Un quadre guardat a les golfes


Detall del Guernika de Picasso



Trauma i oblit. Un debat científic inquietant. Una ràfega de preguntes, sorgeix de forma inevitable. Cap a quina direcció ha d'avançar, la recerca? És raonable eliminar selectivament de la memòria les vivències doloroses? Pesarien més els guanys o les pèrdues, si això fos possible? Quina afectació patiria, la identitat? Com hauríem de construir la nostra història, individual i col·lectiva, després de l'oblit? Aquest delete, tindria un efecte perniciós, sobre les generacions futures? Seria viable controlar el risc d'utilitzar les noves tècniques, amb finalitats perverses? Des d'un punt de vista individual, sense entrar en massa tecnicismes, un col·lega donava el seu parer, a través d'un exemple molt il·lustratiu, en un curs sobre psicologia de les emergències. Argumentava que experimentar un trauma era com viure en un museu, en el qual hi havia un quadre horrible, col·locat a la sala principal. De bon matí, et llevaves en presència del quadre. Al migdia, dinaves amb el quadre. Te n'anaves a dormir, ajagut al costat del quadre. Un retrat punyent del sofriment, present a tothora. El famós estrès posttraumàtic. A mesura que avançava la teràpia -més o menys formal, si voleu- la mostruosa pintura no desapareixia pas sinó que passava a la sala del costat, de manera que perdia progressivament el paper de peça estrella. El vèiem, si, però ja érem capaços de centrar-nos en altres aspectes de la nostra vida. De gaudir novament de la bellesa. De construir en clau de futur. Passaven les setmanes, els mesos, els anys. El quadre encara formava part del museu i podia acabar relegat a les golfes, en un moment donat. De tant en tant, un dia qualsevol, les visitaves, obries un llum i te'l tornaves a trobar de cara, tot mostrant el seu horror. No el volies negar, era allà i el miraves fit a fit.



Comentaris

Traducció del blog