dimarts, 20 de setembre de 2016

El somni americà de Simone Biles


Imatge extreta de mundotkm


Si algun nom ha destacat en els Jocs Olímpics de Rio és sens dubte el de la prodigiosa gimnasta d’Ohio Simone Biles, a la qual no puc  admirar sense que em saltin les llàgrimes dels ulls. De segur que aquesta és una reacció emocional compartida per milers d’espectadors d’arreu. No és tan sols la rutilant bellesa del seu moviment ni l’alegre seguretat amb la qual executa els exercicis, allò que commou profundament, sinó també la seva història personal de superació, difosa massivament a través dels mitjans. Una infància cruel al costat d’uns pares toxicòmans és el primer capítol. El posterior ‘rescat’ per part de l'avi i el refugi que trobà en l’esport tenen ressonàncies cinematogràfiques prou recents en l’infern pel qual travessa la protagonista de ‘Precious’ (2009), un film produït per Oprah Winfrey, on es narren les desventures d’una adolescent de Harlem que, després de patir totes les formes de maltractament possibles -abús sexual, agressions físiques, denigració verbal, etc.-, troba un fil d’esperança per seguir lluitant en una aula d’educació alternativa. De la brutal realitat, ‘Precious’ se n’evadeix tot fantasiejant que és una estrella de cinema, aclamada pel públic. Simone Biles ha esdevingut una celebritat i personifica el somni amb el qual han estat criats, no tan sols els nord-americans, sinó també els ciutadans de tots els països colonitzats culturalment per aquesta gran potència. Tant se val que la vida t’ho posi difícil, que siguis dona, negra i pobra, en un sistema despietat, perquè si se’t brinda l’oportunitat, amb una mica d’ajuda, la capacitat de superació personal i el talent et permetran sobreviure. Si ‘Precious’ i Biles ho han aconseguit, en les pitjors circumstàncies possibles, tu també podràs. Només cal que t’ho proposis. The End.
És una llàstima que la ‘mà negra’ de Rússia hagi esguerrat la bonica història en destapar la caixa dels trons i s’hagi fet públic que Biles es troba en la llista d’atletes que haurien competit sota els esfectes de substàncies dopants. Se suposa que la medicació li ha estat prescrita perquè pateix TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat), una etiqueta diagnòstica fal·laç -ja hem parlat de l’esmentada controvèrsia en diverses ocasions, en aquest blog- que s’acostuma a acompanyar d’una medicació amb uns efectes semblants al cervell als de la cocaïna. Dissortadament, és probable que el seu ‘exemple’ serveixi per reforçar encara més aquest despropòsit diagnòstic, tant perjudicial pels infants i adolescents, però també cal destacar que han emergit reaccions de suspicàcia, quan la jove ha intentat defensar-se de les acusacions. Ja no se’ns escapa que l’esport ha esdevingut un espectacle global que mou fortunes i els competidors estan sotmesos a una enorme pressió per tal d’assolir els resultats que se n’esperen. En el món del ciclisme, ja són incomptables els casos denunciats però destaca per damunt de tots el de Lance Armstrong, que va deixar ben clar en una entrevista -davant d’Oprah Winfrey, per cert- que considerava impossible que ningú fos capaç de guanyar set tours consecutius sense dopar-se. El campió també va posar de manifest el tarannà narcisista i agressiu que tot sovint es requereix per perseguir d’una forma tan obstinada la victòria, a qualsevol preu.
Des d’aquest punt de vista crític, és interessant de recuperar l’emissió de ‘La otra cara del deporte’ del programa Salvados de La Sexta, que va comptar, entre d’altres, amb el testimoni de la llorejada gimnasta espanyola Carolina Pascual, que va explicar el tracte denigrant -proper a l’esclavisme- que va rebre en la infància per assolir una medalla a Barcelona ’92 i de quina manera, en l’edat adulta, l’han abandonada miserablement, sense capacitat per guanyar-se la vida amb un mínim de seguretat. El més inquietant de tot és que ho narrava amb un somriure, com si donés per descomptat que aquest tracte inhumà es veiés compensat per la glòria olímpica. Honestament, no crec que aquest acabi essent el cas de Simone Biles perquè la misèria d’aquest país és difícilment igualable però potser cal reconèixer que el guió de la seva vida també compte amb elements propis de films com 'The harder they fall' (1956) [Més dura serà la caiguda] on la corrupció del món de l’esport –el de la boxa, en aquest cas- no coneix límits a l’hora d’explotar els éssers humans vulnerables, per tal d’assolir el màxims beneficis possibles. Val a dir que l'heroi imperfecte interpretat per Humphrey Bogart provava d’aportar un punt de dignitat humana, en un entorn podrit fins a l’arrel. Aquesta és  una actitud complicada de trobar en el món real. I és que el fet de veure caure els ídols també forma part de l’espectacle. Peti qui peti, el xou ha de continuar.  



dimarts, 13 de setembre de 2016

Meditació, compte amb els riscos


La meditació i el mindfulness són pràctiques que actualment gaudeixen d'una enorme popularitat i de vegades són presentades fraudulentament com una "solució per a tot". 
Es fa molta publicitat de les seves bondats terapèutiques però, què succeeix amb els efectes secundaris adversos?




Contràriament a allò que podria semblar, atesa la mala fama que de vegades s’ha guanyat la psicologia, aquesta és una professió seriosa, que requereix una preparació rigorosa i una actualització constant perquè els nostres problemes es transformen, en funció de les circumstàncies de l’entorn, malgrat que hi hagi drames que semblin atemporals. La infidelitat a principis de segle XX no era la mateixa que la que vivim ara, en l’era de la hiperconnexió. De passada, cal estar a l’aguait dels corrents terapèutics en voga, els quals arriben als nostres consultoris per onades, tot i haver-hi tendències que resisteixen el pas del temps. Certs llibres supervendes s’esmenten amb freqüència, en boca de diferents persones que no tenen cap connexió entre si. Allò que s’hi explica condiciona la concepció del sofriment humà i la forma d’abordar-lo. El professional, tot sovint oscil·la entre el respecte a les opcions legítimes de cadascú i la necessitat d’informar del costat fosc que també presenten algunes d’aquestes narratives d'autosuperació.

Observo darrerament una fal·lera al meu entendre desproporcionada per la meditació i el mindfulness. M’he quedat de pasta de moniato en veure que fins i tot se n’ofereixen cursos online. Hi ha estudis que en demostren l’eficàcia, a l’hora de tractar diversos trastorns, de la mateixa manera que hi ha persones que n’estan agraïdes perquè els ha ajudat a superar determinats entrebancs vitals. Sense negar-ne els aspectes positius, considero que també cal destacar-ne els potencials efectes perniciosos, tan reals com les seves virtuts, i que resulten francament inquietants.

Pel que he pogut constatar, algunes persones acaben abduïdes per aquestes pràctiques i tendeixen a desconnectar-se del seu entorn habitual, com si haguessin trobat una mena de “veritat absoluta” que la rutina diària no els pot aportar. Hom afirmaria que s’han unit a grups més propers a una secta que a col·lectius de meditació diguem-ne “saludables” -no hi falta la presència del guru de torn, possiblement idealitzat, en un moment de vulnerabilitat, i que cobra tarifes gens menyspreables per tenir els aprenents asseguts durant hores damunt d’un coixí-. Costa d’entendre aquesta descontextualització de la tradició religiosa original i que tot sovint s’utilitza -paradoxalment-, amb finalitats exclusivament individualistes, com si fos una mena de píndola que permet seguir amb la frenètica rutina de sempre. No puc evitar sospitar que el fet que es presenti aquesta tècnica  com a panacea és força convenient per desviar l'atenció de les arrels socials del malestar que ens aclapara: Espavili's pel seu compte i no destorbi, faci el favor. 

En un interessant article publicat al The Guardian, es desgranaven algunes de les crítiques que afortunadament han començat a emergir arran d’aquest boom imparable. Una objecció habitual és la manca de preparació dels monitors que es posen al capdavant d’un grup, entre els quals també hi ha psicòlegs. Aquests se senten tan pressionats per  a respondre a la creixent demanda emergent que es treuen el títol cuita-corrents, sense comptar amb la pràctica ni la formació requerides per assumir la important responsabilitat de conduir una sessió.  Gràcies a línies d'investigació com l’anomenada “Dark night project” de la Brown University a Rhode Island també s’estan divulgant les dramàtiques experiències patides per alguns practicants, que fins i tot han requerit d’una ajuda terapèutica intensiva i específica. Per estrany que pugui semblar, ja existeixen intervencions especialment indicades per superar els efectes secundaris de la meditació, com ara brots psicòtics, atacs d'ansietat, episodis de despersonalització o la invasió de records traumàtics a la memòria, entre d’altres, més susceptibles d’aparèixer després de períodes de retir prolongats. És important recalcar que hi ha usuaris que poden estar travessant per moments extremadament dolorosos i l’augment de la consciència plena que s'hi promou, tan desitjable en altres casos, pot fer emergir sensacions inesperadament pertorbadores, que el professional ha de ser capaç de canalitzar en un context psicoterapèutic adequat. És, doncs, un tema seriós i no ens el podem prendre a la lleugera: precaució amb la meditació.




dimarts, 6 de setembre de 2016

El (no) retorn a la feina






Imatge extreta de workinginpeelhalton





Em quedo estupefacta de la lleugeresa amb la qual se segueix parlant de les angunioses vicissituds de la reincorporació a la feina o del suat “síndrome postvacacional”, com si es tractés d’una realitat que no admet fissures; sense tenir en compte l’elevat percentatge de població que seguirà realitzant trucades, enviant currículums o bé romandrà durant hores davant d’una pantalla, a la recerca d’un lloc de treball, en un panorama laboral desèrtic. Recordem que el percentatge d’aturats en aquest país se situa fa més de cinc anys per damunt del 20%. Una xifra desoladora.
Si l’Alícia en el país de les meravelles celebrava el dia del seu “no aniversari” amb el barreter sonat i altres personatges excèntrics, també s’hauria de tenir en compte que pels 4’5 milions d’aturats espanyols -més d’un milió dels quals porta més de quatre anys desocupat- el setembre és el mes del “no retorn” a la feina per excel·lència. Òbviament, aquest fet porta implícit que tampoc han gaudit de vacances, motiu pel qual es troben immersos en una mena de pantà horari viscós, on el temps no sembla tenir ni principi ni final. Gosaria dir que és difícil que cap de nosaltres no hagi experimentat aquesta angoixant sensació més d’una vegada. O de dues.
Abans que res, anem a recordar un parell de maneres a través de les quals no s’hauria d’afrontar la complicada situació: la violència i/o l’autoajuda. Per il·lustrar-ho millor, anem a posar dos exemples cinematogràfics. A la hilarant comèdia negra de Costa-Gavras The Ax-LeCouperet (2005), el protagonista està tan desesperat perquè el contractin que decideix assassinar els seus contrincants: els altres candidats al lloc al qual aspira. El film exposa de forma grotesca l’hostilitat a què ens aboca un sistema brutalment competitiu, on queda poc marge perquè hi sobrevisqui la compassió. A la pel·lícula de John Wells The Company Men (2010), per altra banda, ens trobem amb un grup d’executius sotmès a una intensa retallada de plantilla. Quan els escabetxinats es troben a l’atur, la principal estratègia que els proposa la pròpia empresa, que els ha tractat pitjor que als gossos, és que s’apuntin a un grup d’autoajuda, on sel’s proposen tota mena d’estratègies d’automotivació per a tornar-se a col·locar. En el primer cas, perdem la humanitat pel camí i en el segon, ens autoculpem de les destrosses causades per l’huracà neoliberal. Dues fórmules nefastes.
Permeteu-me que explori un possible camí per recórrer, sense ànims d’alliçonar ningú ni tampoc de semblar frívola en les propostes. La primera passa -encara que resulti una obvietat m’agrada recordar-ho-, consisteix en mirar-se al mirall i reconèixe’s a un mateix com a ésser humà: sense feina i capacitat per consumir, som igualment persones, amb tanta o més dignitat que abans de perdre el nostre petit món. A qui ens giri l’esquena, que el bombin. La segona passa ens conduïria a idenficar-nos com a supervivents, afectats, damnificats, víctimes o el nom que creguem que ens escau més. En qualsevol cas: treballadors colpejats per un conjunt de mesures despietades, amb responsables que tenen nom i cognoms, que algú ha decidit anomenar eufemísticament crisi econòmica.
Sí, teniu raó. Després d'aquestes benintencionades consideracions, sona el despertador i la realitat ens dóna una bufetada a la cara: pataplam. Peti qui peti, cal seguir buscant la manera d’arribar a final de mes. Això és segur. Perquè els dies es fan llargs i la nevera es buida en un tres i no res. En aquest procés, cal tenir en compte que la depressió és un fantasma que de vegades ens ronda. Per això és important recordar que la desactivació n'és un dels principals components i, per tal d'evitar-la, tan com en siguem capaços, hem de procurar no deixar-nos engolir per les espirals de passivitat -atenció: la sobreactivació també pot ser perillosa- que empitjorin la nostra situació (Dimidjian, Herman-Dunn i Martell, 2013). Cal tenir en compte que cada història és diferent i no sempre és possible sortir-se’n sense l'ajuda de la comunitat. És necessari tenir un pla d’acció perquè tot allò que fem incidirà en com ens sentirem i no pas la inversa. De cap manera és imprescindible tenir l’autoestima pels núvols per sortir al carrer a complir els nostres objectius. Potser seran d'allò més modestos però per algun lloc s’ha de començar, pas a pas, a construir un nou projecte de vida.


Referència
  • Dimidjian, S., Herman-Dunn, R. & Martell, C. (2013). Activación conductual para la depresión. Una guía clínica. Bilbao: Desclée de Brouwer.




dimarts, 30 d’agost de 2016

Metàfores per explicar la vida





Il·lustració extreta de FSP Vintage Collection



La presidenta del Brasil, Dilma Rousseff, va fer un emotiu discurs al Senat per exercir la seva pròpia defensa, en el polèmic procés de destitució que l’ha apartada temporalment del càrrec. Sense entrar a valorar el llegat del seu mandat, ni els vertaders motius que han conduït els opositors a posar-la entre les cordes -es troben tota mena d’anàlisis d’aquest complicat afer en els diaris-, vaig trobar encertades i sentides les seves paraules. Durant el parlament, Dilma va recordar la tortura que va patir durant els anys d’activista a la presó: un període en el qual va témer la mort, la pèrdua de la fe en l'espècie humana i les seqüeles que li podrien quedar després dels cruels mètodes de turment que van emprar contra ella. Al mateix temps, va rememorar un càncer que també va superar. Mentre s'expressava, la violència física, la malaltia i la mort van passar-nos per davant dels ulls. La deixebla de Lula va assegurar que no és una persona que es desesperi fàcilment, la qual cosa ha quedat palesa al llarg de la seva trajectòria política, però que tanmateix, en l'actualitat, afrontava un dels moments més durs, en veure perillar la democràcia del Brasil, en una maniobra en la qual diferents veus també hi han intuït un cop parlamentari encobert.

De la mateixa manera que l'encara presidenta brasilera, quan travessem per moments difícils -la vida n’està plena-, és probable que recordem diferents episodis en els quals vàrem haver de lluitar de valent per sobreviure. Potser fins i tot parlem amb nosaltres mateixes: “Si aquella vegada vaig superar-ho, aquest cop també me’n sortiré”. Com si pretenguéssim donar-nos ànims, evoquem algun revés terrible i la forma com ens ho vàrem manegar per seguir caminant, malgrat tot. Tal vegada ens sorprenguem de la fortalesa que vàrem treure, no sabem exactament d’on, i també dels moments en els quals ens vàrem ensorrar, quan menys ens ho esperàvem. A mesura que ens fem grans, acumulem més experiències i òbviament la llista d’adversitats s’allarga, la qual cosa ens castiga però alhora ens aporta saviesa per afrontar nous contratemps.

Mentre escoltava el discurs de Dilma, vaig pensar en els símils que fem servir actualment per explicar-nos les lluites vitals. En psicoteràpia s'acostuma a utilitzar el recurs de la metàfora per a il·lustrar els processos de sofriment i la manera d'abordar-los, tant per part del psicòleg com de la persona que acudeix a la teràpia, que òbviament també ha generat estratègies de collita pròpia. Alguns  clients asseguren que es troben en una cursa d’obstacles, mentre que n'hi ha d'altres -acostumen a ser més joves- que desitjarien gaudir d'una festa permanent -sempre i quan els pares arreglin el desgavell del dia següent-. Temps enrere, se solia afirmar que el pas per aquest món era una vall de llàgrimes, una concepció que, al meu entendre, empenyia la gent cap al fatalisme i la resignació. Actualment, és prou habitual emprar tota mena d'analogies esportives. De vegades, aquestes ens ajuden a acceptar una trajectòria plena d’alegries però també d’esforços titànics, frustracions i angoixes. No recordo en quin diari vaig llegir que una persona estafada pel banc, immersa en un tortuós laberint judicial, sostenia que afrontava cada etapa com si fos el round d’un combat de boxa.

Malgrat que no sóc gens partidària dels cops de puny, penso que el fet de plantejar-se els reptes per fases és una bona estratègia per evitar l'ofuscació. Ara em perdonareu el tòpic: sí, considero que és indispensable "anar partit a partit". Personalment, de vegades m'imagino que estic a dins d'una barca, en un riu de corrents capricioses, en el qual en moltes ocasions haig de remar a contracorrent. Més d'una vegada he estat terroritzada per si un  remolí no se m'empassava però també m'he sentit alleujada quan el perill ja ha passat. És prou habitual que dels problemas "se'n faci una muntanya" i no sapiguem si, en aquesta ocasió, l'arribarem a pujar. Però si marquem diferents etapes en el camí, ara un peu i ara un altre, potser sí que algun dia arribarem al cim i gaudirem una estona del paisatge. Qui sap si més endavant n’haurem de pujar més o si trobarem nous companys que ens faran costat en el trajecte. Aquesta serà una altra aventura per explicar. I ja en seran moltes.



dimarts, 23 d’agost de 2016

La vida eterna dels Macbeth


Lady Macbeth (Francesca Annis) i Macbeth (John Finch), en la versió cinematogràfica que féu Roman Polanki (1971) de la coneguda tragèdia de Shakespeare. La parella és un referent literari ineludible del que avui coneixem com a power couples. Imatge extreta d'IMBd.


Fa unes setmanes, parlàvem en aquest blog de les parelles que han sabut treure un sucós rendiment econòmic a la seva relació, a través de les noves tecnologies i els principis del mercat lliure. Un altre tipus de vincle profitós el trobem en els matrimonis que es mantenen eternament units en el poder i han estat batejats amb el nom de power couples. Els Perón i els Kirchner, a l’Argentina, o bé els Aznar, a Espanya, són alguns dels exemples més esmentats. Però sense cap mena de dubte la power couple per excel·lència la trobem als Estats Units. Ara que Hillary esbufega en la seva cursa cap a la Casa Blanca, es recorda el paper fonamental que va jugar a l’hora d’aconseguir que Bill Clinton accedís al despatx oval. La imatge de primera dama brillant -ni submisa ni excessivament intrusiva- es va veure saccejada per l’escàndol de Monica Lewinsky i d’aleshores ençà és inevitable preguntar-se de quina substància està feta la “pega” que els manté units: és l’ambició o bé l’afecte el component essencial de la seva fructífera relació?

Aquest contracte per romandre en el cim més elevat de la política mundial ha estat constantment analitzat pels mitjans i va inspirar la pel·lícula Primary Colours (1998), en la qual Emma Thomson i John Travolta es posaven en la pell del popular tàndem de demòcrates, tot mostrant només alguns dels incofessables secrets i renúncies que escapen de l’atenció de les càmeres. Si prenem els Clinton com a font d’inspiració, és impossible passar per alt la sèrie The Good Wife (2009-2016), on l’actriu Julianna Margulies interpreta la soferta Alicia Florrick, l’esposa del fiscal de l’Estat (Chris North), que veu perillar una prometedora carrera per un assumpte de faldilles. En les diferents temporades es posa de manifest que el fet d’intentar dissociar el vincle conjugal dels passadissos del poder no és un assumpte tan senzill com podria semblar de bon principi. La mateixa Hillary ha reconegut que segueix la sèrie.

És ben sabut que les intrigues de les altes esferes han centrat l’atenció de bona part de la ficció televisiva dels darrers temps però si haguéssim d’esmentar la parella més freda i despietada de totes, disposada a recórrer a l'assassinat per aconseguir els seus objectius, hauríem de referir-nos per força a Claire i Frank Underwood -Robin Wright i Kevin Sapcey-, en el remake nord-americà de House of Cards (2013-actualitat). Algunes veus han posat el crit al cel pel fet que s’hi associï tan directament la criminalitat amb la política mentre que n’hi ha hagut d’altres que, per contra, han assegurat que la semblança amb la realitat és demolidora i en alguns moments es queda curta. La glacial Claire Underwood ha estat comparada en diverses ocasions amb Lady Macbeth. El Bard era un profund coneixedor de la psicologia humana, especialment quan era l’hora d’emmarcar-la en els ambients de la cort. Sembla que res més no s’hagi pogut inventar, d’ençà que el geni d’Stratford impregnés les seves obres dels versos més bells que mai s’hagin pogut escriure.

Recordem que aquesta tragèdia de Shakespeare arranca amb la predicció que fan les tres bruixes al valerós general Macbeth. Les sobrenaturals criatures -podríem considerar-les els seus dimonis interns-, li auguren que rebrà més títols nobiliaris i que en el futur serà el rei d’Escòcia. De primer, Macbeth s’ho agafa com una broma però en veure que algunes profecies es compleixen comença a contemplar la possibilitat d’asseure’s al tron. El cuc de l’ambició comença a rosegar-lo però li falta una empenta decisiva per a poder consumar el seu desig. Quan se n’assabenta la pèrfida Lady Macbeth, de seguida l’esperona perquè abandoni la covardia i es comporti com un home de debò. L’estada del respectat rei Duncan al seu castell serà una oportunitat perfecta per treure's del damunt l'adversari. Els plans ja s’han ordit perquè Macbeth penetri a la cambra del monarca i li llevi la vida a punyalades. Però, malgrat que hagi aconseguit el seu somni, Macbeth encara té por de perdre allò que ha aconseguit per la via de la violència i mana assassinar aquells qui percep com els seus enemics, així com llurs famílies. Lady Macbeth ja camina sonàmbula i contempla les seves pròpies mans, tacades de sang, en una al·lucinació. La culpa l’empeny cap al suïcidi i el seu marit també haurà de morir, en el camp de batalla, atrapat en l'enginyosa venjança tramada pels fills de Duncan, un dels quals heretarà la corona. De res no els ha servit, doncs, tot aquell horror. Com a tants altres mandataris, els esperava un tràgic destí. Finalment, com a éssers humans que són, acaben oblidats i sepultats. Aquesta és una lliçó shakespeariana que mai no s’acaba d’aprendre del tot. Avui, amb més refinats mètodes per matar, la contemporaneïtat d'aquest llegat literari roman intacte. I la desgràcia que van sembrar els Macbeth es reinterpreta, una i altra vegada, com un conte sense final.
  

 

dimarts, 16 d’agost de 2016

Shakespeare a l'estiu



Una imatge de l’interior del magnífic Globe Theatre, durant una de les funcions


Enguany se celebra el quart centenari de la mort de William Shakespeare (1564-1616) i les activitats per celebrar l’efemèride apareixen pertot, com els bolets. Fins i tot tens l’oportunitat d’apropar-te a l’obra del geni d’Stratford-upon-Avon a través de la xarxa, motiu pel qual no és necessari que et desplacis enlloc ni que gastis uns diners dels quals no disposes. El fet que no dominis l’anglès tampoc és cap obstacle perquè les propostes admeten diferents nivells. Tant si has tingut una sòlida preparació acadèmica com si és el teu primer contacte amb l’autor de Hamlet tindràs una opció disponible per endinsar-te en el seu món fascinant. Una de les coses que més em meravella dels britànics és l’amor que professen a Shakespeare -the Bard, com ells l’anomenen-, un sentiment que saben transmetre perfectament i que arriba a milions de lectors d’arreu, alguns dels quals sí que viatjaran fins a la seva terra natal per tal de peregrinar els diferents indrets emblemàtics.

A banda del lloc on va néixer, una parada obligatòria és The Globe Theatre a Londres -el nom mateix ja suggereix una voluntat universalista- situat a la riba del riu Tàmesi, construït a la dècada de 1990, tot respectant nombrosos elements arquitectònics de l’original, el qual es va incendiar durant una representació d’Enric VIII, l’any 1613. La dedicació amb què se n’ha cuidat fins al darrer detall, així com la bulliciosa activitat que s’hi desplega, és una mesura de l’amor per Shakespeare que abans comentava. En l’actualitat, els espectadors encara poden gaudir de les obres d’una forma bastant aproximada a com es representaven en l’època. Durant els segles XVI i XVII, sense els múltiples gadgets dels quals disposem en l’actualitat, els escenaris eren una de les poques fonts d’entreteniment a l’abast. Poc s’haurien pogut imaginar, aquells espectadors elisabetians, que uns segles més endavant, els distrets ciutadans tindríem serioses dificultats per mantenir l’atenció i seguir el fil argumental d’un text com el shakespearià. En el Globe hi podia entrar des d’un pidolaire esparracat -que romania dret al costat de l’escenari- fins al senyor més acabalat de la ciutat -ben acomodat en una llotja- perquè les diferents tarifes així ho permetien. Aquesta és una realitat cada cop més llunyana, si més no en el nostre país, atès que el nefast IVA ha provocat que l’accés a la cultura hagi esdevingut un autèntic luxe per a milers de butxaques. Si, uns anys enrere, el fet d’anar al teatre era una activitat prou freqüent, avui ha esdevingut una raresa, una anècdota excepcional per comentar entre amics.

El cas és que, ben engrescada amb la vida i l’obra del Bard, tot d’una em vaig adonar de l’evidència. És que potser enguany no es commemorava  la mort de Miguel de Cervantes (1547-1616)? Per què era tan accessible l’opció britànica, mentre que l’espanyola passava completament desapercebuda? A través d’una cerca per Internet, vaig constatar que, efectivament, la polèmica estava servida des de feia uns mesos, com no podia ser d’altra manera, perquè des de diferents tribunes ja s’havia fet sentir una sonora queixa per l’escassa dedicació del Govern a promoure l’obra cervantina. És una tradició ben instaurada que, en finalitzar l’estiu, la premsa demani als polítics quines han estat les seves lectures durant les privilegiades vacances de les quals han gaudit. En aquest ocasió, a banda de recordar-los que el país està paralitzat, els podrien preguntar si per casualitat en la llista hi figura El Quixot, posem per cas. Que són uns amants fervorosos de la bandera ha quedat prou clar en l’interès que han mostrat a Twitter pels atletes olímpics i els seus migrats resultats. No es pot dir el mateix de la més gran figura literària de tots els temps, la qual tenen ben abandonada en la misèria. Per dir-ho en paraules de Cervantes, confiem que el temps doni dolces sortides, a les amargues dificultats.




dimarts, 9 d’agost de 2016

Parelles 2.0.



Risto Mejide mira embadalit Laura Escanes mentre mostra la portada del seu nou llibre, el dia de Sant Jordi. A través de Youtube, la jove model ha anunciat que properament publicarà una novel·la. Imatge: Vanitatis.



No recordo exactament com vaig arribar a l’embafador vídeo Mía, que el polifacètic Risto Mejide ha dedicat recentment a la seva parella, la jove model i estudiant de periodisme Laura Escanes, a la qual ja s’havia declarat anteriorment en un teatre ple de gom a gom, on li va demanar que s’hi casés. L’inflamat publicista ha tornat a exhibir el seu amor a la xarxa, davant la mirada de milers de seguidors, mitjançant un muntatge audiovisual similar a un anunci i acompanyat de la seva pròpia veu de fons –si teniu paciència, podeu llegir-ne el text aquí-. En escoltar-lo, vénen ganes de tapar-se amb un llençol i desaparèixer d’aquest món per sempre.

L’inquietant document causa vergonya aliena i costa de veure’l sencer -malgrat que duri poc més de quatre minuts- però paga la pena aguantar la respiració i esperar fins al final perquè constitueix tota una lliçó de com es presenta una parella com a mercaderia. És un exercici excel·lent de construcció de marca personal -self branding o personal branding, en anglès- però amb la singularitat que aquí s’aplica al món dels enamorats -suposo que en aquest cas hauríem de parlar de couple branding o algun terme per l’estil-. Ell i ella. Un pol d’atracció pels consumidors. Dos éssers humans dels quals se n’extreuen sucosos beneficis. Matrimoni i patrimoni units novament però ara sota el paraigua de la flexibilitat que exigeixen el mercat i l’univers 2.0. Cal picar pedra per esculpir la imatge que es vol projectar, per fer-la el màxim de rendible. Jo i nosaltres com a matèria de treball.

A través de les xarxes socials i el seu canal de Youtube, la popular Laura Escanes ventila anècdotes personals i esdevé un aparador ideal per a promocionar-se a si mateixa o fer publicitat de béns de consum i establiments de luxe –roba, productes cosmètics, restaurants, salons de bellesa, etcètera-. Per la seva part, Risto no perd l’ocasió de llançar-li floretes en la seva columna al diari, amb la qual cosa aconsegueix d’acaparar l’atenció dels milers de fans que els segueixen. A cap dels dos no els manquen ofertes laborals. Que tinguin res interessant per dir ja és una altra història.

Quan va acabar la lletania de frases possessives de Mía, vaig recordar els temps en els quals el malcarat publicista exercia d’“emperador romà” a Operación Triunfo i apuntava simbòlicament amb el dit enlaire o cap a terra, quan tocava sentenciar els tremolosos concursants. Si pretenia afalagar-los o bé ensorrar-los en la misèria, acostumava a escopir-los a la cara si eren bons o bé mals productes. Tal com raja. Darrere de les imprescindibles ulleres fosques va provocar més d’un disgust a aquells jovenets que acudien al plató a luchar por su sueño. Ara han esdevingut un producte, tant ell com la seva parella. I ambdós triomfen.

Sigui com vulgui, l’estratègia no se l’ha inventada pas ell sinó que simplement ha estat prou llest per pujar al carro d’una manera de fer caixa a bastament explotada per les grans marques. En un reportatge del mes del juliol de la revista Harper’s Bazaar es feia un repàs a les nombroses celebritats  internacionals que han estat reclamades per les firmes més cobejades. David i Victoria Beckham són els exemples més coneguts. A Espanya tenim el cas d’Alaska i Mario Vaquerizo, que han tret un rendiment considerable del reality sobre la seva vida, on mostren uns hàbits que ratllen el consumisme compulsiu. També tenim a l’actriu Paula Echevarría i a l’extriunfito David Bustamante, que aprofiten Instagram per a mostrar-nos com en són de feliços i quin serà el proper disc o sèrie que veurà la llum. També ens ensenyen on han adquirit aquelles sabates que costen un ronyó i el bolso pel qual han pagat l’equivalent de tres sous inframileuristes. El blaugrana Gerard Piqué i la cantant colombiana Shakira promocionen videojocs, colònies, material esportiu i joguines per a la mainada, entre altres mercaderies -per a ells potser caldria encunyar el terme family branding atès que els seus carismàtics fills també representen un reclam pels seguidors-. Ens hi podríem estar fins demà perquè de parelles que han muntat un hòlding n’hi ha a per parar un tren.

D’entrada, cal tenir en compte que la imatge que ens mostren està passada pel filtre del Photoshop, de la mateixa manera que la seva relació, que també està editada segons les conveniències del consum. Què s’hi amaga, en realitat, darrere d’aquesta meravellosa façana? Com deu ser això d’estimar-se i, al mateix temps, formar part d’una empresa que genera històries constantment de cara a la galeria? Són compatibles l’afecte sincer i la recerca permanent de lucre material? És fàcil de sentir-se frustrat davant d’un poder adquisitiu tan elevat i de la constant exhibició de felicitat, irradiada pels quatre costats. Però el pitjor d’aquests exemples, al meu entendre, és que tenen una extraordinària capacitat per contagiar les mateixes narratives entre els seguidors, la majoria dels quals deuen trobar-se en una situació de precarietat. Sense una potent  campanya al darrere, la il·lusió de progrés professional a través de l’autopromoció a Internet s’ensorra com un castell de cartes.

 Al contrari d’allò que proclamen els gurus de l’autoajuda i els emprenedors de Silicon Valley, les noves tecnologies mai no tindran prou capacitat per compensar les manances de base d'una societat espoliada. Segons la doctora per la Universitat de Nova York Alice Marwick (2010) aquestes tècniques per a la recerca d’estatus constitueixen tecnologies de la subjectivitat que ens encoratgen a aplicar els principis del mercat lliure en l’organització de la vida social. Els mites de l’emprenedoria i la meritocràcia subjacents devaluen les lluites contra la desigualtat i a favor de la democràcia. Aquesta ideologia, importada del nord de Califòrnia, presenta els esmentats mitjans com a falsa solució davant dels dèficits estructurals als quals caldria posar remei amb urgència. Dit amb altres paraules: a través del seductor miratge de la igualtat d'oportunitats a la xarxa, ens oblidem de les autèntiques batalles per a combatre el neoliberalisme, del qual aquests personatges en són els màxims promotors. Ni el seu amor tunejat  ni les campanyes de caritat que recolzen no canviaran el món que ens envolta. Tenen una manera massa estranya d'estimar.



Article publicat a Tercera Información 


dijous, 4 d’agost de 2016

Platja d'Aro: alguns dubtes i una reflexió






Una persona està estirada a terra mentre proven de reanimar-la, en el context de caos generat a Platja d'Aro. Imatge extreta d'El País.



D'ençà de la flashmob organitzada per un grup d'alemanys, que suposadament va ser la causa que es desfermés el pànic al poble de Platja d'Aro, en confondre's amb un atac gihadista, que no paro de donar voltes al succés i a la manera com ha estat enfocat des dels mitjans de comunicació. M'he dedicat a pentinar diaris, xarxes socials i canals de televisió per tal de constatar-ne les evidents contradiccions. D'entrada, allò que més sobta és justament la puixança de la versió que s'ha acabat imposant en algunes cadenes, com ara la nostrada TV3, segons la qual el dantesc episodi -que de broma no en va tenir res- es va originar exclusivament per  les bretolades dels turistes en qüestió. De bon principi, diversos  testimonis oculars asseguraven que havien vist persones armades, vestides de negre, i que havien estat  justament els trets -reals o de fogueig- allò que havia motivat les corredisses.

Però més tard les autoritats locals es van encarregar de deixar ben clar que tot plegat es tractava d'un rumor absurd que s'havia anat escampant, en haver interpretat la performance dels joves com una situació de perill real. Les mentides que corrien com la pólvora, sostenien, eren tan sols fruit de les fabulacions que habitualment circulen pel boca orella en una situació percebuda com d'emergència i per això calia tallar-les d'arrel perquè només contribuïen a difondre el pànic. Sembla una recomanació ben raonable, sempre que no degeneri en una mordassa que anul·li la pluralitat de veus, més o menys sensates, que haurien d'expressar-se amb plena llibertat. Encara més quan la tempesta ja ha passat, retorna la calma i no queden motius per ocultar o dosificar la informació, com a mesura preventiva. Fins i tot sóc capaç d'entendre i de recolzar amb convicció la necessitat de protegir l'economia d'una zona  turística, si ens movem dins d'uns límits raonables, que no contribueixin a augmentar encara més la desconfiança vers les versions oficials. Sigui el que sigui allò que va succeir, els dubtes persisteixen. Malgrat les advertències, encara hi havia persones que reiteraven via Twitter que sí, que els trets s'havien sentit. En un dels vídeos més difosos per la xarxa se senten clarament uns espetecs, com si es tractés de petards, que posteriorment van seguits d'una cridòria. D'on sorgeix, doncs, aquest soroll?

Demano disculpes sinceres a qualsevol persona que visqués en primera persona els horribles fets i consideri que opino sense coneixement de causa. La meva intenció no és altra que expressar el desconcert per un puzle que tenim al davant i al qual, al meu entendre, li manca més d'una peça. Penso humilment que hauria de ser possible de fer aquest exercici, malgrat el risc d'espifiar-la, en una societat mínimament democràtica. M'espanten  els falsos rumors però encara més els guardians de la veritat absoluta. Qualsevol visitant que conegui mínimament el poble de Platja d'Aro sap que el turista que s'hi  passeja no és fàcilment impressionable. El garbuix hi és constant: comiats de solters/es, desfilades de models, disc jokeys que punxen al carrer, cantades d'havaneres, números d'animació per a la mainada, cercaviles amb xaranga, aficionats al futbol que fan gresca a les terrasses, festes de la cervesa, etcètera. Per més que tots plegats tinguem la por al cos, pels temors difusos que brollen arreu, em  costa de creure que una colla de brètols amb pals de selfie tingui prou capacitat per disparar una alarma d'aquestes proporcions, amb totes les conseqüències que va comportar. A banda de les crisis d'ansietat, els ferits lleus i les nombroses destrosses materials, em consta directament que desenes de famílies han interromput les seves vacances abans d'hora i han abandonat el poble. Ho haurien fet si els hagués convençut la versió de la innocent flashmob? No insinuo res. Només formulo una pregunta.

Deixant de banda l'estampida del dimarts al vespre, trobo d'una candidesa extrema que certs tertulians facin escarafalls davant la possibilitat que en un poble de la costa hi hagi pistoles perquè és ben sabut que pel carrer hi va gent armada. Tal com han denunciat autors com Francesco Forgione, la Costa Brava és un hàbitat acollidor per a la màfia, malgrat que els delictes de sang no siguin presents al carrer com en algunes zones d'Itàlia.  Els diaris s'han fet ressò tímidament d'algunes operacions que han estat desarticulades. L'escriptor napolità Roberto Saviano s'ha cansat d'advertir que en aquest país tenim una miopia crònica pel que fa als grups criminals, que tenim instal·lats al costat de casa. Abans que algú se'm llanci directament al coll, reitero que no sostinc que aquesta situació respongui als fets que van ocórrer a Platja d'Aro però potser és un bon moment per recordar que les imatges de postal grinyolen amb  la realitat circumdant. Segueixo sense entendre la voluntat obstinda de recrear imatges idíl·liques i falsejades en els mitjans de comunicació, que obvien una violència tan incòmoda com evident. A la llarga, la distorsió fa més mal que bé, no els sembla?





diumenge, 31 de juliol de 2016

Deu anys d'absència







Que en els meus anys la joia recomenci,
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh, Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau -però no vull l'oblit.



Màrius Torres
Aniversari







dissabte, 30 de juliol de 2016

Fascinació pels Soprano



Tony Soprano (James Gandolfini) s'abraona violentament sobre la doctora Melfi (Lorraine Bracco), en una de les  nombroses ocasions en què se salta els límits de la teràpia. El líder de la màfia de Nova Jersey ha de gestionar els maldecaps que li generen tant la seva família com l’obscur món del crim organitzat en el qual opera. La psiquiatra, per la seva banda, no sempre veu clar com ha d’enfocar el tractament d’un pacient amb aquest singular perfil. Imatge: HBO.



De totes les sèries que he vist fins ara cap m’ha fascinat de la manera que ho ha fet l’extraordinària creació de David Chase The Sopranos (1999-2007), la qual no descarto tornar a veure en el futur. A banda d’ésser un clàssic de la ficció sobre gàngsters, per la seva indiscutible qualitat, ofereix una visió controvertida i brillant de la psicopatologia contemporània i de la forma que tenim d’abordar-la. Tal com ha apuntat el mateix Chase, també hi ha implícita una crítica al capitalisme. A través de l’extrem mafiós, s’ofereix l’anàlisi àcida d’un sistema despietat, en el qual la manca d’escrúpols i el desfici consumista hi juguen un paper cabdal. Durant l’emissió dels successius capítols, es van despertar tant els elogis com les crítiques enceses d’associacions de psicoterapeutes nord-americanes, precisament perquè de vegades surten ben malparats en les trames ordides pels guionistes. Han corregut rius de tinta sobre les aventures i desventures dels Soprano. No hi podia faltar el llibre amb l'anàlisi psicològica, desgranada pel psicoanalista Glen Gabbard a The Psychology of the Sopranos (Basic Books, 2002).

El motiu de l’interès que desperta aquesta petita obra mestra d’HBO entre els professionals del meu ram és òbvia: la història arranca amb els atacs de pànic que pateix Tony Soprano, que el condueixen fins al consultori de la benintencionada psiquiatra i psicoanalista Jennifer Melfi, d’ascendència italiana com ell. L’evolució d’aquesta relació en el decurs de les sis temporades -magistralment interpretada per ambdós actors- i el discutible tractament d’un pacient dividit entre l’entorn domèstic i la subcultura criminal han estat font de múltiples discussions. Arran de l’inesperat desenllaç, un dels debats es va centrar en el fet d’establir si realment l’etiqueta diagnòstica “sociopatia” era prou adequada per un perfil com el seu. Per altra banda, es va discutir a bastament sobre si el treball de la psiquiatra era vertaderament efectiu o si, per contra, només havia aconseguit de reforçar encara més la fredor emocional del boss. Si bé és cert que les crisis d’ansietat van desaparèixer progressivament, els crims atroços no van pas aturar-se sinó que van endinsar-se per terrenys fins aleshores inexplorats. En el penúltim capítol, el supervisor de  la doctora Melfi i altres col·legues fan referència a investigacions com The Criminal Personality de Samenow i Yochelson, segons les quals la interacció verbal en la teràpia proveeix als "sociòpates" de les estratègies necessàries per a fingir unes emocions que realment no experimenten; d’aquesta manera, sostenen els autors, aconsegueixen d’enganyar hàbilment els psicòlegs per tal d’obtenir-ne els conseqüents avantatges penitenciaris.

Aquest debat posa damunt la taula l’influx seductor de les personalitats antisocials, ben conegut en les presons, per exemple, on es produeixen diverses dinàmiques de manipulació, que poden derivar en enamoraments per part de treballadors no  “iniciats” en aquests tipus d’entorns i els seus perills. La mateixa doctora Melfi té serioses dificultats per mantenir a ratlla el nivell d’implicació en la vida del seu ambivalent pacient. Tal vegada és aquesta mateixa fascinació la que mantenia l’audiència atrapada i dividida entre els espectadors que volien que Tony Soprano pagués pels seus crims i aquells que desitjaven que, malgrat tot, l'ésser bondadós que també portava a dins se sortís amb la seva. Com era de preveure, l’últim capítol va causar un gran rebombori…

La psiquiatra intueix però desconeix l'abast dels delictes perpetrats pel capo de Jersey -un coneixement exhaustiu l’hauria conduït necessàriament a denunciar-lo- i per això no es comprèn de quina manera pot abordar les sessions professionalment. En aquestes circumstàncies, ni tan sols es podria superar una adequada fase d’avaluació. Altra vegada: quins són els vertaders objectius? Aconseguir el reconeixement del sofriment de les víctimes o bé alleujar els “símptomes” de l’assassí? Per acabar-ho d’adobar, les constants insinuacions sexuals i els exabruptes feien insostenible des del minut u una relació que no es podia mantenir sense el mínim de respecte imprescindible. Això no obstant, en la meva opinió, no es tracta tant d’analitzar la situació des d’un punt de vista estrictament realista com d’adoptar un marc més ampli per tal de mostrar les profundes limitacions i contradiccions, a l’hora de tractar el sofriment en un món hostil, que tot sovint escapa del nostre control i comprensió.

Entre el drama i la paròdia, The Sopranos qüestiona l’abús dels psicofàrmacs, les hipòtesis genètiques, les explicacions psicoanalítiques, el tractament dels infants en l’entorn escolar, l’abordatge de les crisis adolescents, les teràpies de desintoxicació o la forma infame com es destrueixen les persones grans en certes residències. Ja en la primera temporada -entre l’any 1999 i el 2000- el mal comportament d’Anthony Júnior és diagnosticat com a TDAH per un psicòleg. Les explicacions respecte els suposats símptomes que reben els pares, Tony i Carmela, són tan absurdes que finalment rebutgen categòricament el diagnòstic i que el nen prengui cap pastilla. Quan el noi es fa gran, en comptes d’acceptar l’impacte de les seves fosques activitats, el pare s’estima més creure que en realitat és l’herència genètica la que provoca que Anthony tingui problemes similars als seus. La seva filla Meadow també cau a les grapes d’una psicòloga desaprensiva, que li dóna els pitjors consells possibles i a l’ancià oncle Corrado l’anul·len a través d’una forta medicació en el centre on l’han ingressat. Però també hi apareixen intervencions sensates i humanes, com l’ocasió en què un veterà terapeuta li diu a Carmela que mai més no superarà l’angoixa que la tenalla, si segueix al costat d’un home els diners del qual estan tacats de sang. Per aquestes i moltes altres qüestions, The Sopranos ens fascina avui i, a la vista de la violència que ens envolta, ho continuarà fent durant molts anys.






diumenge, 24 de juliol de 2016

Societat Pokémon



Una hipnòtica desfilada de Pikachus celebrada a la ciutat japonesa de Yokohama, l'agost de 2014. Vídeo extret de Youtube.



D'ençà del llançament de Pokémon Go que els mitjans s'han omplert de tota mena de notícies referents al seu impacte social. La primera onada d'informacions es referia, sobretot, a les incomptables bondats. El turisme es beneficiaria d'una nova injecció econòmica, gràcies a l'atractiu que suposava col·locar els animalons en llocs estratègics. Els progenitors explicaven, del tot sorpresos, com els adolescents havien abandonat sobtadament el sedentarisme. Ja no romanien durant hores davant de la pantalla, escarxofats al sofà, sinó que ara caminaven quilòmetres i més quilòmetres, a la recerca de les bestioletes animades. Als Estats Units, es feia broma sobre el fet que el videojoc havia derrotat Michelle Obama en tan sols uns dies, en la seva croada per aconseguir que els nord-americans practiquessin exercici físic. La comunicació intergeneracional havia millorat de forma espectacular: les famílies feien plans de cap de setmana, gràcies al pretext de les excursions promogudes pel Pokémon Go.  Eren tantes les seves propietats curatives que les xarxes socials s'ompliren de missatges de persones que patien depressió o ansietat, les quals, finalment, tenien una motivació per llevar-se i sortir al carrer. S'airejaven, bellugaven el cos, parlaven amb els altres jugadors. El món era un lloc nou per descobrir. Ja tenien un objectiu pel qual lluitar. Cap dels tractaments que havien provat amb anterioritat havia funcionat amb tant d'èxit. Una revolució terapèutica s'albirava en l'horitzó.

Quan ja semblava que els cecs recuperarien la vista i les persones amb problemes de mobilitat s'aixecarien i començarien a córrer, de mica en mica, va anar emergint la cara fosca de l'invent revolucionari. Apareixien multituds del no res que col·lapsaven els espais públics o bé entraven en localitzacions privades, tot provocant l'enuig dels propietaris. Les pokeparades havien estat aprofitades per alguns lladres astuts, que atracaven els eufòrics però distrets "caçadors". La manca d'atenció deguda al fet d'estar més pendent de la pantalla que de l'entorn podria causar accidents i per això caldria dedicar esforços importants en prevenir-los. Les advertències es feien sentir cada cop amb més força. Allò que a priori semblava un potent element activador, podria esdevenir, a la llarga, un autèntic estorb o bé un perill públic. Per altra banda, es van donar casos d'usos completament inadequats, entre els quals la localització de Pokémons a Auschwitz, que va ser  ràpidament denunciada. Una altra notícia profundament pertorbadora fou el reclam de la marca, per part dels opositors de Bashar al-Assad, per cridar l'atenció sobre els centenars de milers d'infants que pateixen els horrors bèl·lics de Síria. Mentre subjectaven els dibuixos de la franquícia Nintendo, els menors suplicaven que anessin a rescatar-los. Sense cap altre recurs a l'abast, la publicitat efímera apareixia com una esgarrifosa alternativa. Un videojoc que mou fortunes presentat com a taula de salvació pels més vulnerables: terrorífic. 

Però tots aquests inconvenients són només anècdotes al costat de la bomba que va deixar anar el cineasta Oliver Stone, quan estava promocionant una pel·lícula sobre Edward Snowden a Califòrnia. Per tal de respondre a la pregunta sobre l'acusació que havia recaigut sobre Pokémon Go de robar les dades dels usuaris dels mòbils que l'havien descarregat, el director de Platoon i JFK va assegurar que aquest tema no li feia gens ni mica de gràcia perquè creia que constituïa un nou abús de l'anomenat capitalisme d'espionatge, que podria conduir-nos cap al totalitarisme. Recordem que aquesta mateixa polèmica també havia sorgit amb els populars jocs Angry Birds o Second Life, entre d'altres. És important, doncs, tenir en compte l'enorme poder que s'està concentrant en poques mans, per part de macroempreses que dominen els fluxos d'informació, tant amb finalitats comercials com de vigilància. Tal com apuntava recentment l'economista Yann Moulier-Boutang en una entrevista, cal obrir els ulls davant  d'aquesta nova forma de capitalisme -que ell anomena cognitiu-, el qual constitueix una forma d'explotació contemporània, atesa la provisió gratuïta als GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon) de totes les dades que necessiten per enriquir-se desmesuradament, mentre els precaris assalariats ens ensorrem en la misèria. La diferència amb èpoques anteriors, al meu entendre, és que ara la seducció del consum provoca que no en tinguem cap mena de consciència sinó que acceptem els abusos dòcil i gustosament, amb un somriure de Pikachu pintat als llavis.



Article publicat a Tercera Información







diumenge, 17 de juliol de 2016

Activistes, els nostres herois




L'activista Lagarder Danciu és reduït per un grup de guardespatlles, després d'irrompre en un míting del PP, tot cridant "El PP, sois la mafia". Fotografia extreta d'El País: Álvaro García.





“No concebo la vida sense lluita”





Es fa difícil que un sol ésser humà arreplegui tantes etiquetes potencialment estigmatitzadores com el popular “sense sostre” Lagarder Danciu. Tal com s’ha exposat a la premsa, l’incombustible activista es defineix com a gitano, romanès, ateu, gai, rodamón i okupa. Per acabar-ho d’arrodonir, a través de les xarxes socials, ha explicat obertament que pren medicació per al VIH i que en alguna de les múltiples detencions de les quals ha estat víctima, la hi han presa com a mesura repressiva. Així doncs, les mateixes etiquetes nacionals, ètniques, sanitàries o d’orientació sexual que serveixen per a legitimar la normativitat i excloure’n els cada cop més nombrosos “sobrants humans” de la modernitat, tal com defineix Zygmunt Bauman la creixent bossa de marginalitat del nostre temps,  són reivindicades aquí per a mostrar una irreductible voluntat de visibilitzar la dignitat de qualsevol ésser humà, siguin quines siguin les seves circumstàncies.

Lagarder Danciu, desafiador radical de la lògica repressiva, exerceix de portaveu d’aquells que sobreviuen al carrer, a través d’un tracte horitzontal, que defuig rotundament el paternalisme. Els seus iguals, personatges d’un món que alguns voldrien invisibilitzar o anorrear,  són mostrats sempre amb una decència integral -recomano una visita al seu Facebook-. No és estrany que aquesta “anomalia” desperti tant l’adoració incondicional –té milers de seguidors que el recolzen- com les ires d’internautes furibunds, que li etziben missatges  com aquest: “Eres un canalla, solo puedes actuar así en España, el paraíso de los golfos como tú, vete a Rumanía PARÁSITO”. M’estalvio els més ofensius. La nit del 26-J va córrer com la pólvora una fotografia il·lustrativa de l’odi que suscita, en la qual ell apareixia amb un cartell reivindicatiu, al costat de dues dones, al carrer Gènova, que li xiuxiuejaven insults a cau d’orella.

Si algú fes una pel·lícula de la seva vida–de fet, aquesta possibilitat ja ha estat apuntada-, és probable que l’espectador sortís del cinema amb la sensació que el guionista s’ha extralimitat una mica amb la trama. Però el cas és que el nostre protagonista és fill d’un orfenat de la Romania de Ceausescu i ha superat penalitats terribles, sense abandonar mai la voluntat de formar-se i denunciar les injustícies que ha trobat per l'accidentat trajecte recorregut. En un món polaritzat per la desigualtat i el fanatisme, talment com hi ha persones que acumulen riquesa d’una manera mòrbida, existeixen éssers humans sotmesos a unes condicions de vida tan precàries que tenen tots els punts per morir o bé ser abocats a la pobresa crònica. Representen l'altra cara de la moneda. Això no obstant, ja no els percebem com a integrants d’una  alteritat llunyana sinó com a habitants d’un submón en el qual qualsevol de nosaltres podria ser condemnat, més tard o més d’hora. La seva història dramatitza un futur possible i que podem assajar vicàriament.


 En les revistes del cor o en certs realities televisius,  els herois que s’hi mostren són milionaris –anomenats eufemísticament “emprenedors”- amb pocs escrúpols, que s’han obert camí en la selva del capitalisme caníbal i deuen tenir uns quants morts a l’armari. Hom voldria que aquests fossin els nostres referents, en la persecució d’un estil de vida impossible d’abastar, que ens enfonsa en el pou de la frustració i la tristesa. Però també hi ha la realitat que ens mostren lluitadors com Lagarder. No és cap documental de l’Amèrica profunda de Michael Moore sinó la quotidinitat sagnant d’aquest país i de la seva gent, a la qual el neoliberalisme pretén destruir, de mica en mica. La de l’ancià amb càncer que ha estat abandonat al carrer; la del menor que ha fugit sol de la guerra; la del ciutadà que s’enfronta amb coratge a un possible desnonament... Espectres que esdevenen dolorosament humans. Els fills no reconeguts de la globalització.




Article publicat a Tercera Información




Muchas gracias a Lagarder Danciu y a Revolución Gitana por compartir este artículo en las redes. Felicidades por vuestra labor y por ayudarnos a mantener la esperanza frente a la corrupción que nos rodea.







diumenge, 10 de juliol de 2016

El retorn de l'activisme gras



 La blogaire Sarah Coffman va idear el projecte Line Series, una de les nombroses iniciatives crítiques amb els cànons estètics imposats a les dones que ha tingut èxit a la xarxa. 
Foto: Terrance Smalls.



Ahir llegia a La Vanguardia que una cadena de roba britànica havia decidit tapar els miralls dels emprovadors de senyores perquè considerava demostrat que, en no agradar-los la imatge que veien reflectida, les potencials compradores eren menys propenses a adquirir la peça en qüestió. Per aquesta raó, havien decidit tirar pel dret: mort el gos, morta la ràbia. Evidentment, la dràstica mesura ha estat durament criticada perquè no té en compte per a res la tirania de la imatge, especialment cruel en l'univers femení. En comptes d'apostar per l'acceptació del cos, s'optava directament per la seva "aniquilació". Al meu entendre, aquest és l'estil de proposta destructiva en la qual també podem caure fàcilment quan ens endinsem en dietes restrictives, en exercicis extenuants o senzillament decidim tapar-nos de cap a peus perquè ningú no ens vegi. 

Com que estem a ple estiu és habitual que emergeixin tota mena d'inseguretats en relació a l'exposició corporal. Els neguits no estan tan sols relacionats amb la talla sinó també amb qualsevol imperfecció percebuda. Potser la depilació no és prou acurada o bé hi ha una taca odiosa a la pell que preferim ocultar. Fins i tot ens neguem a regalar un somriure perquè sota un sol de justícia no el trobem prou apte per un anunci de clínica dental. Així, de mica en mica, ens anem retirant de la nostra pròpia vida. Com que ens movem en una societat profundament paradoxal, la pressió exercida per l'entorn pot ésser en certa manera contrarestada per iniciatives com les desfilades de models curvy o les cadenes de roba que comercialitzen talles grans, com Violeta by Mango. Amb tot, és inevitable preguntar-se fins a quin punt aquesta mena de segregació beneficia l'acceptació dels cossos que surten de la normativitat o bé es reforça la idea que, si es considera que "pateixes sobrepès", seràs tractada al marge de la resta de mortals. Per altra banda, tampoc es comprèn si existeix una vertadera voluntat humanitzadora o el propòsit és simplement el de capturar un nou segment de mercat, susceptible de quedar-se fora de la voràgine consumista. No és pas qüestió de perdre cap clienta.

Les persones obeses encara són víctimes de tota mena de prejudicis. Tant poden ser descartades per una feina com sofrir bullying en un centre escolar. L'imaginari popular les considera estúpidament felices, gandules, deixades, golafres, mòrbides, frustrades, asexuals, mediocres, despreocupades i un llarg etcètera d'adjectius humiliants. En El diari de Bridget Jones, com en tantes altres pel·lícules, es mostra l'estereotip de dona sentimentalment fracassada i acomplexada amb el seu físic. Per afrontar els mals moments, no té cap altre refugi que embolicar-se amb un edredó i afartar-se de xocolata. L'actriu Rennée Zellweger va explicar en nombroses entrevistes que havia hagut de menjar de forma desmesurada per a interpretar la jove britànica, grassoneta i soltera, que cerca l'amor vertader. Se suposava que aquella dona estupenda que vèiem a la pantalla estava com una vaca suïssa. Si això era així, què succeïa amb una senyora que portava uns pantalons de la talla 50? Com hauríem d'avaluar-la estètica i psicològicament? 

La lluita contra aquest estigma no és pas nova sinó que hem de situar l'emergència de moviments com l'Activisme gras [en anglès, Fat activism] a finals de la dècada de 1960, als Estats Units, en plena eclosió dels corrents contraculturals, feministes i de defensa dels drets civils. Amb lemes com Fat & proud, Riots not diets, I'm too wide for your narrow mind, Fuck fascist beauty standards o Fat is not a bad world segueixen defensant que l'obsessió per la salut i l'estètica no està orientada en absolut al benestar de la població sinó que és una forma més de control polític. Segons els principis d'aquest moviment, la histèria col·lectiva generada al voltant de la pretesa "epidèmia d'obesitat" és una exageració que fomenta l'aversió vers les persones que no encaixen en un estil de vida opressiu i destructor. I aquí és on sorgeixen les controvèrsies perquè des de l'entorn mèdic s'ha criticat aquest enfocament per considerar que menysté els perills objectius que existeixen quan es van sumant quilos. Per la banda de la psicologia clínica, es fa un raonament anàleg en relació als anomenats trastorns alimentaris. Personalment, penso que el debat aportat per l'activisme gras és imprescindible davant la brutal ofensiva dirigida als cossos no normatius -discapacitats, malalts, mutilats, cremats, etcètera-. Tant si encaixem com no ens els cànons hegemònics, no n'hauríem de quedar al marge. En qualsevol moment podrien tapar-nos el mirall.