Les visions d'Hildegarda

Hildegarda té una visió i la transmet al seu escrivà

Tot fent endreça -n'haig de fer moltíssima i no sabeu la mandra que em fa-, ahir recuperava uns apunts oblidats sobre la incommensurable Hildegard von Bingen, mística i artista del S.XII, un personatge pel qual sento gran admiració. Gairebé em fa vergonya esmentar-la. Quan abordes personalitats genials, et fa la impressió que mai no estaràs a l'alçada. Em vaig deturar en aquelles línies, escrites damunt d'un paper ja grogós. Pensava en algunes crisis existencials que veig darrerament, tal vegada originades per la poca consciència que tenim de la nostra dimensió espiritual. Viktor Frankl les anomenava neurosis noògenes, si no vaig errada. Al meu entendre, el boom de la importació oriental -excessivament superficial i desconnectada de la nostra realitat- tampoc no resol les mancances. M'agrada retornar als autors que l'han tinguda en compte, la visió biopsicosocial també em sembla insuficient. Us deixo un petit text que vaig escriure fa una colla d'anys, per a una revista de la facultat. No sé si vaig confondre alguns conceptes. En qualsevol cas, aquí el teniu. Biologisme versus simbolisme:

En el seu llibre “L’home que va confondre la seva muller amb un barret” (The man who mistook his wife for a hat, 1985) el neuròleg i molt llegit escriptor Oliver Sacks dedica un capítol sencer a parlar sobre les visions de la monja i mística del S. XII , Hildegarda de Bingen. D’aquesta mena d’experiències de lluminositat radiant, com les que relata Hildegarda, n’està plena la literatura religiosa de tots els temps. Ens diu l’autor que, de totes elles, es fa difícil discernir quines provenen d’èxtasis psicòtics, dels efectes d’una intoxicació o bé d’una manifestació epilèptica o migranyosa. És ben clar que en el cas d’Hildegarda estem davant d’una persona dotada d’excepcionals aptituds intel·lectuals i literàries. Malgrat reconèixer l’exquisidesa del seu llegat, Sacks afirma que una consideració detallada del mateix no ens deixa lloc per dubtar: els relats i les figures d’Hildegarda són d’origen migranyós i il·lustren, al mateix temps, casos ben diferents d’àurea visual.
L’autor fa una comparació entre els textos que ofereixen explicacions neuropsicològiques de les visions amb els escrits de la pròpia Hildegarda. El contrast és sorprenent. Sacks no refusa ni menysté les interpretacions descrites i representades per l'artista però es decanta per una concepció plenament biologista del fenomen:
“La nostra interpretació literal seria que ella va experimentar una pluja de fosfenes en trànsit a través del camp visual i el seu pas era succeït per un escotoma negatiu” (op. cit, pàg. 161)
Finalment, acaba sentenciant que el cas de la mística ens proveeix un exemple únic de com un simple esdeveniment fisiològic, banal, horrible o insignificant per a la majoria de persones, pot esdevenir, en una consciència privilegiada, el substrat per una suprema inspiració extàtica.
Aquest “simple esdeveniment fisiològic” ha generat gran quantitat de literatura i la interpretació biologista no és pas l’única manera de veure’l ni d’interpretar-lo. La mateixa Hildegarda segurament s’esfereïria davant de semblants reduccionismes de les seves expleriències numinoses. A partir de la lectura dels seus textos, podem entendre què significaven per a ella les seves visions. A Liber divinorum operum Hildegarda escriu:
“Les visions que vaig veure no pertanyien al son, ni als somnis, ni a la bogeria, no amb als meus ulls carnals, no amb les orelles de la carn, no en llocs amagats; sinó desperta, alerta, i amb els ulls de l’esperit i les orelles interiors, jo les percebia amb la vista oberta i d’acord amb el desig de Déu”
Aquesta interpretació seva ens suggereix que Hildegarda entenia que li havia estat donat el privilegi d’entrar en contacte amb quelcom trascendent, participant d’allò que l’islamòleg Henry Corbin definia com a mundus imaginalis o terra intermitja (Cuerpo espiritual y tierra celeste, 1996). La intersecció entre allò terrenal, corpori i allò espriritual, celest. Segons la visió de Corbin doncs, Hildegarda, quan experimentava les visions, es trobava en el lloc del símbol, espai de mediació entre el cel i la terra, lloc del cos-esperit. A la manera de Corbin, també a la manera de Jung, podem entendre de forma més rica tota l’afloració simbòlica que testimonia Hildegarda de Bingen.

Hem de concloure que les explicacions biologistes i les espirituals s’exclouen les unes a les altres? Hem de triar entre la migranya i el símbol? Més aviat creiem que una i altra explicació representen diferents maneres de posicionar-se davant d’un fenomen, sense necessitat d’haver d’afirmar que ambdues explicacions es neguen entre si.