Estacions professionals




Vaig escollir la meva professió a corre-cuita. Tenia el paper davant, havia de marcar una creueta. Exigències de la selectivitat. La tria va ser més aviat intuïtiva -vaig ignorar les sortides professionals, que tant havien de preocupar-me- no sabia massa de què anava això de la psicologia però tenia una mena de convicció profunda. Anomenem-la intuïció. Sabia que aquell era meu camí, si més no, el dels anys que vindrien.

Acabada la carrera, no sospitava, ni de bon tros, el que em trobaria en el món laboral. En els anys següents, vaig aprendre bastant més a través de la mala praxi que dels exemples edificants. Em sap greu però és així. Vaig conèixer autèntics models de perfídia, dels quals vaig allunyar-me tant com vaig poder, sense pensar el preu que n'hauria de pagar. I no me'n penedeixo en absolut, trair-se un mateix és retrocedir. Quan penso en les etapes transcorregudes, a estones, no entenc com ho he suportat. Tot el dolor que m'han transmès i que he sofert. També he viscut moments feliços i gratificants, evidentment. He après molt i el coneixement m'omple de satisfacció, així com la modesta aportació que hagi pogut fer en la vida de les persones que han dedicit confiar en mi. A cada estació m'he transformat, he superat les ganes de tirar la tovallola, el desànim i la frustració. M'he regenerat professionalment. Ignoro si treballaré sempre de psicòloga però si he arribat fins a aquest punt -i d'això no en tinc cap mena de dubte- és per la convicció que vaig tenir davant d'aquell paper. Intuïció, motivació, vocació, paraules que sonen massa boniques, en algunes orelles escèptiques. Penso que si algú vol posar-se en aquest fregat per diners, millor que ho deixi córrer perquè és necessari el motor elemental, que et doni força per transitar, pas a pas, d'una etapa a l'altra. Sense allò, res hauria estat possible.


Comentaris

Lluís Bosch ha dit…
És una reflexió lúcida i que tots hauríem de fer. La veritat és que escollim els estudis en plena adolescència, i això fa que generalment sigui una mica a la babalà. Jo vaig matricular-me a filosofia, i hi vaig aguantar dos anys fins que em vaig adonar que allò no era el meu futur professional.
Penso que rebre informació és important en aquesta etapa, jo la vaig demanar però sempre hi ha un factor sopresa i, evidentment, l'experiència que et dónen els anys que et fan decantar per un costat o per l'altre... De tota manera, penso que en qualsevol professió hi ha moment àlgids i profunds, s'ha de saber transitar per tots ells...
Unknown ha dit…
És cert que la tria és de vegades banal.

Hi ha la discussió de si s¡ha d'estudiar en funció d'allò a que et vols dedicar o s'ha d'estudiar simpelment allò que et fa il·lusió i si no té sortida professional, no passa res.

Jo vaig triar la carrera per haver començat a treballar col·laborant en una ràdio: vaig fer periodisme i publicitat.
Finalment però, algú em podria dir que no m'he dedicat ni a una cosa ni a l'altra. Tot i que sempre penso que el que estic fent no s'allunya gaire de la feina que feia a la ràadio: allà posava els mitjans per fer possible un programa. Ara els poso per fer llibres, events... La diferència rau tan sols en el producte final.
Si, realment, podem treure profit de tots els estudis encara que no ens hi dediquem estrictament. Penso que als adolescents els caldria més informació referent a la professió, a part dels estudis perquè al final serà la realitat que hauran de viure de manera més intensa...

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia