Tenir mal perdre


En els darrers enfrontaments entre equips catalans i madrilenys, aquests últims han encaixat poc esportivament la derrota



Atlètic de Madrid-2, Espanyol-3. Quique Sánchez Flores protagonitza una enganxada important amb Luis García. Malgrat que el tècnic apel·la a l'honorabilitat dels colchoneros, queda clar que no entra dins de la seva competència rectificar el capità blanc-i-blau ni molt menys anar-lo a buscar un cop finalitzat el partit, per passar-hi comptes. Carlos Kameni evita un mal major. Després de la picabaralla, Flores no es disculpa pel seu rampell de mal geni sinó que el justifica.


Barça-5, Real Madrid-0. Un cop entomada la maneta, Sergio Ramos reparteix llenya a tort i a dret. Cristiano Ronaldo ja havia donat una empenta a Guardiola, arrel d'un malentès amb la pilota. Per altra banda, els homes de Mourinho abandonen el Camp Nou sense fer declaracions i deixen els periodistes amb un pam de nas. Sens dubte, una altra forma de menyspreu remarcable. La derrota i la reacció adversa queden clares davant de milions d'espectadors.


No es tracta de fer una anàlisi maniquea, de catalans contra madrilenys. Apartem la geografia d'aquesta qüestió, que encara prendríem més mal. Podria haver estat a la inversa, naturalment. Els jugadors de l'Espanyol i el Barça haurien pogut perdre els papers de la mateixa manera, si els resultats no els haguessin afavorit. Si tiréssim d'hemeroteca, de ben segur que hi trobaríem nombrosos exemples. Fet l'aclariment, penso honestament que tant Pochettino com Guardiola, han demostrat més fair play que els seus adversaris, en aquests casos. Normalment, són tècnics conciliadors i dialogants, gens proclius a entrar en provocacions gratuïtes. Si més no, de cares als mitjans. Probablement, això influencia els jugadors, que entenen que les baralles són perjudicials per al rendiment, en la mesura que afavoreixen la desconcentració.
Podem admetre, no obstant, que existeixen certes reaccions de ràbia comprensibles, fins i tot aconsellables. Sabem que la sana rivalitat és estimulant: abans, durant i després del match. Ara bé, convindria calibrar-ne els límits, per tal de conservar l'esportivitat que hauria de caracteritzar el futbol, encara més quan parlem d'audiències massives. La violència es trasllada a milions d'espectadors, receptors de les mostres d'hostilitat. No hauria de ser fonamental, en la direcció d'un club, vetllar per la imatge que se'n projecta? Poster no són importants, les formes, al marge dels resultats? Com és habitual, també caldria repartir a la premsa part de la responsabilitat, per la malsana tendència que tenen alguns a escalfar els partits més del compte. Si entrem en el terreny psicològic, una de les primeres teories reeixides per explicar aquesta mena de reaccions és la de la Dollard i Miller (1939), segons la qual l'agressivitat es desencadena fàcilment en una situació d'impotència, davant la impossibilitat d'assolir un objectiu desitjat. La cultura de l'èxit i el triomf immediat, dificulten encara més la tolerància a la frustració, una realitat que ens afecta a tots. Per a canalitzar-la, calen eines educatives, basades en la intel·ligència i l'autocontrol emocionals. A banda de tocar la piolota adequadament, doncs, és necessari temperar el caràcter. En cas contrari, es fomenta l'odi i s'acumulen sancions a dojo. Es fa un ridícul espantós. Tampoc es tracta d'això.


Comentaris

Clidice ha dit…
De bon principi sempre hem sentit a Guardiola parlar molt bé dels seus equips rivals. És molt espavilat perquè quan dius: "el Madrid és un gran equip i molt perillós" i n'hi fas un cabasset (aiiii :D), estàs dient: "si, però veus? nosaltres som millors", sense dir-ho. I, de passada, acostumes als "teus" a entendre com a normal poder perdre. Guardiola ha sabut gestionar molt bé la frustració del seu equip i del seu entorn, potser perquè coneix molt bé la casa i els catalans, i ha deixat fora els posats clàssics fatxendes futboleros. En Pochettino ho ha tingut pitjor, perquè va agafar un equip en hores molt baixes. Però amb persistència està començant a treure profit de l'anar treballant. Tots dos són un exemple molt bo per la nostra societat i més ara amb la imatge dels castellers que tenim tots a la retina. Cal picar pedra i ens en sortirem, no ens ha de fer mandra treballar i perdre és possible, però l'endemà hi tornarem. M'estranya que els "líders de la pàtria" (ehem) encara no ho hagin aprofitat.
La veritat és que Guardiola gestiona molt bé la pressió dels mitjans, no ha de ser gens fàcil estar pendent de l'equip, els periodistes, la directiva... el Barça és molt de Barça. Per altra banda, Pochettino té un mèrit extraordinari per haver sobreviscut tants moments complicats hi haver-ne sabut treure el millor rendiment per l'equip, és una persona molt estimada per l'afició. En aquest sentit, penso que tots dos són un exemple a seguir per altres tècnics, que deixen bastant que desitjar, tant en el fons com en la forma!

Traducció del blog