Premis Goya 2011: prepareu els Kleenex



Escolto a la ràdio que la temàtica general dels films escollits pels Goya té un ritme més aviat fúnebre. Dóno una ullada a les pel·lícules estrella d'enguany. Balada triste de trompeta: història sanguinària sobre pallassos amb estètica gore, a cavall entre la Guerra Civil i la Transició espanyola. También la lluvia: anàlisi made in Bollaín de la colonització hispànica d'Amèrica i les noves formes d'explotació als pobles indígenes. Lope: drama romàntic ensucrat, a l'estil Shakespeare in Love. Buried: thriller claustrofòbic, crítica a la pesada maquinària burocràtica, amb un individu atrapat en un taüt durant 90 minuts. Biutiful: retrat malenconiós d'un pare que prova de sobreviure en una Barcelona invisble. Pa negre: drama rural profund a la Catalunya de la postguerra, basat en l'obra homònima de Teixidor. Celebro sincerament la presència de Villaronga en els premis però la veritat és que els arguments no conviden precisament a tirar coets. Certament, sorprèn la temàtica al voltant de la tragèdia, l'ofuscació i l'asfíxia. No diré que estiguem tots plegats en situació de màxima alegria popular, tampoc crec que hàgim de proclamar un fals optimisme en els temps que corren però no sé fins a quin punt és necessari arrebossar-se entre la llàgrima, la sang i el fetge amb tanta insistència. La comèdia pot ser una magnífica companya, en èpoques de crisi. Fa la impressió que una obra d'art només és tal si és capaç de remoure els budells i fer rajar mocs a dojo. ¿És vàlid, aquest recurs reiteratiu, si no aconsegueix algun efecte constructiu, a llarg termini? Plorar per plorar, ja tenim la trista realitat. Ignoro si és el cas que ens ocupa però intueixo que hi ha una certa depressió que no és pas lúcida sinó anestèsica. No provoca cap mena de reflexió sinó que enfonsa en la misèria, de forma bastant gratuïta. El record del passat pot ser un futur millor o més passat encara. Ja sé que el cinema no ha de ser forçosament terapèutic però trobo a faltar un tipus d'art com a motor autèntic de crítica i transformació social. Per altra banda, i aquesta és una opinió molt personal, malgrat la indubtable projecció que suposa la cerimònia, experimento certa angunieta quan veig les cares habituals, amb aquella escenificació tan impostada, els somriures de complaença i les floretes llançades aquí i allà. Com si no sabéssim com les gasta, la cultureta, amb els ganivets. Em penso que aquest any em saltaré el paperot televisiu. A vegades crec que tenim la cultura un xic segrestada. O és que pateixo un mal humor recalcitrant. Tampoc ho descarto.




Comentaris

Clidice ha dit…
No t'hauràs encomanat de la tònica dels premis oi? ;) La veritat és que mirant-ho fredament, sembla que la teoria de la llei del pèndol és ben real. Ara toca fer "revisionisme" (algun de pa sucat amb oli) i el fem tots, i, sobretot, escampar el missatge d'això s'enfonsa arreu. Amb quina finalitat? En alguns casos és ben clara, en d'altres ja entren en la conspiranoia :)
Doncs potser si! És que veure sempre els mateixos noms i cares em fa sospitar que la cultura respira poc, en aquest país. I una cultura tan impermeable no és gaire susceptible de qüestionar els punts dèbils del sistema, més aviat d'entregar-se als discursos oficials. De tota manera, cal veure totes les pel·lícules per poder-ho valorar amb més consistència. De moment, podem dir que hi trobem a faltar un altre gènere que no sigui el revisionisme 'zapateril'...

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia