada per la seva congregació religiosa protestant pel fet d’estar massa pendent de les seves boniques sabates de color robí. La noia se sent empesa a ballar sense parar i esdevé tan frenètica la seva dansa que només es veu amb cor d’aturar-la quan demana a un botxí que li seccioni els peus amb una destral; però ni tan sols així aconsegueix el perdó que tant anhela. El pecat, el càstig i la redempció estan presents en la narració i, malgrat que  presenti diferents nivells d’anàlisi, podem afirmar, a grans trets, que aquesta és prou ambigua com per admetre dues interpretacions: la primera inclouria una advertència a les incautes criatures que gosin deixar-se arrossegar pel desig i la segona implicaria una crítica ferotge a una comunitat hipòcrita, que condemna una pobra innocent mentre que en el seu cor s'hi reprodueixen exactament les mateixes faltes. Val a dir que també s’han fet populars versions secularitzades com la que ofereix la psicòloga junguiana Clarissa Pinkola Estés en el seu inspirador llibre Mujeres que corren con los lobos, on hi elabora una proposta interpretativa basada en l’espiral destructiva de les addiccions.

 Els paral·lelismes de l’argument amb la biografia de l’autor de La Sireneta també han estat motiu de polèmica, atès que hom assegura que l’hostilitat abocada damunt de la protagonista és en realitat un reflex del menyspreu que professava el propi Andersen vers la seva germana Karen Marie -d'aquí el nom de l'heroïna- nascuda d’una relació il·legítima de la mare. La mig germana recordava al cèlebre i acabalat escriptor la seva procedència extremadament humil: aquest seria l'origen de la rancúnia. L'esmentada motivació és certament difícil de provar i, de fet, no elimina l’ambigüitat del text. El gènere del conte de fades sol mostrar compassió i solidaritat amb els desvalguts i oprimits -oblidem-nos per un moment de les versions de Disney- per la qual cosa l’opció que la turmentada protagonista sigui vista més com  una víctima que no pas com una pecadora no és gens forassenyada.

Al meu entendre, un dels temes més rellevants de la trama és la mutilació que s’autoimposa la nena, expressada de manera brutal amb l'acció de la destral. L’agressió de les dones vers el propi cos -ja sigui per motius estètics o espirituals-, amb la finalitat d’encaixar en una societat opressora, no és un tema nou sinó que ha estat present en el decurs de la Història. En l’actualitat, és habitual que aquestes mutilacions, arrelades en un entorn patriarcal, desapareguin sota les més variades etiquetes psiquiàtriques. Exposicions com la d’Elina Chauvet ens recorden que la violència masclista pot agafar múltiples formes: prové de l’exterior, certament,  però també podem interioritzar-la i el desenllaç és igualment demolidor. Cal estar alerta, doncs, per saber quins són exactament els dimonis que cal de combatre.



Referència


·       Pinkola-Estés, C. (2001). Mujeres que corren con los lobos. Barcelona: Ediciones B.




dilluns, 28 de novembre de 2016

Vivim per comprar o comprem per viure?



Cartell promocional de la pel·lícula nord-americana Confessions of a shopaholic (2009) -Confessions d'una compradora compulsiva-, on es mostra el típic enfocament individualizat d’un problema que té profundes arrels estructurals


El passat divendres 25 de novembre vaig oferir una xerrada a la biblioteca de Palafrugell sobre consum responsable, que portava per títol Vivim per comprar o comprem per viure?. Va resultar que, per pura coincidència, va caure el mateix dia que el Black Friday, una tradició de rebaixes importada dels Estats Units i que ara també provoca furor a casa nostra. El debat va ser realment enriquidor però em va fer la impressió que encara ens queda molt de camí per recórrer, si realment volem instaurar l’hàbit de la compra conscient, basada en necessitats reals i no pas en impulsos, destinats a cobrir les mancances emocionals. Això no obstant, considero que és igualment un error focalitzar l’atenció en la nostra responsabilitat individual -que sense dubte és imprescindible- i minimitzar els condicionants estrucuturals que fomenten l’adquisició irreflexiva dels productes. És molt fàcil caricaturitzar els arrauxats compradors que acudeixen “en ramat” als grans magatzems, sense explicar l’entramat d’interessos que els empenyen a cercar en el consum un fals consol pels seus mals. Les facilitats que proposen les noves tecnologies són factors importants però no pas els únics.
En l’àmbit acadèmic, la conducta de comprar és analitzada per alguns autors, com ara el controvertit psicòleg evolucionista Gad Saad, des d’un punt de vista estrictament biologicista, tot adduint que aquesta respon més als nostres instints primaris que a un entorn dissenyat per alimentar el capitalisme desfermat. Si es naturalitza el problema, ja no cal pensar en solucions polítiques ni econòmiques per fer-hi front. Les hormones i els dipòsits de greix ho expliquen tot. Una altra argúcia freqüent per eludir les qüestions sistèmiques és la psiquiatrització del consumisme. No es pot pas negar que els mitjans de comunicació paren atenció a l’anomenada “addicció al shopping” però, al meu entendre, tendeixen a caure justament en l'esmentat parany de forma involuntària -o potser no tant-. En un reportatge que va dedicar El Periódico de Catalunya a aquest tema, van fer una entrevista a Astrid Müller, experta mundial en la matèria. Segons el punt de vista de l’autora, caldria reconèixer l'important problema com a malaltia mental, tot incloent-la en el manual de diagnòstic DSM, en la mateixa línia del joc patològic. La meva pregunta seria: ¿quin avenç suposaria, en l’abordatge d’aquest suposat trastorn, el fet de transformar-lo en un conjunt de símptomes, incorporats en un llistat arbitrari que ja ha estat qüestionat per terra, mar i aire?. Em temo que cap.
La psiquiatrització i la biologització dels problemes psicològics distreu tot sovint l’atenció dels temes rellevants, que ajuden a comprendre’n l’arrel. En el cas que ens ocupa, per exemple, caldria parlar del procés de degradació de la cadena productiva i la inflació del màrqueting, que ha esmicolat el mercat laboral i ha sobredimensionat el poder de les marques. Això ha provocat que tot sovint ens trobem desitjant unes sabates de nyigui-nyogui que ni tan sols necessitem. Un exemple clar d’aquesta metamorfosi el trobem en el fenomen del fast fashion, capitanejat per gegants del tèxtil com Inditex. Si uns anys enere ens trobàvem amb un parell de temporades als aparadors -tardor/hivern i primavera/estiu- ara ens sentim aclaparats per una invasió de microtendències, pensades perquè sempre aparegui un incaut que “piqui” alguna peça. Si una persona es troba en una situació de vulnerabilitat, pels motius que sigui, i es veu arrossegada per un remolí compulsiu, ens hem de conformar amb etiquetar-la? De ben segur que la teràpia li serà de gran ajuda -sempre que hi pugui accedir, és clar- però no ens podem aturar en un abordatge individual, si pretenem tractar adequadament aquesta febre col·lectiva.
D’ençà de la dècada de 1980, ningú controla la voracitat de les grans corporacions, que han segrestat l’espai públic, arruïnat el petit comerç, corcat la democràcia i condemnat els discursos independents a la marginalitat. I resulta que, si en un panorama devastat a múltiples nivells, una mestressa de casa busca en una colònia un alleujament temporal, la tractem de boja o en fem befa. Si se’m permet formular un desig radical, espero que trobem els espais de resistència necessaris per fer front a aquesta invectiva neoliberal que no s’atura i entenguem que darrere de cada producte de megacadena hi ha una persona humana que l’ha fabricat en condicions d'esclavitud, que ens l’ha venut un treballador explotat i que tot plegat només farà que omplir aquest bell món on habitem de més porqueria i misèria. Espero que la rancúnia anticorporativa prengui una forma organitzada i vertaderament efectiva, que ens empenyi a exercir els nostre dret com a consumidors a sublevar-nos. Podem ser feliços com a éssers humans que som i no com les butxaques amb potes en les quals pretenen transformar-nos. No dic que el camí sigui fàcil. Però somiar encara és gratis.