Entrades

Ser-hi

Imatge
La capçalera de la manifestació d'ahir a Barcelona, organitzada sota el lema «Ni presó ni exili, us volem a casa», avançava en el tram final del seu recorregut, a davant de la presó Model. Foto: Clara Esquena i Freixas.

Recordo que, en una ocasió, l'escriptor Quim Monzó confessava a la premsa que, a l'hora d'escriure cartes als presos polítics -crec que es referia als Jordis perquè en aquell moment no hi havia més represaliats- es quedava bloquejat, sense saber exactament què dir-los atès que s'imaginava la cel·la on estaven tancats i qualsevol cosa que pogués transmetre'ls, en aquelles circumstàncies, li semblava mancada de sentit. L'esmentat temor, expressat en veu alta, salvant totes les distàncies, em va fer pensar en els dubtes que de vegades ens envaeixen quan una persona propera pateix un revés important, com pot ser el diagnòstic d'una malaltia que amenaça la seva vida. «És que no sé què dir-li!», exclamem amb frustració. Ens esforcem per trobar…

La vida de l'Offred

Imatge
Il·lustració extreta del «Washington Post» , que fa al·lusió a la vigència del «Conte de la Serventa» en l'era de Trump. Avís per a navegants: aquest post conté petits «spoilers». 


Animada per l'èxit que ha tingut la sèrie de televisió i sense haver-ne vist encara cap capítol, em vaig decidir a comprar la sufocant novel·la de Margaret Atwood, El conte de la Serventa, traduïda al català per Xavier Pàmies. No escric res de nou si recordo que l'autora ha expressat en nombroses ocasions que els abusos soferts per les dones de la República de Galaad -repressió política, violacions, matrimonis forçats, adoctrinament, confinament a la llar, robatori de nadons, etcètera- ja existien en diferents indrets del planeta quan es va publicar l'obra, l'any 1985. Aleshores ja havia esclatat, per exemple, la revolució iraniana que va culminar amb la instauració de la República islàmica, la qual va comportar un canvi especialment radical en la quotidianitat de les dones -aqu…

Això és Amèrica

Imatge
El magnètic videoclip This is America de Childish Gambino acumula centenars de milions de visites a Internet i ha estat objecte d'incomptables anàlisis durant els darrers mesos, l'epicentre de les quals és una violència racial extrema. Vídeo extret de Youtube.

Quan Lars von Trier va estrenar Dogville (2003), la primera part de la trilogia sobre els Estats Units que encara no ha culminat, un sector de la premsa li va retreure que retratés la terra de les oportunitats amb tanta cruesa, sense haver-la trepitjada mai. Certament, malgrat l'ambiciós projecte artístic en el qual s'havia embarcat, el director danès no havia creuat l'Atlàntic ni tampoc tenia la intenció de fer-ho en els propers anys. A banda d'explicar les seves neurosis sobre avions i vaixells, Von Trier argumentava que no li calia emprendre aquell viatge perquè, com tants altres ciutadans, ell s'havia impregnat de la cultura americana d'ençà que era un infant i, tant si els agradava com si no, …

Després de la violació

Imatge
Rapture (2001), escultura de bronze de Kiki Smith. Fotografia d'Ellen Page, extreta d'art21.org.



L'alliberament de la banda d'agressors sexuals coneguda amb el sobrenom de La Manada, ha encès novament el carrer, entre altres motius, pel missatge de desprotecció institucional que es torna a transmetre a totes les supervivents d'una violació. La sensació de desempar es mira de pal·liar en les manifestacions feministes a través de missatges de suport escrits en pancartes, com ara: Nosotras somos tu manada. Germana -vindrien a dir-, estem aquí per protegir-te. Davant de la injustícia, ens trobaràs unides, al teu costat. Passi el que passi. Aquesta onada de suport popular és digne de consideració, si tenim en compte que el menyspreu no se circumscriu habitualment als tribunals sinó que les narracions de les dones violades -aquelles que gosen trencar el silenci- ens parlen tot sovint d'un dolorós sentiment d'abandó, a causa del rebuig percebut en la comunitat: cer…

Un món despietat

Imatge
Gif de la comèdia negra «Monsieur Verdoux» (1947),  extret de «Matière et Révolution» 

«Aquest és un món despietat i hom ha de ser despietat per enfrontar-s'hi» 

Charles Chaplin, com a Monsieur Verdoux. 


L'alegria dura poc, a la casa del pobre. El teatral i efímer  entusiasme expressat per la proposta del flamant govern «socialista»  d'acollir el vaixell «Aquarius» a la costa valenciana,  ha topat amb la terrible realitat dels  internaments als CIEs i altres intervencions inhumanes que probablement patiran centenars de persones indefenses i afectades greument per una perillosa travessia marítima. Un tracte de crueltat similar al que reben les dones explotades laboralment i abusades sexualment en els camps de maduixes de Huelva, que es mira de combatre amb  uns mitjans clarament insuficients. 

De la mateixa manera,  podem referir-nos a les múltiples vexacions patides per infants i adolescents en els centres d'acollida, prou conegudes pels professionals del ram i publicades …

Relacions de parella: acceptació o resignació?

Imatge
Imatge extreta de Divorce with dignity

En el «mercat» de les teràpies de parella actuals hi ha un tipus de consell que agafa força, vinculat al fet que l'acceptació de l'altre, amb les seves virtuts i defectes, és de cabdal importància per aconseguir que la relació «tingui èxit». Deixem de banda el polèmic concepte de l'«èxit» matrimonial i centrem-nos en la primera part del problema. Si tenim al cap una persona que satisfaci totes les nostres expectatives, el més probable és que experimentem una profunda decepció, quan ensopeguem amb la sempre imperfecta realitat, que té ben poc a veure amb les fotografies idíl·liques de les vacances,  penjades a l'Instagram. 
És prou fàcil que ens posem d'acord en aquesta premissa: l'exigència de perfecció no és una bona aliada de l'amor. De la mateixa manera, però, cal distingir quins han de ser els límits de l'acceptació perquè si hi ha persones que posen el llistó massa alt també n'hi ha que el situen a un nivell…

«Monsieur Spiderman»

Imatge
Foto: AP.

Una de les nombroses proves del retrocés en matèria de drets humans que es pateix a Europa el trobem en la grollera maniobra de maquillatge que va suposar la concessió de la nacionalitat al jove de Mali Mamoudu Gassama, després que s'hagués fet viral un vídeo on se'l veia escalant àgilment quatre plantes de la façana d'un edifici per a salvar la vida d'un infant que havia quedat penjat a la part de fora del balcó del pis on viu. Si donem una ullada al YouTube veiem més clarament l'espectacle global protagonitzat per qui ha estat batejat com a «home aranya». Mamoudu, rebut pel president Emmanuel Macron al Palau de l'Elisi -a la imatge- i felicitat per estrelles internacionals com Rihanna, ha aconseguit també una feina de bomber com a compensació per la seva heroïcitat -així podrà rescatar molts més francesos en situació de perill. 
A París, on va actuar «monsieur Spiderman», es van desallotjar aquest dimecres mil cinc-cents immigrants d'un campament …

Traducció del blog