L'humor ha de tenir límits?

A vegades rellegeixo algun missatge de fa mesos i em vénen ganes de suprimir-lo. Quan escrivia amb paper i boli, vaig generar tal quantitat de deixalla que tot sovint sentia un intens i sobtat malestar. Tenia la fantasia que apilava la inútil paperassa i la cremava a la foguera de Sant Joan. No ho vaig fer mai però creieu-me que me'n vaig quedar amb les ganes. Aneu a saber on para, ara, tota aquella fullaraca. Reconec que, malgrat la seva ínfima qualitat, em devia ajudar a millorar l'escriptura. Això m'agrada pensar. Quant al blog, recordo un post dedicat a Tomàs Molina i la manera amarga com, segons deien, s'havia pres la seva caricatura al Polònia. Aleshores defensava que l'home del temps podria gastar millor sentit de l'humor. Ara penso justament el contrari. Quin dret tenim a dir-li a ningú que rigui, si la sàtira li genera malestar? Quins nassos!

Polònia em sembla un programa irregular, hi he fet referència amb anterioritat i ho han apuntat també alguns comentaristes que han passat per aquí. A vegades posa el dit a la nafra de forma intel·ligent i mordaç, mentre que en altres ocasions cau en la complaença o la grolleria més gratuïtes. Últimament, encara que no me'l perdo, em molesta bastant la manera com s'acarnissen amb alguns personatges. A Pilar Rahola, per exemple, li han dit de tot: pilota d'or, arma de destrucció massiva... la presenten com una donota interessada i violenta, incapaç d'acceptar una altra opinió que no sigui la seva. Ja sabem que la columnista de can Godó té molts defectes però suposo que no deu ser l'única periodista amb aquesta mena de febleses. A mi se m'acudeixen molts altres noms. No hi veig el sentit a tanta insistència. Bé, una mica si. Deixeu-me ser malpensada i critiqueu-me tant com vulgueu. Hi ensumo una certa vendetta per les crítiques enceses que va fer Rahola sobre l'aparició de Hitler en el programa. Quan toquem la violència, la pell es torna més fina. Altres casos. En el darrer capítol, van retratar l'actual Conseller d'Interior, Felip Puig, com un pertorbat mental amb un bat de beisbol, que atemoria a un pobrissó Joan Saura, que s'amagava com podia, darrere d'una planta o alguna cosa semblant. No diré que Puig sigui sant de la meva devoció però potser tampoc calia arribar tan lluny. Recordo també com Miquel Iceta i companyia, caracteritzats de franctiradors, apuntaven els polítics del sector catalanista del PSC amb un rifle. O com els membres del Tribunal Constitucional es disparaven trets els uns als altres, quan van tenir lloc les pugnes internes entre magistrats. Les armes no em fan cap mena de gràcia. Suposo que hi ha espectadors que es peten de riure, no pretenc insinuar que s'hagi de censurar res. També s'han ferit altres sensibilitats, diferents a les meves. Han estat remarcables les crítiques dels catòlics a la interpretació del Papa i la indulgència amb la qual, segons aquest col·lectiu, es tracten els líders d'altres comunitats religioses. És difícil trobar un punt d'equilibri. No es pot tenir tothom content. Això no obstant, sorgeixen alguns dubtes sobre la imparcialitat de l'equip televisiu de Toni Soler. Està massa polititzat el seu enfocament? Fins a quin punt haurien de fer cas a les queixes dels espectadors? Des d'aquí defenso el Polònia compromès i refinat, en detriment de la posada en escena xavacana i destralera. Encara que, probablement, la primera té menys audiència que la segona i deu portar força més maldecaps. És el que jo imagino, si més no.