Encara ens queda la comèdia

No trobeu que Mariano Rajoy i Shangay Lily formen una parella estupenda?

Llegir els diaris és un exercici desolador. Tens per costum seguir determinats columnistes, pels quals sents certa simpatia, fins i tot oberta admiració. Vols creure que a la premsa hi ha una escletxa per on s'escola la llum, una espurna d'interès per dilucidar la veritat, més enllà dels interessos partidistes o els tentacles obsessius del poder econòmic. Ho vols, és clar que si, però el desengany s'imposa amb una força demolidora. Com una pota d'elefant, que esclafa una papallona indefensa, la il·lusió defalleix indefectiblement, a mans de la tossuda realitat. Ja em perdonareu la pueril metàfora. S'obren noves capçaleres amb les mateixes cares, les veus mel·líflues de sempre, les no parlem massa, que perdríem la cadira. Barrem el pas, als que no siguin dels nostres, que porten problemes i què voldran. Compte, que no critico res a ningú. Entenc la lluita per la supervivència, sincerament, sé que no vivim en el millor dels móns. Fins i tot accepto que enmig tota la morralla, hi queden engrunetes de veritat, devorades amb impaciència. Per altra banda, no deixa de ser admirable realitzar aquesta fenomenal maniobra equilibrista, sense perdre la compostura. Me'n guardaria prou de demonitzar els periodistes, no són tan diferents a nosaltres. Suposo. La premsa és, bàsicament, un conjunt de pàgines escrites per a l'entreteniment del ciutadà. Una òpera bufa de la informació, un joc de miralls, en el qual resulta infinitament més interessant el que passa entre bambolines que el que succeeix damunt l'escenari. Res que Billy Wilder no ens hagués explicat. Però és que ara els ciutadans ja no en tenim prou. Ens manquen els guionistes, l'apuntador, l'encarregat de vestuari o el director d'escena. Perquè s'entreveu massa clarament que hi ha algú que mou els fils, més enllà de la voluntant dels qui articulen les paraules. Et preguntes com és possible que hi hagin persones que es mantinguin voluntàriament en postures extremes, sense qüestionar-se res. Què li ha passat a aquest home o aquella dona, per haver caigut en un pou de cinisme sense fons? Quin preu n'ha de pagar? En una ocasió, escoltava com un periodista defensava amb vehemència el seu rotatiu -no especifico quin era, tant se val-. Va concloure una retòrica impossible amb l'afirmació que fins i tot a vegades podia escriure el que realment pensava, amb independència de la línia editorial. Un trist consol, pobre xaval. Avui ha estat un dia com qualsevol altre, he repassat els diaris -hi sóc addicte, malgrat tot- i he trobat una nota de color en la parella formada per Mariano Rajoy i la drag queen Shangai Lily, que va irrompre en un acte per criticar al líder del PP la seva manifesta homofòbia. Quina meravella, quin espectacle tan fabulós! Jack Lemmon i Tony Curtis no ho haurien fet millor. Sort que encara ens queda la comèdia!