L'addicció dels Millet

És hereditària, l'addicció als diners?

Com bé sabeu, una de les hàbils estratègies de l'exadvocat de Fèlix Millet, Pau Molins, va ser la de presentar el saquejador com una persona malalta i penedida. Un ludòpata amb poder il·limitat, ara marginat i apestat per la societat. El nostre Maddoff va ser defensat com un addicte als diners, que intentava rehabilitar-se, malgrat no comptar amb el recolzament de l'entorn. Sense saber exactament si va ser per aquesta comèdia de la llàgrima, el cas és que Millet i Montull no van trepitjar la presó, a causa del flagrant robatori.

La Vanguardia ha recuperat un document interessant, d'una publicació barcelonina de principis de segle passat, on ja s'hi denunciaven clarament els tripijocs de Lluís Millet, onlce avi de Fèlix, més interessat en el lucre personal que en la promoció de la cultura musical catalana. Així doncs, sembla que aquesta cobdícia irreflenable i desmesurada, podria tenir l'arrel en l'arbre genealògic familiar, acostumats com estaven a acaparar poder i no tenir límits clars, que frenessin la patològica conducta. Al marge dels factors genètics, tampoc podem oblidar la indispensable complicitat de l'entorn, és clar, peça clau a l'hora de comprendre més de cent anys de mans llargues. En aquest punt, seria encertat parlar d'ADN català? Sobres, silencis, submissió... Fins a on podríem estirar del fil?