Una tarda als Pastorets (amb miracle incorporat)


Els Lluquet i Rovelló palafrugellencs, assetjats pel dimoni. Foto Web Ajuntament.


Acudir a la cita dels Pastorets és una tradició arrelada en moltes famílies catalanes. A Palafrugell, malgrat que l'espectacle ha estat irregular durant una bona colla d'anys, quan l'hem recuperat plenament ha esdevingut un èxit tan rotund que s'ha consolidat com un referent indiscutible a la comarca. És tanta la dedicació dels implicats que s'assoleix un nivell admirable, atesos els recursos limitats dels quals es disposa. De manera que aquelles representacions al Casal Popular, fa gairebé seixanta anys, les contemplen ara els néts dels primers espectadors de l'obra de Folch i Torres, molts dels quals, com que assistien a totes les funcions, se sabien els diàlegs de memòria. En aquelles èpoques difícils, com ho són les presents, gaudir de moments de distensió i alegria contribuïa a mantenir viva la felicitat que proporcionen les petites coses. Avui, el somriure dels infants ho compensa gairebé tot.
Com que habitualment remarco els aspectes criticables del meu poble, crec que és de justícia assenyalar també la implicació de les persones que formen part del seu teixit associatiu i que, amb la seva dedicació desinteressada, dónen caliu al municipi. Durant aquestes festes, amb el Pessebre Vivent de la Nit de Nadal i altres iniciatives, es fa més present que mai -encara que segurament altres persones destacarien esdeveniments diferents-.
No pots fer altra cosa que treure't el barret, quan es tiren endavant propostes tan reeixides, que prosperen malgrat les dificultats. La representació dels Pastorets, em sembla un exemple excel·lent d'aquesta tenacitat popular i la capacitat per crear un projecte coral entranyable, amb la col·laboració voluntària de nombrosos vilatans. Ahir a la tarda vaig gaudir-lo novament, amb els seus habituals acudits locals i sortides enginyoses. No obstant això, vaig patir un petit ensurt. A la mitja part, vaig sortir a comprar una aigua i, sense adonar-me'n, vaig perdre el moneder. Vaig ser-ne conscient a la sortida i em va entrar una suor freda considerable, com us podeu imaginar. Diners, targetes de crèdit, permís de conduir, etcètera. Vaig pentinar la fila on estava asseguda però no vaig trobar-hi res de res. També vaig seguir els meus passos, des del bar fins a la platea. Ni rastre. Les persones a qui vaig preguntar em van dir que ja podia donar-lo definitivament per perdut però que, per si de cas, preguntés a l'entrada del Teatre Municipal. Afortunadament, uns nens i nenes l'havien trobat i l'hi havien deixat. Ho vaig considerar el meu petit miracle nadalenc -tot i ser conscient que, el miracle principal, s'havia donat damunt l'escenari-.



Comentaris

Clidice ha dit…
Una forma prou amable d'encetar l'any. És bo constatar que això encara passa. Que tinguis un bon 2011 :)
Afortunadament, hi ha molta gent honrada i compromesa, el que passa és que sovint no els donem l'atenció ni la importància que es mereixen. Bon any per a tu també!

Traducció del blog