Comprar, tirar, comprar


L'obsolescència programada genera muntanyes de residus, letals per al medi ambient. Som a temps de capgirar aquesta dinàmica de consumisme irracional?



No sé si heu tingut oportunitat de veure Comprar, tirar, comprar, el magnífic reportatge sobre la història oculta de l'obsolescència programada, emès recentment per TV3 i La 2. Si cliqueu l'enllaç, el podreu recuperar sencer. Es tracta d'un treball d'investigació, signat per Cosima Dannoritzer, que ens ajuda entendre petites frustracions quotidianes. Per exemple: per quin motiu comprem un mòbil cada dos per tres, tant si ens agrada com si no, perquè l'aparell caduca inesperadament. La bateria es peta, la pantalla es torna negra o algun misteri desconegut provoca que no poguem rebre ni emetre trucades mai més. El resultat som nosaltres, acudint a una botiga de mòbils, per adquirir la darrera novetat de la temporada. Segur que us heu preguntat més d'una vegada per quins set sous la tecnologia està tan avançada i, en canvi, productes com ordinadors, impressores o Ipods, duren tan poc. La resposta la trobem en la deliberada intenció de les grans empreses de garantir aparells d'una vida curta, malgrat que existeixin coneixements sobrats per a crear ginys de llarguíssima durada. Paral·lelament, com no podria ser d'altra manera, impedeixen la sortida al mercat dels invents creats per sobreviure durant dècades. A principis dels anys 20, va començar a quallar l'obsolescència programada com una fórmula per assegurar el consum continuat, els llocs de treball i les muntanyes de residus. Aleshores no es tenia cap mena de consciència sobre el fet que el planeta disposés de recursos limitats. Durant la dècada dels 50, es van refinar les tècniques de màrqueting de manera que el consumidor es veia seduït, una vegada rere l'altre, per productes més atractius i novedosos. Actualment, com bé sabem, aquestes estratègies encara funcionen de meravella. Només cal que George Clooney anunciï una cafetera glamurosa, perquè correm a comprar-la, encara que les càrregues que necessita generin deixalles a dojo. Els usuaris disposem de ben poques eines legals per fer-hi front. Ens recomanen que comprem i comprem, abans que reparem els productes defectuosos. Deu ser la versió postmoderna de la lluita eterna de David contra Goliat. Per altra banda -i aquest és el fet que trobo més esborronador- hi ha una gran quantitat d'aparells electrònics en desús, que són enviats a països en vies de desenvolupament, sota la disfressa del reciclatge, quan en realitat es tracta de ferralla impossible de ressucitar, que acaba amuntegada en abocadors altament tòxics. El pes aclaparador de l'estat del benestar, com és habitual, recau sobre els més desprotegits. En conseqüència, el dany per l'ecosistema resulta gairebé irreparable.
Ara que es moren els ocells, desapareixen espècies, tenim l'aire contaminat i creixen el nombre d'afectats per malalties derivades dels problemes mediambientals; ara que la crisi econòmica ens ha mostrat el rostre més amarg del consumisme desfermat, apareixen també veus clarament crítiques amb l'engranatge monstruós que hem parit en els últims temps. El percebem definitivament com un generador insaciable d'infelicitat, inventat per a la diversió i el creixement irracional, més que no pas per necessitat. Llàstima que l'ésser humà tingui tan poca capacitat per prevenir abans d'hora i reaccionar a temps davant dels despropòsits més autodestructius. De tota manera, més val tard que mai. O això diuen.



Comentaris

Traducció del blog