Glòria matinal

Com que no se m'acudeix res interessant de què parlar-vos, avui escriuré sobre l'última pel·lícula que he anat a veure al cinema. Ja ho he comentat amb anterioritat, m'he tornat un xic al·lèrgica al retrat del sofriment humà a la pantalla gran, amb la quotidianitat informativa i laboral ja en tinc ben bé prou. Per altra banda, em fa la impressió que determinats enfocaments dramàtics són poc compromesos, llagrimosamanent banals, no penso que sigui estrictament necessari amargar-se l'existència. Per aquest motiu, darrerament, opto per les comèdies romàntiques i altres productes lleugers. Quan tries aquest camí, tampoc estàs del tot alliberada de sofrir un mal humor considerable a la sortida: un reguitzell de tòpics massa suats també pot acabar amb la teva paciència. Honestament, no considero que Morning Glory sigui un exemple de repetició cinematogràfica tronada sinó que resulta una història molt digna per passar una tarda de diumenge. Si es tractés d'una pel·lícula realista, és probable que hagués tingut una resolució final similar al destí del canal CNN+. Iñaki Gabilondo busca feina i l'edredoning el substitueix. Però precisament no es tracta d'això, de rebre més realisme, com una bufetada despietada. El director de Notting Hill presenta el món del periodisme d'entreteniment amb sana ironia i una injecció d'optimisme que, si bé és inversemblant, també conté algunes espurnes de veritat, guspires de reflexió sobre la crueltat del món laboral, tant des del punt de vista de la gent jove com dels més veterans. Vaig trobar fresca i renovada la manera com encarava la protagonista el seu repte personal. Per una vegada a la vida, no prevalia el romanticisme en almívar, per damunt dels objectius professionals. El resultat és un esforç adaptatiu, allunyat de la falsa il·lusió de canviar el món però amb l'esperança que l'estimació per la feina i la compenetració de tot un equip, té prou força com per tirar endavant un projecte que té tots els números per fracassar. Malgrat els punts dèbils del guió, vaig concloure que era un bon moment perquè algú ens ho recordés. En cas de perdre tot l'entusiasme, realment, pagaria la pena llevar-se al matí?

Comentari extra: gràcies al totpoderós Google, he sabut que Morning Glory és el nom anglès de la campaneta morada. També he recordat el famós tema dels Oasis, més que trillat a la meva tendra joventut i m'he assabentat, de passada, que Katharine Hepburn va protagonitzar un film amb el mateix nom, sense que l'actual en sigui un remake. D'això tampoc se'n pot dir profunditat però no està malament saber-ho. Internet i el pensament associatiu. Tema per un altre post.