Ha renascut el masclisme desacomplexat?

La publicitat també ha contribuït a cultivar l'agressivitat desacomplexada cap a la dona. A dalt, una campanya nord-americana mostrava les conseqüències que es podien derivar del fet d'equivocar-se de marca de cafè. A sota, un anunci espanyol legitimava la tolerància a la violència de gènere, en un to marcadament irònic. Vivim un renaixement d'aquesta cultura?

Les imatges que il·lustren el missatge d'avui haurien de ser records d'un passat llunyà i abominable. La cultura masclista més rància estava en franca decadència. Havia mudat la pell cap a formes més subtils, encara que estessin vives i fossin lacerants. O això volíem creure. Malgrat els innegables avenços, les xifres no confirmen una tendència creixent a la convivència pacífica entre gèneres. Al meu entendre, la infomació que apareix a la premsa indica més un estancament o un retrocés que una evolució cap al respecte mutu. La criminalitat esquitxa dramàticament les pàgines dels diaris i el temporal no té pinta d'amainar. L'anhelada paritat té un llarg camí per recórrer, en aquesta societat. Un sostre de vidre impedeix que la igualtat pugui prosperar. Paral·lelament, observem una exhibició energumènica de testosterona descontrolada i rabiosa en diversos mitjans de comunicació. Personatges presumptament informats defensen una misogínia sense traves i capten l'atenció àmplia de l'audiència. Després riuen per sota el nas, per la dubtosa gesta d'haver esvalotat el galliner. Determinats presentadors de teleporqueria, resulten éssers refinats i respectuosos, al costat de segons quins columnistes. Qui ho hauria dit. L'ombra de Pajares i Esteso encara plana sobre un país que es va esforçar durant molts anys a denigrar la dona a consciència, en una dictadura com déu manava. Expressions clarament grolleres i vexatòries es manifesten ara amb total impunitat i desvergonyiment, mentre s'apel·la a una llibertat d'expressió que ha esdevingut llicència per a dir qualsevol barbaritat, mentre sigui en benefici de la butxaca. En rebre les esperables invectives d'un sector del públic, alguns homes de cromanyó enarboren la bandera de la dignitat i encara fan el ploricó de la víctima. Malgrat els somriures de complicitat que pugui despertar determinada torrenteria periodística, res no és innocent. La barroeria i l'ànsia de protagonisme també s'han traslladat en l'àmbit polític, sigui quina sigui la ideologia que representi. No gosaria dir si aquesta berlusconització del país, segons l'anomenen alguns experts, és només una mostra dels darrers esgarips de l'orgull cavernícola o la macabra tendència anirà en augment. Sense lleis que regulin la promoció de la violència sexista, més o menys evident, el futur es presenta magre. De ben poc serveixen les campanyes de sensibilització, si aquells que tenen a la seva mà frenar els despropòsits, es queden de braços plegats. Anem per mal camí.