El Dragon Khan com a metàfora

Jordi Pujol i Marta Ferrusola, a dalt del Dragon Khan. 
Imatge extreta de tarragonamesborrona.info

L’eufòria independentista em genera una angoixant perplexitat. Directament, confessaré que em deprimeix fins a les llàgrimes.  Tinc la impressió que visc en una Catalunya bipolar. Des de les enlairades proclames a favor del nou Estat, caic en el pou sense fons de la realitat quotidiana, un panorama social desolador, que reclama respostes immediates. Visualitzo un nen que va a l’escola: carmanyola de plàstic a la mà i estelada penjada a l’esquena. Trobo la imatge esborronadora; entre tots li hem fet creure a la criatura que el primer element tindrà quelcom a veure amb el segon.

Escric aquestes línies sense ànim de ferir la sensibilitat de ningú. Simplement, trobo incomprensible que, després del que hem patit en les darreres dècades, tants ciutadans confonguin l’enrevessat joc del poder amb un debat de Telecinco. La farsa dels enfrontaments entre polítics no deixa entreveure l’evident complicitat que els parlamentaris mantenen entre bambolines. ¿Com es pot tenir la barra de  defensar la pàtria ferida, mentre es multipliquen les retallades i es tramen negocis bruts amb Sheldon Adelson?  

Sortosament, ens hem tret Eurovegas de sobre. Ho sento de tot cor pels madrilenys, si finalment els toca acollir els casinos i els prostíbuls. Els catalans tampoc tirem paperets i serpentines perquè ara ens amenacen amb Barcelona World. Enrique Bañuelos, peixat a la corrupta pedrera valenciana, ens transporta ràpidament als tèrbols ensurts financers de Port Aventura. L’especulador de Sagunt, que ha format tàndem empresarial amb Alejandro Agag, serà el nou soci del Govern de la Generalitat. ¿Algú creu, de debò, que hem deixat  enrere la puta i la Ramoneta?

Mig ofegada, en un mar de viciosa propaganda, no trobo altre consol intel·lectual que no sigui la literatura. Ahir vaig començar la trilogia de l’enyorat Francisco Casavella, El día del Watusi (Destino, 2009). Les tres novel·les  retraten la cara fosca del tardofranquisme i la Transició. El Watusi combina de forma magistral els elements còmics i els tràgics; compta entre els seus personatges amb un empresari empresonat, anomenat Roberto del Pistacho. Les aventures del protagonista arranquen amb una surrealista escena al Tibidabo. Parla l’alter ego de Casavella: “Los parques de atracciones… Algún original dice que esos lugares son un negativo burlesco del infierno, brillo de emoción en aristas de azogue; el Leteo discurre por túneles donde chillan las parejas y el tobogán de la montaña rusa es un precipicio de hierro que lanza condenados a las llamas. Todo es posible.”

“ …el Leteo discurre por túneles donde chillan las parejas”, escriu el barceloní. La metàfora ens il·lumina. A la mitologia grega, el Leteu era un dels rius dels Inferns, del qual alguns savis de l'antigor creien que les ànimes dels difunts en bevien l’aigua, que provocava l'amnèsia que permetia la reencarnació. Traduït a l’actualitat: volem començar una nova etapa, un paradigma revolucionari, tot seguint el mateix model del totxo que ens ha arrossegat a la misèria. Sembla que una mà diabòlica hagi esborrat del nostre cervell els excessos del passat. Damunt d’un vagó del Dragon Khan, pugem ben amunt, cap a la il·lusió de la independència, per enfonsar-nos més tard en les pantanoses aigües de l’oasi català. Amunt i avall, vivim atrapats sense remei en l’atzarós i grotesc caprici immobiliari. Un món ple de dolor que, tanmateix, no té res de seriós -Casavella dixit-.



Comentaris

Traducció del blog