La maledicció de les dones amb èxit

Quan Sandra Bullock es va separar, després d'haver rebut l'Oscar, es va estendre la superstició que rebre la daurada estatueta suposava una mena de maledicció per a les actrius. Les radiants Julia Roberts, Halle Berry, Kate Winslet o Nicole Kidman, entre moltes altres estrelles del firmament hollywoodià, havien passat pel mateix mal tràngol, després d'haver rebut el màxim reconeixement de l'Acadèmia de cinema nord-americana. La seqüència guardó-ruptura, es presentava com un fat castigador, com si es tractés d'un grinyol estrident, que les desvetllava d'un somni meravellós. Malgrat l'enunciat del missatge, com podreu suposar, abans que defensar tesis de gats negres i miralls trencats, penso que és més raonable pensar en aquell detonant que obre un sisme, en una parella heterosexual, quan la fèmina gosa brillar més que el seu company. Encara que admeto que fins i tot aquesta hipòtesi és agosarda, atès que caldria analitzar cada cas amb profunditat. Tot això m'ha vingut a la memòria, arrel del suggeridor reportatge que publica avui La Vanguardia, sobre la dificultat que tenen les dones treballadores que guanyen més diners que els seus marits, a l'hora mantenir una parella estable. Certament, la gran majoria d'empresàries d'èxit són divorciades o solteres. Es posen damunt la taula els elements de debat habituals. ¿L'home se sent qüestionat, en la seva masculinitat, quan la parella aporta un sou més elevat a la unió? ¿Són els diners un factor de dominació? ¿Homes i dones, l'utilitzem amb aquesta finalitat? ¿O és la competició per l'estatus social, allò que genera un malestar insuportable? ¿Tal vegada som les dones, les que cerquem obstinadament proveïdors generosos? ¿Potser tenim dificultats per escollir una parella compatible amb les nostres inquietuds laborals? A propòsit d'aquest dilema, recordo un estudi escocès -no he localitzat l'enllaç, ja em perdonareu- en el qual es posava de manifest que, quan un home assolia un elevat nivell acadèmic i laboral, se li multiplicaven les oportunitats de tenir parella, mentre que en el cas de les dones succeïa justament a la inversa. Quan es tractava d'elles, les possibilitats decreixien amb l'escalada. No es tracta aquí d'oferir un enfoc centrat en la frustració masculina, penso que aporta ben poc a la pacificació entre gèneres, aquesta insistència. Les dones també tenim molta feina pendent, encara que ens emportem la pitjor part, en aquesta societat. Probablement som tots dos, homes i dones, víctimes d'un sistema masclista ancestral, que no ens permet que descobrim encara el vertader paper que volem jugar a les nostres vides, per sentir-nos tan realitzats com estimats. En el reportatge del diari dels Godó, es parla també de la necessitat de crear vincles de cooperació creativa. Les paraules sonen boniques, ara cal ser prou intel·ligent -emocionalment- per posar-les en pràctica. No tinc cap dubte que ho aconseguirem, amb el temps i una canya.