Som demòcrates (malgrat la guerra)



Ahir parlàvem dels GAL i la porqueria que és capaç d'ocultar una pretesa democràcia, amb la finalitat de no mirar la veritat a la cara. És suficient amb construir una versió paral·lela, succedània de l'original, que no vagi al fons de la qüestió. La impunitat i el desvergonyiment amb el qual es despatxen els barroers crims d'Estat, sense la més mínima vocació de revisió històrica ni judicial fa pensar que hem avançat ben poc, d'ençà que el dictador va morir al llit. Qui abans fou sospitós de dirigir una trama de pistolers maldestres, avui és entrevistat amb tots els honors. I aquí no ha passat res. La mateixa llei de la redempció es pot aplicar a les infames memòries del criminal de guerra George Bush, que ara pretén fer creure que ell era el principal dissident en la gran mentida de les armes de destrucció massiva. Encara resultarà que l'haurem de compadir, per la mort de centenars de milers de persones innocents. Més demencial, impossible. Si les pàgines escrites pel col·lega de José María Aznar són la cara de la barbàrie, la pel·lícula Caza a la espía (Fair Game) podria ser perfectament la creu. Ens trobem davant d'una altra forma d'exculpació, però més a l'estil Obama. Naomi Watts i Sean Penn formen una parella crítica amb la versió emesa per l'administració Bush, malgrat que mantinguin algunes discrepàncies al respecte. Dos herois anònims que creuen fermament en l'exercici de la llibertat d'expressió, per més obstacles que sorgeixin pel camí. La seva acció, lògicament, no impedeix l'horror a l'Iraq ni tampoc condueix a una resolució vertadermanet justa del conflicte. Només mostra que els nord-americans tenen sentit comú i van ser manipulats fins a extrems insospitats, cosa que ja sabíem. Els moviments antibel·licistes no els van pas protagonitzar quatre gats, precisament. Comptat i debatut, el film no resol absolutament res. Només pretén rentar la cara a una classe dirigent que no ha superat tanta mort i destrucció perquè no ha fet un autèntic procés de reparació del dany incommensurable que ha causat, només per interessos estratègics i econòmics. El discurs final de Sean Penn, al més pur estil holliwodià, provoca autèntica vegonya aliena. Tampoc està de més recordar que a l'Afganistan es violen diàriament els drets humans, segur que algun guionista ja s'està posant les piles. Fins que no s'aturi la massacre i es passin comptes davant d'un tribunal, els massatges cinematogràfics, les entrevistes afalagadores i les memòries adulterades només són foc d'encenalls. Que no ens parlin de democràcia.


Comentaris

Clidice ha dit…
La manipulació de l'opinió pública en tot el món occidental (en la resta ja no hi ha ni opinió pública) és tan manifesta que em nego, sistemàticament, a veure cap pel·lícula d'aquest estil. Entenc que em serà molt difícil no ser manipulada, però quan el llautó és massa evident, procuro fer marrada. No fos cas que se m'encomanés alguna cosa.
Clidice, un cop superada l'edat de la innocència sempre vaig al cinema amb un doble objectiu, mirar la pel·lícula i procurar entendre el missatge implícit que hi ha darrere. Bona part de la història recent està escrita en el codi dels països dominants que, d'una manera o altre, volen defensar la seva versió dels fets...

Traducció del blog