Vull oblidar-te...
...però no puc.
En vivències de desamor, és possible que una de les parts, habitualment la que s'ha sentit rebutjada, humiliada o traïda, no pugui apartar de la seva ment la persona estimada, per més que ho intenti, una vegada i una altra...
Durant molts anys, la psicologia cognitiva va desenvolupar tota mena de tècniques per foragitar els pensaments intrusius, tot provocant, d'aquesta manera, l'efecte contrari al desitjat. Un experiment molt conegut, que va posar de manifest l'esmentada paradoxa, està inspirat en una experiència de Fiódor Dostoievski. L'escriptor rus va demanar al seu germà que no pensés en un ós blanc, la qual cosa va deixar-lo perplex durant una bona estona.
Si, ara mateix, reproduíssim l'estudi i us demanés que no penséssiu en un ós blanc, és probable que l'animal us vingués al pensament de manera recurrent, de la mateixa manera que tenim dificultats per recordar quelcom determinat, quan ens exhorten a fer-ho.
Si partim d'aquestes troballes, en temes de desamor, potser fóra bo evocar els memorables versos d'Octavio Paz, segons els quals l'oblit sorgeix sense proposar-lo, ingènuament, quan ens entreguem a una altra motivació:
Cierra los ojos y a oscuras piérdete
bajo el follaje rojo de tus párpados […]
En esa sombra líquida del sueño
moja tu desnudez;
Abandona tu forma, espuma
que no se sabe quién dejó a la orilla;
piérdete en ti, infinita,
en tu infinito ser
mar que se pierde en otro mar:
olvídate y olvídame.
bajo el follaje rojo de tus párpados […]
En esa sombra líquida del sueño
moja tu desnudez;
Abandona tu forma, espuma
que no se sabe quién dejó a la orilla;
piérdete en ti, infinita,
en tu infinito ser
mar que se pierde en otro mar:
olvídate y olvídame.
Comentaris
Un dia et faré la competència i posaré una consulta jejeje...no no, q no sóc psicòloga, eh?