La seva vida. Capítol vuitè.



No tots els dracs han mort exactament com ens han explicat


Benvolguts lectors, perdonareu aquest canvi de veu però la meva esposa, la princesa Ventafocs, es troba al llit amb un refredat que l'ha deixat indisposada i m'ha demanat que escrigui aquestes línies per a vosaltres, perquè fa molt de temps que té la biografia mig abandonada. Entre la filla, les intrigues de Palau i els deures laborals anem més de bòlit del que convindria. No és necessari que em presenti perquè ja em coneixeu, sóc el Príncepblau. Com us ha explicat la meva dona, sóc mestre i ara estic plenament dedicat a organitzar uns comicis per escollir els millors representants dels ciutadans a la cort del rei, el meu pare. Entre nosaltres, espero que acabi aviat perquè em porta més maldecaps que una altra cosa. També preparem un torneig entre els cavallers més influents del reialme i no es parla de res més en tot el dia. Comicis i torneig. Torneig i comicis. He rellegit l'últim capítol i també els anteriors amb la finalitat de contar-vos allò que va succeir, quan érem enmig de la boscúria. Ja sabeu que en matèria de dracs no sóc cap expert i tenia més canguelo que ganes de donar mort a la bèstia. Sort que la meva dona té solucions per a tot. És la millor companya que maig hagués imaginat. Tot sovint penso que tinc una fortuna que no me la mereixo. Des del primer dia vaig saber que era la dona de la meva vida, no em pregunteu perquè però és així. El verí que li va entregar la misteriosa anciana del bosc el vàrem barrejar amb una pega elaborada a base de resina, que utilitzo freqüentment per als treballs amb la mainada. A la manera d'un ungüent, el vàrem untar per sobre de les fletxes i llances que carregaven els soldats. Quan tinguérem la feina enllestida, ens acostàrem tots dos sigil·losament a la cova, on jeia aquell animal temible. Si haig de ser sincer, la missió no va resultar complicada perquè, com que dormia com un tronc, no fou gens perillós disparar-li la munició emmetzinada, que el va fer expirar sense escarafalls, en un tres i no res. I ara ve la part que em té mortificat. Hores d'ara, encara no sé si vaig actuar correctament, tot i que, si l'hi demanéssiu a la Ventafocs, us diria que no té cap dubte que fou el més adequat. Segons ella, no teníem més opcions. Com que corria la brama que jo era un covard i per això no volia ser el successor del rei a l'exèrcit, vàrem idear un pla al meu favor. Es tractava d'adulterar una xic l'èpica de la matança, de forma que jo quedés com un heroic i valerós cavaller, enfrontat a un monstre terriblement exaltat i violent, que havia agafat la princesa entre les seves urpes i es negava a deixar-la anar. Vet aquí que elaboràrem una narració carregada de foc i rauxa i així la traslladàrem als soldats, que ho esbombaren per tota la cort, tan bon punt arribàrem. Aquella falsa gesta em va alliberar dels rumors i va permetre que prengués una decisió definitiva davant de tots els convilatans, que van acceptar que era amo i senyor del meu destí. Així fou com l'activitat de l'exèrcit passà a mans del general més veterà i jo vaig reconduir una mica aquella passió embogida per als enfrontaments en tornejos sense vessament de sang. Conservo els remordiments per haver robat a la Ventafocs el seu just protagonisme en la història, que va ser escrita de manera completament diferent a com es va esdevenir en realitat. També us dic que no m'agradaria gens que la princesa Sol seguís el meu exemple, en aquest cas, encara que penso que els temps, afortunadament, han canviat força. Suposo que tots ens penedim d'alguna cosa.


Una salutació ben cordial,


Fins la propera,

Príncepblau.



Comentaris

Traducció del blog