dimarts, 18 d’abril de 2017

Donald Trump, un president explosiu




Getty Images



Les notícies de l’ofensiva dels Estats Units sobre Síria i l’Afganistan, amb el llançament en aquest darrer país de la MOAB, coneguda popularment com a Mother of all Bombs -la mare de totes les bombes- i les conseqüències quant a les relacions amb Corea del Nord, Rússia i l’Iran, han fet despertar les alarmes respecte el paper que el temperament de Trump podria jugar en l’evolució de l’anomenada “guerra contra el terror”.  Malgrat les incerteses, sabem que el nou inquilí de la Casa Blanca ha incomplert les promeses en matèria de política exterior i que la sobtada determinació bel·licista ha beneficiat considerablement la milionària indústria de les armes.
Seria un error garrafal atribuir el gir estratègic exclusivament als rampells de Trump, tristament famós per increpar agressivament els periodistes;  respondre les crítiques a cop de Twitter o bé “engrapar les dones pel cony”, sense ni tan sols contemplar la possibilitat de perdre el temps en seduir-les, tal com es desprenia de les gravacions que van saltar a la llum pública, durant la convulsa campanya electoral.  Si el nazisme no és reduïble a un suposat trastorn psiquiàtric d’Adolf Hitler -una qüestió llargament debatuda-, la perillosa deriva de la primera potència mundial tampoc s’ha de circumscriure a la impulsivitat, el narcisisme o la psicopatia, atribuïdes a l’excèntric magnat. Ara bé, seria igualment una equivocació considerar que la seva ostentosa grolleria resta completament al marge de decisions que marcaran el curs de la Història.
Com que no ens està permès endinsar-nos a l’interior del despatx oval ni tampoc col·locar-hi una càmera oculta -tot arribarà, creieu-me-, podem fer-nos una idea d’allò que hi succeeix a través de la ficció o del testimoni de personatges que han viscut períodes clau en primera persona. Per tal d’il·luminar la dissecció de les entranyes del poder estatunidenc, se solen esmentar sèries com L’Ala Oest de la Casa Blanca (1999-2006) o House of Cards (2013-actualitat). Si pretenem entendre de quina manera la naturalesa humana condiciona l’exercici de la guerra, un bon referent és el documental The Fog of War (2003), que recull la dilatada trajectòria del secretari de defensa de les administracions Kennedy i Johnson, Robert S. McNamara, traspassat plàcidament a l’edat de noranta-tres anys, després d’haver participat en alguns dels episodis més sagnants del segle XX, entre els quals la massacre del Vietnam. Es tracta d'un treball d’indubtables ressonàncies en l’actualitat, si tenim en compte que ara l’enemic no és “el comunista” sinó “el terrorista”.
En la sèrie d’Aaron Sorkin -concretament, en el capítol de la primera temporada, Una resposta proporcional-, el ponderat president Bartlet (Martin Sheen) adopta una postura irracional, després que l’avió on viatja el seu metge personal sigui abatut en terres síries. En un primer moment, posseït per la còlera, Josiah Bartlet està disposat a venjar-se’n a través d’un atac contundent. Refusa la recomanació dels comandaments militars, que és la de destruir uns quants objectius de baix nivell i aposta, en canvi, per arrasar l’aeroport internacional de Damasc. Tant l’almirall Fitzwallace com el seu amic proper i cap de personal, Leo McGarry, l’adverteixen de les conseqüències quant al cost de vides humanes i també de les nefastes derivades en la relació amb altres països. Finalment, el president s’adona que les motivacions individuals no l’han d’encegar i autoritza l’esperada resposta “moderada”, que posteriorment traslladarà a l’audiència, en un missatge televisat, especialment elaborat pel seu atrafegat equip.
En la sèrie dirigida per David Fincher, que tantes vegades s’ha contraposat a l’Ala Oest, el despietat Frank Underwood (Kevin Spacey) es veu forçat, en ocasions, a frenar la seva desmesurada ambició. No pas perquè avaluï les fredes maniobres des d’una perspectiva humanitària sinó perquè aquestes poden perjudicar-lo en allò que vertaderament l’interessa: mantenir-se arrapat a la poltrona, peti qui peti. Durant la tercera temporada, en el capítol trenta-quatre, davant la possibilitat que un huracà assoti la Costa Est, Underwood ha de fer marxa enrere en el temerari projecte de buidar el fons del pla d’emergències, per tirar endavant el seu programa estrella de lluita contra l’atur, un fet que podria comportar la mort de milers de ciutadans. Enfrontat a la ferma negativa de diversos governadors, entre d’altres forces opositores, no troba cap més via que la de rectificar, si realment vol evitar l’ensorrament de la seva carrera. L’huracà passa de llarg i Frank Underwood ja ha maquinat quina ha de ser la propera passa estratègica: presentar-se novament a les eleccions presidencials. La gèlida Claire, una esposa poc convencional, no sempre l’hi posa fàcil.
Les trifulgues de la ficció de segur que retraten bona part de la realitat -de vegades la influència és a la inversa- però el testimoni d’aquells que van participar directament en la barbàrie també és rellevant, si bé la memòria és un material sensible i el fet de formar part d’un determinat bàndol acostuma a ser garantia de biaixos. Preses aquestes precaucions, la veu de Robert S.  McNamara no hauria de contemplar-se com un referent moral sinó com una aproximació realista -en el sentit que s’allunya de cert idealisme pacifista- a la dinàmica de les hostilitats armades. L’expressió en anglès the fog of war, que dóna títol al documental, assenyala la confusió experimentada a l’hora de prendre decisions, quan tantes variables complexes entren en joc; en el cas que ens ocupa, en el marc de la cruenta Guerra Freda. Per tal que la seva experiència no desaparegués en el no-res, en rondar la vuitantena, el secretari de defensa, com si fos una mena de Maquiavel contemporani, allunyat de les intrigues de palau, va reflexionar en veu alta, tot proposant onze consells bàsics, que qualsevol mandatari hauria de considerar, amb la finalitat d’evitar catàstrofes irreparables.
A través de diversos exemples, com ara la crisi dels míssils de Cuba, McNamara desgranava el seu decàleg -amb una advertència de propina-, del qual podem destacar la necessitat d’empatitzar amb l’enemic, per a comprendre quins són els seus sentiments i pensaments en l’acció; la transcendència de percebre que hi ha quelcom més enllà d’un mateix o la disposició a reexaminar sempre el propi criteri perquè tot sovint hom veu allò que desitja creure. El fet és que aquestes raonables proposicions, juntament amb els exemples televisius, estan als antípodes del tarannà explosiu de Donald Trump, que finalment serà qui tindrà la darrera paraula, a l’hora de prémer el “botó vermell”. Paral·lelament al xou mediàtic que l’acompanya, es lliura una batalla ben real, en la qual Espanya també hi té un protagonisme indiscutible perquè, com és ben sabut, les bases militars estan al servei de l’imperialisme de l’Oncle Sam. Potser ha arribat l’hora de deixar de badar davant de la pantalla. Convé rumiar en la forma de posar-li límits al tirà. La mobilització popular no canviarà mai la propensió dels governants vers els enfrontaments, això és cert, però pot resultar decisiva per decantar la balança. No tirem la tovallola abans d’hora.






dimecres, 12 d’abril de 2017

Envelliment actiu, un model que s'escampa





Imatge extreta del blog Jubilares


Aquest cap de setmana vaig llegir un petit reportatge a La Vanguardia que em va fer reflexionar una estona. L’article recollia l’experiència pilot d’una residència a Sant Hilari Sacalm, on s’aposta perquè els usuaris tinguin un rol autònom en el centre. A grans trets, el típic model assistencialista rígid ha estat substituït per un altre de més flexible, que s’adapta a les peculiaritats de cadascú, alhora que potencia la presa de decisions, en un context respectuós i no patologitzador. Es tracta d’una filosofia d’atenció bastant propera al “senior cohousing”, sorgit en països del nord d’Europa i que, progressivament, s’ha anat escampant arreu del món. Aquests projectes proven d’evitar l’impacte dramàtic de la solitud i l’aïllament als quals tan sovint ens veiem abocats en el darrer tram de la vida, en les societats occidentals.

Vaig pensar que si les residències, diguem-ne “convencionals”, es començaven a decantar per les esmentades alternatives potser era perquè els seus responsables ja havien percebut un canvi en la demanda. No tan sols per part dels avis i les àvies sinó també dels familiars, cada vegada més reticents a confiar en entorns on la polimedicació i la infantilització dels ancians és la tònica habitual. Aquí és on l’argument econòmic acostuma entrar en joc. Quan es parla d’envelliment actiu de vegades es fa referència a la discriminació lligada al poder adquisitiu, atès que els ingressos tenen una influència indubtable en la nostra salut i en la capacitat d’afrontar la dependència. Ens empenyen a gaudir d'una vellesa satisfactòria però, al mateix temps, ens treuen el coixí de la protecció social. Per altra banda, és ben cert que importants empreses del sector immobiliari han sabut capitalitzar l’auge dels projectes compartits per a persones grans, en complexes urbanístics on els preus són vertaderament prohibitius -val a dir que les mensualitats d’algunes residències també són desorbitades. En pel·lícules com L'exòtic Hotel Marigold (2011), entre d'altres, es transmet la imatge d'una comunitat sènior econòmicament privilegiada; d'aquesta manera, es consolida la falsa idea que estem davant d'una opció reservada a una selecta minoria.

Trobo que aquestes crítiques són del tot encertades però també caldria remarcar que existeixen opcions d'autogestió com les cooperatives de vivendes, que s’adapten a diferents pressupostos i que s’arrelen amb èxit en el territori. El fet que travessem per un període de vaques magres, d’allò més incert, no signfica que haguem de renunciar a adoptar nous models, que fins i tot poden comportar una disminució en les despeses assistencials. Només amb l’estalvi que suposa la baixada de la morbiditat, quan s'adopta un estil de vida actiu, ja es nota un canvi significatiu en la guardiola. Aquest és un enfocament que va prenent major protagonisme en el camp de la política, afortunadament. Penso que els ciutadans hi tenim molt a dir, en la mesura que rebutgem la manipulació assistencialista i decidim escriure el nostre futur. Que no ens arrabassin la capacitat d'escollir.






dimecres, 5 d’abril de 2017

Es busca una mica de coherència




A la recomanable pel•lícula Disconnect (2012) es plantegen diversos drames lligats al mal ús de les noves tecnologies, entre els quals el cyberbullying. A la imatge, una de les famílies afectades per l'assetjament escolar prova de trobar respostes a la violència que els ha colpejat, de forma tan inesperada com brutal.


No hi ha cap dubte que la paraula bullying està de moda i que la tendència no ha passat desapercebuda als magnats de la comunicació, que s'han afanyat a munyir la generosa vaca de la morbositat. S'han emès programes en prime time sobre el tema, amb un enfocament qüestionable, com ara el polèmic "Proyecto Bullying" de Cuatro, presentat per Jesús Vázquez, que va haver de superar les traves de la fiscalia de menors i entomar les dures crítiques d'alguns espectadors, a les xarxes socials.

Ho heu llegit bé. L'imperi mediàtic que acull nombrosos espais saturats de caspa, on les bronques o el sexisme més primari hi tenen una presència constant, va col•locar a la graella una proposta pretesament encaminada a conscienciar la comunitat educativa del greu problema de l'assetjament entre iguals. Vindria a ser com aquell pare que sermoneja el seu fill sobre les maldats de la droga, mentre aguanta un got de whisky en una mà i s'emporta una cigarreta als llavis amb l'altra. Em sap greu dir-ho però en totes aquestes proclames carregades de bones intencions només hi sé veure un sentimentalisme passatger, que avui es preocupa per les pobres criatures maltractades i demà plorarà per les foques de l'Àrtic, sense qüestionar mai les bases estructurals de les injustícies denunciades.

Val a dir que Paolo Vasile encara ha anat més enllà en la seva èpica croada antibullying perquè el programa de Mediaset s'emmarca en la campanya "Se buscan valientes", que compta entre els seus promotors amb l'estrella nacional del rap Juan Manuel Montilla, més conegut com El Langui, autor d'un tema especialment creat per a l'ocasió. Vet aquí una de les estrofes:

"Se buscan valientes que expresen lo que sienten
Se buscan valientes que apoyen y defiendan al débil
Tú eres importante, tú sabes lo que pasa, no mires a otro lado no le tengas miedo al malo
Se buscan valientes que ayuden y se enfrenten a Darth Vader y a algún gamberro más que con abuso siempre van..."

En l'epicentre del missatge principal que es llança a l'audiència s'hi col•loquen els menuts espectadors de les escenes de crueltat i se'ls demana que es posicionin al costat dels alumnes humiliats. Està clar que el paper dels testimonis passius és cabdal en la resolució dels conflictes però em pregunto si és adequat projectar aquesta idea damunt dels infants i adolescents, com si fos  bàsicament a sobre de les seves espatlles que recaigués la responsabilitat d'afrontar aquest complex fenomen psicosocial, que hem batejat amb el nom de bullying.

Em fa la impressió que els responsables de la campanya han sentit tocar campanes sobre projectes d'intervenció prestigiosos, com ara el finlandès KiVa,  que justament dóna protagonisme a aquells que contemplen els abusos sense participar-hi però, això sí, sempre comptant amb el compromís sostingut del centre educatiu i de la resta d'implicats. Per altra banda, també caldria valorar altres contextos, que van més enllà de l'entorn immediat, per entendre el comportament dels menors, de la manera que ho han defensat psicòlegs com Urie Bronfenbrenner (1917-2005), conegut per la seva teoria ecològica del desenvolupament.

Per posar només un exemple, el paper de les noves tecnologies i la forma com aquestes de vegades dificulten la comunicació en el nucli familiar, pot resultar determinant a l'hora de desencadenar un episodi d'assetjament, sense que els adults se n'adonin. Tal com es reflecteix en el film Disconnect, els companys que participen activa o passivament en l'agressió, són petites peces d'un engranatge sofisticat, en el qual no sempre és senzill assenyalar els autèntics culpables -els Darth Vader de la cançó- amb el dit. Per descomptat, el sensacionalisme deshumanitzador dels mitjans no està al marge d'aquest conjunt de complexes interaccions. Per això grinyola tant que el mateix lloc on s'esbudellen famosos sense pietat, s'exploten els treballadors o es cosifiquen les dones, es presenti com una plataforma per lluitar contra el sadisme a les aules. Serien d'agrair una mica de coherència i de sensibilitat, encara que perjudiquin la butxaca del senyor Vasile. És demanar massa?