Catalunya com a dona maltractada






28/06/2010. Defunció de l'Estatut.


Sembla que avui és dia de dol. Escolto l'inefable Xavier Sala i Martín per la ràdio. Si més no, les ones hertzianes no permeten percebre el color de les americanes, que ja és un petit consol. El que fóra delfí de Joan Laporta utilitza una metàfora bastant trillada en els últims temps, per fer referència a la relació Catalunya-Espanya. La nació catalana és una muller maltractada pel seu marit, a la qual no li queda altre remei que marxar, camí cap a la independència. D'altra manera, es perpetuaria l'hostilitat fins a l'infinit. Independència o sofriment. No hi ha alternativa. Val a dir que no sóc gens partidària d'aquest símil, primer perquè penso que ofereix una visió reduccionista de la realitat i segon perquè, segons com es miri, frivolitza el drama de la violència de gènere. De tota manera, convé recordar que, en tot procés de maltractament, també és necessari que la víctima es pregunti a si mateixa què hi ha dins seu que afavoreixi aquesta mena de relacions insanes. És molt fàcil fer el ploricó i assenyalar sempre amb el dit els altres (que dolents que són a Madrid, mareta meva). Hem tingut la suficient personalitat política a l'hora de plantejar el nou Estatut? Som prou madurs com per tirar endavant un projecte sobiranista? És possible aquest canvi sense regeneració política?

Ha arribat un punt de saturació tal, que l'única cosa que celebro és que s'hagi posat punt i final a la tortura estatutària. Al meu entendre, només hi ha una cosa preocupant: La corrupció de les nostres institucions, tan afeblides i malaltes que no tenen prou coratge com per plantar cara als abusadors. Això si que em sembla trist, molt trist.


Comentaris

Clidice ha dit…
l'una cosa no és incompatible amb l'altra, si més no a mi m'ho sembla. la corrupció ha existit, existeix i existirà, però surt a la llum, la qual cosa no havia passat gairebé mai, i això és bo. ara, tant en la gestió pública, com en la qüestió de la independència, cal que el poble català (el que viu i bla bla bla, o el que se'n vulgui fer dir) es plantegi la seva majoria d'edat: som prou bons com per pensar-nos i decidir què volem ser? o continuarem queixant-nos infinitament "dels polítics" a l'estil senyoretaenfulanetm'hapegat? ... continuarà ... suposo :)
La talla política dels nostres representants ha fet una baixada més que notable o almenys a mi m'ho sembla... malgrat la corrupció, anys enrere es percebia un mínim de noció del que era fer política, fos del signe que fos...
Clidice ha dit…
segurament sóc un xic més vella que tu i t'asseguro que, pel poc que he pogut viure, la disfressa ha estat més que ben manipulada. La talla ... sempre ha estat la mateixa, l'única diferència és que, abans, el poble acceptava la misèria moral dels qui el manaven amb resignació cristiana. Ara la cosa ja resulta més difícil, però ens queda molt camí encara per a esdevenir ciutadans, encara som súbdits. I és molt perillós creure que hi va haver un temps passat "millor", correm el risc de no agafar les regnes de la nostra vida i creure'ns que un pare de la pàtria ens pot salvar. Ja hem viscut massa dictadures, fins i tot en democràcia.

Traducció del blog