Mirada d'ocell a la llei antitabac


Amiga1: -Quan penses en una dona escriptora que fuma, què veus?
Amiga2: -Una intel·lectual interessant
A1: -I si veus una mare empenyent un cotxet mentre fuma, què penses?
A2: -En una pobra amargada



Celebro la posada en marxa definitiva de la nova llei antitabac, malgrat que la possibilitat de denunciar em sembli perversa i prometi enrarir la convivència ciutadana. Seria més profitós perseguir els grans beneficiaris del negoci i no pas els transgressors que fan alguna pipada d'estranquis. Davant d'un llarg conflicte, sempre ens acarnissem amb l'última baula de la cadena. No es pot negar certa hipocresia en aquesta croada contra la nicotina. Ni tan sols en una llei a favor de la salut podem evitar caure en el ridícul.
Convé refrescar el recorregut de l'hàbit del tabaquisme: paradoxalment, primer enarborat com a insígnia de la llibertat i ara demonitzat com un atemptat a la mateixa. Potser caldria ser un xic més comprensius amb les persones que han quedat atrapades en la dependència. És moment de recordar també que hi ha altres drogues al mercat, a les quals amb prou feines parem atenció i que també ens passen factura a tots, en la mesura que sufraguem les despeses de les terribles seqüeles que provoquen, a curt, mitjà i llarg termini. Reivindico una certa complexitat, en aquest afer. La mirada de l'ocell abarca més paisatge que la de la formiga. Avui faig reciclatge i recupero un article que vaig escriure l'any 2006 per al diari El Punt, amb perspectiva de gènere, sobre una dona fictícia, primer víctima de la publicitat i, ara, de les persecucions de la política sanitària i les conseqüències de l'addicció:


"Tinc una amiga que es diu Joana. Té 52 anys i en fa gairebé trenta que fuma. A mitjan anys setanta, en començar la joventut, es va iniciar en aquest hàbit que ara anomenen tabaquisme. Aleshores, totes les dones que admirava duien una cigarreta entre els dits. Eren dones del seu entorn, però també actrius, cantants o intel·lectuals, importades dels Estats Units i de França. Per a una dona com ella, i tantes d’altres, la cigarreta va ser la torxa de la llibertat; la insígnia de la ruptura amb el món tradicional.
Si volies ser diferent, havies de fumar. El tabac era transgressió. Ningú no alertava de la mina de carbó que obria l’eròtica de la llibertat dins dels pulmons. Les tabaqueres es fregaven les mans, conscients del negoci que s’iniciava amb l’alliberada bossa de clientes.
A principis dels vuitanta, fumar ja no era una activitat tan singular, moltes amigues de la Joana s’empassaven fum diàriament. Ignoraven que la probabilitat de patir desenes de malalties es multiplicava a cada pipada. Però formaven part del món dels homes. Calia seguir fumant. El tabac era relació, seducció i seguretat. La mateixa seguretat amb què creixien els ingressos bilionaris de les multinacionals del tabac.
Al cap d’uns quants anys, la Joana i les seves amigues ja estaven immerses en la voràgine de la triple jornada laboral. Havien aconseguit transgredir i seduir, amb tot, estaven desateses en les tasques domèstiques i en el canvi de bolquers. Era necessari continuar fumant. El tabac era el gestor de l’estrès, l’ansietat i la depressió. La indústria tabaquera, per contra, gaudia del relax que suposaven uns ingents guanys econòmics.
A mitjan anys noranta, la Joana era esposa, mare de tres fills, i empresària de prestigi. Una vida somiada que havia d’acompanyar-se d’un cos també de somni. Patia bronquitis i volia deixar el tabac, però s’engreixava desmesuradament cada cop que ho intentava. No s’ho podia permetre. Havia de fumar. El tabac era el control sobre el pes corporal. Hi havia algú que controlés les manipulacions que engreixaven el compte corrent de les tabaqueres?
A finals dels noranta, després de més de dues dècades inhalant fum, la Joana i les seves amigues començaven a preocupar-se seriosament per la seva salut. Però era tan difícil superar l’addicció… Menys mal que havien sortit al mercat les cigarretes light. No calia deixar de fumar. El tabac era salut. El colós del tabac havia ideat l’enginy més pervers de la seva història per mantenir els ingressos en plena forma.
En els darrers anys, algunes amigues de la Joana han patit seriosos problemes de salut derivats del tabaquisme. A la Joana li han diagnosticat un emfisema pulmonar. Avui he quedat amb ella per parlar-ne. Ens hem trobat en un bar del centre de la ciutat, on un cartell d’espai sense fum, assenyala la prohibició de fumar-hi. El tabac serà estigma social. Seràs mal vista, si no deixes de fumar. M’assec al costat de la Joana, que té el cap baix i aguanta, amb les mans tremoloses, una tassa de til·la. Em mira amb els ulls plens de llàgrimes: «Com m’ho faré, per no fumar?».
Sento l’abatiment de qui sap que té una amiga malalta. Faig tot el que puc per encoratjar-la: «Buscarem ajuda, te’n sortiràs.»
Em pregunto què faran els dirigents de les tabaqueres per superar la crisi que amenaça les seves butxaques. Quina serà la seva propera estratègia? Quines, les noves víctimes? El temps ho dirà."


Finalitzava l'article amb un interrogant sobre la possible reorientació del negoci. Probablement, les tabaqueres buscaran el seu target entre els sectors més desafavorits i vulnerables, com és habitual. Menors i persones amb nivell educatiu baix. També penso en el boom de les teràpies alternatives i el llarg etcètera de possibilitats per a gestionar l'ansietat i la depressió. És evident que es tracta d'un mercat emergent que sortirà beneficiat de l'entrada en vigor de la llei. Personalment, quan es tracta d'opcions sense efectes secudaris, no l'hi trobo el delicte. Ben al contrari, em sembla un nou model de negoci, molt més respectuós amb el ciutadà i que fomenta una actitud activa respecte el propi benestar. I també constitueix, de passada, una manera creativa d'afrontar la crisi econòmica. Tot plegat, contemplat amb mirada d'ocell, em sembla una bona notícia per al 2011.



Comentaris

Clidice ha dit…
Em felicito de la llei com a no fumadora. Tanmateix tinc poca esperança en la indústria. La realitat segurament no serà gens amable al capdavall.
Si, si la indústria ha d'escollir entre la salut de la població i els seus ingressos, no hi ha cap dubte sobre quina serà la seva elecció!

Traducció del blog