La meva vida. Capítol sisè.


La relació de la Blancaneus amb el príncep, no és exactament el que sembla



Estimats amics, torno al vostre costat, després d’uns quants dies d’absència. La incipient calor estival em treu les ganes d’escriure. Vaig deixar la meva història en un moment de dubte i tremolor, amb aquell verí i aquella pols rosada, que vaig amagar a la cambra matrimonial, sense dir-ne ni piu a ningú.

L’ambient a Palau estava un punt crispat, entre la misèria que no havíem superat i els plors de la nena, que patia còlics i eixordava tothom, nit i dia, amb els seus brams. El Príncepblau encara passava molt de temps a fora i a mi ja em pujava la mosca al nas. Enmig d’aquest panorama, un matí assolellat, vaig rebre una visita inesperada. Un lacai em va anunciar l’arribada d’un carruatge daurat, tirat per cavalls bellament guarnits. Vaig sortir a rebre’l, intrigada i expectant. En va baixar una bonica princesa, de rostre més que conegut; era la meva bona amiga Blancaneus, amb qui havia compartit les desgràcies de la primera joventut. En veure-la, vaig recordar aquella amistat que ens havia unit i que va donar-nos tanta força per tirar endavant. Només veure’m, va córrer cap a mi, amb llàgrimes als ulls:

-Ai, estimada! Amiga Ventafocs! Quanta desgràcia! Si sabessis com m’haig de veure!

Em va costar Déu i ajuda que es pogués expressar amb un mínim de tranquil·litat.

-És el príncep, estimada, no saps quina una me n’ha fet, aquesta vegada!

Una mica més assossegada, va explicar-me el dolorós episodi del lacai, amb qui havia enxampat al seu marit, una tòrrida tarda de primavera, quan es rebolcaven alegrement en una cambra de convidats. Perquè ens entenguem, us diria que el seu príncep és una mica tastaolletes, en els afers amorosos, no fa lletjos a ningú però tampoc li agrada el compromís. Les seves constants infidelitats, amb lacais i serventes, eren vox populi, al seu reialme i bona part de l’estranger. La Blancaneus havia decidit fugir-ne cames ajudeu-me, profundament humiliada pels maliciosos xiuxiuejos de Palau. Compadida, vaig dir-li que podia quedar-se tant de temps com necessités, sense sospitar ni per un moment que amb ella arribaria l’escàndol.

Juntament amb els crits de la nena, havia de consolar els seus plors. Va confessar-me que, en realitat, sempre havia estat enamorada d’un dels set nans (no em feu dir quin, perquè no me’n recordo) i que s’havia casat més per interès que per una altra cosa, malgrat que tenia l’esperança que la unió matrimonial, d’una manera o altra, podria funcionar. La vida al bosc hauria estat massa avorrida, deia. Passades les primeres llunes de passió, contràriament al que s’esperava, el seu marit ni l’ensumava. S’estimava més acariciar qualsevol altra cos, abans que el seu. En contrapartida, la Blancaneus duia una vida regalada perquè que en el seu reialme tot eren vaques grasses. Vestits, festes i joies, a cor què vols. Però això no era suficient:

-Sense la calor de l’amor no es pot pas viure, estimada!

El cas és que la Blancaneus va decidir que recuperaria el temps perdut. De les voluminoses maletes que havia portat, en va treure suggeridores robes; es ruixava de cap a peus amb perfums afrodisíacs, portats, segons explicava, dels indrets més captivadors la Mediterrània. També fumava una estranya pipa, que li havia regalat un príncep oriental. Tothom ballava al seu so; ben aviat, el reialme es va omplir de borinots que l’empaitaven. Fins i tot els clergues hi perdien els ulls, dins del seu escot!

Com que tot té un límit, la reina va esclatar. Un dia em va agafar per banda i em va assegurar que el rei havia perdut l’oremus, amb la meva amiga. Ho sentia en l’ànima però havia de procurar que la seva estada no s’allargués. Em trobava entre l’espasa i la paret. Comprenia perfectament la meva sogra però també em sabia greu per la Blancaneus, ara que havia recuperat el somriure.

Afortunadament, no em va caldre ni tan sols planejar la temunda conversa. L’endemà mateix de l’advertència de la reina, es va presentar el marit de la Blancaneus, disposat a fer les paus. El príncep se sentia ofès per aquella fugida intempestiva, el prestigi de la monarquia havia caigut en picat. Estava decidit a recuperar la seva muller, fos com fos. Us podeu imaginar la reacció de la Blancaneus? Doncs no l’heu encertada. La meva fogosa amiga va dir fer que si amb el cap, sense oposar gairebé resistència! Va tornar al seu Palau, als balls i a l’abundància, però amb una lliçó apresa. A partir d’aleshores, miraria cap a una altra banda i fugiria cap al bosc, de tant en tant, a gaudir de furtives trobades amb el seu amor vertader. Malgrat que no ho podia entendre, us hagi de confessar que vaig respirar alleujada…

Tot allò em va fer pensar en la fragilitat de les relacions humanes. Vaig decidir que parlaria amb el Príncepblau, per dir-li que l’enyorava i que el necessitàvem, tant jo com la Princesa Sol. En sentir les meves paraules, em va abraçar i va prometre que no es repetirien aquelles llargues absències. Res no valia més la pena que el nostre amor.

Vàrem passar una llarga temporada de tranquil·litat, la nostra filla feia les primeres passes, creixia feliç i omplia de joia el cor de pares i avis. Com que res no dura eternament, un mal dia, va comparèixer una nova visita, aquest cop ben amarga i tenebrosa. Us asseguro que en tindreu notícia...

Fins llavors, estimeu-vos molt i conserveu-vos amb salut.

Sempre vostra,
Princesa Ventafocs



Comentaris

S.N. ha dit…
Ojos que no ven...cagarada que treptitges!

Traducció del blog