Falsos aneguets lletjos


La sèrie de Disney Channel Patito Feo ha rebut moltes crítiques, pels valors superficials que transmet



El clàssic de Hans Christian Andersen ha estat interpretat de diferents maneres en els mitjans de comunicació, tant en sèries com en realities, en els quals l'evolució del personatge cap a un canvi visible representa un reclam que pràcticament garanteix l'èxit del producte. Aquest conte conté un poderós missatge que mai no caduca, ho saben bé els qui maneguen els fils de la petita pantalla. La conquesta de la identitat sempre serà un tema vigent, més si tenim en compte els interminables obstacles de l'entorn, que tampoc no desapareixeran, evidentment. Aprendre a transitar pels múltiples paranys que posa la vida, a la recerca d'un lloc on ser un mateix, és una tasca psicològica fonamental. En aquest sentit, el rerefons educatiu és interessant per als infants i adolescents, sempre que es plantegi de manera adequada. No cal dir que l'enfocament que donen algunes sèries a la narració és més que qüestionable. En el cas de la colombiana Betty la fea -Ugly Betty, als Estats Units i Yo soy Bea, a Espanya-, per exemple, la transformació es planteja des d'un punt de vista bàsicament estètic, tal i com succeeix al tan criticat serial infantil Patito Feo. Per altra banda, la finalitat d'aquesta metamorfosi sembla tenir un únic i clar objectiu: enamorar el galant i situar-se a la seva alçada, a nivell cosmètic, és clar. Han menystingut el component espiritual de la història. El ganxo final es manifesta en el canvi de look més que no pas en la transformació interior, fruit de la superació de l'adversitat. Per a recuperar l'autèntica essència del contes, en el popular Mujeres que corren con los lobos, Clarissa Pinkola va oferir la seva particular versió i interpretació de l'Aneguet lleig, tot basant-se en anys de saviesa ancestral, transmesa generació rere generació. La psicòloga parteix de l'arquetip de la dona salvatge, per a reivindicar l'esperit intuïtiu i rebel que ens permet prosperar sense defallir. Si resistim i resistim, si fem la nostra feina, acabarem per trobar el propi camí. Al final del conte, els cignes reconeixen l'aneguet com a un dels seus, fins i tot abans que ell ho faci. Això és molt típic de les persones exiliades, explica Clarissa. Després de la dura peregrinació, aconsegueixen creuar la fontera i entrar en el seu propi territori i, curiosament, triguen a adonar-se que les mirades dels altres ja no són despectives. Senten desconfiança. Realment, puc ser autènticament jo? Probablement, no hi ha cap mitjà més fidedigne d'esbrinar si una persona ha passat per la condició d'aneguet lleig, en algun moment de la seva vida, com quan veiem que és incapaç d'acceptar un compliment sincer. En comptes de comprendre que resplandeix quan és ella mateixa, canvia de tema i roba l'aliment que el seu esperit tant necessita. Quan acceptem la pròpia bellesa, ens comportem d'acord amb la nostra manera de ser i no ens amaguem, hem alliberat el cigne que portem dins. Aquest triomf de l'ànima, podem afegir, també es reflecteix en el rostre i la mirada, sigui més o menys bonica.


Comentaris

Hola. Me he dado una vuelta por tu blog y me gusta bastante. Te dejo la dirección del mío por si te apetece echarle un vistazo:

http://hayquejodersepuntocom.blogspot.com/

Un saludo.
Muchas gracias, pasaré por tu blog a dar una vueltecita, hasta pronto!
Clidice ha dit…
En una societat plena d'aneguets lletjos i ventafocs de pa sucat amb oli, on el valor de l'autoestima està expressament vetat i se'ns nega l'opció d'estar orgulloses d'allò que fem, perquè l'enveja és molt dolenta, que diria la meva àvia, no ens ha d'estranyar l'èxit d'aquestes comedietes miserables. El dia que quan algú se senti merescudament orgullós d'allò que fa bé i els altres no tinguin cap angúnia en acceptar-ho i aplaudir-ho, potser l'anec lleig no tindrà cap sentit. De la mateixa manera que tinc la sensació que aquestes històries ens mantenen viva l'esperança de despertar-nos algun dia millor del que som. Així arribarem al final i no haurem tingut mai l'oportunitat d'acceptar-nos i gaudir de tot plegat :(
Clidice, hi estic d'acord però em temo que el problema de l'enveja és tan antic com la humanitat (encara que en determinades societats segur que floreix més que en d'altres, segur que puntuaríem alt, en aquest país). De tota manera, veig positiu que cada vegada hi ha més crítica al mitjà televisiu, la gent mira aquestes porqueries però també hi ha més debat al voltant dels continguts. Finalment, en el dia a dia, penso que la majoria de mortals valora els components estètics en la seva justa mesura, estem més preocupats per la salut, la família, arribar a final de mes...