Maria d'or, Maria de quitrà


La filòsofa francesa Simone Weil


Darrerament, per raons d'actualitat, penso sovint en la guerra, les relacions de poder i de submissió; també en la tendència a cultivar egos faraònics, que patim en aquesta societat i que tant dificulten la recerca de la veritat. La filòsofa francesa Simone Weil, gràcies a la seva humilitat i intel·ligència, va deixar-nos reflexions brillants al respecte. Vull fer referència a un bonic conte que va marcar-la profundament: Maria d'or i Maria de quitrà, només perquè hi penseu una estona, si us ve de gust. Aquesta història la va contar la mare, Selma Weil, quan la petita Simone jeia al llit de l'hospital, recuperant-se d'una operació d'apendicitis.

La biògrafa de Weil explica que l'heroïna d'aquest conte de fades, va ser enviada per la seva madrastra al bosc. La nena va arribar a una casa, on se li va preguntar si desitjava entrar-hi per la porta d'or o per la porta de quitrà. Per a mi -va respondre la nena- la de quitrà és prou bona. Va ser una resposta reeixida perquè una pluja d'or li va caure a sobre. Quan la madrastra va veure que portava tot aquell or, va enviar al bosc la seva pròpia filla. Però quan se li va formular la mateixa pregunta, aquesta va optar per la porta d'or i llavors va ser inundada amb una pluja de quitrà...


Comentaris

Clidice ha dit…
sempre he tingut sensacions ambivalents al davant d'aquestes metàfores, amb l'angoixa d'on s'amaga el parany per a les dones.
Jo no hi veig cap parany, no és pas una metàfora de gènere, fa referència a la humilitat, l'ambició i el preu que paguem per les nostres decisions...
Clidice ha dit…
però és que el concepte d'humilitat és el que em posa nerviosa, al cap i a la fi és un concepte que devem, essencialment, a la religió cristiana. I a les dones i als pobres ens l'han inserit fins a la medul·la.
Hi ha moltes maneres d'interpretar-ho, jo ho veig com la preferència que donem al coneixement, l'art, el bon ofici... per damunt de la vanitat personal o l'ambició desmesurada. A la llarga, aquesta actitud t'aporta més beneficis, si més no a nivell interior... però bé, no discutirem pas!
Clidice ha dit…
ui no! jo no discuteixo mai :) m'interessen molt els teus punts de vista que em provoquen moltes reflexions. M'agrada acarar allò que penso amb l'opinió de persones més doctes, així em puc permetre la frivolitat de matisar el meu pensament i seguir el camí el més bonament possible :)

La veritat és que considero una fortuna que la Xarxa compti amb persones com tu, que ens provoquin les neurones, encara que a vegades no poguem coincidir. Probablement aquesta és la gràcia de l'assumpte i el seu veritable valor: la discrepància fa créixer :)
Ja ho sé que no t'agrada discutir... ;)

Em vaig apuntar una frase que va dir Amenábar, quan promocionava la pel·lícula Àgora: "Res no em semblaria més horrible que tothom pensés com jo"

Traducció del blog