Salvar pensions = Controlar frau fiscal



Començo a pensar que escoltar les notícies és un esport de risc perquè anem d'una apocalipsi a l'altra. És un no parar. Podríem parlar d'infinites amenaces que ens sotgen nit i dia, que farien més recomanable quedar-se a casa mirant el canal 24h de Gran Hermano, que sortir al món a guanyar-se les garrofes. Pel que ha de venir, segons sembla, més ens valdria matar la poca esperança que ens queda. Centrem-nos en la polèmica sobre l'edat de la jubilació, encara que tinc una llista de calamitats pendents, que ja desgranaré en una altra ocasió. Malgrat que és una decisió cruel amb els més desafavorits i pot tenir conseqüències nefastes sobre la salut d'algunes persones, em limitaré als aspectes estrictament monetaris. Per tal de justificar l'allargament fins als 67 anys, ens adverteixen una vegada rere l'altre sobre la imminent fallida de la Seguretat Social, una amenaça que és com la cançó de l'enfadós, dels anys que fa que ens la injecten per tots els canals possibles. Quan insisteixen tant, malpenso de mala manera. Com que no hi entenc un borrall d'economia, he cercat l'opinió d'algun expert que discrepi sobre tan amargues prediccions.
Tot escoltant una entrevista al professor Arcadi Oliveres -una referència sempre il·luminadora- he entès que també hi ha veus que detecten beneficis i no pas pèrdues astronòmiques en les arques públiques. Reflectida en aquesta publicitat de l'hecatombe, alguns economistes hi perceben un interès clar en promoure fons privats de pensions -especulació a dojo- més que la pretensió de salvar la ciutadania del caos. Segons el doctor Oliveres, les pensions encara es poden mantenir a través de les cotitzacions a la Seguretat Social però, en el cas hipotètic que fallessin, també subsistirien folgadament, mitjançant el sistema fiscal. Si tenim en compte que el frau a Espanya ronda els 88.000 milions d'euros, si es permetés investigar les grans fortunes no caldria que el pes de la demografia, i les seves conseqüències, recaiguessin sobre les mateixes espatlles de sempre. Com que ve a tomb, faig un punt i seguit: benvigudes siguin les futures filtracions de Wikileaks, sobre la identitat dels propietaris dels comptes suïssos. Començava a ser hora que aquestes opacitats deixessin de ser sagrades. Alguns evasors deuen tenir el cul més apretat que el pinyol d'una oliva. I jo que me n'alegro... A nivell mundial, malgrat els intents fallits de regulació, encara existeixen 17 paradisos. Segons estimacions de les Nacions Unides, es calcula que el frau ascendeix a 16 bilions de dòlars, els quals, en cas de retornar als països d'origen, suposarien una injecció anual de 200.000 milions d'euros, una xifra capaç de subsanar les restriccions que ens ofeguen. Si la crisi té una arrel financera, no caldria ser més expeditiu, amb aquestes mesures? Tindrà final, l'estrangulació sense treva a aquells que menys ho mereixen?


Comentaris

Traducció del blog