Seguim a un pas de l'atac de nervis


L'estrena de l'adaptació teatral de Mujeres al borde de un ataque de nervios ha tingut una tèbia acollida a Broadway



El divendres a la nit vaig seguir un interessant debat a Millennium que girava al voltant de la figura de Giacomo Casanova. Van finalitzar el programa amb l'apunt que caldria haver-ne parlat també en clau femenina ja que bàsicament s'havia fet esment a diferents galants, literaris o de carn i ossos, amb notables aptituds per enlluernar, a través del cos i la paraula. Una habilitat, en la seva vessant positiva, bastant en crisi darrerament. La impaciència i la lassitud del nostre temps han devaluat l'imprescindible art de la seducció. Caldria recuperar-lo, per donar més caliu a una empobrida vida eròtica. Els convidats de Ramon Colom tampoc van tenir temps per reflexionar amb profunditat sobre la petjada que havien deixat els consumats seductors, en les nombroses dones que van passar pel seu llit. Val a dir que unes quantes es van sentir maltractades. Això si no van morir, víctimes del desamor. Què en destacarien, en la intimitat, dels eterns conqueridors? Seria valuós recordar la seva veu, per completar el testimoni masculí. Aquest punt em va conduir a un director que ha tractat de manera ben singular la humiliació femenina, a mans del mascle tastaolletes. Pedro Almodóvar. Sobre el cineasta manxec se n'ha escrit de tot i força. Personalment, en funció de la pel·lícula, m'he debatut entre el manifest rebuig i l'oberta admiració. Quedem-nos amb la part rescatable, avui. Recentment, s'ha estrenat a Broadway l'adaptació de Mujeres al borde de un ataque de nervios, motiu pel qual la van emetre novament a la televisió. Quan la vaig tornar a veure, després de molts anys, em vaig adonar de fins a quin punt el tema, malauradament, continua vigent. No tan sols perquè abunden els abusadors -un xacra sense final- sinó perquè encara ens obstinem en sucumbir al magnetisme del Don Joan de torn, tan irresistible i falaguer. Després hem de recórrer als gaspatxos d'urgència, ben mesclats amb orfidal. No cal esperar vint anys més perquè determinats homes canviïn. Nosaltres també podem capgirar la dinàmica. Potser que ens hi posem de debò, ara ja sabem de quin peu calcen.



Comentaris

Clidice ha dit…
Malauradament quan algú desperta l'oxitocina del teu cos, sol ser molt difícil posar-hi seny i no caure en el parany que la química del teu cos et fa caure. Estaria bé que, per compensar, la cultura que ens ensinistrés minimitzés els estralls dels efectes de les feromones.
Certament, és molt complicat però quan es comença a percebre que l'altre només vol treure'n un profit egoista és el moment de retirar-se, cosa que encara ens costa molt de fer... el fet és que estic a favor de sortir de la posició de víctimes i començar a prendre decisions, al marge que determinats homes decideixin canviar... Acabar amb les postures masclistes és cosa de tots/es.

Traducció del blog