Si plores perquè has perdut el Sol...

Il·lustració de Rory Midhani 

 En una de les etapes del procés de recuperació d'un abús sexual, concretament quan es recorden les vexacions sofertes, les supervivents poden enfrontar-se a salvatges i pertorbadores fantasies de venjança, que les fan sentir com uns monstres. Poden imaginar-se que trenquen les cames del violador amb un bat de beisbol; l'empenyen quan mira per la finestra perquè s'estampi contra l'asfalt i un llarg etcètera d'imatges esgarrifoses que aconsegueixen comprendre millor quan les comparteixen amb altres dones que han travessat per situacions similars, en el context de la teràpia. Es tracta d'un pas dolorós però tot sovint necessari per tirar endavant amb la pròpia vida d'una forma menys autodestructiva.
Les fantasies de revenja sanguinària són un mirall de la punxant memòria traumàtica, en què els rols de perpetrador i víctima s'intercanvien però no aconsegueixen atenuar ni tampoc compensar el profund dany sofert. A les pel·lícule…

Collage de Takahiro Kimura de la sèrie Body Language. Moviments com el #Metoo i el #MeQueer ens plantegen els potencials i els límits de l'autorevelació.



Un dels nombrosos deutes que té la psicologia amb el moviment feminista és la visibilització de comportaments abusius com l'assetjament sexual a la feina, al qual es va posar nom i començar a abordar en les dècades de 1960 i 1970 perquè anteriorment ni tan sols existia aquesta xacra i en conseqüència no hi havia la possibilitat de denunciar els violadors ni tampoc de plantejar un tractament adequat per a les supervivents. Algunes víctimes han relatat com els psiquiatres encoratjaven les dones treballadores agredides a romandre en silenci; evitar els conflictes laborals o a buscar estratègies evasives per tal de moderar la lascívia dels seus caps grapejadors. 
Gràcies al moviment #Metoo s'ha sacsejat novament l'estructura de poder encobridora que perdura. La creació d'un espai comunitari acollidor a la xarxa ha permè…

L'actor Bob Harris (Bill Murray) participava en una soporífera sessió fotogràfica a «Lost in Translation»  (2003) de Sofia Coppola. Animació extreta de WiffleGif.

A la directora Sofia Coppola se li ha retret en més d'una ocasió que en les seves pel·lícules es preocupi de mostrar les misèries de les celebritats: persones riques i aclamades, que no haurien de despertar precisament la compassió del públic, tal com està el món. No coincideixo amb aquesta crítica perquè, en la mesura que la cultura occidental està impregnada del culte a les estrelles, símbol del triomf individual en la societat capitalista, el fet de revelar-ne la cara amarga contribueix a qüestionar els somnis que perseguim. Aquesta també és, al meu entendre, una forma legítima de desemmascarar els mecanismes opressius del sistema neoliberal. 
A banda del conegut «Lost in Translation»  (2003), un altre film de Coppola que retrata amb encert la psicologia de la fama és «Somewhere» (2010). L'espectador s'av…

Sunscreen de Haley Morris-Cafiero, una artista que revela la «lletjor» inherent a la mirada dels bullies. Qui resulta vertaderament desagradable en aquesta imatge? 

L'estiu és una època nefasta per a nombroses persones amb obesitat. A banda de les mirades de menyspreu, que han de suportar sobretot quan van lleugeres de roba, també han d'entomar el bombardeig sense treva de missatges que conviden a portar un estil de vida actiu i saludable, aquell que permet mostrar un cos impressionant a la platja. En cas que acudeixin a algun servei mèdic, és possible que hagin d'escoltar novament el reguitzell de consells que se saben de memòria: cal menjar millor i practicar més exercici. Si tenen depressió, diabetis, apenees del son, càncer o problemes cardiovasculars en el futur serà responsabilitat seva. I només seva. Estan avisades.  Que no sigui dit que els professionals de la salut no lluiten amb cos i ànima contra l'epidèmia de sedentaris i golafres que assota els països «dese…

Un moment del sopar groc celebrat ahir a la Nau dels 50 metres de Palamós, en què el MHP Carles Puigdemont es va adreçar als comensals per videoconferència. Foto: Clara Esquena i Freixas.

Mentre esperem que arribi una tardor que, per diversos motius -onze de setembre, aniversari del primer d'octubre, etcètera-, es preveu d'allò més intensa, els nombrosos actes que se celebren per donar suport als presos i als exiliats suposen un bàlsam que ens permet de recuperar forces i fer pinya per afrontar-ho. Els sopars grocs -una idea de la cuinera Ada Parellada- han esdevingut un clàssic amb gran èxit de convocatòria. A Palamós, ahir ens hi vàrem aplegar cinc-centes setanta persones i en podríem haver estat moltes més si l'espai ho hagués permès. A banda de la contribució a la caixa de resistència, aquestes trobades representen un suport emocional important per a les persones represaliades i les seves famílies. 
La germana de la Dolors Bassa ho agraïa ahir, amb gran dignitat, durant …

Bleeding; escultura de Guy Olivier-Deveau a South Padre Island. Imatge extreta de My Modern Met.



Comencem per la notícia de l'estiu: les elevades temperatures. Sofrim una onada de calor que ha causat diversos morts, un dels quals, a Barcelona, podria ser una persona sense sostre i l'altre, a Múrcia, l'obrer d'una empresa que segurament incomplia la llei de prevenció de riscos laborals. Queda clar que l'accent de la informació, com molt bé han denunciat diversos tuitaires, es posa en l'aspecte climàtic i no pas en la vulnerabilitat a què es veuen abocats cada cop més ciutadans en la nostra societat. Engeguem el ventilador, que ja ens comencen a caure les primeres gotes de suor i no tenim prou pressupost per l'aire condicionat.
Continuem amb el degoteig d'agressions feixistes. Aquestes podrien donar lloc a un telenotícies especialitzat en el tema. Durant les darreres setmanes, s'han produït atacs a Badalona, Verges, Manresa, Palma de Mallorca, Nou Barri…

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina. 
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit. 
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca. 
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau. 


Rosa Leveroni
Testament

La darrera portada del suplement XL Semanal en la qual apareix el xenòfob Matteo Salvini amb posat seductor ha provocat una onada d'indignació a la xarxa. Un dels arguments esgrimits pels crítics ha estat que tant la imatge com el titular participen en l'emblanquiment del feixisme, el qual, cal recordar-ho, també es produeix en el camp de l'anomenada salut mental.

No és la primera vegada que una publicació del grup Vocento és qüestionada per difondre els missatges de la ultradreta. Segurament recordaran com, a mitjan de juny, el diari ABC, amb una ideologia propera a la dreta nacionalista espanyola, publicava una portada que també va desfermar la indignació dels internautes, a causa de la descarada estigmatització dels migrants que arriben al país: España afronta una avalancha de inmigrantes por el efecto llamada, ens advertia el furibund rotatiu. El fet és que aquestes obertes frivolització i criminalització han agafat força en els darrers anys per motius diversos però en …