I a sobre, els trens
Un veí del poble m'explicava les aventures personals, en els seus habituals viatges a Suïssa. Un dels fets que més el meravellava, deia, era l'extraordinària puntualitat dels trens. Fins i tot en una estació remota, perduda a la muntanya, el comboi passava en el minut exacte en el qual havia estat anunciat, ni un segon més ni un segon menys. Com que el bon home havia d'acudir a diverses cites importants i delicades, aquella seguretat horària el reconfortava d'allò més. Per raons de candent actualitat, és evident que aquesta exactitud no és extrapolable al nostre país. Si els comparem amb la realitat catalana -no dic espanyola perquè a la resta de l'Estat no pateixen segons quines calamitats-, els trens suïssos semblen el producte d'una novel·la de ciència-ficció. En matèria ferroviària, som a can pixa i rellisca. Arriba un punt que m'importen un rave les cadires ergonòmiques dels maquinistes, les polítiques de Renfe i la relació que mantenen amb el Govern. Vull arribar puntual al meu destí!
Els problemes amb els retards vénen de lluny i això d'ara és la gota que vessa el got. Els usuaris de Renfe -entre els quals em compto- fa molt de temps que no gaudim de la seguretat que arribarem a l'hora que teníem prevista. Tant si hem d'agafar l'avió, com assistir a una reunió o complir amb un compromís laboral, si ens volem assegurar la jugada, hem d'agafar un tren anterior al que correspondria. En cas contrari, és probable que la taquicàrida ens amargui considerablement el viatge. Això per no parlar de la compatibilitat familiar. Si féssim un exercici de memòria i apuntéssim en un paper totes les vicissituds que hem hagut de suportar, quedaríem esgarrifats de la nostra capacitat de resistència. Una batalleta entre la multitud, fa uns quants anys. Estació de Girona. El tren s'atura inesperadament. Ningú no sap res. Ningú no informa de res. Esperem pacientment durant prop de tres quarts d'hora a l'andana. Per algun motiu desconegut, hem de canviar de comboi. Uns passatgers provinents d'Austràlia protesten indignats pel funcionament general de les línies. Uns altres, del Regne Unit, fan una cara d'esglaiats que pagaria la pena tirar-los una fotografia. Els autòctons ja hi tenim el cul pelat.
Una servidora, no en té prou de ser autònoma i pagar una picossada cada mes, com tants altres companys que viuen amb l'aigua al coll. No n'hi ha prou amb què ens liquidin les caixes o ataquin constantment la immersió lingüística, com si no existís cap altre boc expiatori. No és suficient amb què, per postres, ens diguin el nom del porc. A sobre, hem de passar fred a les estacions, abandonats, tractats com bestiar. Mentrestant, pensem que tant de bo no es posi a nevar, per si tornéssim a quedar a les fosques. Estem més malament del que semblava. Em fa ben bé la impressió que vivim en un cul de món. A vegades penso que, Catalunya, és aconsellable estimar-la en la distància. Quant més llunyana, millor.
Comentaris