La màgia de la campanya

Missió complerta. He estat moguda pel desig de no reviure el trauma dels dos darrers mandats. Res de grans aspiracions i renaixements miraculosos, només que no empitjori el panorama, ja en tindria prou. Conservo l'esperança -ingènua, probablement- que els dies que vindran seran menys funestos que els anteriors. Ho confesso amb la boca petita, per la recent visió del pútrid clavegueram dels partits, del qual només coneixem la tímida superfície. Els votants tenim una limitadíssima capacitat de transformació. Una democràcia de mínims. Potser una partitocràcia, com l'anomena un veí del meu poble, més afinadament. Els candidats escollits tampoc influiran de forma decisiva, si tenim en compte el tsunami econòmic. A vegades, em fa la impressió que són com homenets i donetes, que proven d'aturar un tornado o qualsevol altre fenomen atmosfèric incontrolable, mentre arrepleguen tot el que poden, en la inabastable comesa. Si són generosos, reparteixen paraigües i algun impermeable. Un bot salvavides, per als més afortunats. Sigui com sigui, ahir va finalitzar la cursa electoral, la qual cosa, en si mateixa, ja constitueix un motiu d'alegria. Hi ha hagut nombrosos miratges i poca política, com era de preveure. El vell truc dels spin doctors. L'emotivitat dilueix el nucli dur del contingut i movilitza igualment l'individu de carrer, que sempre voldrà creure en un futur millor. Les propostes s'han perdut, entre jocs de mans i guions barats, propis de serials de migdia i pel·lícules porno de baixíssima qualitat. Apel·lar a l'emoció és una fórmula infal·lible, per desviar l'atenció del sofert ciutadà i, de passada, fer-li creure que hi ha quelcom en l'horitzó que passa per les seves mans. Aconsegueixen una renovada confiança en la precària democràcia. Les campanyes són un niu de cops d'efecte, una carta per aquí i un barret per allà. Un conill o un colom que apareixen sobtadament. La confusió òptica està servida. Mentre mires cap a una banda, per l'altra hi succeeixen aquella mena de coses que més val no contemplar. Són massa terribles, per als cors sensibles. Passaran quatre anys, quatre més. Aquestes línies escèptiques també seran una il·lusió oblidada. Rebrotaran les promeses. Recordarem gestes passades. Tornarem a votar, tornarem a creure.