Bombetes, orgasmes i vídeos porno


En el polèmic videojoc del PP, actualment revisat, Alicia Croft llançava bombetes contra immigrants i independentistes



Després de la carnavalesca precampanya, no n'esperàvem gran cosa, del tram final. Malgrat tot, no imaginàvem -si més no, parlo per mi- que la barroeria assoliria cotes tan insuperables i sublims. La petició de vot ha esdevingut una cursa esperpèntica, en la qual s'ha confós l'exposició del programa amb un caspós espectacle de teleporqueria. Tot sigui per esgarrapar uns quants minuts de protagonisme. Algú encara dirà que els ciutadans tenim el que ens mereixem. Pensionistes amb l'aigua al coll, aturats sobrequalificats, empresaris ofegats, joves hipotecats o immigrants allunyats de la família... s'han preguntat què sentim davant d'aquesta exhibició de desesperació electoralista? Fins a quin punt els preocupa, als candidats, el futur del seu país? En sortir al carrer, veuen persones o una massa amorfa de votants? Quan més necessitem propostes serioses, més emergeix la part miserable de l'ambició. No es tracta de puritanisme, que ningú es confongui, a aquestes alçades del partit. La grolleria no constitueix cap mena d'escàndol -malauradament, hi estem més que avesats-, el que indigna és la manca de respecte cap a un electorat que demana un mínim de seriositat i rigor als seus possibles representants. Escric això i em canso, sóc conscient que predico en el desert. Entre diversos despropòsits, hem escoltat com Joan Puigcercós escalfava la parròquia i apuntava cap a Andalusia; Alicia Sánchez-Camacho s'ha posat a la pell d'una superheroïna intolerant i xenòfoba, en lluita contra independentistes i immigrants; Montilla i els seus joves acòlits han equiparat anar a votar amb tenir un orgasme (res més allunyat de la realitat, dit sigui de passada). Finalment, Montserrat Nebrera ha simulat la gravació d'un vídeo porno per animar-nos a canviar l'actual dinàmica. Com a cirereta del pastís, ha sentenciat que en política no tot és vàlid i que si hagués volgut notorietat, s'hauria tret la tovallola. Gràcies pel detall, Montserrat. El més sorprenent és que, després de posar-se de peus a la galleda, els candidats no senten la urgència de manifestar cap mena de penediment sincer o voluntat de reparació autèntica. Sánchez-Camacho, per exemple, ha procurat defensar l'indefensable i ha assegurat que les bombetes representen en realitat les idees del seu partit. És clar. Precisament el problema és aquest. La manca de substrat ideològic consistent. Encara més inquietant: si alguns es comporten així durant una simple campanya, què faran quan arribin al Parlament?


Comentaris

Miquel Saumell ha dit…
També t’ho pots agafar per la part positiva: amb els tres exemples que poses ja tenim una pista clara sobre a quins partits NO hem de votar... tot i que sóc molt conscient que la majoria no en traurà la mateixa conclusió que jo. Ens queixem dels polítics però dissortadament el problema que tenim és molt més greu, i és que els polítics que ens representen no són res més que el reflex d’una societat que deixa molt que desitjar.
La veritat(t'ho dic de bon rotllo), n'estic una mica tipa d'aquest argument. Si jo sóc frívola i grollera a la meva feina em faran fora en un obrir i tancar d'ulls, el mateix passarà amb la majoria de ciutadans d'aquest país, ja sabem que la societat no és cap meravella però ells haurien de ser els primers a donar exemple. El problema és que els polítics tenen màniga ampla, fan el que volen i no han de donar comptes a ningú. I quant al candidat a votar, ja vaig expressar en aquest blog que em decantaré per l'hàmster! :)

Traducció del blog