Catalunya com a dona maltractada
28/06/2010. Defunció de l'Estatut.
Sembla que avui és dia de dol. Escolto l'inefable Xavier Sala i Martín per la ràdio. Si més no, les ones hertzianes no permeten percebre el color de les americanes, que ja és un petit consol. El que fóra delfí de Joan Laporta utilitza una metàfora bastant trillada en els últims temps, per fer referència a la relació Catalunya-Espanya. La nació catalana és una muller maltractada pel seu marit, a la qual no li queda altre remei que marxar, camí cap a la independència. D'altra manera, es perpetuaria l'hostilitat fins a l'infinit. Independència o sofriment. No hi ha alternativa. Val a dir que no sóc gens partidària d'aquest símil, primer perquè penso que ofereix una visió reduccionista de la realitat i segon perquè, segons com es miri, frivolitza el drama de la violència de gènere. De tota manera, convé recordar que, en tot procés de maltractament, també és necessari que la víctima es pregunti a si mateixa què hi ha dins seu que afavoreixi aquesta mena de relacions insanes. És molt fàcil fer el ploricó i assenyalar sempre amb el dit els altres (que dolents que són a Madrid, mareta meva). Hem tingut la suficient personalitat política a l'hora de plantejar el nou Estatut? Som prou madurs com per tirar endavant un projecte sobiranista? És possible aquest canvi sense regeneració política?
Ha arribat un punt de saturació tal, que l'única cosa que celebro és que s'hagi posat punt i final a la tortura estatutària. Al meu entendre, només hi ha una cosa preocupant: La corrupció de les nostres institucions, tan afeblides i malaltes que no tenen prou coratge com per plantar cara als abusadors. Això si que em sembla trist, molt trist.
Comentaris