Un blog sobre psicologia i actualitat

 Una imatge de la pel·lícula " The kite runner " [El caçador d'estels], basada en el best-seller homònim de l'aclamat escriptor estatunidenc d'origen afganès Khaled Hosseini  i publicat l'any 2003. L'Amir i en Hassan fan volar un estel a la ciutat de Kabul, a la dècada de 1970. Les seves vides estan a punt de canviar per sempre. Aquest mes d'agost es compleix un any d'ençà que les tropes nord-americanes es retiraven de l'Afganistan, després de dues dècades de presència militar a la zona, i que els talibans prenien novament el poder -l'havien ostentat entre 1996 i 2001-, causant terror i estupor en la comunitat internacional, principalment pel que suposava en matèria de greu retrocés dels drets de les dones.  Com era de preveure, passat el cop d'efecte inicial, l'interès en l'Afganistan va anar decreixent fins que en els darrers mesos la brutalitat del règim talibà pràcticament no ha tingut presència en els grans mitjans de comun...

   L'escriptora  Carson McCullers  era una gran aficionada a la música i tocava el piano, abans de consagrar-se a la literatura. Aquesta passió és compartida pel personatge de la Mick Kelly, alter ego de l'autora a la novel·la  El cor és un caçador solitari , una noia talentosa i rebel, que ha de bregar amb la pressió sufocant de l'entorn on li ha tocat créixer.    Hi ha novel·les que provoquen una commoció en qui les llegeix. Són tan fondes les emocions que desperten i tan captivador l'imaginari que recreen que resulta pràcticament impossible no dir-ne res, no escriure'n res. És en la necessitat imperiosa de revelar a l'entorn el nou món que s'ha descobert, com si es tractés d'un paradís perdut del qual es senyala la ruta, que es reconeix la bona literatura. No podia imaginar que faria una troballa tan extraordinària amb la darrera novel·la que he acabat. N'he llegit i rellegit els paràgrafs, assaborint la profunditat poètica d'una poderosís...

La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les ...

El sentiment de culpa no tan sols implica un autocàstig estèril i perjudicial. Imatge: Cognifit.  Si algú proposés d'educar en la culpa els infants i adolescents, és possible que  la primera associació que ens vingués al cap fos una institució religiosa coercitiva. També podríem pensar en els remordiments turmentadors lligats a les dietes restrictives o a les pràctiques sexuals no normatives. Certament, és necessari alliberar-se d'aquest tipus de culpa castigadora, els romanents de la qual encara tenen un impacte psicològic important i provoquen greus problemes, ben complicats d'abordar.  Aquí ens referirem a un altre tipus de culpa, que no és nociva sinó necessària per a conviure en societat. En el modern manual de diagnòstic dels trastorns mentals DSM-5, de l'Associació Americana de Psiquiatria, s'hi recull el Trastorn de la conducta , conegut en l'anterior edició com a Trastorn dissocial . Els comportaments que s'hi inclouen són: conductes agressives, com...

  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de...

La interpretació i la caracterització de l'actor Boris Karloff a les pel·lícules clàssiques de James Whale han esdevingut icones de la cultura popular, malgrat que el retrat de la criatura creada per Victor Frankenstein no sigui fidel al de la novel·la de Mary Wollstonecraft Shelley. La pandèmia ha col·locat en el centre de la vida  metges i científics, que tot sovint es posen les mans al cap, amb teatral preocupació, quan contemplen l'erràtica gestió que se'n fa en el camp de mines de la política. El seu creixent protagonisme en l'esfera pública, no obstant, i la forma com aquest condiciona l'existència de milions de ciutadans, també ha fet resorgir vells dilemes sobre els límits que hauria de contemplar l'ésser humà quan s'endinsa amb excessives pretensions en els laberints de la ciència.  Una obra de referència per abordar-lo és, per descomptat,  Frankenstein, o el Prometeu modern de Mary Wollstonecraft Shelley, una aventura tràgica que, en una lectura e...