L'absurd negoci de la prostitució

Alguns estudis indiquen que la majoria d'usuaris de la prostitució se senten insatisfets i frustrats amb el contacte sexual de pagament

Al voltant de la prostitució existeixen una quantitat extraordinària de falsos mites, els quals se sustenen majoritàriament gràcies als abundants prejudicis que ha generat la cultura masclista, tan perjudicial per ambdós gèneres. Ja he expressat amb anterioritat en aquest blog -m'he ocupat del tema en nombroses ocasions- que considero necessari un marc legal consistent que reguli la tèrbola activitat, que mou al voltant d'uns 18.000 milions d'euros anuals a Espanya i sota la qual es camuflen tota mena d'abusos i atrocitats, que afecten els sectors més vulnerables de la societat. Una xacra brutal, que deixa milers de víctimes silencioses. Amb tot, l'abolicionisme encara em sembla una etèria quimera, que no resol massa problemes de la crua realitat. El focus d'atenció se sol localitzar en les persones vexades i les màfies que les manipulen, mentre que s'esmenta poc el client o clienta i les motivacions que els empenyen a la recerca de sexe de pagament. Aquest fet constitueix un dels principals motors del manteniment de la prostitució i caldria tenir-lo més en compte. L'educació dels potencials usuaris em sembla un eix fonamental en l'abordatge del problema. Una creença bastant estesa és la pretesa 'funció social' que realitzen els gigolós o prostitutes. Escolten les persones que se senten soles, els fan una mica de mares o d'amics, a banda del servei estrictament sexual que puguin desenvolupar, que suscita tot tipus de comentaris. Hem sentit relats de tota mena, més o menys fantasmals. Alguns discursos legitimen clarament el treball sexual, mentre que n'hi ha d'altres que, de totes totes, el consideren una denigració inacceptable. Més enllà dels respectables discursos que escoltem en els mitjans, si entrem en el terreny de la investigació, existeixen estudis que trenquen amb tòpics bastant habituals. Una recerca interessant, en aquest sentit, la va tirar endavant el Ministeri d'Igualtat a França, l'any 2004. El sociòleg Saïd Bouamama va conduir una enquesta, entrevistes semidirigides i grups de reflexió amb varons usuaris de la prostitució que voluntàriament hi van participar. Atenció als resultats. La majoria no pertanyia a edats avançades, tampoc eren joves amb urgències hormonals sinó que tenien entre 35 i 50 anys, eren casats o vivien en parella. El 55% tenien un fill o més. Però el més sorprenent no va ser que fossin poc lleials a la família sinó que el 75% es declarés insatisfet de les relacions amb prostitutes. El 59% sofria algun tipus de disfunció sexual, com ejaculació precoç o problemes d'erecció. La majoria es queixava d'experiències que els deixaven profundament frustrats i decebuts. Altres manifestaven obertament que se sentien patètics o ridículs, es lamentaven que les abraçades i els petons no fossin sincers i les dones els despatxessin ràpida i fredament, un cop havia acabat el temps pactat (com és lògic). Per quin motiu es manté, doncs, aquesta espiral absurda de dolor? Quins mecanismes mentals afavoreixen l'enganyós recurs de la prostitució? En certa manera, em sembla un cas anàleg al del consum de substàncies. Malgrat l'evident autodestrucció, es fa difícil pensar que algun dia desapareixerà aquesta forma malsana de donar sortida als sofriments quotidians. A més a més de la via penal, ens queda el recurs de l'educació. Per què no abandonem les fal·làcies i expliquem la veritat, pura i dura? Potser això no acabarà amb el cruel negoci però segur que facilitarà que molts escullin altres camins. Donem-los l'oportunitat.