Aroma de Champions



Un altre diumenge a Cornellà-El Prat. L'han qualificat de fortí i la veritat és que ha donat molta força a l'equip i l'afició, en una etapa bastant complicada. Avui hem dormit en zona europea i estem assaborint el bon moment, sempre tocant de peus a terra, és clar. Em pregunto que és el que fa realment atractiu el futbol, un esport força simple, si t'ho pares a pensar fredament. Al marge dels aspectes que afecten estrictament la pilota, no es pot negar que el ritual és important en el manteniment de l'afició. El viatge, l'arribada, l'himne, l'entrepà, la trobada amb els altres aficionats, la premsa esportiva i un llarg etcètera de components emotius i conductuals que reforcen el sentiment de pertinença al teu club. Per altra banda, ja ho he escrit en altres ocasions, considero que determinats elements que abans formaven part de la religiositat s'han incorporat progressivament al món del laïcisme (gens agressiu, des del meu punt de vista). He visitat recentment l'Espai Memorial Espanyol i he quedat molt sorpresa, primer perquè desconeixia la iniciativa i segon perquè intensifica encara més aquest pas de l'espiritualitat clàssica al món de l'esport. Ras i curt, es tracta d'un cementiri on els socis pericos hi podran dipositar les cendres dels éssers estimats, al mòdic preu de 116€ anuals. La proposta és nova al nostre país però ja s'ha dut a terme en altres clubs europeus. O sigui, que els aficionats pericos podran descansar, al costat del camp, per no perdre detall de l'evolució de l'equip, mentre contribueixen a millorar els ingressos de l'entitat. Vaig comprovar que el número 21, que correspon a Dani Jarque, és un dels més sol·licitats. Ja que hi som, aprofito l'avinentesa per a sumar-me a la gratitud per l'honorable gest d'Andrés Iniesta, la camiseta del qual s'incorporarà aviat al mural en record del capità blanc-i-blau i que segurament contribuirà a suavitzar les relacions entre els dos clubs, un xic malmeses en els darrers anys. Tampoc vull deixar escapar l'ocasió per comentar un detall de la transmissió a RAC1 del partit d'ahir contra l'Hèrcules, que em va semblar francament desagradable. El principal locutor va qualificar repetidament de quillo el davanter italoargentí Daniel Osvaldo. Li preguntaria quines característiques ha de tenir un futbolista per a merèxier aquest adjectiu. Si es refereix al seu temperament en l'àmbit personal, no crec que sigui tasca d'un periodista entrar en aquesta mena de valoracions. Potser és que sóc especialment susceptible però penso que la mala educació s'estén pels mitjans com una taca d'oli. No vindria gens malament que alguns suposats professionals tornessin a la facultat, per aprendre quatre normes bàsiques de respecte a l'oient. En fi, vaig canviar d'emissora per a gaudir del triomf. Ara sentim aroma de Champions... bé que ens ho mereixem!


Comentaris

Albert Olivé ha dit…
I tant que ens ho mereixem Clara. No sabem fins quan durarà, però veure aquest equip amb tanta gent jove; els 4 defences més els 2 mitjos, no arriben als 22 anys de mitjana i cinc dels quals són de la casa.
L'ho dels periodistes, es creuen que amb un micro a les mans poden dir tot el que els hi vingui en gust.
Fa goig entrar a l'Espai Memorial. Em va agradar molt.
I per últim, continuem aprofitant aquest bon moment i gaudim del nostre Espanyol.
És veritat, encara que no ens mantinguem tan alt en la classificació s'ha d'aprendre a gaudir del moment present(com passa amb tot, en aquesta vida). La veritat és que cada vegada escolto menys segons quines emissores, penso que els periodistes que radien els partits de l'Espanyol, haurien de ser pericos i així ens estalviaríem sengons quins disbarats...

Traducció del blog