Ulleres professionals


Si repasso les entrades al blog, reflexiono sobre els problemes dels pacients o dóno una ullada a les lectures recents, m'adono que el tema que més abunda al meu voltant és el sofriment humà. De la mateixa manera que les embarassades veuen bombos a tot arreu, una servidora té un radar especialment afinat per detectar drames aliens. Aquest fet pot comportar certa tendència a la rumiació obsessiva i és necessari compensar-la, amb una mica de voluntat i imaginació. És una mena de dany col·lateral de l'ofici, que no havies contemplat abans de tirar-te alegrement la piscina. Amb l'experiència, aprens a gestionar-lo millor. De tota manera, no em sorprèn gens que els psiquiatres figurin en els primers llocs del rànquing del personal sanitari més estressat. Òbviament, aquesta fixació no implica que pugi la taxa de natalitat de la població, ni tampoc de depressió, trastorns d'ansietat o brots psicòtics. Malgrat tot, a algunes persones els pot causar aquesta impressió. La professió condiciona la percepció de la realitat i la manera que tenim d'afrontar-la. És el que coneixem com a biaix perceptiu. Recordo el tema La bella y el metro, de Joan Manuel Serrat, en el qual retrata amb encert aquesta tendència a posar-nos unes ulleres o unes altres, en funció d'allò que ocupa més espai en el nostre pensament. Si en teniu ganes, us proposo que feu aquest exercici, quan camineu pel carrer. Fixeu-vos en els detalls que criden més la vostra atenció. On teniu tendència a focalitzar la mirada? Com us deia, en algunes ocasions, la miopia professional requereix de certes correccions. Personalment, en cas de no aplicar-les, puc caure en un estat de sopor anímic força desagradable. Una vegada, una senyora em va dir: ¿qué ganas engrosando las filas de los sufridores? Vaig trobar que era una gran pregunta. Ahir al vespre vaig optar per comprar el llibre Ómnibus Jeeves, del brillant P.G. Wodhouse i vaig llegir-lo una estona al tren. La combinació d'intel·ligència i humor va resultar medicinal. Feia temps que no plorava tant de riure. A la nit, vaig tornar a mirar L'apartament, de Billy Wilder. Res de trames fosques ni retorçades. Cada vegada que la veig hi descobreixo més detalls meravellosos -aquesta deu ser una característica del bon cinema, suposo-. Val a dir que el canvi de lents em va funcionar. He dormit com els àngels.



Comentaris

Clidice ha dit…
Una recepta excel·lent, avui, doncs, faré servir la poesia, per abstreure de tants IVES, IRPFS i d'altres barbaritats :)
Molt bé, doncs, espero que et funcioni!

Traducció del blog