Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2020

No és la serotonina, és la misogínia

Il·lustració: Dan Howden No costava gaire de preveure: amb l'esclat de la pandèmia, les diverses crisis que l'acompanyen i les xacres que portem dècades suportant, ha augmentat la venda d'antidepressius . El volum de recerca que demostra la seva limitada eficàcia i els nombrosos efectes adversos que provoquen són directament proporcionals a la quantitat de receptes estampades. Aquest fenomen és independent de la suposada "cura" de la depressió, és clar, atès que la hipòtesi causal del desajust neuroquímic ha estat àmpliament desacreditada. Els psicofàrmacs, en canvi, juguen un paper cabdal en el procés de despolitització dels ciutadans, tal com hem explicat en aquest blog en diferents apunts.  L'aïllament social, un dels factors clau per entendre la davallada de l'estat d'ànim en la població occidental, s'ha accentuat de manera dràstica a causa de les mesures que ha calgut tirar endavant per a contenir la COVID-19.  A banda de la desesperació causa

Psicologia i COVID-19: compte a Instagram

Són tants i tan importants els reptes que planteja la COVID-19 en el camp de la psicologia que he decidit obrir un compte a Instagram dedicat exclusivament a aquesta temàtica . Espero que sigui una aventura efímera: això voldrà dir que hem deixat enrere la pandèmia. En aquest blog, seguiré amb el ritme habitual d'apunts sobre psicologia i actualitat. Trobaran l'enllaç a la xarxa social a la barra lateral.  Aprofito l'avinentesa per agrair la confiança a la meva apreciada comunitat de lectors. Una abraçada virtual per a tothom, en aquests temps de profunda incertesa.  

Els laberints del poder

Imatge extreta d' Exploring your mind Una treballadora s'amaga a la sala de fotocòpies de l'oficina a sanglotar perquè la  directora l'ha esbroncat davant dels col·legues per enèsima vegada. No té intenció de denunciar-ho, ni tan sols de queixar-se'n. Les amigues ja poden dir missa: sap del cert que si aixeca la llebre tindrà problemes. Al final sempre reben els mateixos. La seva filla va a l'institut i era testimoni de les mofes adreçades a una companya, que tenia mal de panxa cada cop més sovint i va deixar d'anar a classe. El tutor va provar d'aturar-ho, però un altre mestre opinava que a la nena li agradava fer-se la víctima i què seria d'ella si sempre li treia les castanyes del foc. Davant d'aquestes situacions t'has de fer fort o la vida et passa per sobre, deia. I llavors el tutor se'n va desdir. Aquell mestre, justament, està fent punts per  progressar en el partit on milita i té pensada una estratègia d'ascens per a la qual

Contra la criminalització dels escoltadors de veus

Imatge: Muffinn per a Metro.com.uk Un dels avantatges de veure les pel·lícules de sobretaula els caps de setmana a Antena 3 és que, en tenir uns arguments tan previsibles, et permeten fer tranquil·lament una bona migdiada. Quan en reprens el fil, no tens la impressió d'haver-te perdut cap detall rellevant de la història i acabes d'empassar-te-la com si res.  En les trames de pa sucat amb oli que s'empesquen els guionistes hi figura un tema que es repeteix amb sorprenent freqüència i  poques variants. Una persona amb problemes psicològics greus -generalment causats per un episodi traumàtic del passat- esdevé una criminal obsessiva i despietada, disposada a tot per aconseguir els seus tèrbols objectius. D'entrada, la mosqueta morta de l'homicida es presenta com un ésser encantador, entregat i radiant, però, de mica en mica, va mostrant el seu rostre maligne. Una cara oculta que l'empeny cap el segrest, la tortura i l'assassinat. Generalment, d

Tot redescobrint Montserrat Roig

L'abril de 1988, tres anys abans de la seva mort, Montserrat Roig va ser entrevistada al programa  Identitats  de TV3 per Josep Maria Espinàs. Durant aquella hora de conversa, l'escriptora va compartir reflexions sobre la seva vida i obra que mantenen una enorme vigència. Coincidint amb el quarantè aniversari de la publicació de la novel·la de Montserrat Roig  L'hora violeta,  Edicions 62 n'ha fet una atractiva reedició amb la qual vaig ensopegar casualment un d'aquests dies coronavírics d'estiu. Ho haig d'admetre: de bones a primeres, la coberta em va atraure com un imant. Ja és gros que un aspecte tan aparentment intranscendent en un llibre de vegades t'obri la porta a l'univers d'una autora de la qual només coneixies una minúscula part de l'obra. O potser hi havia més factors que ja t'hi havien apropat, sense que te n'adonessis, i l'encert del disseny t'ha acabat de decidir.  A banda de l'embolcall, és c

Catorze anys d'absència

És no dir-te mai que tot sempre acaba, que la memòria també crema en flames. És no dir-te mai que tot és efímer, em sap greu, però no ens queda cap refugi. I caminem amb la por entre les ungles i caminem amb la pell gratinada de cops, de buits, de sang i de preguntes. És no dir-te, tenir-te, ni evocar-te perquè tot algun dia sempre marxa. I correm perquè volem viure encara i correm per evitar l’impossible amb les mans ancorades a una terra de submissions, de comiats i de pèrdues. Solament la mort ens conserva en vida. Efímer Aina Torres

La mirada de comissari Montalbano

El passat 17 de juliol va fer un any que ens va deixar Andrea Camilleri , l'autor sicilià internacionalment conegut per donar vida a l'atípic comissari Montalbano, el nom del qual, com és ben sabut, és un homenatge a un altre autor de referència de la novel·la negra: el seu bon amic Manuel Vázquez Montalbán. Al seu torn, el traductor al català de Camilleri, Pau Vidal, ha batejat amb el nom de Camil un dels seus personatges de ficció. Segurament que l'admiració pel mestratge del sicilià deu haver deixat nombroses picades d'ullet literàries.  Les aventures del policia de Vigata -un topònim inventat, inspirat en Porto Empedocle, el seu poble natal- són ideals per a fer més passables els colorosos dies d'estiu, sobretot per a aquelles persones que no estiguin predisposades a les espessors literàries, entre la xardor i la pandèmia, que encara remena la cua.  Un dels darrers títols de la sèrie, que trobem fàcilment a les llibreries, és L'altre c

El canvi, segons Angela Davis

El 10 d'octubre de l'any 2006 l'activista i professora Angela Davis reflexionava sobre els motors històrics del canvi. Vídeo extret de YouTube.  Després de tants dies de confinament, de tants difunts i de tanta desesperació, hom es pregunta si la colpidora experiència de la pandèmia repercutirà en el nostre comportament; si serem capaços d'extreure'n alguna lliçó que es tradueixi en un canvi de rumb en la manera tan destructiva que tenim de relacionar-nos amb el món.  He llegit un munt d'anàlisis escèptiques i desesperançades, que no puc pas contradir perquè el patiment atroç i la indiferència que tan sovint l'acompanya pesen com una llosa, impossible d'oblidar. Tanmateix, també penso en les paraules d'Angela Davis , quan afirma que el canvi comença quan admetem la realitat tal com és i, alhora, reconeixem que no hauria de ser així sinó d'una altra manera. Sense aquesta imaginació ni els hàbits per a percebre l'entorn amb mir

Que no s'apagui aquesta llum

Imatge extreta de l' Australian Journal of Pharmacy Una de les peculiaritats de la crisi de la COVID-19 és que té la facultat de col·locar una lent de cinc-cents augments sobre les infinites crueltats de la màfia neoliberal, que ja causava estralls abans de l'esclat de la pandèmia. Ara les misèries s'han agreujat i posat encara més al descobert.  Fa unes setmanes els parlava de com la precarietat assistencial en el camp de la geriatria, derivada de les privatitzacions, constituïa un dels principals factors explicatius de l'elevada mortalitat dels usuaris de les residències. Aleshores esmentava  un article sobre la crua realitat coreana publicat a Los Angeles Times . Avui m'agradaria destacar algun dels excel·lents reportatges en què, a més a més, s'ha posat nom i rostre als responsables del profund deteriorament de l'assistència, en aquest cas a Espanya, com el que ha publicat CTXT :  Aparcamientos de ancianos S.A . , del qual recomano entus

Espàrtac, avui

La mirada desafiant de Kirk Douglas parla per si mateixa a Spartacus (1960), el film històric d' accidentat rodatge  del qual fou estel·lar protagonista i murri productor. La pel·lícula, èpica dins i fora de la pantalla, ens interpel·la avui amb una força renovada. Aquests dies de confinament i de tota mena d'incerteses, els mitjans de comunicació tenen l'encert d'acabar-nos d'ensorrar amb un seguit de reculls que es repeteixen sense parar: pel·lícules distòpiques sobre pandèmies; novel·les i assaigs de la mateixa temàtica; revisions històriques de malalties que van devastar mitja humanitat i prediccions de futures infeccions que, de ben segur, ens esborraran definitivament de la capa de la Terra. Al final del dia, ben convençuda que l'apocalipsi és inevitable, et queda l'alternativa de triar entre posar el cap al forn o bé llançar-te pel balcó.  Si alguna cosa he agraït aquesta Setmana Santa és que hagin tornat a emetre Spartacus, qui ho

El coronavirus i els crims en les residències

Les imatges publicitàries de les empreses que gestionen les residències per a persones grans acostumen a mostrar estampes idíl·liques, d'avis i àvies que porten una vida activa i són cuidats amb totes les atencions quan perden l'autonomia. La realitat, però, hi contrasta brutalment, tal com s'ha evidenciat en la crisi mundial de la COVID-19.  Les esgarrifoses notícies que ens n'arriben no són altra cosa que una versió augmentada de la precarietat habitual. Imatge extreta de webconsultas . Fa uns quants dies, em va cridar l'atenció un article publicat a  Los Angeles Times perquè estava encapçalat   per un titular sintètic i punyent: The mentally ill. The disabled. The elderly. The coronavirus hit hardest where the frail gathered [Els malalts mentals. Els discapacitats. Les persones grans. El coronavirus va colpejar més durament on els fràgils s'agrupaven]. El text recollia l'experiència de Corea del Sud amb els ciutadans que patien una situaci

Confinament amb parxís

Les situacions de confinament prolongades poden comportar greus conseqüències, motiu pel qual és important que en els mitjans de comunicació no es fomentin les respostes estrictament individuals i es reconeguin les limitacions dels consells generals adreçats a la població afectada. Imatge extreta de la Viquipèdia. Les implicacions sanitàries, socials, polítiques, econòmiques i mediàtiques de la crisi del coronavirus són nombroses i complexes. Les mesures anunciades ahir pel president Pedro Sánchez , segons han advertit diversos experts, no són suficients per a frenar la propagació del virus ni tampoc per a pal·liar les gravíssimes conseqüències que se'n derivaran. En aquestes severes circumstàncies, alguns psicòlegs i usuaris de les xarxes socials ofereixen propostes per afrontar la quarantena, la durada de la qual encara no ha estat del tot concretada. Bona part dels consells disseminats -amb major o menor postureig per part dels divulgadors- tenen a veure amb el man

Negació desadaptativa

No és negació -diu en Calvin- només soc molt selectiu amb la realitat que accepto . Il·lustració: Bill Watterson. Fa unes setmanes vaig veure la pel·lícula d'Héctor Olivera  La noche de los lápices (1986), que relata el segrest, la tortura i la violació d'un grup d'adolescents durant els primers mesos de la dictadura militar del general Videla, principalment des de la mirada d'un dels supervivents. No suporto presenciar cap escena de sadisme però en casos com aquest faig una excepció pel valor documental de l'obra i perquè, per desgràcia, determinades pràctiques, extremadament cruels, no han estat abolides a l'Argentina i els joves estudiants encara els recorden i consideren desapareguts. Em van cridar l'atenció els comentaris d'alguns usuaris de YouTube, que no suportaven haver hagut de veure les dures imatges que s'hi mostren: «Pobres pibes. Esta película me traumatizó. La maestra hizo que la viera en la escuela». Malgrat l'exemplar

Pepa Flores: supervivent i pionera

Imatge: Vanity Fair Amb motiu del Goya d'Honor atorgat a Pepa Fores, que van recollir les seves filles, s'ha reviscolat l'interès per la polifacètica artista, la intensa vida de la qual està travessada com poques per la història recent d'Espanya. Ara que estan tan de moda els «pins parentals» se'n podria recomanar un que tingués per objectiu estimular les escoles perquè n'expliquessin la vertadera biografia a les aules atès que els reculls que es llegeixen a la premsa rosa -tan avesada a emblanquir feixistes- acostumen a obviar la seva compromesa militància comunista, així com els terribles abusos que va patir quan era una nena i interpretava el paper de Marisol per a l'enganyada audiència del tardofranquisme.  Si en l'àmbit de la protecció social la propaganda del règim transformava màgicament una cruenta depuració política en abnegada ajuda als infants desemparats - recordem la magnífica trilogia sobre el tema  emesa per TV3-, en el ca