Crisi econòmica i salut mental

Avui us deixo un dels articles que he escrit recentment per a la secció de salut del noticiari Nou Palafrugell. Són quatre reflexions senzilles sobre com pot afectar-nos psicològicament la crisi econòmica. Espero que siguin d’utilitat.

La seguretat financera és un factor essencial per a la qualitat de vida i si el veiem perillar el nostre equilibri emocional se’n pot veure ressentit. No obstant això, cal recordar que els éssers humans tenim capacitat per superar l’adversitat i podem desplegar nombrosos recursos per adaptar-nos als canvis.

Problemes psicològics:
En temps de crisi augmenten els casos de depressió, trastorns d’ansietat, addiccions i violència domèstica. També es poden donar recaigudes en trastorns mentals previs.

Alteració dels hàbits de salut:
En èpoques d’estrès hi ha una tendència a abandonar els hàbits de salut. Una persona exfumadora, per exemple, pot recaure més fàcilment en l’hàbit tabàquic. Paral·lelament, es pot descuidar l’alimentació o caure en el sedentarisme. Per altra banda, l’ansietat està relacionada amb el sistema immunitari, per la qual cosa podem ser més vulnerables a patir determinades malalties.

Canvis en la dinàmica familiar:
L’augment de la irritabilitat pot dificultar la resolució dels conflictes i problemes quotidians. S’han de buscar recursos per canalitzar l’angoixa de manera constructiva i cercar noves formes d’estructurar-se.

Col·lectius més vulnerables:
La persones grans, els joves i els immigrants són col·lectius especialment vulnerables. Hi ha joves amb un bon nivell acadèmic que han de tornar a casa dels pares perquè no troben un lloc en el mercat laboral, persones grans que sobreviuen amb pensions ínfimes o que són prejubilades abans d’hora. Pel que fa als immigrants, molts d’ells han de retornar als països d’origen, abandonar el projecte de vida i separar-se de la família.

Diferències de gènere:
Els sectors més afectats per la crisi econòmica són d’ocupació majoritàriament masculina, per la qual cosa han quedat més homes a l’atur. Per la seva banda, algunes dones, malgrat que conservin la feina, es senten sobrecarregades pel fet d’haver d’assumir la responsabilitat de sostenir econòmicament la família.

Alguns consells:
Davant d’una situació d’atur, és fonamental mantenir l’activitat. S’ha d’evitar caure en una espiral de desànim. És molt important no culpabilitzar-se del que està passant. Un consell bàsic és organitzar-se per a mantenir un nivell adequat de funcionament, tant físic com social i cognitiu.

Canvis positius:
Hi ha ciutadans que veuen la necessitat de tornar a cultivar l’oblidada cultura de l’esforç. En temps de crisi també s’estimula la creativitat, la innovació i la solidaritat. És un bon moment per recuperar experiències humanes essencials i treballar per a un futur millor.

Havaneres (petit format)

Aquest dissabte es celebrarà la 43ª Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell. Pels que hi esteu interessats, demà divendres, en el mateix escenari, hi haurà un concert solidari a càrrec de Mazoni i Joan Miquel Oliver, en benefici de Caritas i l’Oncolliga.

Malgrat que l’espectacle m’emociona, gaudeixo més de les cançons marineres en petit comitè. En el vídeo, que vaig gravar el passat cap de setmana, en teniu una mostra. D’esquerra a dreta, veieu en Toni Martín a l’acordió, el veterà Joan Rovira i en Joan Cortés a la guitarra. Aquest grup improvisat, del qual sóc fan incondicional, interpreta Vell pescador. Després d’un àpat insuperable i amb bona companyia, podia demanar més?

Dóna'm la mà

En una ocasió, un pacient (gran lector i boníssima persona) em va recomanar el llibre de Mariam Suárez, Diagnóstico: cáncer. Mi lucha por la vida. El vaig llegir amb gran interès i li vaig donar les gràcies per haver-me'l descobert.

Vaig trobar exemplar i corprenedora la batalla de Mariam contra una malaltia que, com sabem, no va poder vèncer. El que més recordo del seu relat és l’agònic periple per alguns hospitals dels Estats Units. Mariam es lamentava de la fredor, del fet que pesaven molt més els aspectes legals i tècnics que no els humanitaris. Una vegada, abans d’entrar a la sala d’operacions, li va demanar a una infermera que li donés la mà perquè estava molt espantada. La infermera s’hi va negar. La seva experiència em va fer pensar en un estudi que va explicar el doctor Ramon Bayés, especialista en psicologia de la salut, en una classe de postgrau. Bayés li va proposar a una alumna que estudiés el recorregut d’una familiar en una intervenció quirúrgica a l’hospital. Al final del procés, li havia de preguntar, entre altres coses, en quin moment de la seva estada al centre hospitalari s’havia sentit millor. La resposta va ser, precisament, l’instant en el qual no hi havia cap familiar i una infermera li havia donat la mà per donar-li suport.
Amb aquestes vivències, es pot entendre perfectament que en els diaris hi figurin tantes vegades cartes de gratitud al personal dels hospitals. Curiosament, mai fan referència a les filigranes tècniques (que sens dubte són importants) sinó al recolzament humà. Espero de tot cor que no perdem la calidesa que ens defineix, com hem perdut tantes coses.

Incoherència

Després de la clamorosa absència dels nostres representants polítics al comiat de Vicenç Ferrer, la Generalitat ha anunciat a bombo i platerets que vol apostar fort per la candidatura de la seva Fundació al premi Nobel de la Pau.

Recordem que Vicenç Ferrer va expressar que no tenia cap interès en rebre aquest guardó. Cito les seves paraules: "No vull el Premi Nobel. Per què? Podria ser com una punyalada trapera, i després què fas? et donen molt pocs diners i la gent no et deixa viure en pau".

Seria d’agrair una mica de coherència: menys aparador i més sentiment autèntic.

És demanar massa?

Maldat quotidiana

Algunes persones que em consulten són víctimes del que podem anomenar maldat quotidiana. Res de baralles ni brutals agressions; es tracta d’una hostilitat diària que queda soterrada per la rutina i que sovint passa completament desapercebuda. Que no ens n’adonem, no vol dir, ni molt menys, que no ens afecti. Tot el contrari. Els símptomes que provoquen les agressions psicològiques són ben vius i manifestos. Els malvats quotidians tenen un sisè sentit per tocar-nos el punt dèbil i fins i tot fer-nos creure que som nosaltres els trastocats. És per això que és tan necessari desenvolupar un receptor mental per a detectar maltractaments. D’aquesta manera, amb els ulls ben oberts, serà més difícil que ens puguin fer mal.

Una de les medicines que aplico en aquests casos és una frase atribuïda a Eleanor Roosevelt: Ningú pot fer-nos sentir inferiors sense el nostre consentiment. Aquesta mena de sentències, si s’utilitzen de manera benèvola, tenen la virtut de tocar el cor i fer-nos més conscients de la realitat que ens envolta. Per aquest motiu -amb més o menys encert- sempre n’escric alguna que acompanya el missatge, a la banda superior dreta del blog.
Tornant al tema dels assetjadors, us diria que ja s’hi poden esforçar, que si no en fem cas, no tindran cap mena d’influència sobre nosaltres. Prendre distància és un exercici més que saludable. Quan t’hi acostumes, fins i tot hi acabes trobant el gust. Si aquells que maltracten no es poden curar la mala bava, millor que es paguin una teràpia, que els afectats tenen altra feina i volen viure amb pau i tranquil·litat.

Agressions a Passeig de Gràcia

M'havia promès que no tornaria a escriure fins dilluns però sempre que passo uns dies a Barcelona torno amb alguna historieta per explicar.

El dijous al migdia vaig quedar amb un familiar a Passeig de Gràcia, per anar a dinar plegats. El vaig trobar molt trasbalsat perquè una dona d’entre trenta-cinc i quaranta anys l’acabava d'agredir mentre passejava tranquil·lament prop de La Pedrera. Sense que vingués a tomb de res va veure com l’alienada senyora l’engrapava per un braç i l’encastava a la paret, mentre cridanva: No em vols ajudar!. Malgrat l’ensurt, se la va treure de sobre i la dona -totalment descontrolada- va continuar repartint llenya als vianants. Pel que sembla, l’agressora és una vella coneguda de la zona. Va amb una carpeta blava sota el braç, pidolant pel carrer. Si no rep l’ajuda que sol·licita, pot reaccionar de manera violenta. En altres ocasions, havia tingut l’ocurrència de fer la traveta a una noia embarassada o li havia donat per punxar amb un llapis els vianants insolidaris.

Al voltant de mitja hora després de les agressions, van comparèixer un parell de policies municipals (molt amables i servicials, tot s’ha de dir) que no van poder fer gran cosa per solventar la situació. Segons van explicar, quan es tracta d’una persona amb les facultats mentals pertorbades estan lligats de mans i peus perquè la justícia no empara la seva actuació. Com a molt, van dir, la podrien portar a l’Hospital Clínic, on li farien una revisió i tornaria a sortir per on havia entrat. Al màxim a què van aspirar va ser a recollir el seu nom i cognoms, per tal que el jutge comencés a obrir diligències. També van vigilar que no continués atonyinant la gent. Era evident que la dona necesitava tanta o més ajuda que els pobres vianants agredits. ¿No hi havia ningú que la pogués atendre als serveis socials de la ciutat?

No em direu que no sigui estrany que les forces de l’ordre públic tinguin plena llibertat d’actuació en segons quines manifestacions i no puguin fer res per evitar estomacades en ple centre de Barcelona. Un país ben curiós, el nostre...

Bona Revetlla

La Revetlla de Sant Joan no em fa cap il·lusió. Més aviat és mandra el que em provoca el fet d’haver de sentir els espetecs dels petards i aguantar els excessos dels altres. Per això fa temps que no surto de festa aquesta nit.
Els records més bonics que en conservo són de la infantesa. Les fogueres (entre altres coses, cremàvem llibres de text), els petards, les històries de bruixes, la coca i els focs artificials creaven una atmosfera difícil de descriure amb paraules. Una sensació vibrant, com de viure una vetllada irrepetible i màgica. Segur que sabeu de què us parlo. Si estic en companyia de nens, torno a gaudir d’una nit que d’altra manera em resultaria terriblement repetitiva.

Sigui com sigui, espero que passeu una bona Revetlla. Jo me n’aniré a dormir ben aviat, que demà m'haig de llevar molt d'hora. Si no hi ha novetats, ens retrobarem la setmana vinent.

Escriptors que perden el temps

Pero el principal motivo de esta falta de solidaridad entre escritores es la televisión. La televisión es una golosina demasiado apetecible para el escritor. ¿Cómo negarse a salir en la pequeña pantalla cuando es gracias a ella que el escritor vende y escribe libros? A fuerza de salir en la televisión el escritor se transforma en actor, aprende a hablar bien, a moverse de la manera adecuada y a desenvolverse en ese medio como un verdadero profesional. Y así es como poco a poco el escritor se olvida de que escribe libros y se imagina que es un actor o un político (los mejores profesionales del medio televisivo), y en esta carrera inútil de ser el mejor del medio, el de más elevado índice de audiencia, el más comentado y parodiado, el escritor pierde una enormidad de tiempo, cuando no la ocasión de escribir su libro más selecto.

Nuria Amat.

Viajar es muy difícil, pàg. 71.

Dones iranianes

Tots sabem qui és Gisele Bündchen, Beyoncé Knowles, Britney Spears o Angelina Jolie. Tenim ben apamades les seves formes curvilínies, les ondulacions de les cabelleres i les trifulques de la seva vida sentimental. Si parlem de les advocades Nasrin Sotoudeh i Shirin Ebadi, la politòloga i sociòloga Azadeh Kian-Thiebaut o la cineasta Firouzeh Khosravani, la cosa es complica. No patiu, jo tampoc tenia ni idea de qui eren aquestes dones de l'Iran fins que m'he començat a interessar per elles, ara que tenen una mínima presència als mitjans de comunicació, atès el seu paper crucial en la transformació de la societat iraniana. Firouzeh Khosravani (a la foto) va participar a la Mostra Internacional de Films de Dones, que té lloc a Barcelona fins el 21 de juny. La cineasta es va fer ressò del model de dona imposat en el cinema del seu país, mare abnegada i nucli de la vida familiar. No hi ha lloc per a les intel·lectuals, polítiques, artistes i un llarg etcètera de possibilitats alternatives.
Certament, els models femenins són més diversos en els nostres mitjans de comunicació però encara predominen de manera escandalosa els estereotips masclistes. No és d'estranyar que, a cada cantonada, t'hi trobis un home de cromanyó disfressat de progre. Aquell que fa veure que et tolera però no suporta les teves idees, ni la teva presència al món. Aquell que no perd oportunitat d'esclafar-te com un escarabat, a la primera de canvi, amb qualsevol comentari ofensiu. Hem canviat una mica les formes, però no hem avançat tant.
Admiro profundament el coratge de les dones iranianes, la seva capacitat de lluita i superació. No sé fins a quin punt nosaltres no ens hem adormit als llorers.

La felicitat, segons els nens

La Vanguardia publicava ahir els interessants resultats d'un estudi sobre felicitat, que va tirar endavant la facultat d'Educació de la Universidad Complutense. Un equip de pedagogs va entrevistar 817 nens i nenes entre 6 i 12 anys, durant el primer trimestre de l'any. El grau de felicitat dels infants era 8'5 sobre 10, una puntuació que descendia a mesura que s'acostava la preadolescència. El més interessant no és la nota que posen les criatures al seu grau de benestar (hi ha una tendència general a trobar resultats optimistes en els estudis de felicitat, hauríem d'analitzar detingudament el perquè) sinó els motius adduïts pels menors. En general, els infants associen el terme felicitat a tenir una família (amb independència del model), sentir-se part de la mateixa i compartir amb els seus membres fins i tot les tasques més rutinàries. A mesura que es fan grans, el benestar s'associa, a més a més, amb tenir amics i sentir-se acceptat per ells. En sentit contrari, la infelicitat té a veure amb la crispació i les baralles familiars o la malaltia d'un ésser estimat (incloses les mascotes!).

Gonzalo Jover, un dels investigadors, reflexiona molt encertadament sobre el fet que, en una societat consumista, no deixa de ser curiós que els menors no parlin mai de béns materials per referir-se a la felicitat. Quanta falta ens fa escoltar-los...!