Estacions professionals

Vaig escollir la meva professió a corre-cuita. Tenia el paper davant, havia de marcar una creueta. Exigències de la selectivitat. La tria va ser més aviat intuïtiva -vaig ignorar les sortides professionals, que tant havien de preocupar-me- no sabia massa de què anava això de la psicologia però tenia una mena de convicció profunda. Anomenem-la intuïció. Sabia que aquell era meu camí, si més no, el dels anys que vindrien.

Acabada la carrera, no sospitava, ni de bon tros, el que em trobaria en el món laboral. En els anys següents, vaig aprendre bastant més a través de la mala praxi que dels exemples edificants. Em sap greu però és així. Vaig conèixer autèntics models de perfídia, dels quals vaig allunyar-me tant com vaig poder, sense pensar el preu que n'hauria de pagar. I no me'n penedeixo en absolut, trair-se un mateix és retrocedir. Quan penso en les etapes transcorregudes, a estones, no entenc com ho he suportat. Tot el dolor que m'han transmès i que he sofert. També he viscut moments feliços i gratificants, evidentment. He après molt i el coneixement m'omple de satisfacció, així com la modesta aportació que hagi pogut fer en la vida de les persones que han dedicit confiar en mi. A cada estació m'he transformat, he superat les ganes de tirar la tovallola, el desànim i la frustració. M'he regenerat professionalment. Ignoro si treballaré sempre de psicòloga però si he arribat fins a aquest punt -i d'això no en tinc cap mena de dubte- és per la convicció que vaig tenir davant d'aquell paper. Intuïció, motivació, vocació, paraules que sonen massa boniques, en algunes orelles escèptiques. Penso que si algú vol posar-se en aquest fregat per diners, millor que ho deixi córrer perquè és necessari el motor elemental, que et doni força per transitar, pas a pas, d'una etapa a l'altra. Sense allò, res hauria estat possible.