Dilemes sobre el perdó


El doctor Enrique González Duro és autor del llibre Los psiquiatras de Franco


En relació al post del 28 de gener, un col·lega em comentava per quin motiu suggeria que els descendents dels psiquiatres franquistes -entre els quals hi figuraven Antonio Vallejo-Nájera, Ramón Sarró o Juan José López-Ibor- haurien de demanar perdó en el seu nom, si no havien estat implicats en la barbàrie. La ideologia pseudocientífica que van elaborar els perversos facultatius, al servei de la tortura a marxistes i homosexuals, o els mateixos robatoris d'infants, són un fet que no els incumbeix en absolut, argumentava, perquè ells no hi varen prendre part. Simplement, van tenir la mala fortuna de néixer en una família franquista. Tal vegada els resulti prou dolorós el record, com per haver-se d'implicar en recerques traumàtiques, vinculades a un passat horrible, del qual potser reneguen o s'estimarien més oblidar. En l'hipotètic cas que haguessin paït els dramàtics esdeveniments, tampoc tindrien l'obligació moral d'emprendre una comesa d'aquestes característiques. Encara que em va sorprendre el comentari, penso que tenia certa raó. Pot resultar desconcertant una petició com la que formulava perquè els fills o els néts dels torturadors no neixen amb el deure ètic implícit de rescabalar les víctimes del sofriment que els seus avantpassats van deixar pel camí. La vida que han escollit és una altra i tampoc es tracta de forçar ningú. Això no obstant, allò que apuntava és un reconegut gest per a l'alliberació del rancor, que no implica pas que la persona que demana perdó es faci càrrec dels crims comesos sinó que posi el seu gra de sorra particular, a l'hora de construir un projecte renovat de convivència. En aquest sentit, el primer exemple que em va venir a la memòria va ser el que va protagonitzar recentment el fill del narcotraficant colombià Pablo Escobar, Sebastián Marroquín, a través del seu documental, Pecados de mi padre. Un dels resultats mostrats en el treball -que també va rebre crítiques pel suposat tractament sensacionalista dels mitjans- va ser el contacte que va establir amb algunes famílies brutalment marcades pel Señor de la Droga. Va ser una trobada fructífera, a favor de la reconciliació i la pacificació del seu país. És evident que la bona voluntat de Marroquín no posarà punt i final a la terrorífica espiral de mort i destrucció però la seva llavor, si més no, ha estat plantada. Malgrat totes les objeccions que es puguin adduir, doncs, no considero que sigui molt demanar que sorgissin actes similars de valentia, a casa nostra. Com sostenia Eleanor Roosevelt, no n'hi ha prou amb parlar de pau. S'ha de creure en ella i treballar per aconseguir-la.


Comentaris

Traducció del blog