dijous, 31 de desembre de 2009

Una dècada horrible?


Hi ha tradicions que mai no es perden. El resum dels darrers 365 dies, enguany va acompanyat del repàs a l'última dècada. Deu anys en imatges.

El Prestige perdent-se dins del mar; persones precipitant-se al buit, des d'alguna finestra remota, a les Twin Towers; el somrient trio de les Açores, Saddam Hussein amb la corda al coll, trens esventrats en una estació madrilenya, ones gegants envaint la costa tailandesa, glaceres que es desfan, xemeneies que escupen fums molt densos; Hugo Chavez amb la boca oberta i el dit enlaire, davant d'un micròfon; una sabata voladora, dirigida a George Bush; cadàvers infantils a Gaza; dones iranianes revoltades, vestides de verd; Fèlix Millet sota un paraigües fosc, Berlusconi amb la cara bruta de sang... Centenars d'imatges, tràgiques, la majoria d'elles. Impactants. Les bones vibracions es reserven per als èxits esportius (Phelps i les seves medalles, Guardiola volant pels aires...), algun descobriment científic i poca cosa més.

Com s'aguanta la humanitat entre tanta destrucció? És justa aquesta síntesi?

On són les imatges del sentit?

dimarts, 29 de desembre de 2009

Escena nadalenca



Vet aquí una bonica estampa nadalenca. Ahir al migdia, al meu poble.


Centre de Palafrugell. Un marrec increpa una senyora gran:


-¡Oye, tú, vieja, dame dinero o te rompo la cara!


Superat l'astorament inicial, la senyora el contesta, molt indignada i cridant:


-Què t'has cregut? No has après educació a casa teva? Qui t'ho ha ensenyat això?


-Mi padre.


-El teu pare? Veuràs si vaig a buscar els municipals, tu i el teu pare...


Vist el poc èxit de l'atracament, el vailet es retira i una altra senyora gran es dirigeix a la primera:


-Verge santa, on arribarem?


-No ho sé pas, em penso que nosaltres no ho veurem però pobres els que vinguin darrere!


Un parell de vailets, que ho han vist tot, també s'hi acosten per intentar calmar la situació:


-No le haga caso, señora, este niño tiene siete años y ya bebe y fuma...


Realment tranquil·litzador.

dilluns, 28 de desembre de 2009

Regals


Un Nadal rere l'altre, m'he passat mitja vida escoltant la cançoneta del consumisme desmesurat de les Festes. Que si caldria rebaixar el nombre de regals, que si la mainada està massa consentida, que si tenim de tot i força i ja no sabem què comprar... Enguany s'ha girat la truita i no ha estat pas perquè la nostra consciència hagi fet un tomb de 360 graus sinó perquè la crisi econòmica ens hi obliga (si més no, a la gran majoria de mortals).

S'ha parlat fins a l'esgotament de les terribles conseqüències de la crisi però, en aquest cas, podem fer un esforç per veure-hi el costat positiu.

Personalment, no faré regals absurds ni de compromís a cap persona que pensi que no ho mereix ni enterraré d'obsequis a cap criatura. Per contra, pensaré amb deteniment què és el que realment pot fer il·lusió a les persones que estimo, encara que no hi gasti molts diners. També miraré de tenir temps per compartir els presents i viure amb alegria els petits moments que ens regalem els uns als altres. Portàvem molt de temps predicant que calia modificar certs hàbits de consum. Alguna cosa n'aprendrem...

dijous, 24 de desembre de 2009

Bon Nadal, "Bartu"


Encara conservàvem fresca a la retina la imatge impagable de Fèlix Millet sortint del restaurant Taita, després de passar una lleugera diada al jutjat i ja en tenim una altra per col·locar a l'àlbum de records. Un cotxàs recollia Bartomeu Muñoz, a les portes de Can Brians II, de manera que l'exalcalde colomenc podrà passar el Nadal amb la família (i Luigi s'ha quedat sol a la garjola).

Com bé sabeu, una col·lecta popular ha contribuït al pagament de la fiança, en un insòlit gest solidari que no superaria ni el més inspirat Charles Dickens. Perquè després desconfiïn de la bondat de l'ànima humana!

Ara podria parlar de becaris inframileuristes, vídues amb pensions irrisòries, persones sense sostre, treballadors aturats i famílies desesperades però no vull enterbolir el màgic moment amb desgràcies mundanes, que encara em titllarien de demogoga.

Bon Nadal,
de tot cor i malgrat tot.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Freds i solitaris


Quan baixa la temperatura i s'escurcen les hores de sol és habitual que expressem que el nostre estat d'ànim també ha variat, d'acord amb l'estació de l'any, sense que això hagi d'arribar a extrems patològics. S'han fet gran quantitat d'estudis al voltant de la temperatura i el seu impacte sobre variables de tipus psicològic. Anem a recordar-ne un de força recent , que ha estat àmpliament divulgat arreu del món.

La Universitat de Toronto va posar a prova la idea que l'aïllament social pot generar una sensació física de fredor. Els investigadors del projecte van dividir el seu grup de voluntaris en dos. Mentre que un d'ells va recordar una experiència personal en la qual s'havia sentit exclòs socialment, l'altre va recordar una situació en la qual si que havia estat acceptat. Posteriorment, es va demanar als dos grups que estimessin la temperatura de l'habitació, amb el pretext que el personal de manteniment necessitava aquesta informació. Els participants als quals es va demanar que pensessin en una experiència d'aïllament, van donar estimacions més baixes de la temperatura. Amb altres paraules, la memòria de l'ostracisme es va relacionar amb el fet que la gent experimentés una temperatura ambiental més freda. "Hem trobat que en l'experiència de l'exclusió social, literalment, se sent fred", va declarar un investigador. "Potser és per això que la gent utilitza metàfores relacionades amb la temperatura per a descriure la inclusió social i l'exclusió".

En un altre experiment, en comptes de confiar en els records, es van provocar els sentiments d'exclusió a través d'un ordinador, tot simulant un llançament de pilotes. El joc va ser dissenyat de manera que alguns voluntaris van rebre la bola moltes vegades, mentre que als altres se'ls va deixar de banda. Més tard, tots els participants van valorar la conveniència de prendre certs aliments i begudes: cafè calent, galetes, Coca-Cola gelada, una poma i sopa calenta. Els resultats van ser sorprenents. Els membres del grup impopular, que havia estat arraconat durant el joc informàtic, eren molt més propensos que els altres a demanar una sopa calenta o cafè calent. La seva preferència per aquests menjars i begudes, presumiblement com a resultat de la sensació física de fred, estava relacionada amb l'exclusió. "És sorprenent que la gent preferís el cafè calent i la sopa quan era socialment exclosa", va destacar un altre investigador. "El nostre estudi suggereix que la sopa calenta pot ser un mecanisme de supervivència literal a l'aïllament social."

Els experts estimen que aquests resultats obren noves oportunitats en l'exploració de la interacció entre el medi ambient i la psicologia, com ara l'estudi dels trastorns de l'estat d'ànim, el trastorn afectiu estacional, per exemple. Els estudis sobre aquest trastorn s'han centrat en la idea que la manca de llum solar durant l'hivern es relaciona amb sentiments de depressió, en persones normalment saludables. L'estudi canadenc, en canvi, indica que les baixes temperatures també poden contribuir a sentiments de tristesa i solitud, durant els mesos més freds. Per altra banda, suggereix que l'augment del termòstat podria ser un mètode senzill per fomentar la interacció grupal i la cooperació en àmbits socials.

Queda escrit.

divendres, 18 de desembre de 2009

Abús sexual infantil: un problema social


Ahir vaig rebre un correu informatiu sobre dues interessants iniciatives que tira endavant la Fundació Vicki Bernadet:

1) Adhereix-te al Manifest que hem elaborat per aconseguir que l'abús sexual infantil sigui considerat com un problema social, perquè trascendeixi de l'esfera domèstica i així la societat actuï contundentment. Et demanem que el llegeixis atentament i que puguis reflexionar el que en ell es planteja. Demostrar el suport de la societat a diferents causes ha estat crucial perquè es prenguin mesures efectives al respecte. No deixis que l'abús sexual infantil segueixi ignorat.
La teva signatura és important: www.fbernadet.org/manifiesto.

2) Contribueix a què les víctimes d'abús infantil puguin seguir rebent un tractament integral la continuïtat del qual es veu avui amenaçada per falta de fons i recursos. Els menors que pateixen un abús sexual requereixen una intervenció ràpida i efectiva, així com les persones que en la seva infantesa ho van sofrir, necessiten un tractament específic. Des de la Fundació, vam iniciem la campanya "Posa-li cor", dissenyada per mantenir aquests serveis dels quals es beneficien centenars de famílies, i en depèn la recuperació de moltes víctimes: www.fbernadet.org/posa-hi_cor. Ajuda'ns també a difondre aquesta iniciativa. Tot suport és necessari. 1 mail és una acció que suma i 1 euro és una oportunitat.

dijous, 17 de desembre de 2009

Lliures de fum


El passat mes de febrer sabíem que el tabac provoca mil morts anuals entre els treballadors del sector hostaler. Per altra banda, tenim coneixement que la prohibició del tabac en bars reduirà a la meitat el càncer de pulmó, entre d'altres beneficis per a la salut. Com bé sabeu, gràcies a l'enduriment de la llei antitabac, no es permetrà fumar en espais públics tancats, locals d'oci i restaurants, a partir del 2010.

M'ha sorprès la reacció adversa que ha provocat la notícia entre bastants opinadors, tertulians i altres membres de la fira mediàtica. Addueixen la retallada de llibertat o les presumptes pèrdues econòmiques. N'hi ha, com el senyor Sala i Martín, que fins i tot qüestionen que el fum del tabac sigui perniciós per als fumadors passius. No cal que us digui que a mi em sembla una novetat fantàstica i que també seria partidària de limitar el tabac en determinats espais oberts -com m'han marejat i fet tossir les cigarretes i els puros al futbol!-. Sóc de les que no puc entendre que la llibertat d'alguns comenci on acaba la dels altres.
Probablement, el Govern podria haver fet les coses de diferent manera i aplicar directament les mesures actuals, sense marejar tant la perdiu però això no treu els avantatges que obtindrem a partir d'ara, tant fumadors com no fumadors. Gaudirem d'espais més nets, lliures de fum. Personalment, ho celebro.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Aquí no passa res

Després de les denúncies efectuades per Amnistia Internacional en relació als abusos que es cometen en centres de menors a Andalusia, Catalunya i Madrid, les autoritats competents s'han limitat a desqualificar l'informe de l'ONG. Aquí no ha passat res.

No m'han sorprès massa ni el contingut de l'informe ni la posterior reacció de l'Administració. Entre els professionals del meu ram he sentit a parlar moltes vegades de terribles mancances educatives, a favor de l'ús indiscriminat de psicofàrmacs, més econòmics i fàcils d'administrar. No és la primera vegada, per altra banda, que tenim notícia del tractament degradant que reben els adolescents en determinats centres de protecció terapèutics, que també han obtingut una tèbia resposta. Quin inconvenient hi ha en reconèixer la necessitat de millorar? Fins quan allargaran l'obstinada negació del problema?

dimarts, 15 de desembre de 2009

Internet i dubtes


Antoni Puigverd escrivia ahir un Elogio de la duda a les pàgines de La Vanguardia. Estava en sintonia amb el text -com acostumo a estar-ho amb l'escriptor- fins que em vaig topar amb el següent paràgraf:


"La desaparición de nuestros cuentos cotidianos alguna relación tiene que tener con el exceso informativo de nuestro tiempo. El hecho es que la mayor concentración de opinadores dogmáticos y maniqueos se da precisamente en la infinita galaxia de internet, donde la información es más rápida, caudalosa y abundante que en cualquier otro ámbito. En la denominada blogosfera y también en las webs informativas, se tiende con gran facilidad al comentario taxativo, radical, irrefutable. La duda brilla en internet por su ausencia."


Com es poden fer afirmacions d'aquestes característiques? A la xarxa s'hi troben gran quantitat d'espais reflexius, ponderats, crítics, extraordinàriament ben escrits i gens condicionats pel tipus de pressions que tantes vegades es donen en els mitjans rigorosos. Internet és un espai de dubte, un observatori de la nostra societat, dels excessos de la ràdio, premsa escrita o televisió. És cert que hi ha bitàcoles de moltes menes, indrets dels quals és millor fugir-ne cames ajudeu-me, pel seu estil agressiu i dogmàtic o per la seva naturalesa fal·laç. Amb tot, no es pot posar tothom dins del mateix sac. No és aquesta una actitud taxativa? Precisament per la naturalesa inabastable de la xarxa cal ser molt curosos a l'hora de referir-s'hi. Afirmar que a internet el dubte brilla per la seva absència és com assegurar que en una ciutat immensa tots els seus habitants, posem per cas, són uns impresentables. No sé perquè -i no penso que sigui el cas del senyor Puigverd- em temo que alguns es posen molt nerviosos quan constaten, dia si, dia també, que ja no són els únics que generen opinió, en aquest país. Quan els ciutadans entrem a internet sorgeix el dubte.
Benvingut sigui. I que duri per molts anys.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Embaràs i mobbing


Fa uns dies, es feia públic el resultat d'un sondeig del CSIC, segons el qual el 75% de les mares espanyoles tenen problemes laborals. Aquests resultats, em van fer pensar en els tipus de maltractament psicològic específic que patim les dones a la feina: l'assetjament sexual i l'assetjament per embaràs. Malauradament, la crisi econòmica ha fet augmentar dramàticament els casos de mobbing en el nostre país.

Iñaki Piñuel, una de les principals autoritats en la matèria, suggereix que un punt clau per acabar amb les agressions en l'entorn laboral és l'aposta seriosa per nous models de lideratge, que no es basin en la violència, la competitivitat i l'abús de poder sinó en la cooperació mútua i la capacitat per extreure de cadascú el millor de si mateix.

Malgrat que les estadístiques no siguin gaire falagueres, hi ha emprenedors que aposten per empreses en les quals és possible conciliar la vida laboral i familiar. La seva proposta millora la salut dels treballadors, la qual cosa, no ho oblidem, també afavoreix el creixement econòmic. Tant de bo molta més gent en prengués exemple!

divendres, 4 de desembre de 2009

Marató Salut Mental


L'any passat vaig expressar els meus dubtes sobre els criteris científics que es van seguir des de la Fundació La Marató, a l'hora de seleccionar els trastorns mentals als quals anirien destinades les ajudes del 2008. Posteriorment, vaig fer una modesta valoració del que havia donat de si la jornada televisiva.

Avui he donat un cop d'ull als projectes d'investigació als quals s'han destinat quantitats importants de diners. I continuen els dubtes. Els trastorns mentals s'estudien des d'una perspectiva biopsicosocial. Fa temps que es té en compte un model de vulnerabilitat-estrès. Repasso els esmentats projectes amb deteniment i no hi veig representada de manera significativa ni la vessant psicològica ni la social.

Penso que els ciutadans mereixem que se'ns expliqui més detalladament quins han estat els criteris científics que s'han seguit a l'hora d'assignar les ajudes econòmiques, quins són els objectius concrets dels projectes de recerca, quins han estat els resultats obtinguts en edicions anteriors i la repercussió que han tingut aquests tant en la comunitat científica com terapèutica.
Per tirar endavant amb confiança, caldria estalviar-se opacitats, com la de la imatge promocional.

El boig


[Quadre: Egon Schiele]


"Bé el vam mirar, en això, al boig, pel camí! Bé el cridàvem per son nom, i el contemplàvem amb somrís manyagós, i li tocàvem la mà amb dolçor, i sol·licitàvem sa atenció per tots els mitjans suaus que se'ns ocorrien!... Tot inútil: com si fos sord, com si fos cec. Aquella mirada esbarriada, divagadora, es travessà amb la nostra sols un cop en son curs fluctuant i misteriós de la terra al cel. Es veia ben bé que l'home havia perdut el record, la noció de sa existència, la facultat perceptiva de la vida exterior; que era sord i cec a ella, com si se li hagués escapat l'ànima i anessin, els transmissors d'aquesta, moguts per un rodatge desenfrenat. Quina cosa més trista, més misteriosa, més punyent, Déu meu!"


La bogeria, pàg. 124.

dijous, 3 de desembre de 2009

dimecres, 2 de desembre de 2009

Periodisme de querosè


Cas Aitana. Un bon moment per recordar el terme definit pel cèlebre periodista del The Washington Post, Ben Bradlee: periodisme de querosè.


Quantes víctimes innocents ha causat darrerament en el nostre país?


Al Periódico de Catalunya ho expliquen així:


«Els periodistes som víctimes d’una dinàmica en què no creiem: els que aposten per tractar una història d’una determinada manera són les empreses –va dir ahir, dia en què Aitana va ser enterrada a Parla, un municipi de Madrid, el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius–. Hi ha una contaminació general, i la informació de successos arriba a dimensions excessives. Sobretot en les televisions, però en aquest cas també en els diaris. Fins i tot en un dels més seriosos».


El diagnòstic sembla definit. Falta aplicar els remeis, és clar.
Qui hi està disposat?

dimarts, 1 de desembre de 2009

L'eternitat en silenci


A vegades em sento atordida pel brogit incessant dels mitjans de comunicació. Tant de soroll.

Heu experimentat alguna vegada, de manera fugaç, una felicitat infinita? Una connexió harmoniosa i total amb el món que us envolta? Una pau interior indescriptible?

Friedrich Nietzsche parlava d'instants que són portes obertes a l'eternitat. El psicòleg humanista Abraham Maslow va definir les peak experiences.

No ho sé.

Per a mi, aquests instants són en silenci.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Lluny de casa


En els darrers anys, triomfen els espais televisius sobre ciutadans del nostre país que han fet fortuna lluny de casa. Espanyols, madrilenys, catalans... Normalment, es contacta amb persones que han reeixit en el seu projecte; els fracassats no desperten massa interès. No es tracta de desplaçar-se fins a Suècia, posem per cas, per a trobar-se amb un pobre emigrant que està deprimit i sobreviu amb penes i treballs. Suposo que en temps de crisi econòmica, aquesta mena de programes -als quals sóc molt aficionada- alimenten fantasies diverses sobre prosperitat en terres llunyanes. Res de nou, per altra banda. El que més em sorprèn d'alguns entrevistats és la manera com descriuen el seu vincle amb el país d'acollida. Alguns s'hi senten tan identificats que fins i tot sembla que hagin trobat el paradís particular. El seu autèntic origen. Quan se'ls pregunta per retornar a la mare pàtria, malgrat que puguin sentir certa nostàlgia, ni tan sols s'ho havien plantejat.

Pels qui no tenim plans immediats de viatge, la lectura és una manera meravellosa i econòmica de desplaçar-se ben lluny, fins a indrets insospitats. Aquest cap de setmana me n'he anat a Nova York de la mà d'Antonio Muñoz Molina. D'aquí a ben poc, viatjaré en el temps amb Kapuscinski fins a Angola. Atès que es vaticina el final de l'era low cost, qui sap si el viatge literari serà l'autèntica promesa. Per si de cas, vaig fent la maleta.

divendres, 27 de novembre de 2009

Fans

[Fans dels Beatles]

Músics, polítics, esportistes, actors... les celebs fan perdre l'oremus a legions de fans que exhibeixen comportaments que, si més no, criden poderosament l'atenció. Algú pot comprendre que un noi o noia cridi, plori o fins i tot pateixi una lipotímia quan assisteix a un concert de David Bisbal? Què hi ha de patològic en tot plegat?

La psicologia ha descrit la Celebrity Worship Syndrome (Síndrome d'Adoració a les Celebritats) com una forma d'interacció parasocial en la qual alguns individus esdevenen obsessionats amb un famós o més, de manera similar a quan es produeix un deliri erotomaníac. S'ha plantejat, entre d'altres, la hipòtesi que certes persones puguin patir dèficits cognitius relacionats amb la flexibilitat i l'aprenentatge associatiu. Els resultats trobats fins el moment, fan pensar en una vulnerabilitat individual a l'hora d'enganxar-se a la veneració d'alguna estrella, sigui quina sigui.

Es podrien escriure rius de tinta sobre l'anomenat fenomen fan, que s'enfoca des d'altres punts de vista que no són l'estrictament psicologista. Si us interessa el tema, podeu llegir-ne més aquí o aquí.

dijous, 26 de novembre de 2009

Caçadors de dones


"Por lo demás, nada. Ninguna mujer, nada que prometiera una aventura, aunque fuera fugaz. Su fastidio fue en aumento. Era uno de esos hombres jóvenes a los que su hermoso rostro les ha favorecido mucho y en los que todo está constantemente dispuesto para un nuevo encuentro, para una nueva experiencia, uno de esos jóvenes que siempre se hallan en tensión, para lanzarse a lo desconocido de una nueva aventura, a los que nada les sorprende, porque, estando siempre al acecho, lo calculan todo, a los que no se les escapa ninguna oportunidad erótica, porque ya al primer vistazo captan a cada mujer desde el punto de vista sensual, tanteando y sin distinguir si se trata de la esposa de su amigo o de la criada que les abre la puerta que conduce hasta ella. Cuando uno con cierto desdén califica a estos hombres de "cazadores de mujeres", lo hace sin saber cuánta verdad, cuánta capacidad de observación ha quedado plasmada en el término, pues, en efecto, todos los instintos apasionados de la caza, el rastreo, la excitación y la crueldad moral vibran en la vigilancia infatigable de semejantes individuos. Están permanentemente a la espera, siempre preparados y decididos a seguir una aventura hasta el borde del abismo. Siempre cargados de pasión, aunque no se trata de la del enamorado, sino de la del jugador, frío, calculador y peligroso. Entre ellos los hay perseverantes, a los que más allá de la juventud, y gracias a esa expectación, la vida entera se les convierte en una incesante aventura, a los que un único día se les descompone en cientos de pequeñas experiencias sensuales: una mirada al pasar, una sonrisa fugaz, el roce de una rodilla cuando se sientan frente a alguien. Para ellos, la experiencia sensual es una fuente que fluye eternamente, alimentando y estimulando su vida."


Stefan Zweig

Ardiente secreto, pàgs. 12-13.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Fumant espero


El Mundo informa avui de la relació que existeix entre el risc que els infants pateixin TDAH i el fet que les mares fumin durant l'embaràs. La informació no és del tot nova perquè ja fa temps que aquest risc és ben conegut.

Segons el manual Psicología del desarrollo, un càlcul basat en les dades de gairebé 100 estudis indica que fumar cigarretes durant l'embaràs causa la mort d'uns 5.600 nadons als Estats Units, igual que 115.000 avortaments. De les morts, 1.900 casos són per la síndrome de mort infantil sobtada, en la qual un infant amb aparença saludable es troba mort inesperadament. Els altres 3.700 moren a l'edat d'un mes, molts d'ells perquè són massa menuts per sobreviure. S'estima que fumar durant l'embaràs contribueix al naixement de 53.000 nadons baixos de pes anualment i de 22.000 que necessiten cures intensives. Per altra banda, les fumadores embarassades tenen un risc més elevat que les no fumadores de sofrir complicacions, com hemorràgies durant l'embaràs, la mort del fetus o el naixement del nadó mort. Com que les dones que fumen durant l'embaràs tendeixen a fer-ho després del part, es fa difícil separar els efectes de l'exposició prenatal i postnatal al fum de la cigarreta.

Fumar en estat de gravidesa sembla tenir gairebé els mateixos riscos en els nens quan arriben a l'edat escolar que quan es beu alcohol durant l'embaràs: límits d'atenció deficients, hiperactivitat, ansietat, problemes d'aprenentatge i comportament, problemes lingüístics i perceptuals-motors, QI baix, nivell d'escolaritat insuficient i disfunció cerebral mínima. És possible que fumar durant l'embaràs pugui alterar l'estructura o el funcionament cerebral del nen, amb efectes en la conducta a llarg termini; que l'exposició passiva després de néixer pugui afectar el Sistema Nerviós Central del nadó, que pugui alterar el comportament de la mare, afectant d'aquesta manera el del seu fill.

Malgrat les evidències científiques, encara hi ha fumadores embarassades que asseguren que sofrir ansietat durant la gestació és més nociu que el fum de la cigarreta, per aquest motiu continuen amb l'hàbit. Em prengunto d'on hauran tret la informació...

dimarts, 24 de novembre de 2009

Goodbye low cost


A La Contra d'avui hi entrevisten Jeff Rubin, ex economista, cap del CIBC, a qui han acomiadat per anunciar el final de la globalització i de l'era low cost. Segons Rubin, el preu del petroli, autèntic responsable de la recessió, ho farà insostenible. Rubin pronostica un retorn al passat, a un estil de vida connectat al localisme i al producte rural autòcton. Si fossin certes les seves prediccions, estaríem davant d'un futur millor?

dilluns, 23 de novembre de 2009

C.O.B.R.A

Aquest dissabte, el TN de TV3 va emetre un colpidor reportatge de denúncia que recollia el testimoni d'una mare, el fill de la qual es mor de Sida perquè refusa rebre el tractament amb antiretrovirals. El motiu d'aquesta incomprensible actitud que, per altra banda, tenen altres seropositius, és la creença difosa per alguns grups sectaris que el virus de la Sida és un invent i mai no ha estat provada la seva existència. Per altra banda, afirmen que els medicaments que es recepten per a combatre la malaltia són un verí i l'autèntica causa de la mort dels afectats. Segons m'han explicat alguns professionals, són moltes les persones que escullen tractar els seus símptomes només a base de meditació i altres tècniques de medicina alternativa.

Escoltant el testimoni d'aquesta mare, em va venir a la memòria un llibre que vaig llegir sobre el tema. L'editava l'associació C.O.B.R.A i contenia afirmacions sustentades en arguments poc sòlids des del punt de vista científic. Em van semblar que incorrien en contradiccions flagrants. Per exemple: si el VIH no existeix i els fàrmacs són perjudicials, ¿com és possible que hi hagi continents on moren milions de persones infectades, que no reben tractament i en d'altres on hi ha accés als antiretrovirals, la Sida hagi esdevingut una malaltia crònica?
En la meva opinió, aquests col·lectius promouen un missatge perniciós per a la salut perquè fomenten la negació d'una patologia que és mortal, si no es tracta adequadament. D'aquesta manera, dificulten que els afectats iniciïn un procés d'acceptació i aprenguin a conviure amb la mateixa. O que els joves prenguin consciència que s'ha de prevenir, o que les persones que han viscut situacions de risc es facin la prova quan abans millor... No es pot fer res per evitar-ho?

divendres, 20 de novembre de 2009

Una bona notícia (per variar)


Com que estic saturada de males notícies, avui m'he fet el ferm propòsit de trobar alguna informació de caràcter positiu. M'ha costat una mica, fins que he llegit a La Razón que el Govern acabarà amb els regals Happy Meal i que Sanitat prohibirà la venta de refrescos i brioixeria a les escoles. Malgrat que s'hi podrien fer objeccions, no es pot negar que són mesures que eduquen en un estil de vida saludable i tindran una efecte preventiu en l'aparició de nombroses malalties.

Conclusió d'avui (sense que serveixi de precedent): el Govern també pren decisions constructives, encara que costi de creure!

dijous, 19 de novembre de 2009

Intercanvis quotidians


La prostitució és una activitat que té múltiples cares i cada vegada que s'obre un debat al voltant de la seva regulació, es genera un rebombori considerable. Avui volia fer un petit apunt sobre un tipus d'intercanvi sexual que està més aviat ocult però que forma part de la nostra quotidianitat. Es tracta de l'obtenció de favors laborals o acadèmics a canvi de sexe. Em ve a la memòria el treball de recerca d'un company de doctorat, que estudiava aquest tipus d'intercanvi a Moçambic, en el marc d'una investigació sobre el contagi del VIH (he mirat de trobar-lo a través del Google Acadèmic però no he aconseguit). En aquest estudi, s'explicava amb quina freqüència i naturalitat els joves utilitzaven el sexe com a via per aconseguir determinats objectius, amb els conseqüents problemes de salut. Aquesta realitat, que pot semblar llunyana, també té el seu equivalent en la nostra societat. Som testimonis de sorprenents progressos polítics, empresarials o acadèmics, que s'han assolit a través d'habilitats íntimes, no estrictament necessàries per al càrrec.

Al marge dels judicis ètics o morals que se'n puguin derivar -que trobo poc interessants- estem davant del fet que, un cop més, es menystenen les aptituds intel·lectuals o laborals a favor de qualitats més frívoles, per dir-ho d'alguna manera. Vet aquí que la mediocritat s'obre camí.

Una batalleta estudiantil. Una alumna universitària, preocupada per si aprovarà o no l'assignatura, li pregunta a una altra si també està amoïnada. La segona contesta que gens ni mica: es presentarà al despatx del professor amb un bon escot i assumpte arreglat. Malgrat que no hi hagi relacions explícites, la seducció fa el seu efecte. Totes dues aproven l'assignatura. Una d'elles sense haver obert el llibre.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Deformacions


Llegeixo a La Vanguardia que el president de l'associació Changing Faces, James Partridge, presentarà el telenotícies de les cinc a la BBC, durant una setmana. Aquesta iniciativa pretén contribuir a dissoldre els prejudicis que pateixen les persones amb desfiguració facial. A la meva manera de veure, també recorda l'escassa presència que tenen en els mitjans de comunicació les persones que no compleixen amb un determinat cànon de bellesa, passen de certa edat o sofreixen un tipus de malaltia o discapacitat, per posar alguns exemples.

La proposta de Partridge m'ha semblat encertada i considero que la nostra Mònica Terribas n'hauria de prendre nota. La podria aplicar perfectament al TN de TV3, cansats com estem dels presentadors de sempre. Penso que als espectadors no ens molesta per a res la deformació facial. El que ens remou els budells és la deformació informativa. Que ho sàpiga, més que res.

dilluns, 16 de novembre de 2009

El diable dirigeix "El Mundo"


Feia molt de temps que una lectura no em pertorbava tan profundament com Pedro J. Ramírez al desnudo, del periodista José Díaz Herrera, un increïble treball d'investigació, que talla la respiració i va camí de convertir-se en supervendes (no us perdeu la presentació del llibre, de la mà del seu autor i Alfonso Rojo). El director d'El Mundo no només en surt malparat, en la seva vida íntima i professional, sinó que és presentat gairebé com l'encarnació del mal, la personificació del periodisme més manipulador, pervers, distorsionador i execrable. L'obra és també un repàs imprescindible a la part més fosca dels darrers vint-i-cinc anys de la nostra història i un retrat implacable de les entranyes del poder:

"Desde Mariano José de Larra, no ha existido en España un periodista más conocido y con más poder que él. Experto en el arte de mentir, fue el inspirador intelectual de los GAL y, poco después, maniobrero en la utilización de la lucha paralela contra ETA que con tanto ardor había defendido para acabar con Felipe González. Tras ser expulsado de Diario 16 intentó quitarle el periódico a su presidente y los que ayudaron a éste a oponerse a la OPA, acabaron fulminados años después desde El Mundo. Desde entonces, ha puesto y quitado ministros y presidentes de Gobierno a su antojo, tiene en sus manos a banqueros y a grandes empresarios y hasta Mariano Rajoy, tras plantarle cara cuando quiso desposeerle de su cargo tras perder las últimas elecciones generales, se ha convertido en uno de sus aduladores. Pedro J. Ramírez es el único reportero español con una piscina ilegal para cuyo uso han tenido que prevaricar presuntamente tres gobiernos; capaz de acusar a un político de corrupción por poseer tres casas cuando él y sus socios tienen veinte; de culpar a un vicepresidente de obras ilegales en su vivienda cuando él ha hecho lo mismo; de tomar parte desde Diario 16 en la fuga de «La Dulce Neus» y posteriormente encarcelar a su abogado por causa de su vídeo-sexual; de encabezar la lucha contra el fraude del lino cuando su familia estaba en falta, y de inventarse una falsa trama del 11-M para tranquilizar su conciencia cuando el PSOE le devolvió la factura al PP por haber utilizado, instado por Ramírez, la lucha contra el terrorismo para ganar las elecciones. Definido por muchos como sórdido personaje ávido de poder, insaciable y pretencioso hasta la desmesura, maquiavélico y diabólico, dominante, absolutista, iluminado, mesiánico, que aspira a tener el universo a sus pies, el mundo en sus manos, es el periodista que más se ha envuelto en la bandera de la libertad de expresión para defender sus asuntos particulares y muchas veces mezquinos. Temido y odiado a partes iguales, fue el inductor de la operación de creación de La Sexta para hundir al imperio de Polanco, y hasta José Luis Rodríguez Zapatero le teme más que a un nublado. «Si algún día tengo que acabar con Ramírez, lo mataré pero a besos», ha dicho. José Díaz Herrera, el periodista que, en una ocasión particularmente delicada, le salvó de ese lugar por donde no pasa ni el expreso de medianoche, según reconoce el propio Ramírez, descubre ahora la verdadera e inquietante personalidad de un individuo que ha marcado con su impronta el panorama sociopolítico español de los últimos 25 años."

Ignoro si aquesta incòmoda biografia tindrà conseqüènces en la trajectòria laboral del periodista logronyès, que ja ha renascut en diverses ocasions de les seves cendres. El que és segur és que El Mundo no tornarà mai més a ser el mateix. Si us decidiu a llegir-la -cosa que recomano vivament- no ho feu abans d'anar a dormir. És probable que tingueu malsons.

divendres, 13 de novembre de 2009

La nostra corrupció de cada dia


¿N'hi ha prou amb unes quantes mesures, per a combatre la corrupció?


La societat n'està impregnada, circula imparable, de baix a dalt i de dalt a baix.


dijous, 12 de novembre de 2009

Una altra de vels


Una altra notícia de mocadors. A Mollerussa, aquesta vegada. Un grup d'estudiants ofesos per no poder anar amb gorra a l'institut van decidir, via Facebook, que organitzarien una protesta contra dues companyes que porten vel (quina injustícia, per què elles si i nosaltres no?). Es tractava de posar-se gorres i cascs de moto, com a mostra de disconformitat pel tracte desigual. Sortosament, el conflicte va ser resolt adequadament pels professors.
A la meva manera de veure, els mitjans han inflat excessivament els fets, com sol passar en aquests casos. Val la pena reflexionar de quina manera la suposada defensa de la llibertat esdevé agressió a la minoria. Quina terrible i habitual contradicció!

¿Si ens ocupéssim seriosament de vetllar per la salut de la nostra democràcia... ens importarien tant, els vels?

dimecres, 11 de novembre de 2009

Que parlin de nosaltres


Durant aquests dies, hem sentit a dir repetidament en els mitjans catalans que el fitxatge de Johan Cruyff com a entrenador de la selecció és una gran cosa. Per la repercussió mediàtica, més que res. Perquè se suposa que ens dóna projecció internacional i es parla de nosaltres arreu del món. Que Cruyff és una bona marca, vaja. El fet que no parli català, ni hagi mostrat mai el més mínim interès per la nostra cultura sembla que, en aquest cas, és un fet irrellevant i secundari. També s'ha aclarit que, tot i que Johan tingui fama de pesseter, no cobrarà res per entrenar la selecció sinó que rebrà contraprestacions a través de la seva Fundació. Johan ha fet un gir vital cap a la filantropia. Ja se sap, amb el temps, la gent canvia.

Catalunya és un indret curiós. Un lloc en el qual tirar endavant una tesi doctoral és pràcticament un acte heroic, on el Palau de la Música havia esdevingut un envelat de festa major, a causa d'un lladregot amant de la pàtria. Una comunitat en la qual viure de la cultura és un autèntic luxe, mentre que es gasten diners a mans plenes, en informes inútils i sous estratosfèrics. Però no tot és negatiu, menys mal que doblem pel·lícules al català. Ja en tenim prou, amb les engrunetes. I sempre ens quedarà Madrid, no ho oblidem, on poder dipositar la culpa de tots els mals.
A Catalunya, com no podia ser d'altra manera, Johan Cruyff s'ha erigit en representant de la nació. Al més pur estil Bienvenido mr. Marshall. Per damunt de tot, és important que parlin de nosaltres. Encara que sigui malament.

dimarts, 10 de novembre de 2009

La solució Vidal-Quadras


Crisi de l'Alakrana. Presenciem un espectacle polític esperpèntic, al qual ja ens tenen acostumats. Malauradament. Els opinadors també s'hi apunten, oferint tot tipus de solucions, als oients, lectors i espectadors. De totes elles, la més mancada de compassió que he tingut ocasió de sentir ha sortit de la boca de l'inefable Alejo Vidal-Quadras.
Al programa del canal Intereconomía, El gato al agua, el polifacètic Alejo va sentenciar: lo que hay que hacer es bombardear y dejarlo todo liso como una tabla; verás que tranquilitos se quedan. Opinió que va ser subscrita per altres tertulians.

No cal dir que espero que el conflicte es resolgui de manera pacífica i els mariners tornin a casa, sans i estalvis, quan abans millor. Aclarit això, no em puc estar de dir que he trobat a faltar una anàlisi una mica més profunda sobre la presència de pirates a les aigües de Somàlia. Les organitzacions humanitàries fa temps que adverteixen que aquesta només és un símptoma dels greus problemes de sequera, malnutrició, malalties i violació de drets humans que assolen el país. Quan acabi el malson del segrest, algú pensarà en una solució a llarg termini?

dilluns, 9 de novembre de 2009

Negocis bruts


De bon matí, he llegit un post que m'ha posat els pèls de punta: Laporta i la pornografia, basat en una informació publicada al setmanari El Triangle.

Pel que es veu, quan es tracta negocis, tot és possible: penjar-se la medalla per la col·laboració amb Unicef o per la lluita contra la violència i, al mateix temps, tenir contactes amb un món de sordidesa indescriptible que, en la majoria de casos, vulnera clarament els drets humans més fonamentals.

On hi hagi diners, qui vol els principis?

dijous, 5 de novembre de 2009

Sacerdoci teatral


Ahir llegia una entrevista a Álvaro de Luna, que lamentava la pèrdua de José Luis López Vázquez i, al mateix temps, reflexionava en veu alta sobre l'ofici interpretatiu. El veterà actor, expressava que el tipus de compromís de la seva generació era probable que desaparegués, per la pròpia transformació de la societat:

"Los actores ahora vivimos mejor, tenemos más presencia en los medios, podemos abrir debates o reflexionar en voz alta de muchas cosas. Ahora el actor está más cerca de la sociedad. Antes solo vivía en ese mundo del espectáculo. En Madrid, por ejemplo, había 18 teatros y cada uno tenía compañía propia. Esta profesión tenía algo de sacerdocio, le dedicabas todo el tiempo y sentías que tu trabajo era como un compromiso con la sociedad. En aquellos actores y actrices solo había teatro. Ahora se busca el pelotazo, triunfar un día y al siguiente ser considerado un genio."

El pelotazo. L'èxit immediat. L'operació triomf. Aquesta mentalitat es podria extrapolar perfectament a moltes altres activitats i segurament està en la base de l'escala de valors que ens ha conduït fins al fracàs estrepitós de l'economia i, perquè no dir-ho, a la ferum de corruptela que ho envaeix tot. A la meva manera de veure, és molt necessari recuperar el compromís íntim amb les nostres professions, siguin quines siguin, més enllà dels aparadors, els flaixos, la desproporció dels comptes bancaris i les vanitats. D'aquesta manera, es poden aconseguir petits miracles , com posar-se a la pell d'un transvestit, en una època d'identitats sexuals monolítiques. Sense luïments personals. Pensant en la societat, en els altres, més que no pas en un mateix. És possible tornar enrere?

dimecres, 4 de novembre de 2009

El rellotge aturat


Si aquest blog existeix és, en part, gràcies a Palafrugell. A l'avorriment asfixiant del meu poble. Massa sovint tinc la sensació que no hi habito, en cap sentit. Jo no visc a Palafrugell, em deia una veïna, un dia; visc a casa meva. Palafrugell és una vila dormitori, per més que ho vulguin disfressar de no sé què.

Josep Pla, escrivia que hi ha una cosa més difícil que viure en un poble: marxar-ne. Llavors no hi havia Internet.

El rellotge de l'església de Sant Martí fa temps que està aturat al voltant de dos quarts de dotze. No sé si algú té la intenció d'arreglar-lo. Així és Palafrugell. Passi el que passi, mai no passa res.

dimarts, 3 de novembre de 2009

La violació, segons Vicente Aranda


La nova pel·lícula de Vicente Aranda, Luna Caliente, ha cridat especialment l'atenció per dues coses. Primera, la quantitat de patrocinadors públics que l'avalen; segona, la violació de la protagonista, interpretada per Thaïs Blume, que viu l'agressió sexual amb gran satisfacció, fins al punt d'enamorar-se del mascle que la posseeix. De fet, aquesta visió il·lustra a la perfecció una de les distorsions cognitives més freqüents dels violadors: que la víctima gaudeix durant la vexació.

Davant les lògiques invectives de premsa i públic, el reconegut cineasta s'ha defensant citant Robert Louis Stevenson i Sigmund Freud, entre d'altres (un vernís pseudointel·lectual et pot treure de molts embolics). Del pare de la psicoanàlisi, ha recordat les fantasies de violació que suposadament tenim les dones.

És una llàstima que algú tan cultivat no reconegui la misogínia freudiana ni hagi deixat clara la idea que fantasia i realitat pertanyen a dos plans ben diferents.

Moltes gràcies, senyor Aranda, en els temps que corren, el seu film és una meravellosa contribució... al pensament masclista dominant.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Temps de ventiladors


He inaugurat una modesta secció, a la barra lateral, que he anomenat Ventiladors. Es tracta d'uns quants blogs que parlen sobre corrupció, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, des de diferents perspectives que no comparteixo necessàriament. Espero anar-la ampliant en el decurs dels propers mesos.

El que em crida més l'atenció, és que s'hi troba informació que és vox populi i en la majoria de casos no apareix als mitjans rigorosos. Hi ha molts indrets on s'hi teixeixen trames que desprenen un tuf considerable i els ciutadans s'encarreguen de ventilar-les, sacrificant una mica del seu temps. Internet és un mal invent pels qui estaven acostumats a amagar la porqueria sota l'estora.

Què fan, mentrestant, els periodistes professionals? Per què no investiguen? On s'amaguen quan és l'hora d'informar?

Com bé sabeu, la funció d'un ventilador és escampar la brutícia ambiental, tot i que no canvia el clima aviciat de fons. Espero que aquesta fase vagi seguida d'una etapa de transformació més profunda; si no és així, em temo que la passarem molt magra.

divendres, 30 d’octubre de 2009

Silenciós Parlament



Irregularitats al Palau de la Música: silenci.

Irregularitats a Santa Coloma: silenci.

Corrupció urbanística als Ajuntaments: silenci.

Tres per cent: silenci.

PSC, CiU, ERC, ICV: silenci.


Silenciós Parlament.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Menors protegits


Internet és una poderosa eina comunicativa, tan benefactora com malèfica, en funció de com l’utilitzem. Els infants i adolescents són més vulnerables que els adults i cal que disposin d’eines adequades, que els permetin relacionar-se amb seguretat.

Malauradament, sabem que són freqüents els episodis de ciberbullying i assetjament sexual a menors. Fins i tot s’han donat casos de cites a cegues que han acabat en tragèdia.

En certa manera, navegar pel ciberespai és semblant a passejar pel carrer: els límits són imprescindibles. Seria molt extens parlar de totes les implicacions educatives en l'ús d'internet. Si hi esteu interessats, podeu començar amb aquest senzill decàleg.

Trobareu més informació interessant a:

http://www.chaval.es/
http://www.segu-kids.org/
http://www.protegeles.com/
http://www.pandasecurity.com/
http://www.protegeatushijos.com/
http://www.elmundodedina.org/
http://www.seguridadenlared.org/menores/
http://cert.inteco.es/Proteccion/Menores_en_la_red/
http://www.ehu.es/eukidsonline/los_menores_red-AUNA.pdf

dimecres, 28 d’octubre de 2009

La superfície de la manta


D’ençà que els Mossos van entrar al Palau de la Música res no ha tornat -ni tornarà mai més- a ser el mateix, a casa nostra. A aquestes alçades del partit, es fa difícil negar que l’anomenat cas Millet ha fet trontollar de dalt a baix els fonaments de la vida política catalana.

Àngel Colom, un dels beneficiaris del banquer Millet, davant de la demanda d’explicacions sobre les donacions al PI, responia que qui estés lliure de culpa, tirés la primera pedra. Després que la Fundació Trias Fargas també es veiés esquitxada, el seu president, Agustí Colomines, amenaçava amb tirar de la manta. Uns dies després, Fèlix Millet i Jordi Montull quedaven lliures sense fiança, davant la sopresa de gairebé tothom. Abans d’ahir al vespre, l’expresident Jordi Pujol, reiterava les amenaces colominesques, al programa Àgora. Si començàvem a explicar qui donava diners a qui, insinuava Pujol, tot faria una mica de ferum.

Però encara ha caigut una nova notícia, com una bomba, sobre les pútrides aigües de l’oasi català. El jutge Baltasar Garzón ordenava investigar ahir l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet, en una operació sense precedents a Catalunya. Es detenien Bartomeu Muñoz, Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, entre d’altres sospitosos de delictes de suborn, prevaricació, blanqueig de capital i tràfic d’influències.

En aquests moments, som molts els ciutadans que ens preguntem quin és l'autèntic abast de tot plegat ¿Qui va aixecar la llebre perquè s'intervingués en el Palau de la Música? ¿Per quin motiu ha estat tan benèvol el jutge Solaz amb Millet i Montull? ¿A quants Ajuntaments catalans hi convindria una investigació a fons? ¿Què ha motivat l’operació de registre ordenada per Garzón? ¿Per què justament a la zona de Santa Coloma de Gramenet? ¿S'arribarà fins al final i es depuraran totes les responsabilitats?

Si tenim prou paciència, el temps i la justícia ens donaran les respostes (o no).

dimarts, 27 d’octubre de 2009

La més sexy


Encara no ens havíem recuperat de les fotografies d’Alícia Sánchez-Camacho a la revista Woman, que Interviú ha publicat els resultats d’una enquesta als lectors sobre les polítiques més sexys del nostre país. La guanyadora ha estat la diputada del PP Cayetana Álvarez de Toledo, que veieu a la imatge amb posat seductor.

A determinats mitjans els ha faltat temps per reproduir l’enquesta entre lectors, oients o espectadors. Si més no, alguns han tingut la deferència d’incloure també els membres del gènere masculí entre els candidats a votació. Deu ser que l'actualitat política no ofereix prou temes sobre els quals reflexionar.

Malgrat que els nostres representants fracassin a l’hora de dibuixar un projecte de país, sempre ens queda l’opció de valorar-los el xassís. Quin consol. ¿Hi ha res millor que la frivolitat per a combatre la deixalla que engendren els partits?

¿A ningú se li ha ocorregut preguntar quines són les polítiques més honrades, preparades, eficients, intel·ligents, compromeses, treballadores o competents?

Després posem el crit al cel pels mocadors i les burques.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Sempre els mateixos


No em puc treure del cap la ja cèlebre frase de Fèlix Millet i Tusell, il·lustre prohom i lladre de coll blanc mimat per la justícia: Som uns quatre-cents i sempre som els mateixos. Mai ningú havia resumit amb tanta brevetat i concisió la concentració de poder que acumulen les famílies de la burgesia barcelonina. Un altre fet insòlit és que el diagnòstic no l'ha fet cap forani sinó un dels seus. Deu fer mal, això.

El cas és que l'esmentada sentència es podria aplicar a molts altres contextos de la vida catalana: tertulians radiofònics que també apareixen en programes de televisió i escriuen columnes als diaris. Actors i actrius que figuren a gairebé totes les sèries de TV3 i els trobes novament a les cartelleres teatrals (alguns argumenten que les cares conegudes atrauen l'espectador però per a mi són un repel·lent de primer ordre). Presentadors, cantants, directors, escriptors, artistes, intel·lectuals, polítics que duren i duren... Sempre els mateixos. A vegades apareixen cares noves, és cert, però et preguntes si és suficient i per quin motiu aquella persona i no una altra. És veritat que la crosta alimenta més crosta? Després t'imagines la quantitat de talent que s'ha quedat fora del cercle. Penses en les renúncies que calen per mantenir-se a dins. I dius, que pobres que som, tan rics com podríem ser!

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Crisi de confiança


Anys i anys de complaença. Passivitat social. Casos de corrupció que broten com bolets. Lentitud judicial. Respostes tèbies davant de robatoris flagrants. Polítics que tiren pilotes fora. Fundacions il·lustres que refusen tornar els préstecs rebuts. Periodistes que relativitzen els fets, des de les seves tribunes privilegiades. Crisi econòmica, sense brots verds a la vista. Despropòsits polítics per parar un tren. Sanitat, educació i habitatge sota mínims. Percepció creixent d'inseguretat. Indignació ciutadana. Demagogs que esperen el seu moment...

No creure en res ni en ningú
Això si que és contagiós

Mercat de Palafrugell, una mare adverteix el seu fill:

-No toquis res, que ens tancaran a la presó. En Fèlix Millet no hi anirà però nosaltres si...

divendres, 23 d’octubre de 2009

Petits tirans


És constant el degoteig de notícies que ens informen sobre menors agressius, que fins i tot arriben al punt de pegar els seus pares. Alguns psicòlegs, a banda de tenir en compte factors genètics o socials, apunten que un estil educatiu excessivament permissiu pot afavorir conductes violentes entre infants i adolescents. Són moltes les veus professionals que alerten de la necessitat de posar límits clars i recuperar el principi d’autoritat perdut. José Antonio Marina, recentment, ha escrit un llibre sobre el tema. El criminòleg Vicente Garrido, per la seva banda, ha anomenat Síndrome de l’Emperador a aquesta forma de tirania infantil, tan pròpia de la nostra època. Si cliqueu aquí, trobareu informació sobre les seves característiques i alguns consells per abordar-la.

Suposo que, des d’un punt de vista educatiu, també regeix una mena de llei del pèndol. Ens hem desplaçat d’una educació severa i restrictiva -que també ha causat els seus estralls- a una altra d’excessivament laxa. Hi ha opinions per a tots els gustos, sobre quina de les dues és més o menys perjudicial. Segurament es tracta de buscar un punt mig: que difícil, l'equilibri!

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Tensió a les aules


S'ha acabat la qualitat de l'ensenyament públic

María Ibáñez. Sant Adrià de Besòs.

Com a ciutadana i mestra manifesto la meva indignació pel cop dur que el Departament d’Educació està donant a l’ensenyament públic a Catalunya. L’ensenyament ha de ser un servei públic garantit que arribi a tothom de manera gratuïta i en les degudes condicions de qualitat. El nou curs escolar s’ha iniciat amb la supressió del batxillerat nocturn i amb l’entrada en vigor de la llei d’educació, després que el Govern ignorés les reiterades protestes de la comunitat educativa. Aquesta llei pretén privatitzar l’ensenyament fent-ne un negoci. Mentre que a l’ensenyament públic se li ha retallat durament el pressupost material i humà, la conselleria ha incrementant les subvencions als centres privats i als concertats. Sóc mestra del CEIP Mediterrània de Sant Adrià de Besòs. Tothom sap el greu problema d’exclusió social, d’atur i marginació que hi ha al barri de la Mina, on l’escola pública és l’única garantia que els nens d’aquest barri tinguin els mateixos drets i oportunitats que la resta dels nens catalans. Hem començat el curs amb una retallada de plantilla i amb un elevadíssim nombre d’alumnes per aula. A aquesta situació s’hi ha d’afegir diverses baixes laborals no cobertes. El departament només envia substituts els dimecres i els divendres. I mentre aquests arriben, és la mateixa escola la que, amb els seus mitjans, ha de cobrir el personal de baixa. A més a més, el pati infantil està en males condicions, i això representa un perill per als nens. D’aquesta manera és humanament impossible atendre correctament les necessitats dels nostres alumnes. Exigeixo, doncs, a Educació un ensenyament públic de qualitat i un tracte digne, igualitari i respectuós a tots els nens i nenes de Catalunya.

Carta publicada el 20/10/09 al Periódico de Catalunya

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Passeig pel jutjat, amb àpat inclòs...


En la versió digital d'algun diari, no recordo quin, em va cridar l'atenció el comentari de cert internauta, que llançava un interrogant sobre el procés judicial als principals responsables del Cas Palau: i al jutge, qui el jutjarà?, preguntava.

Sembla que Fèlix Millet, l'estafador més nostrat, s'ho pren amb força traquil·litat. Com podeu veure a la fotografia, després del passeig pel jutjat, se'n va anar a dinar amb la família, a un bon restaurant de Barcelona. Per més entrebancs que sorgeixin, l'estómac és sagrat. Digui que si, senyor Millet, fora vergonyes!

dilluns, 19 d’octubre de 2009

El dolent de la pel·lícula

L'adversitat és solitària...

mentre que la prosperitat habita entre les multituds.

(Margarida de Valois, reina de França)