dilluns, 30 de desembre de 2013

Per un 2014 més combatiu


Una dona es manifestava davant de l'Ambaixada espanyola a París, per protestar contra la restricció del dret de l'avortament. Imatge: EFE.

 
Es clou l’any i en floreixen les valoracions de tot tipus. Llegeixo el rànquing de les millors pel·lícules del 2013, que elabora El Periódico de Catalunya. La primera posició l’ocupa The master, un film sobre la secta de la Cienciologia. El segon lloc és per la La vie d’Adèle, que ressegueix una intensa història d’amor entre dues adolescents. Me les vaig perdre totes dues. Com que sóc addicta al cinema, però tinc la butxaca escurada, pateixo la desagradable síndrome d’abstinència que comporta no poder gaudir de bona part de les novetats més seductores de la temporada. Amb tot, puc recuperar unes quantes joies del passat, a través dels préstecs que faciliten les biblioteques públiques. M’abstinc de les pel·lícules que emeten a la TDT perquè, quan no les interrompen els constants talls publicitaris, et trobes amb què no existeix l’opció de veure-les en versió original. Em semblen dues circumstàncies inadmissibles però tanmateix esperables, en un país on hi ha un evident menyspreu vers la cultura.

Enguany, si hagués d’escollir una perla que he rescatat del bagul dels records, encara que sigui difícil decantar-se, potser em quedaria amb The harder they fall (1956) o Sophie’s Choice (1982). En el terreny del documental, s’emportarien el meu modest “guardó” dues obres de l’argentí Pino Solanas: Memoria del saqueo (2003) i La dignidad de los nadies (2005), especialment per la seva vinculació amb el nostre present. De la primera ja us en vaig parlar en una ocasió i la segona em sembla perfecta per començar el tenebrós 2014 que s’albira en l’horitzó. Si tenim en compte el panorama actual, en el país del “mate”, se’n podria fer perfectament una tercera entrega que ens il·luminaria igualment en el camí cap a l’anhelada recuperació, la qual, òbviament, no tindrà res a veure amb els críptics paràmetres econòmics que ens bombardegen. A La dignidad de los nadies, Solanas ens proposa un viatge intens, encanimat a descobrir la incansable lluita de les persones més afectades pel desvergonyit saqueig orquestrat per organismes com el Fons Monetari Internacional.

Allò que més em va impressionar d'aquest documental va ser la manca de condescendència del seu enfocament, malgrat la duresa dels fets que narrava. En cap moment vaig sentir llàstima pels seus protagonistes sinó una sincera admiració pel seu coratge, quan s'afrontaven a les persecucions institucionals, l'infrahabitatge, la gana, la fred o la precarietat laboral més desesperant. El primer dels "herois quotidians" en aparèixer és un manifestant que rep un impacte de bala al cap, en el context d'una protesta i salva la vida de pur miracle, gràcies a un veterà combatent de la dictadura que l'assisteix al carrer i l'acompanya fins a l'hospital. Ells dos són, respectivament, un escriptor que té una feina de repartidor i un mestre d'escola que ha organitzat un menjador infantil, que és l'esperança de moltes famílies. Gràcies a la solidaritat, es converteixen en amics de l'ànima. Així es van entrallaçant històries diverses, de persones que viuen en la més absoluta misèria però que no han perdut la força per defensar dignament allò que els pertany amb plena justícia.

Vaig pensar en aquest país dissortat i el seu retorn a la foscor. Però el 2013 ha estat, com en el cas dels "nadies", un any d'intensa lluita. La PAH ha evolucionat amb una proposta radical, en el millor dels sentits, quan ha tirat endavant la seva obra social per ocupar els pisos buits dels bancs. Han vist la llum projectes tan engrescadors com el Procés Constituent, que ja compta amb desenes de milers d'adhesions i assemblees que treballen amb il·lusió per tot el territori. Quant a la repressió policial, els ciutadans tampoc ens hem quedat de braços plegats. Potser l'exemple més sonat a Catalunya l'han protagonitzat els veïns del Raval, els quals s'han llançat al carrer per defensar la veritat, després de la pallissa que va portar fins a la mort Juan Andrés Benítez. Pel que fa a les llibertats nacionals, una riuada de gent va manifestar el seu desig d'independència i, finalment, s'ha pactat data i pregunta.

A ses Illes, tant els mestres com els seus múltiples aliats, han unit forces per fer una oposició frontal i contundent als nefastos plans educatius del Partit Popular. Davant de la nova llei de l'avortament, els moviments feministes ja s'organitzen per tal de generar xarxes de resistència i suport mutu. A Madrid, el Tribunal Superior Justícia va suspendre cautelarment la privatització de sis centres sanitaris, gràcies a la forta pressió de les marees blanques. I així podríem continuar fins a no acabar mai, tot parlant del Sindicat Andalús de Treballadors i de la mobilització infatigable de tants i tants treballadors. És cert que la rebel·lió hauria de ser encara més massiva i profunda però cal considerar que tot just ens despertem del llarg somni de la innocència pseudodemocràtica. Els anhels de felicitat per l'any que s'acosta em semblen vans si ens limitem a desitjar-los i no ens movem per conquerir-los. Res no ens serà regalat. Haurem de lluitar, pas a pas, per recuperar allò que ens han manllevat cruelment. La Història ens ensenya que els perseverants, en situcions límit, són capaços de vèncer i nosaltres també podem fer-ho. Per tot plegat, desitjo que tingueu un feliç i combatiu 2014.


 

dimarts, 24 de desembre de 2013

Aquest Nadal, regalem comunicació


Una imatge de l'exposició fotogràfica Incomunicados


Arran del cas d’espionatge al restaurant “La Camarga” alguns empresaris han declarat als mitjans que no volen parlar de temes “delicats” a través del mòbil. S’estimen més deixar el terminal a l’oficina i reunir-se en un parc, per estalviar-se el mal tràngol de pensar que algú els està enregistrant la conversa. No es tracta de cap deliri paranoide sinó d’una preocupació prou raonable, atesos els incomptables informes encarregats a la famosa agència “Método 3”. Em vaig imaginar l’escena i mentre m’hi recreava me’n feia creus. En plena revolució digital, quan els Iphone i les tauletes ho inunden tot, dos executius encorbatats es trobaven per passejar a la Ciutadella, on hi discutien sobre si pagarien tal o qual quantitat en A o en B. No havien pas decidit desfer-se dels aparells per motius ideològics –les guerres pel coltan del Congo els importen un rave i l’espiral frenètica del consumisme, també- sinó per qüestions estrictament pràctiques i d’interès individual.

Un dels esculls amb els quals han topat les noves tecnologies és el temor, cada cop més generalitzat, al control dictatorial. Tal com ens ha ensenyat Edward Snowden, s’albira en l’horitzó la implantació d’una mena d’estat totalitari digital. L’ombra del temible “Gran Germà” orwellià plana per damunt dels nostres caps i aquest horror ha generat una reticència gens menyspreable vers les pantalles. Una altra de les preocupacions habituals és la creixent incomunicació que, a parer de molts ciutadans, s’observa en l’entorn circumdant. Algunes de les queixes que escolto amb freqüència al consultori estan relacionades amb la quantitat de temps que parelles, fills o amics, esmercen en respondre els incomptables estímuls que els arriben del món virtual. Moltes persones mostren preocupació pel fet que ja no es dialoga prou dins de la nostra comunitat i consideren que, de mica en mica, es perden habilitats per a la relació íntima, cara a cara. La xarxa és molt més que un mitjà.

Tota la parafernàlia digital configura la nostra manera de comunicar-nos i ens empeny cap als vincles ràpids, de fàcil connexió i desconnexió. No es tracta de negar els indiscutibles avantatges que “Google” ha aportat a la nostra vida, sinó de reconèixer que per aquestes eines també se’n paga un preu elevat, en forma de superficialitat i escassa concentració. L’escriptor Nicholas Carr (2011) explica que sent enyorança del cervell antic, aquell que utilitzava en l’etapa analògica de la seva evolució personal. S’adona que després d’haver passat unes quantes hores davant de l’ordinador, té serioses dificultats per llegir una novel·la com “Guerra i Pau”. Segur que molts de vosaltres també heu experimentat aquests canvis, que tan bé s’expliquen quan s’apel·la a les investigacions sobre plasticitat neuronal. Potser és una bestiesa això que escric però penso que la desconnexió serà un valor a l'alça, en els anys que vindran. Crec que és un bon regal per aquestes festes, perquè comporta un estalvi de temps i diners, alhora que ens retorna a dolços temps passats. Que passeu un bon Nadal, ben a prop de tots els que estimeu.


Referència
  • Carr, N. (2011). Superficiales ¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes?. Madrid: Taurus.



dimarts, 17 de desembre de 2013

Una taula ben parada

Imatge: burbuja.info


"Jo vull la taula parada
com el temps que era nin
a prop de la llar fumosa
baix el sostre revellit."

Àngel Guimerà. Fragment de Nit de Nadal. 

 
Recordo els típics versos que ens feien aprendre a l’escola abans de les Festes i que ara recita novament la canalla. En un o altre moment, una taula ben parada hi feia –encara hi fa, de fet- una aparició estel·lar. Me l’imaginava llarguíssima i coberta amb unes estovalles vermelles, brodades amb fils d'or. Era una mena de fantasia “dickensiana”, com les peripècies d'aquells personatges dels contes que van vestits amb parracs i miren del carrer estant l’interior d’una casa, en el menjador de la qual es percep la fastuosa opulència de les celebracions de les famílies més acabalades. Els pobres es pelen de fred i es freguen les mans per entrar en calor. Mentrestant, acosten el nas al vidre del finestral i saliven davant de la visió de tanta abundància inabastable. Si hi ha sort, potser algun cor misericordiós farà una bona acció i els asseurà amb ells a taula o bé els en donarà les sobralles, com es fa amb els gossets.

Al centre d'aquella taula hi havia canelobres de plata amb unes espelmes allargassades, que tenien vocació de tocar el sostre. També s'hi trobava un gran pollastre farcit; plates amb tota mena d'amanides; patates fumejants amb suc; verdures a la planxa i aperitius diversos, escampats arreu. De postres, neules i torrons a cor què vols. I per beure, el millor cava. La mainada de la casa anava ben mudada i estava delerosa d'obrir els regals. Les nenes amb grans llaços al cap i els nens ben pentinats, amb la clenxa al mig. Els cabells els feien olor de colònia. A sota de l'arbre s'hi amuntegaven els paquets i, entre bromes i picabaralles, jugaven a endevinar què s'hi amagava a dins. El pare portava sabatilles de quadres i llegia el diari al sofà, tot esperant la manduca. Alguns convidats cantaven nadales, amb els braços recolzats al piano. La mare duia un davantal la mar de bonic, perquè així no se li tacava el vestit, mentre arreglava els darrers detalls del sopar. La feina grossa l'havia feta la criada, que encara feinejava per la cuina.

Aquests dies fan mal, aquells versos. La innocència i les fantasies puerils s'han esvaït i només resta el desengany. I el fel. Es veu que l'estampa encara sorprèn però arribarà un dia que ens acostumarem a veure els nostres veïns furgant a l'interior dels contenidors, per extreure'n quelcom per alimentar-se. Si continua el sadisme de l'austeritat, cada vegada seran, o serem, més les persones que ens identificarem amb els "sense sostre" que tenen el nas enganxat a la finestra. I cada cop seran menys les famílies que neden en l'absoluta abundància i tenen prou poder per canviar les paraules i fer-se la realitat a mida, perquè així el genocidi financer sembli a ulls de tothom el producte de la mala sort. No pas un acte criminal. Ja se sap, les crisis que van i vénen. Després ens repartiran sobres i alguna ànima càndida hi posarà diners a dins. Pels nens pobrets, que aquests dies no tenen res per menjar.

Es miri per on es miri, la pobresa és un problema polític i amb posar-hi pedaços mai no n'hi haurà prou. No sabem com acabarà el llastimós serial mediàtic que s’ha iniciat amb la mort de Concepción, Enrique i una de les seves filles al municipi sevillà d’Alcalá de Guadaíra però de ben segur que malviure de la recollida de plàstic, roba i cartró no va suposar cap ajuda per a la seva salut. Tal com han assenyalat els experts, una mala alimentació debilita el sistema immunitari i el fa menys resistent als microorganismes que eventualment poden causar una intoxicació. Amb independència de qui guanyi aquesta “guerra mediàtica” per establir les causes de la defunció, el resultat no canviarà el fort lligam existent entre el desmantellament de l'Estat del benestar i la mortalitat ciutadana. Els infants que ahir recitàvem versos, avui som adults que caminem a la corda d'un funambulista, a qui algú ha decidit retirar la xarxa, amb la finalitat de forrar-se amb les privatitzacions. Si no ho evitem, les generacions del futur tindran, de ben segur, el nas ficat a la porqueria. Un bon obsequi és preparar-los perquè no es deixin enredar. La pitjor misèria és la moral i la nostra dignitat no està en venda.



dimarts, 10 de desembre de 2013

Misteriós assassinat a cal rector



Mossèn Reixach al seu domicili del Passeig Marítim de Blanes, escenari del crim. Foto d'arxiu del Diari de Girona.


Començarem per dir que mossèn Reixach és una patum. Quan una persona de la seva posició, amb una influència considerable en l'àmbit eclesial, mediàtic, educatiu i cultural del país, és present en l'escenari d'un crim, quelcom trontolla violentament en el cor de la societat catalana benpensant. Personalment, en aquests casos, em fa la impressió que els fonaments sobre els quals s’edifica l’estructura de les relacions humanes de poder reben una violenta sotragada. Per a tots aquells que no conegueu els fets: El dijous 5 de desembre, al voltant de les 19h, Eulogio Sol Lumalang, un home filipí de 44 anys, va irrompre al domicili del capellà de Riells i Viabrea per, presumptivament, matar-hi a ganivetades el jove brasiler de 22 anys que convivia amb ell, Odycleidson Kekeo Moraaes do Nascimiento. Val a dir que les versions que n’ofereixen els diaris difereixen considerablement. Hom diria que se n’han construït dues versions paral·leles –bàsicament pel que fa al mòbil de l’assassinat, si bé existeixen altres divergències-. La primera perspectiva podem qualificar-la de carnal i la segona, no sense un punt de malèvola ironia, la titllaríem de filantròpica.

A cop calent, rotatius com el Diari de Girona, ja es referien a una disputa passional, que hauria culminat amb el tràgic apunyalament. Al lloc web de la Cadena Ser, es llegeix explícitament que el suposat homicida ha estat acusat de matar el company sentimental de la seva exparella, que és sacerdot. Segons van informar ahir al programa Arucitys de 8tv, en aquest truculent “affaire” capellanesc, s’hi podria afegir el subministrament de substàncies tòxiques per part del mossèn -entre d’altres detalls escabrosos-. És a dir, segons es desprèn d’aquesta hipòtesi, l’influent religiós se situaria en un dels vèrtexs d'un triangle amorós d’allò més tèrbol. Malgrat que el rector presentava en societat Odycleidson com si fos un fillol adoptiu, aquest podria ser en realitat el seu company d’alcova. Reixach l’hauria conegut al Brasil, quan el jove encara era menor d’edat i actualment vivien sota el mateix sostre. Eulogio Sol, amb qui va contactar en un viatge a les Filipines, en qualitat d’examant, s’hauria engelosit de forma malaltissa fins al punt d’acabar amb la vida del seu “rival”. Aquesta és la visió, diguem-ne íntima del crim, que no superarien ni els escriptors de novel·la negra més agosarats del país.

Anem a revisar l’enfocament humanitari de la tragèdia, més en consonància amb l’esperit cristià del nostre protagonista. Els diaris Ara i El Punt/Avui -amb el qual col·labora assíduament Jaume Reixach-, han destacat sobretot l’ajuda incondicional que el clergue ha brindat al filipí, a qui coneix des de fa dues dècades. Amb la finalitat de treure’l de la pobresa, el rector va portar-lo a Catalunya i va trobar-li un treball en un càmping de Blanes. Recentment, però, l’Eulogio havia caigut en desgràcia, després que la seva dona el denunciés per maltractament. A causa de la seva progressiva deixadesa, el van acomiadar. Posteriorment, va denunciar els seus caps en un judici que perdé i va deixar-lo escurat. Amb tot, el bo del rector encara li oferia ajuda econòmica i un sofà on dormir, perquè era conscient de la seva situació. Sentia llàstima per ell. Amb tot, va alertar els Mossos que rondava massa per casa. En declaracions a la premsa, qualifica l’home que l’assetjava d’hermètic i racista; també en detalla la degradació que patia a nivell de salut mental. Fins i tot havia intentat escanyar-lo però ell mai no el va abandonar…

La nit del luctuós succés, en un estat que el mossèn qualifica d’“alienat”, l’etern protegit va entrar al seu domicili blanenc per darrera vegada. Va treure un ganivet d’una bossa blanca. Com que temia el que podia passar, en un altre rampell de pretesa generositat, Reixach explica que va marxar cuita-corrents, escales avall, a cercar ajuda en un bar de la cantonada. L’assistència va arribar tard: El cadàver d'Odycleidson confirmava que ja no hi havia cap solució. Tres punyalades van posar punt i final a la seva curta existència. El pis del capellà no va ser precintat i l’endemà ell mateix va entregar als Mossos la suposada arma del crim, que va localitzar en un armariet de la cuina. En el ganivet gairebé no hi havia restes de sang –malgrat el brot psicòtic, es veu que l’Eulogio hauria tingut la precaució de netejar-lo-. El presumpte agressor es troba ara a disposició judicial i ha començat a “cantar”. Per la seva banda, el sacerdot mira de superar la dramàtica pèrdua a través de l’escriptura i ha optat per seguir amb la seva rutina habitual. Al Bisbat de Girona encara no s’han pronunciat al respecte. De fet, aquest mateix dissabte va oficiar un casament a la seva parròquia. En el darrer article que li han publicat a El Punt/Avui reflexiona sobre la solidaritat. Ja ho sabeu, s’acosta Nadal i cal mantenir viva la flama de l’autèntica filantropia. Abstingueu-vos d’imitacions barates.


 

dimecres, 4 de desembre de 2013

El conte de Canal 9


Mantenim la creença que el servilisme ens protegirà de l'infortuni però el cert és que,  a la llarga,  sempre ens perjudica greument. Imatge: lamarea.com.


"El cas va anar així: un jornaler del camp que es va fer ric i es va comprar una barca gran, de les que al camp en diuen dahabiya. Es va comprar roba cara i elegant i seia en el seu dahabiya que anava lliscant per l'aigua. El terratinent que era l'amo de la terra on ell treballava, un home arrogant i de males entranyes, que el va veure, va manar als seus treballadors que assaltessin el dahabiya i fessin presoner el camperol. El van portar davant del terratinent i aquesta va ser la conversa que van tenir:

Terratinent: ¿Des de quan els camperols naveguen en dahabiyas nous?
 Camperol: És gràcies a la vostra compassió, justícia i generositat, senyor. Us hauria de fer content perquè és un signe de la vostra gràcia i bondat.
Terratinent: ¿Com es pot permetre que els jornalers imitin els seus amos i naveguin en dahabiyas?
Camperol: Déu me'n guard d'imitar els meus amos. ¿Qui sóc jo? Jo no sóc més que un dels vostres esclaus, i tot el que guanyo, fet i fet, és propietat vostra.
Terratinent: Si no ens vols imitar, ¿com és que t'has comprat un dahabiya i com és que navegues pel Nil com si fossis un dels amos del país? ¿Què vols, que et vegin els altres camperols i es pensin que ets algú important i de categoria?
Camperol: Déu me'n guard, senyor meu. Si us penseu que he fet res de mal, llavors juro per Déu i el seu Profeta que no navegaré mai més en aquest dahabiya. Me'n penedeixo, senyor. Us prego que accepteu el meu penediment.
Terratinent: L'accepto, però prendré mesures per assegurar-me que no repeteixis la teva equivocació.

El terratinent va donar unes quantes ordres als seus servents, que van lligar el camperol i el van arrossegar per terra fins que la roba li va quedar coberta de fang i ben estripada. Després li van pegar fins que els genolls, els peus i l'esquena li sagnaven. Durant tota l'estona el terratinent reia i deia: "Així et recordaràs de quin és el teu lloc, jornaler!".

Malgrat que tinguin estructura de conte, aquests fets, tal com explica l'escriptor Alaa Al Aswani, van ocórrer en un poble d'Egipte, a principis del segle XX i els ha recollit Ahmed Amin en el llibre Un diccionari dels costums i les tradicions egípcies. La història d'aquest humil camperol em va quedar gravada perquè darrere de la seva experiència s'hi amaga una gran veritat humana. M'ha vingut a la memòria arran del dolorós tancament de Canal 9 i l'intens debat que ha suscitat el fet que els periodistes, un cop han sabut que perillava el seu lloc de treball, hagin esbombat a bombo i plateret la mordassa que els havia imposat el Partit Popular. En el darrer moment d'agonia, han recordat quin era l'autèntic sentit de la seva professió i han lluitat amb ungles i dents per evitar el tancament de la televisió pública valenciana. En altres paraules: han entès l'immens valor de la dignitat. En certa manera, penso que tots ens podem identificar amb aquest drama. En un o altre moment de la vida,  hem temut que si dèiem la veritat o ens alçàvem per defensar els nostres drets, les represàlies serien terribles. Per això ens hem estimat més callar i abaixar el cap però aquest gest no ha tingut necessàriament com a conseqüència una millora de les condicions laborals. A voltes ha succeït justament el contrari, que la perniciosa subordinació ha comportat una degradació progressiva dels drets professionals. A nivell de país, avui ens trobem en un moment extremadament delicat. Som en una cruïlla en la qual decidirem si el cop de timó cap a la dreta ens retornarà definitivament cap a etapes predemocràtiques o bé la lluita per la democràcia aconseguirà frenar el terrible embat del tsunami ultraconservador. Amb tot, tenim una cosa assegurada: agenollar-nos davant dels opressors no ens traurà pas de la misèria. El túnel que ens espera serà encara més fosc.


Referència:

  • Al Aswani, A. (2011). Egipte: les claus d'una revolució inevitable. Barcelona: Edicions 1984.


dimecres, 27 de novembre de 2013

L'amor és com un abric lleuger


Una imatge de la sèrie Grey's Anatomy


"Usted buscó esa relación con la esperanza de mitigar la inseguridad que lo acosaba en soledad, pero la terapia sólo ha servido para agudizar los síntomas, y tal vez ahora usted se siente menos seguro que antes, aun cuando la "nueva y agravada" inseguridad emana de otra parte"      Zygmunt Bauman (2003)


Escolto a la ràdio com un expert en sèries analitza el fenomen televisiu de Sex and the City. Segons el crític, que xerra i xerra sense respirar, les aventures de Carrie Bradshaw i les seves amigues novaiorqueses van suposar un revulsiu narratiu pel que fa a l'alliberament femení, atès que en els diferents capítols s’hi mostraven sense complexos les seves nombroses conquestes amoroses i sexuals. Al mateix temps, es tractava, gairebé en tots els casos, de professionals independents, que no necessitaven cap marit per prosperar. No es pot negar que aquesta ficció de l’alliberament és seductora; fàcilment podríem caure en el parany de voler-nos-hi emmirallar.

És un paradís captivador de romanticisme i plaer a la carta, present en molts altres productes mediàtics ensucrats, els quals oculten obstinadament els racons més tenebrosos del món de la parella i generen un munt de falses expectatives entre les espectadores ingènues -totes ho hem estat-. Ens agradi o no, les estrelles més glamuroses del firmament esdevenen models de comportament. En cas contrari, les grans firmes de moda no se les rifarien per anunciar els seus incomptables productes. Penso que darrere d’aquestes peripècies coitals hi trobem una hostilitat narrativa actualitzada, tan perniciosa com les històries eclesials d’ànimes pecadores, capturades per les urpes del desig i abocades per tota l’eternitat al foc infernal.

Al meu entendre, el perfil psicològic de les heroïnes postmodernes de la petita pantalla presenta similituds amb les problemàtiques d’algunes dones que han estat víctimes de violència masclista. Des d’un punt de vista clínic, s’observa clarament la sensació de buidor que els envaeix quan no tenen un home al costat. Pateixen una mena de bulímia afectiva, que els condueix a acceptar qualsevol company de llit, per més desagradable que sigui. Existeix el perill que encadenin una relació rere l’altra, sense aturar-se a pensar ni un moment si s’endinsaran en una nova espiral destructiva.

Considero que existeix una enorme confusió entre la llibertat a l’hora d’escollir parella i el fet d’haver encasellat l’amor dins dels clixés del consumisme. Zygmunt Bauman parla d’amor líquid per referir-se a la manera com ens relacionem en un món en el qual trontolla l’Estat del benestar i hi mana una despietada economia neoliberal. Ens movem en una societat individualista i privatitzada, on l’amor no s’escapa pas de la misèria de la precarietat. Les persones patim perquè ens sentim fàcilment descartables i temem que ens abandonin en un entorn cruel. Estem desesperats perquè ens estimin però desconfiem alhora dels lligams duradors perquè aquests ens impedeixen llançar-nos a flamants i apassionades aventures.

Trobo encertat que el filòsof polonès recordi el purità Richard Baxter, quan aquest assegurava que les riqueses havien de descansar sobre les nostres espatlles com un abric lleuger, de manera que ens en poguéssim desempallegar fàcilment. Avui, tant la ficció com l’autoajuda ens ensenyen a desconnectar de l’altre de la manera més indolora possible, igual que eliminem un contacte en una xarxa social. Pretenem compensar la manca de qualitat amb la quantitat però així tampoc reduïm els riscos ni les angoixes del compromís sinó que tan sols els distribuïm en el temps. Finalment, no podem obviar que la perpètua inseguretat engendra temibles monstres, com ara la violència o la por. Tal com afirma el mateix Bauman, Eros impulsa les mans a tocar-se però les mans que acaricien també poden oprimir i esclafar. Quin és el destí que ens espera?


Referència 


  • Bauman, Z. (2003). Amor líquido. Madrid: Fondo de Cultura Económica.



dimarts, 19 de novembre de 2013

La condemna de Jasmine



En la darrera pel·lícula de Woody Allen, la brillant Cate Blanchett interpreta Jasmine, una dona que pateix una sobtada davallada als inferns: Dels cercles més exclusius de l'Upper East Side, es veu arrossegada a un barri humil de la ciutat de San Francisco.


Cada vegada que Woody Allen estrena pel·lícula es desencadena el previsible debat sobre si el film es troba entre els millors treballs del novaiorquès o bé en confirma l’imparable declivi cap a la morralla comercial. Seria aconsellable que la discussió es constituís en un subgènere del periodisme cultural; de ben segur que tindríem entreteniment per estona. Sóc conscient que és impossible arribar a un consens però, pel meu gust d’espectadora no experta, “Blue Jasmine” (2013) figura entre les obres més reeixides del director. Com és habitual, hi trobem un homenatge –o plagi, segons el criteri- al setè art. Hi són clares les referències a “A Streetcar Named Desire” (1951) d'Elia Kazan. També es presenten diversos temes recurrents en la seva obra: Els conflictes de parella postmoderns, les tensions subterrànies en les altes esferes i el problema de la culpa, després d’haver perpetrat un acte criminal. Una bona anàlisi freudiana permetria establir més d’un paral·lelisme amb la seva tèrbola vida personal, que no té res a envejar a les turbulències que pateixen els neuròtics personatges que recrea a la gran pantalla. També han corregut rius de tinta, sobre aquesta qüestió.

La musa “alleniana” que vaig recordar després de conèixer la caçafortunes que broda Cate Blanchett, va ser la càndida “Alice” (1990), interpretada per Mia Farrow. La seva parella d'aleshores es posava a la pell d’una senyora acabalada, que evocava la “Giulietta degli spiriti” (1965) de Fellini. Alice era una esposa submisa de la “high society” de la ciutat dels gratacels, empresonada en una gàbia d’or; havia comès el terrible error de construir tota la seva indentitat al voltant d’un home de negocis milionari. A diferència de Jasmine, no se sentia còmoda en aquella realitat i per això iniciava un peculiar camí cap a la llibertat. De la mà d’un terapeuta oriental, trobava el seu humil paradís, ben lluny de la hipocresia que l’envoltava. Per contra, Jasmine no pot omplir la vacuïtat existencial amb res més que no sigui el consumisme compulsiu, satisfet gràcies a les martingales financeres de l’home al qual ha escollit pel volum de la cartera. Malgrat que tindria la meravellosa oportunitat de renéixer, al costat de la seva germana de San Francisco, es limita a reproduir el mateix patró que l’ha enfonsat a la misèria moral. Som al S.XXI i ara no s’albira cap bri d’esperança, en un horitzó devastat per l’orgia dels mercats.

La trampa en la qual queda atrapada la protagonista–malgrat que el director ho negui rotundament-, està inspirada en la davallada als inferns de Ruth Madoff, la muller del cèlebre farsant que va estafar 65.000 milions de dòlars a diferents inversors, a través d’un enrevessat frau piramidal. Es fa difícil pensar que Ruth no estava implicada, d'una o altra manera, en la trama corrupta que va teixir Bernard Madoff però el cas és que no va entrar a la presó. Amb tot, el lladronici va passar-li una cruel factura perquè va patir la mort per suïcidi del seu fill, el qual va delatar el seu pare i no va suportar la pressió de viure en una família de criminals. Actualment, la mare està psicològicament devastada i fa el que pot per recuperar el vincle amb el seu altre fill. Malgrat que la seva germana va ser una de les víctimes del monumental engany, va tenir la generositat d'acollir-la en el pitjor moment de la seva existència. 

Al marge que "Blue Jasmine" pugui interpretar-se com un conte sense final feliç de la Gran Recessió, també té l'encert de retratar una realitat ben explícita als Estats Units i arreu del món. A "la gran poma", la competitivitat per trobar marit pot assolir els mateixos nivells que en l'àmbit laboral. No són poques les dones que persegueixen el seu somni a través del “marry up” -la recerca d'un cònjuge, generalment més gran, que està forrat de calés i els permet un ascens en l'escala social-. Algunes agències de cites tenen noms tan eloqüents com "Sugar Daddy". Els homes madurs i milionaris arriben a pagar fins a 20.000 dòlars per trobar una joveneta atractiva, a qui poder pagar tots els capricis. En el programa "The Millionaire Matchmaker" -emès en el nostre país a la cadena Divinity- es veu de quina manera profundament humiliant les candidates són avaluades com si es tractés de vaques en una fira de bestiar. Personalment, em recorda un reportatge que vaig llegir sobre un mercat de núvies a Bulgària, en el qual es podien pagar fins a 10.000 euros pel dot de les noies. En les capes altes del poder, s'hi poden reproduir els mateixos mecanismes masclistes que en els indrets més empobrits del planeta. Enfundada en un glamurós vestit de Chanel, també pots caure en una profunda depressió. Un camí sense retorn possible.



dimarts, 12 de novembre de 2013

El retorn de Pilar Primo de Rivera



Costanza Miriano és autora del llibre "Casa't i sigues submisa". Foto extreta de Flickr.


"La única misión que tienen asignada las mujeres en la tarea de la Patria es el hogar. Por eso ahora, con la paz, ampliaremos la labor iniciada en nuestras escuelas de formación, para hacerles a los hombres tan agradable la vida de familia que dentro de la casa encuentren todo aquello que antes les faltaba, y así no tendrán que ir a buscar en la taberna o en el casino los ratos de expansión"

Pilar Primo de Rivera, any 1939.



Enmig de terribles notícies com el pas del tifó Haiyan per les Filipines o el foc que assola novament l'Empordà, m'ha cridat l'antenció una sòrdida informació que no convindria obviar. La seva protagonista és la periodista Costanza Miriano, autora del llibre "Casa't i sigues submisa", que ha estat un èxit de vendes a Itàlia -aparentment increïble però cert-. A Espanya, l'edició ha anat a càrrec del misogin arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez. Recordem que, entre d'altres sonades polèmiques, monsenyor Martínez va pronunciar una execrable homilia, en la qual assegurava que l'avortament era pitjor que els crims perpetrats per Hitler o Stalin, motiu pel qual defensava que els homes tenien ple dret a vexar el cos de les futures mares que cometessin l'abominable pecat. Ni l'imam de Terrassa, en el seu dia més inspirat, hauria estat capaç de superar-ho. 

L'autora de la rància obra, en ple S.XXI, proposa que ens allunyem del perniciós camí de l'emancipació i retornem al rol de submissió que suposadament ens pertoca, al més pur estil de la "Sección Femenina de la Falange Española y de las Jons". Si Pilar Primo de Rivera aixequés el cap, trobaria en ella una abnegadíssima deixebla. Miriano recomana obediència lleial al marit,  que pretesament encarna el valor de l'autoritat dins de la família -nombrosa, per descomptat-. Segons n'han informat alguns mitjans, la devota esposa fins i tot va entegrar el seu pamflet adoctrinador al Papa Francesc. A priori, podria sorprendre que sigui una dona, precisament, la que defensi unes tesis tan profundament retrògrades però si revisem una mica la Història europea, aquesta impressió de seguida s'esvaeix. En el marc del feixisme del S.XX, per exemple, a les dones se'ls va assignar un paper cabdal en la transmissió d'unes estretes pautes de comportament, que comptaven amb el suport de l'Església, els mitjans i l'escola.

A Espanya, el cop d'estat militar va liquidar les polítiques a través de les quals es pretenia contribuir a la modernització de la societat: el dret al sufragi, l'accés a la cultura o la possibilitat de millorar les condicions laborals havien esdevingut nous horitzons per a les ciutadanes de la Segona República. Els somnis de llibertat van ser mutilats cruelment per la dictadura franquista, que les va recloure amb pany i forrellat a la foscor de l'àmbit domèstic. El seu vestuari era escrupulosament vigilat i no era ben vist que anessin soles pel carrer, ni tampoc en companyia d'homes que no fossin de la família. Es perseguí la interrupció de l'embaràs i es prohibiren els mètodes anticonceptius, alhora que s'eliminava qualsevol tipus d'educació sexual, que no concordés amb els coercitius preceptes del règim. L'adulteri tenia caràcter delictiu i, enmig de la misèria i la repressió, les prostitutes clandestines foren confinades en presons especials, destinades a les "mujeres caídas".  A grans trets, podríem dir que eren esclaves del poder patriarcal, primer sota el jou del pare i després sotmeses a l'autoritat del marit.

El nacionalcatolicisme concebia la dona com un ésser intel·lectualment inferior, amb vocació exclusivament de mestressa de casa, muller i mare. Per aquest motiu, la seva educació no tenia cap sentit més enllà de la primària. Serien incomptables les atrocitats comeses i, de manera equivocada, podríem considerar-les irrepetibles. Actualment, veiem com els diaris estan esquitxats de nombrosos successos vinculats a la violència masclista. Un degoteig macabre que no té aturador. Per altra banda, la reforma legislativa promoguda per Alberto Ruiz Gallardón i recolzada per les forces atàviques que encara romanen actives, desprèn una inconfusible aroma del passat. Quaranta anys d'opressió no se superen tan fàcilment. El Govern de la Generalitat tampoc es queda enrere i segueix subvencionant les escoles d'elit que segreguen els alumnes en funció del gènere. Malauradament, els estudis que es publiquen no fan més que confirmar la tendència creixent entre les adolescents a tolerar els estereotips sexistes i també el control asfixiant de les seves parelles. En el context de les retallades, semblem inexorablement empeses cap als dominis de la llar. Immerses en aquesta transformació brutal, no és d'estranyar que, discursos com els de Miriano, quallin entre una part de la població. Els esforços de tantes i tantes lluitadores, que van conquerir valuosos drets per a nosaltres, perillen davant del nou tsunami ultraconservador. En cap moment podem abaixar la guàrdia, perquè  és la nostra vida la que està en joc.



dimarts, 5 de novembre de 2013

"La policia tortura i assassina"



Després de l’homicidi de Juan Andrés Benítez, la regidora del districte de Ciutat Vella, Mercè Homs, va trigar gairebé un mes en comparèixer. La comunitat de veïns i veïnes va dedicar-li un sorollós escarni. Foto: Pere Virgili.


Deu fer cosa de quinze anys: És un d’aquells records borrosos que es troben a mig camí entre la realitat i el somni. Presencio una manifestació ubicada en un carrer cèntric de Barcelona; els participants –pocs i guarnits a l’estil “rastaflauta”-, criden insistentment: "La policia tortura i assassina!" Són temps d’eufòria i fa la impressió que el lema és fruit de l’exageració. Ignoro per quin motiu estan enrabiats i se senten perjudicats, aquests joves; deu ser que no tenen res més a fer.  Interpreto la vehement protesta com una estampa còmica, fora de context. No trigo gaire a submergir-me altre cop en la cadena de pensaments interiors, tot ignorant la colla de “desvagats-ocupes-antisistema” que criden a pulmó obert, com si s’haguessin escapat d’una secta de profetes tocats de l’ala.

He experimentat el “flashback” en escoltar la mateixa proclama –“la policia tortura i assassina”-, en un vídeo de l’escarni a la regidora del districte de Ciutat Vella, Mercè Homs, que és germana del Conseller de Presidència –Catalunya és un país petit i tot queda en família-. Aquesta vegada, no estic davant de cap col·lectiu minoritari, injustament estigmatizat per una servidora, sinó que la cridòria emergeix de les entranyes dels ciutadans, esgotats de la sistemàtica vulneració dels llurs drets. L’abús de poder no és cap novetat: Fa temps que s’arrossega i cada cop n’és víctima un sector més ampli de la societat. Tal com es desprèn d’un comunicat dels veïns i veïnes del Raval, cal emmarcar l’homicidi de l’empresari del Gaixample, Juan Andrés Benítez,  en un conjunt d’actuacions lligades a la violència institucional, dirigida a transformar el barri en un indret “net i polit”, dedicat exclusivament al gaudi dels turistes.

Abans que algú tregui el fetge per la boca i m’ho recordi, apuntaré que s’ha de preservar la presumpció d’innocència dels agents. També subratllaré que hi ha professionals que senten vertadera vocació assitencial i treballen incansablement al servei del poble. Penso que aquest reconeixement no entra en contradicció amb la ferma convicció que no s’han de minimitzar els reiterats actes de brutalitat, sobre els quals és urgent reflexionar més enllà de l’anècdota puntual. Si tirem una mica d’hemeroteca ens adonarem de seguida que la manca de concordança entre la versió de les víctimes i l’oficial és una constant, així com l’encobriment dels fets i la manca de diligència judicial o política, a l’hora de resoldre els casos. Llegir els diaris és com endinsar-se en un guió horrorós i sòrdidament repetitiu.

A en Carles Guillot van buidar-li un ull en el decurs del desallotjament d’una casa ocupada al barri de Gràcia i és membre del col·lectiu “Stop Bales de Goma”. En una entrevista a EL TRIANGLE, reclamava la necessitat de transcendir la simple prohibició dels projectils: Exigia un canvi de mentalitat als Mossos. L’activista criticava els seus nombrosos prejudicis i en condemanava el tracte prepotent i vexatori. Si volem avançar en aquesta direcció, haurem de preguntar-nos, per exemple, quina mena d’adoctrinament reben aquests homes i dones a l’Escola de Policia, atès que la formació està relacionada amb l’actitud que mostren al carrer. A sota del casc i l’uniforme, s’hi amaguen persones que prenen la decisió de prémer el gallet o de desplegar una porra. L’entorn més immediat per força ha d’aixoplugar-los en la tasca repressora.

Cap anàlisi mínimament seriosa pot obviar que ens trobem en un moment de profunda transformació i que la protesta –aquella que no està promoguda per les tribunes dels partits-, qüestiona amb determinació els poders econòmics dominants. El paper de la policia en el manteniment de l’hegemonia neoliberal ha estat a bastament estudiada però tampoc cal fer-ne una acurada revisió. Pensem tan sols en les darreres vagues generals, la intervenció en les execucions hipotecàries o en l’escruixidor desallotjament de Plaça Catalunya, quan es demanava explícitament als “robocops” que generessin pànic entre els indignats. Si viatgem més enllà de les nostres fronteres, podem evocar les càrregues que han patit els dissidents grecs o els nord-americans, membres del moviment “Occupy Wall Street”. El ràpid retrocés en matèria de drets democràtics provoca que bona part de ciutadans veiem la nostra policia com els “grisos” franquistes de l’actualitat. Aquest és un país fràgil, que tot just feia les primeres i tímides passes cap a la llibertat. Els manifestants no es queixen per caprici ni tampoc perquè tinguin problemes per controlar la ràbia sinó perquè perceben l’ombra d’un passat aterridor. I aquesta visió no hi ha propaganda que l’esborri.


dimarts, 29 d’octubre de 2013

Quatre maneres d'eradicar la fam al món



                                                                          Imatge extreta de Google


A l’hora de plantejar solucions per eradicar la fam al món, ens trobem amb diversos tipus de reaccions que podríem classificar en quatre categories arbitràries. La primera la formarien la mena de suggeriments que són una mofa desacomplexada a la dignitat humana. S’aconsella als desnodrits del planeta que mengin insectes, consumeixin iogurts caducats o bé comprin hamburgueses prohibitives, elaborades amb cèl·lules mare de vaca. Els autors de les “trencadores” idees són la FAO, Miguel Arias Cañete i una colla de científics holandesos, respectivament. Sabem que certs investigadors no toquen de peus a terra i del Ministre espanyol tampoc se’n pot esperar gran cosa. A l’ONU, en canvi, haurien de proposar alguna alternativa menys ofensiva, si tenim en compte fracassos històrics com la Cimera per l’Agricultura i l’Alimentació, que es va tancar l’any 2008 sense cap compromís polític seriós damunt la taula -no fos cas que les grans corporacions veiessin perillar els ingressos-.

El segon conjunt de mesures l'encapçala l’incombustible cinisme capitalista, que cerca la redempció a través d’una solidaritat aparent. La metàfora seria un capo de la Camorra napolitana que confessa els seus crims, capbaix, al capellà de Casal di Principe. Quan surt de l’església, amb la consciència neta de pecat, el delinqüent prossegueix tranquil·lament amb l’activitat criminal. A la primera cantonada assassina un membre del clan rival i a la següent prova una partida d’heroïna adulterada, amb un grup de ionquis moribunds. Em refereixo a aquelles entitats bancàries que prometen que destinaran els nostres calés a omplir milers d’estómacs buits, malgrat que han desnonat famílies senceres i/o estafat jubilats, sense cap mena de pietat. Vet aquí la doble moral: Amb una mà fomenten la misèria i amb l’altra sufraguen cares campanyes publicitàries, en les quals asseguren voler-la combatre.

La “tercera via” l’han forjat les persones que treballen sobre el terreny, colze a colze amb els afectats. Són mestres infatigables, infermeres compromeses, treballadors socials tenaços o coratjosos voluntaris d’ONGs, que estan sempre al peu del canó. Gràcies a la seva entregada dedicació, pal·lien els efectes devastadors de la mutilació de l’Estat del benestar, susceptible de condicionar tota la vida d’un ésser humà. A banda dels problemes físics vinculats a la desnutrició infantil –el retard en el creixement o la propensió a contraure certes malalties-, cal tenir en compte les seqüeles psicosocials. Una intervenció tan senzilla com facilitar un àpat al menjador escolar pot millorar l’atenció a l’aula, rebaixar l’ansietat o augmentar el nivell d’activitat. A llarg termini, té capacitat per generar noves oportunitats a l’estudiant i, perquè no dir-ho, evitar els elevats costos públics derivats de l’exclusió.

El filòsof de la modernitat líquida, Zygmunt Bauman, repeteix sense descans que no existeixen solucions locals per a problemes globals. Finalment, doncs, hem d’aplaudir la tasca dels intel·lectuals i activistes que assenyalen les autèntiques arrels de la fam, indefectiblement lligades a la rapacitat de les elits financeres. Fem-ne un ràpid esment. Si no volem posar pedaços eternament, caldrà afrontar el problema de l’elevat preu dels aliments i la manca de recursos del qual disposen els petits agricultors, així com el monopoli de deu empreses transnacionals, que controlen el 67% del mercat mundial de llavors. Aquesta mena d’abusos s’escampen com una taca d’oli. Segons un informe elaborat per Intermón Oxfam, en cas que segueixin les polítiques d’austeritat, a Europa hi hauran 25 milions més de pobres, l’any 2025. Les desigualtats en matèria fiscal clamen al cel: Els ciutadans paguem un 21% d’IVA però les SICAV de les grans fortunes només n’assumeixen un intolerable 1%. Quant a la flexibilitat laboral, un dia rere l’altre, veiem com milers de treballadors són abocats miserablement a l’atur. N’hi ha d’altres, de llarga durada, que ja no disposen de cap ingrés i no saben com s'ho empescaran per posar el plat a taula als seus fills. ¿Romandrem de braços creuats davant d’aquesta  injustícia? ¿Quant de temps suportarem la cruel opressió?



dilluns, 21 d’octubre de 2013

La cultura odiosa del llacet rosa



Una imatge del documental Pink Ribbons, Inc. (2011), que descobreix els perversos interessos que s'amaguen rere el moviment globalitzat del llacet rosa


Vagi per davant que, si he escollit l’adjectiu “odiosa” per descriure la cultura del llacet rosa no és pas per les voluntàries que s’impliquen desinteressadament en les iniciatives destinades a recaptar fons per la recerca biomèdica. Entenc que la immensa majoria, malgrat que motivades i sinceres, desconeixen el tenebrós món de negocis que es desplega entre bambolines, mentre elles cerquen la col·laboració ciutadana. La crua realitat és que hem “celebrat” un altre 19 d’octubre i després dels ingents esforços esmerçats, l’epidèmia no s’ha frenat en absolut, ben al contrari. El càncer de mama és un monstre de voracitat insaciable que segueix matant milers d’àvies, mares i filles, mentre deixa al seu pas un rastre de famílies desconsolades, rosegades pel dolor. Algú podrà adduir que la qualitat de vida de les pacients ha millorat i que els tractaments no són tan devastadors com en èpoques anteriors. ¿Ens hem de conformar amb aquestes engrunes? ¿Per quin motiu no sortim al carrer per protestar i exigir respostes, davant de tanta desolació? ¿On són aquelles feministes expeditives, carregades de ràbia creativa, que exhortaven els Governs a actuar, en dècades passades?

La petjada de la mort contrasta amb la positivitat dels missatges associats al llacet rosa, el qual ha esdevingut una tendència globalitzada. Els lemes tous que promouen arreu allunyen les dones de la urgent politització que requereix la reivindicació col·lectiva. Als Estats Units, d’ençà de la desregulació dels mercats capitanejada per Ronald Reagan, als anys vuitanta, la investigació va recaure plenament en mans privades. Un somriure de complaença es va pintar llavors en el rostre de les indignades manifestants. A mesura que els interessos crematístics contaminaven la ciència, les reivindicacions es buidaven de contingut. Per conèixer els motius d’aquesta transformació radical és recomanable que veieu el documental de la canadenca Léa Pool “Llaços roses, S.L.” (2011), insipirat en un treball d’investigació de l'experta en estudis de salut Samantha King. El va emetre La 2  aquest dissabte, mentre en altres cadenes es dedicaven a esbudellar famosos.

Léa Pool recull l’imprescindible testimoni de les afectades que se senten ofeses per aquest boom infantilitzador i també de les que saben que estan en una fase terminal de la patologia i no la podran superar. Malgrat que han d’afrontar un moment duríssim es veuen marginades pels grups “pink” en els quals es promou bàsicament l’optimisme i s’hi transmet implícitament la idea que, si es troben a les portes de la mort, és perquè no s’hi han esforçat prou. Tal vegada no han cuidat la dieta, han begut massa alcohol, han abandonat la lluita per la supervivència, etcètera. En aquest sentit, les expertes remarquen que hi ha un ampli percentatge de factors causals que encara són desconeguts però se sap que estan estretament lligats al medi ambient. És paradigmàtic el cas dels plàstics estrogènics, presents en la indústria automobilística, que han causat una elevada mortalitat entre les treballadores del sector. Amb tot, els recursos que es destinen a la prevenció representen tan sols un 5% del total. És necessari, doncs, que es distribueixin correctament els fons que s’inverteixen en les diferents línies d’investigació, que tot sovint donen infinites voltes sobre les mateixes qüestions irrellevants. 

Actualment, hi ha activistes que denuncien el màrqueting salvatge d’algunes firmes de cosmètica, que s’apoderen perversament el llacet rosa per augmentar exponencialment els seus beneficis, malgrat que emprin productes químics cancerígens -plom, alumuni, petroli, formaldehid- per elaborar desodorants, pintallavis i perfums. Finalment i per acabar-ho d’adobar, destinen una part ínfima dels guanys a la ciència. Tampoc podem obviar el cinisme de les farmacèutiques que es renten igualment la cara amb la mateixa excusa filantròpica. I així podríem continuar fins a l’infinit, tot parlant dels interessos monetaris lligats a les mamografies; l’enviament d’aparells d’alta radiació en països en vies de desenvolupament; la utilització d’hormones del creixement boví en certs làctics; la manca de control a l’hora d’exigir que les empreses garanteixin la seguretat dels seus productes… Ras i curt, si volem impulsar un canvi real, que aturi d’arrel el càncer de mama, ens caldrà reconduir la nostra motivació. No hem de tenir cap por de molestar ningú perquè no està escrit enlloc que hàgim de ser candoroses les vint-i-quatre hores del dia. La dominació masclista es basa també en la promoció d’aquests estereotips edulcorats, que pretenen silenciar el sofriment femení en el món. Deixem el somriure de “cheerleaders” per als esdeveniments esportius. En matèria de salut, donem un cop de puny damunt la taula.



 

dilluns, 14 d’octubre de 2013

De Montjuïc a plaça Sant Jaume ( i continuarà... )

 

Barcelona: diumenge 13 d'octubre. Al migdia, la monja benedictina Teresa Forcades encoratjava els assistents a l'acte convocat  pel Procés Constituent, a les fonts de Montjuïc, a assistir a les properes trobades, les quals seran un pas més per a poder fer realitat una República Catalana del 99%. 




Unes hores més tard, a Plaça Sant Jaume, els manifestants convocats per la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la Independència s'aplegaven de mica en mica per a reclamar agilitat a l'hora de tirar endavant l'anhelat referèndum. A l'hora dels parlaments, es va insisitir en la necessitat de mantenir la pressió per tal d'assolir aquest objectiu.



Al tren, vaig llegir amb atenció els fulls informatius que havia reunit durant la jornada. Entre una cosa i l'altra, vaig comptabilitzar un mínim de set noves mobilitzacions de cara a les properes setmanes. Fotos: Clara Esquena.


Ahir vaig anar a Barcelona amb la finalitat d'assistir a la convocatòria que em va arribar de part del Procés Constituent. L'acte de Montjuïc va ser emotiu, reivindicatiu i també alegre, malgrat que travessem uns moments duríssims i això també es reflectia en el rostre de la gent. Les actuacions artístiques es van intercalar amb diferents discursos, els quals van posar en relleu les nombroses problemàtiques socials actuals, causades per la despietada tirania capitalista. Sento particular admiració per la tasca humanitària que desplega la PAH, que ha rebut un merescudíssim reconeixement a nivell europeu. En aquesta plataforma, no es limiten a emetre bonics discursos sinó que estan plenament implicats en una tasca concreta, d'ajuda real i immediata a persones que es troben en una situació límit i se senten desemparades per l'administració. 

Sense un habitatge digne, com s'ha comprovat a bastament en diferents països, s'esdevé una cascada de gravíssimes penúries, tant financeres com sanitàries. Malgrat que pugui semblar que els desnonaments només afecten determinades famílies, més tard o més d'hora, tota la societat en paga les conseqüències. Al mateix temps, la pressió política que promouen, impulsa canvis estructurals a llarg termini, encaminats a prevenir futures tragèdies.  Per tots aquests motius, els considero un referent a seguir. La delegada de Girona, Marta Afuera, va recordar la lluita que mantenen en el bloc de Salt i va demanar a totes les persones a qui els sigui possible, que vagin al municipi els propers dies 15 i 16 d'octubre, a fi i efecte d'impedir que els ocupants de l'edifici n'hagin de marxar i puguin veure's abocats a la intempèrie. 

El drama de Lampedusa -no és cap novetat, però el nombre de morts posa el tema en portada-, ressalta que l'ajuda d'emergència és de cabdal importància. No ens podem permetre el luxe de posposar-la ni un minut més. L'hem de demanar amb més força que mai a les institucions que suposadament ens representen. És precisament en els moments de desgràcia col·lectiva, que es demostra la grandesa dels homes i dones que es dediquen a la política. Malauradament, en comptes de pensar en clau estadista, no hi veuen més enllà dels seus interessos immediats i per això ens cal sortir al carrer. La vulneració dels drets humans és clamorosa, cruel i completament injustificable des de cap punt de vista. Tal com proclama la coratjosa alcadessa Giusi Nicolini, necessitem l'ajuda ara mateix i no s'hi valen més excuses.

Un cop vaig haver dinat, em vaig passejar per la ciutat i la caminada em va conduir casualment cap a la plaça Sant Jaume. Allà vaig veure que s'hi coïa una altra vindicació. S'estaven enllestint els preparatius per a reclamar més agilitat de cara a la convocatòria de l'esperat referèndum per la independència, que hom veu perillar per l'ambigüitat dels partits que encara no han trobat ni data ni pregunta. S'hi respirava un ambient familiar, agradable, rebel. Vaig decidir quedar-m'hi perquè es tracta d'una altra demanda plenament democràtica i necessària per trobar una sortida a la tensió del present. De fet, em vaig adonar que hi ha una tendència creixent a unir les accions de caràcter sobiranista a les perfil més netament social. Els discursos del migdia eren perfectament compatibles amb els de la tarda. Alguns moviments demanen la independència per canviar-ho tot, per exemple. Sigui com vulgui, està clar que la societat bull i estem més vius que mai. Atesa la magnitud dels canvis que pretenen imposar-nos, bona part de ciutadans ens hem convertit en activistes disposats a persistir en les diferents protestes que brollen arreu. En paraules de la Teresa Forcades, farem la revolució i la tornarem a fer.
 



dimarts, 8 d’octubre de 2013

Florentino Pérez, l'home sense límits



El president d'ACS està implicat en el perillós projecte Castor, que terroritza el nord de Castelló i el sud de Tarragona. La seva manca de límits, en el terreny dels negocis, pot tenir conseqüències dramàtiques pels ciutadans. Imatge: capitalmadrid.com.


En un conegut esquetx del Crackòvia, Florentino Pérez i Jaume Roures es trobaven en un restaurant per fer-hi negocis. El president del Real Madrid volia comprar-li al director de Mediapro un comandament a distància que permetia rebobinar la realitat i modificar-la al gust del propietari. Gràcies al màgic objecte, Florentino tindria la meravellosa oportunitat de canviar el resultat dels partits que haguessin perdut els merengues. La compra de l’aparell s’iniciava amb la “mòdica” quantitat de 100 milions d’euros i anava pujant progressivament, fins a assolir xifres desorbitades. A cada nova proposta del català, el madrileny responia:¡Eso no es dinero para Florentino!

El “rei Mides” del Bernabéu adquiria el comandament per una suma multimilionària però Roures l'hi encolomava sense piles, per la qual cosa era necessari començar de cap i de nou l’hilarant procés, que no coneixia barreres crematístiques. L'escena humorística ens fa pensar en els astronòmics fitxatges “galàctics”, que han comptat amb el suport de tèrboles ajudes bancàries. També podríem aplicar-la al nou despropòsit financer protagonitzat pel director la “casa blanca”, que representa a la perfecció els excessos d'una elit que ens han conduït cap a la ruïna.

Per tirar endavant el projecte Castor, en el qual participa ACS, s'han franquejat unes perillosíssimes línies vermelles. Florentino Pérez i els seus socis no les tenen totes de sortir-ne indemnes. A banda dels drets democràtics que s'han vulnerat al nord de Castelló i al sud de Tarragona, el desastre mediambiental que s'hi podria desencadenar és gairebé impensable. Malgrat els missatges tranquil·litzadors que hem rebut els ciutadans, quan s'uneixen paraules com terratrèmol, falla i central nucelar, les imatges de futur que vénen al cap no són precisament falagueres. És complicat mantenir la calma en aquestes circumstàncies. No és pas la meva intenció difondre un missatge alarmista però comprenc perfectament el pànic social que s'ha desfermat. La indignació s'incrementa encara més, si això és possible, quan sabem que els geòlegs havien advertit que es podien produir moviments sísmics i els impulsors del faraònic projecte n'eren perfectament conscients.

Fantasies apocalíptiques a banda, també cal subratllar que l'innecessari magatzem de gas ha suposat una inversió de 1.200 milions d'euros: un 90% més d'allò que s'havia pressupostat inicialment. Seria d'esperar que la pèssima gestió -una altra xacra del país-, tingués conseqüències immediates pels dilapidadors però, segons hem sabut recentment, el sobrecost es veurà reflectit en un augment de la factura dels consumidors. Així doncs, de manera completament incomprensible, a banda de l'amenaça dels tremolors, els ciutadans haurem de pagar novament els plats trencats. Algú serà capaç de parar els peus a la voracitat maligna d'aquests homes de negocis?

Amb tot, no seria just dipositar la culpa damunt de les espatlles d'un sol empresari perquè la seva escalada a la cúspide del poder hauria estat impossible sense una espessa xarxa de complicitats. En el cas que ens ocupa, l'explotació de Castor durant 30 anys es va concedir en el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, l'any 2008, amb Miguel Sebastián al capdavant del Ministeri d'Indústria. Per altra banda, són ben coneguts els massatges que li practiquen els periodistes a Florentino i l'ostracisme al qual ha estat condemnada la seva biografia no autoritzada. Novament, doncs, veiem el rostre d'un sistema podrit i aterridor. Allò que en temps de bonança es tapava alegrement i fins i tot podia ser objecte de broma ha esdevingut, en el marc de la recessió i la política d'austeritat, un espectacle dantesc i abominable. Podem afirmar que se'ns ha congelat el somriure.