El món contra Sarah Palin

Pertorba que dones com Sarah Palin assoleixin tant de protagonisme en el mapa polític de la primera potència mundial. És inquietant i fa por, aquest èxit electoral. Quan topo amb una proposta que vulnera, directa o indirectament, els drets fonamentals d'algunes persones, la paraula tolerància em resulta buida, fins i tot cínica. La xenofòbia i la democràcia són, al meu entendre, conceptes antagònics. Alguna cosa va malament. El món no se'n surt, tal i com proclama la traducció al català de l'últim llibre de l'historiador Tony Judt. Si una persona, amb un discurs tan radical, desperta les simpaties de la població, si hi ha tants ciutadans disposats a votar-la, quelcom deu haver fracassat. No sé si és el projecte de la socialdemocràcia, les promeses messiàniques d'Obama o el canvi climàtic. Sóc una completa ignorant en la matèria però entenc que si s'haguessin fet bé els deures, no tindria cap sentit la fal·lera pel Tea Party. Encara que plantegi una drecera enganyosa i aberrant, mostra un camí. La promesa d'un horitzó on adreçar-se.

Penso, doncs, que focalitzar l'atenció en aquesta senyora amant del rifle, no és suficient a l'hora d'analitzar el clima de crispació que impregna el discurs polític als Estats Units i a tantes parts del món. A casa nostra, anàlogament, podem evocar la polèmica campanya electoral de Sánchez-Camacho, l'auge de Plataforma per Catalunya o els sermons incendiaris del Canal Interoconomía. La retrospectiva històrica hauria de ser una assignatura obligada, a l'hora d'entendre la propagació del verí de l'ultradreta. M'ha fet la impressió que alguns mitjans establien una relació directa, un vincle gairebé de causa-efecte, entre el discurs fanàtic de Palin i la matança d'Arizona. Comparteixo el parer dels experts que associen la criminalitat amb els factors socioculturals, encara que sempre hi hagi excepcions. Era necessari el vessament de sang, per reflexionar sobre les males arts que s'estenen arreu? Persones amb els deliris del pistoler de Tucson, n'hi ha a tots els països del món. Alguns dels seus companys no s'han sorprès en absolut que hagi perpetrat un assassinat múltiple. Les sortides de to publicades a Internet, són una mostra clara del profund desequilibri psicològic. La diferència entre passar o no a l'acció és la guspira que encén el foc criminal. I aquesta guspira, en part, té a veure amb l'ala desfermada del Partit Republicà, admetem-ho. Però hi ha molts altres elements en joc. I lapidar Sarah Palin no ajuda a desenredar la teranyina de la violència, que pot arrelar en els indrets més recòndits de l'ànima humana i escampar-se fàcilment. És més senzill buscar una única culpable i tallar-li el cap, abans que entrar en una anàlisi complexa, incerta i profunda, que ens impliqui a tots.

¿Quines mesures s'haurien de prendre per prevenir la toxicitat que envaeix constantment l'àgora pública? ¿És urgent regular legalment la difusió de la falsa propaganda? Malauradament, la superficialitat i els interessos partidistes s'han imposat per damunt del sentit comú. Per exemple, es publiquen mapes republicans amb objectius demòcrates i es recorda, al mateix temps, que els demòcrates havien utilitzat estratègies similars amb anterioritat. Què va ser primer, l'ou o la gallina? En el nostre país, tant la premsa progessista com la conservadora s'han entregat al mateix joc de bons i dolents. Una dinàmica a la qual ja ens hem acostumat, en els darrers temps. El foc creuat ha estat la tònica habitual, allò que ens ha arribat majoritàriament als ciutadans. No sembla que existeixi un interès especial per posar en marxa processos de pacificació, ni aquí ni allà. Instal·lats en l'estretor mental hi estem molt més còmodes. Esperem que, si més no, aprenguem de l'experiència per canviar de rumb. La deriva del S.XX hauria d'haver estat alliçonadora. Com diu la saviesa popular, l'esperança és l'últim que es perd. Confiem-hi.