Tenia el cor delicat



En un dels capítols de La Riera, Guillem Almeda, el malvat pare de la Lídia, interpretat magistralment per Fermí Reixach, parlava amb la seva filla, la no menys convincent Anna Sahun, sobre un arquitecte rebel. Era rebel perquè resultava fastigosament honest, malgrat que hagués comès alguns errors en el passat, dels quals ja no es volia amagar més. L'arquitecte havia optat per abandonar un tèrbol projecte hoteler que tenien diversos socis entre mans i ara temien que els delatés. Guillem intentava calmar la noia, molt neguitosa, mentre li assegurava que no representava cap mena de perill perquè tenia el cor delicat. Ella provava de comprendre què significava exactament aquella insinuació. El corrupte major, amb una expressió sardònica pintada a la cara, responia que no volia dir res en absolut. Senzillament això, repetia, que tenia el cor delicat. Entre línies, és clar, s'entenia que no podria suportar més pressió que l'ordinària. Posseïda per la desesperació, la pèrfida Lídia va assetjar el bon home i va causar-li un inesperat atac de cor. En comptes d'acostar-li les pastilles, en un darrer rampell, les hi va prendre. El pes de l'homicidi, encara el carrega a la consciència, a la manera de Crim i càstig. A banda de Dostoievski, aquesta trama em va fer pensar en el cinema de l'enyorat Claude Chabrol i el retrat descarnat que feia de la burgesia francesa. Tot sovint, la ficció llança alguns rajos de llum sobre una realitat opaca i desconcertant, que ens colpeja brutalment des de les pàgines dels diaris. Persones valentes i honrades ens abandonen, després d'haver furgat en el més obscur dels móns. Sabem que es tracta d'universos despietats i salvatges. I a voltes el cor no els resisteix.


Comentaris

Traducció del blog