La caiguda del mite Kapuscinski


A L'hora del lector van conversar ahir amb Artur Domoslawski, autor de la polèmica biografia 'Kapuscinski non-fiction'



Abans que sortís publicada la polèmica biografia de Kapuscinski -èxit de vendes a Polònia i no autoritzada per la vídua- era prou fàcil experimentar algunes sensacions contradictòries en llegir-ne l'obra. Sé que és molt fàcil escriure això un cop s'han conegut certs detalls de la seva vida, fins i tot pot semblar un xic fatxenda exposar-ho ara, però estic convençuda que molts lectors arreu del món ja havien escoltat més d'un grinyol sonor en el pensament, en llegir algunes de les impagables cròniques del mític reporter. Personalment, trobava força curiós que es repetís un patró narratiu semblant, en relació a les trames més rocambolesques que hom es pogués imaginar. Per què sempre es veia embolicat en situacions extremes? Pagava la pena exposar-se fins a límits inversemblants? Ja sabem que la realitat supera la ficció però el caràcter reiteratiu de determinades heroïcitats feia sospitar que tal vegada el polonès posava més pa que formatge en algunes de les històries que relatava. A El Imperio, Eben o Un dia més de vida, es veu arrossegat a diversos abismes, que el situen a un pas de la mort, ja sigui per raons de salut, bèl·liques o mediambientals i dels quals, miraculosament, se salva sempre en el darrer instant. En resum, pensava que Kapuscinski potser exagerava una mica el seu rol de reporter humil però intrèpid, disposat a qualsevol temeritat, a fi i efecte de relatar alguns dels esdeveniments històrics més rellevants del S.XX. Res més que això. Malgrat les lleus sospites, mai no hagués gosat expressar res que posés en dubte el valerós periodista i la seva integritat. El sentiment de gratitud pesava molt més que cap altra cosa. Una persona que es ficava a la gola del llop, per l'autèntica vocació -ell en deia missió- de narrar els fets que afectaven tantes persones desemparades, oblidades en la major part de racons del planeta. Kapuscinski era la viva expressió de la bondat. El seu paper de professional independent tampoc l'hauria posat en qüestió, malgrat que ara s'ha sabut que estava afiliat al comunisme i en treia el seu particular rendiment. Amb tot, Domoslawski va assegurar a un atent Emili Manzano que el mestre era un true believer de la causa socialista, és a dir, no era un cínic poc apte per aquest ofici. En cap cas, va insistir, pretén treure mèrit al seu enorme talent i heroic treball ni tampoc al seu compromís sinó que tan sols procura oferir-ne una imatge humana, allunyada de la mitificació a la qual estàvem tan ben acostumats. Home, si però no. Si perquè això l'humanitza i no treu que sigui un escriptor immens però no perquè ens va prendre un xic el pèl, es miri com es miri. Encara que anés a la recerca d'una veritat poètica i que tots els humans estiguem plens de clarobscurs, el fet de no explicitar els seus excessos literaris o condicionants polítics és poc honest, de cares al confiat lector. Està clar que no deixarem de recórrer als seus llibres... però no ho farem pas de la mateixa manera.


Comentaris

Traducció del blog