Les 'avorrides' de la festa

En les meves èpoques universitàries vaig conèixer dues noies madrilenyes -eren parella- que vivien a Irlanda. Havien decidit instal·lar-se a Dublin, on hi havien assolit uns objectius laborals inimaginables al nostre país. Totes dues eren abstèmies. No és que patissin un problema de dependència sinó que els desagradava beure alcohol i havien optat per prescindir-ne. Quan anaven al pub i demanaven un suc de pinya o de tomàquet, explicaven, els cambrers les miraven gairebé com si fossin extraterrestres. Els dilluns, de tornada del cap de setmana, a la seva empresa era habitual trobar-se companys i companyes amb ressaques monumentals. Les vomitades als lavabos eren freqüents després d'una festa i ningú se sorprenia de res. Malgrat la pressió social, en cap moment van dubtar que elles seguirien en la seva línia habitual. En termes psicològics, aquesta capacitat de dissentir a favor dels propis interessos és un indicador fiable de bona salut mental. La virtut de ser un mateix amb els altres, tal i com definia C.G. Jung la maduresa. Quan parlo amb adolescents, joves o adults que donen el clàssic argument de tothom ho fa, penso en què els avorrits de la festa sovint són els autèntics trangressors, perquè tenen el coratge de caminar a contracorrent, mentre vetllen pel seu equilibri present i estabilitat futura.