Vull oblidar-te...


...però no puc.


En vivències de desamor, és possible que una de les parts, habitualment la que s'ha sentit rebutjada, humiliada o traïda, no pugui apartar de la seva ment la persona estimada, per més que ho intenti, una vegada i una altra...

Durant molts anys, la psicologia cognitiva va desenvolupar tota mena de tècniques per foragitar els pensaments intrusius, tot provocant, d'aquesta manera, l'efecte contrari al desitjat. Un experiment molt conegut, que va posar de manifest l'esmentada paradoxa, està inspirat en una experiència de Fiódor Dostoievski. L'escriptor rus va demanar al seu germà que no pensés en un ós blanc, la qual cosa va deixar-lo perplex durant una bona estona.

Si, ara mateix, reproduíssim l'estudi i us demanés que no penséssiu en un ós blanc, és probable que l'animal us vingués al pensament de manera recurrent, de la mateixa manera que tenim dificultats per recordar quelcom determinat, quan ens exhorten a fer-ho.

Si partim d'aquestes troballes, en temes de desamor, potser fóra bo evocar els memorables versos d'Octavio Paz, segons els quals l'oblit sorgeix sense proposar-lo, ingènuament, quan ens entreguem a una altra motivació:



Cierra los ojos y a oscuras piérdete
bajo el follaje rojo de tus párpados […]
En esa sombra líquida del sueño
moja tu desnudez;
Abandona tu forma, espuma
que no se sabe quién dejó a la orilla;
piérdete en ti, infinita,
en tu infinito ser
mar que se pierde en otro mar:
olvídate y olvídame.



Comentaris

Clidice ha dit…
segurament es tracta d'anar substituïnt, perquè oblidar no crec que sigui un símptoma de salut, senzillament hem d'aprendre a tenir altres prioritats. vaja! o això em sembla, serà perquè em fa molta mandra gastar neurones debades i molta por perdre la memòria :)
Si, és clar, no es tracta d'oblidar en el sentit estricte de la paraula sinó de fer la teva vida normalment, sense que aquests pensaments obsessions siguin un obstacle en la teva vida quotidiana. A grans trets, la psicologia cognitiva ha reorientat la tendència a "liquidar" els símptomes a favor d'acceptar-los i orientar la vida cap a nous valors...
S.N. ha dit…
Jo dic als meus amics com a consell (perquè ho he experimentat) que no intentin no pensar en la persona a oblidar, que hi pensin, que la recordin i la desitgin però que intentin acceptar la realitat... i que mica en mica el cervell ja s'anirà omplint d'altres coses...
Un dia et faré la competència i posaré una consulta jejeje...no no, q no sóc psicòloga, eh?
S.N., gràcies pel comentari, una mica es tracta d'això encara que també cal recordar sempre hi ha excepcions, a vegades escoltes persones que despleguen altres estratègies, molt vàlides i de "collita pròpia"... Aquests consells sempre són genèrics,cada persona és un món!

Traducció del blog