dissabte, 30 de gener de 2010

L'enigma Carmen Laforet


[L'escriptora Carmen Laforet]


Vaig assabentar-me per La Vanguardia que una biografia de l’escriptora Carmen Laforet -Una mujer en fuga. Biografía de Carmen Laforet- havia guanyat el Premi Gaziel de Biografies i Memòries, treball que veurà la llum la propera primavera (suposo que pels imperatius comercials de Sant Jordi). La veritat és que sabia ben poca cosa de l’autora de Nada, però arran d’aquesta notícia, suggestionada per l’aura de misteri que l’envoltava, m’he informant una mica de la seva trajectòria.

Carmen Laforet va guanyar la primera edició del premi Nadal molt jove, l’any 1944, a l’edat de 23 anys. Segons he llegit, ja em corregireu si m’equivoco, l’escriptora no va pair la gran expectació que van aixecar tant ella com Nada, que va ser traslladada al cinema. Atès que l’obra presentava trets clarament autobiogràfics, molta gent del seu entorn s’hi va sentir identificada i li ho va retreure, reacció que va tenir un impacte significatiu en el seu equilibri emocional. Un altre episodi que m’ha semblat rellevant és que Laforet no va acabar les carreres de Filosofia i Dret que havia iniciat, es va casar amb el periodista Manuel Cerezales, que la va animar a cultivar la seva vocació literària i amb el qual va tenir cinc fills. Malgrat la superba capacitat narrativa, Laforet no va desenvolupar una carrera regular, no va mantenir el nivell de la primera novel·la i deixà un buit insondable en una generació de devots admiradors. Què li va passar? ¿És possible que la seva vida creativa es veiés truncada per un èxit sobtat, la grisor del franquisme i els inevitables condicionants de gènere?

No m’he pogut estar d'endinsar-me en les pàgines de Nada, una història realment pertorbadora, sobre la innocència de la primera joventut, el poder salvador de l’amistat, els cruels designis de la guerra, l’impacte demolidor de la violència domèstica o el paper de la dona en el món del coneixement. És una obra moderna, que dibuixa magistralment, de manera ferotge i desesperada, el desencís del món real i els anhels frustrats de llibertat. La inoblidable Andrea, la seva protagonista, tal vegada sigui un reflex fidedigne de l’autora que li va donar vida, una noia massa lúcida i sensible, en unes circumstàncies hostils.

divendres, 29 de gener de 2010

Sabina Spielrein


[Kira Knightley serà Sabina Spielrein]


La psicologia analítica o profunda, fundada pel psiquiatre suís C.G. Jung, es considera més femenina que la del patriarca de la psicoanàlisi, Sigmund Freud. Jung estudià conceptes com la intuïció o la presència d'allò femení en la psiquis humana, l'ànima, i va desenvolupar una teoria que incorporava elements de l'espiritualitat oriental. Mentre que el cercle psicoanalític fou un club eminentment masculí, Jung va comptar amb la presència de nombroses dones al llarg la seva trajectòria professional i personal. Entre les més destacades hi ha l'esposa, Emma Jung; l'amant, pacient i deixebla, Toni Wolff; l'eminent analista Marie-Louise von Franz o la secretària, Aniela Jaffé. Després de Jung, han estat moltes les autores que s'han interessat per la seva obra i n'han difòs el contingut a través de les seves particulars interpretacions: Jean Shinoda Bolen, Marion Woodman, Verena Kast, Clarissa Pinkola Estés...

Les dones de la vida de Jung han inspirat una considerable producció literària i cinematogràfica, la propera pel·lícula que veurà la llum serà The Talking Cure, de David Cronenberg, que gira al voltant de Sabina Spielrein, una de les primeres pacients de Jung, internada a l'hospital Burghölzli de Zürich i amb qui el cèlebre psiquiatre va mantenir una intensa relació; no és la primera vegada, per altra banda, que l'affaire Spielrein fa el salt a la gran pantalla.

Tenint en compte que parlem dels inicis del S.XX, no és d'estranyar que una eminència de la talla de Jung es permetés el luxe d'anar-se'n al llit amb les seves pacients o li fés el salt a la seva dona, amb el pretext que l'altra representava la seva ànima interior. Actualment, el codi deontològic de la professió no permetria pràctiques d'aquesta mena, ja que es consideraria una abús clar de poder, susceptible de perjudicar encara més l'equilibri emocional de les afectades.

Malgrat que som moltes les dones que ens interessem per l'aportació de Jung a la psicologia, no penso que siguin tantes les que haurien volgut ser tractades per ell, en un moment de crisi personal. Comptat i debatut, sabem distingir entre l'obra i la vida, les llums i les ombres d'un geni irrepetible.

dijous, 28 de gener de 2010

Facebook i temps líquids


Ahir vaig seguir amb interès el debat al voltant de la intimitat al programa Banda Ampla. Els participants van intercanviar opinons sobre la presència d'escàners corporals als aeroports, càmeres de vigilància al carrer, els avantatges i inconvenients de ser famós o l'ús de xarxes socials a Internet. Penso que aquest darrer punt ja mereixeria un capítol a part perquè la utilització del facebook, per exemple, pot ser tan productiva com perniciosa i requereix que es prenguin certes mesures que, al meu parer, encara no són prou conegudes. Fins a quin punt una xarxa social es pot girar en contra de l'usuari?

A part dels inqüestionables punts forts, els problemes que observo més freqüentment són:

-L'excés de temps que s'hi dedica, que distreu l'atenció d'altres activitats importants.
-La lleugeresa amb la qual es penja informació de la vida privada.
-Els falsos rumors que circulen sobre persones que no es poden defensar.
-La publicació de material d'amics o familiars que no han escollit lliurement tenir presència a Internet.
-Les cites problemàtiques amb usuaris desconeguts.

Malgrat que augmenten els contactes virtuals i s'exhibeixen sense pudor detalls de la vida íntima, els vincles que establim encara generen sofriments intensos. Un dels grans motius de consulta al psicòleg és el desencís davant les relacions humanes, sovint precàries, interessades i temporals, pròpies dels temps líquids actuals. Estem més exposats i connectats però no ens sentim pas més estimats, ni protegits... No és aquesta una gran paradoxa?

dimecres, 27 de gener de 2010

Menys diners, menys salut


L'Avui informa:

Celestino Corbacho afirma en una carta als afectats que amb l’increment d’un 1% els pensionistes milloraran el seu poder adquisitiu. En el mateix comunicat, la Seguretat Social incrementa l’IRPF de la retribució un 2%. Els afectats asseguren que mai abans havien cobrat menys que l’any anterior.

Entre els diversos efectes negatius que pot tenir una retallada de les pensions, hi trobem l'evidència que existeix una correlació entre ingressos baixos i un estat de salut pobre fet que, al seu torn, és susceptible de repercutir en un augment de les despeses sanitàries (un cop més, pa per avui i gana per demà). Per altra banda, tenint en compte que les persones grans són un col·lectiu creixent i especialment vulnerable en temps de crisi, es pot dir que la mesura del Govern, a part de tramposa, és cruel amb els més desafavorits.

Vista la sensibilitat que gasta el senyor Corbacho, quan vinguin les eleccions, podria tenir la deferència de no vendre la moto de la justícia social. Seria d'agrair.

dimarts, 26 de gener de 2010

"No tinc bones notícies..."


Aquest cap de setmana vaig anar a veure Up in the air, un film que em va semblar perfectament prescindible i que, no obstant, resulta força entretingut. El guapo de George Clooney -aquell de les cafeteres, com diu una veïna del meu poble- es posa a la pell d'un executiu que viu literalment als núvols. Viatja d'una punta a l'altra del país, amb el seu inseparable trolley, contractat per diverses empreses que sol·liciten que acomiadi alguns treballadors, atès que els principals responsables no tenen el coratge suficient per fer-ho. La feina bruta, consisteix en amorosir al màxim el traumàtic moment, prometent que es farà un seguiment a la persona despatxada quan, en realitat, se l'abandona miserablement a la seva sort. La història es complica encara més quan apareixen en escena dues dones. Una d'elles és una joveneta brillant -a la fotografia- que pretén iformatitzar el sistema d'acomiadaments per abaratir costos i l'altra és una atractiva executiva que també es passa la vida a l'avió i que connectarà amb el desvinculat Clooney, fins a arrossegar-lo cap a territoris insospitats.

A favor del protagonista s'ha de dir que, malgrat que és conscient que el missatge que transmet no és precisament agradable, ni del tot honrat, procura fer el possible per aportar un gram d'esperança a la dramàtica situació que es planteja en l'horitzó dels interlocutors. En certa manera, dóna una lliçó de com donar una mala notícia en les pitjors condicions possibles, un complicat exercici equilibrista del qual surt prou airós. Un tema a part és la repercussió que té la feina en la seva vida personal, que podreu descobrir vosaltres mateixos si us deixeu caure pel cinema.

dilluns, 25 de gener de 2010

Esquizofrènia, intervenció precoç


Durant uns quants anys, els freaks televisius van ser una font d'ingressos important. Alguns d'ells patien problemes de salut mental evidents, trastorns psicòtics com ara l'esquizofrènia i a vegades deliraven davant de les càmeres, mentre el públic es recargolava de riure. Afortunadament, d'un temps cap aquí, aquesta pràctica ha anat minvant tot i que encara hi ha espais que utilitzen l'esmentat recurs per a despertar els instints més baixos de l'audiència. Com us podeu imaginar, a mi no em fa ni mica de gràcia (malgrat que he expressat la meva queixa als programes corresponents, mai no he obtingut cap resposta). Penso que a ningú se li acudiria fer befa d'una persona que pateix càncer o algun tipus de discapacitat, posem per cas. Aquesta mena de burla, tal com ho mostra Narcís Oller a La Bogeria, també es pot considerar un factor patogen i caldria que tots plegats prenguéssim consciència de fins a quin punt afavorim el sofriment dels malalts.

Al llarg de la història de la psiquiatria, s'han desenvolupat gran quantitat de teories molt interessants sobre l'origen del sofriment de les persones amb problemes greus de salut mental. En les darreres dècades, s'ha donat molta importància al punt de vista biologista i han eclosionat múltiples tractaments farmacològics, al meu entendre, sempre amb la qualitat de vida dels pacients com a taló d'Aquil·les. Actualment, s'estan generalitzant els tractaments de tipus precoç, que van encaminats a intervenir en el període del primer brot esquizofrènic. És de capital importància iniciar una teràpia en aquest moment ja que d'això en dependrà en bona mesura l'evolució de la patologia. La revisió de la literatura científica que han portat a terme alguns autors, assenyala que aquests programes permeten la recuperació total dels símptomes en un 80% dels casos tractats d'esquizofrènia i altres psicosis. Els beneficis inclouen la continuïtat de l'activitat acadèmica o laboral, el manteniment de les habilitats socials i el recolzament de l'entorn, la disminució de la necessitat d'hospitalització del pacient, així com una menor resistència al tractament farmacològic i la disminució del risc de recaigudes.

Al marge de certa idiòcia mediàtica, hi ha molts professionals que treballen intensament per alleujar el sofriment dels afectats i també de les seves famílies. Aquest si que és un bon motiu per somriure!

divendres, 22 de gener de 2010

Jane Avril


[Jane Avril, vista per Toulouse-Lautrec]


"Jane Avril havia esdevingut, aquells anys, la ballarina predilecta de Toulouse-Lautrec. Se la tenia per espiritual i afectava ésser molt elegant. Ballant al Moulin Rouge, amb la quadrilla desencadenada, que dirigia la sensualitat rossa i suada de La Goulue, a Jane Avril se la veia plena de gràcia, distinció i talent. En el seu petit art era reflexiva i elaborava les seves figures coreogràfiques curosament. Aconseguia una dansa apassionada, harmoniosa i continguda, d'un calfred voluptuós.
A Jane Avril li agradava vestir amb intencionada espectacularitat. Fins i tot en la seva roba interior: les quadrillles del can-can portaven, amb unànime disciplina, la roba interior blanca i les mitges negres, però Jane Avril sabia escollir la seva de colors: liles finíssims, roses frescos, delicioses puntes d'un groc llimona. Les mitges, tanmateix sempre negres, enfundaven unes cames i unes cuixes fines i àgils, que no eren massa del gust de l'època, que apreciava les rotunditats més carnals. Jane Avril fruïa afectant la distinció sinuosa d'una lady anglesa, viciosa i secreta. Callada, amb aquells silencis que agradaven tant a Henri de Toulouse-Lautrec, el seu rostre menut, viu, delicadament simiesc, traduïa una poesia secreta, nostàlgica i difusa.

[...]

No havia conegut el seu pare, si bé sa mare afirmava que era un home de la noblesa italiana. El cas és que aquest personatge, després de deixar embarassada la seva mare -qui, per altra banda, vivia en les tèrboles aigües de la galanteria més o menys estipendiada-, va passar els Alps, deixant-la amb aquella nena fràgil i malaltissa, a qui no va arribar a conèixer.
La infantesa de Jane havia estat tempestívola i amarga. Les enrarides mansardes de la seva infància eren sòrdides, glaçades, plenes de crits i misèria, perquè la seva mare, totalment desballestada, es va tornar amb el temps una bagassa irascible, apitofada i culcaiguda, que suportava malament la decadència dels seus encisos i l'allunyament progressiu de la seva clientela. Esperant que Jane tingués l'edat de prostituir-se, la dona enviava a la seva filla a cantar pels carrers, que era una manera púdica, amb aires espontanis, de mendicitat, a voltes força profitosa, perquè la fragilitat anèmica de la nena excitava la compassió de les gents més endurides. El cas és que Jane posseïa una rara sensibilitat, augmentada per la vida terrible que duia. Patia de vegades atacs de nervis, d'altres de profunda melangia i la vida que suportava feia que s'escapolís. Però aviat trobada per la policia, fou internada a l'hospital de la Salpetrière per malaltia mental.

[...]

A base de proteccions i de talent, va començar a treballar en el món de l'espectacle. Primer, en l'hipòdrom de l'avinguda d'Alma, en un número d'amazona. Després va entrar, el 1889, en el Moulin Rouge per ballar a la quadrilla de can-can. En aquell lloc la va conèixer el comte Toulouse-Lautrec, que la va convertir en la seva model favorita."


Nèstor Luján

Mitges negres, pàgs. 34-37.

dijous, 21 de gener de 2010

Suport veïnal


M'expliquen moltes persones grans que un dels aspectes que més enyoren del passat és una relació fluïda amb els veïns. Ho recorden de manera entranyable, quan veuen determinades sèries de televisió: Cuéntame, Amar en tiempos revueltos... Troben a faltar l'entrar i sortir d'una casa a l'altra, la confiança de deixar els fills amb altres famílies, el fet de saber que, si tens un contratemps, comptaràs amb algú que vindrà donar-te un cop de mà. I es lamenten de l'individualisme imperant que, de mica en mica, s'ha anat apoderant de tots nosaltres. Els costa entendre que hi hagi veïns que ni es coneguin, que no es saludin quan es creuen per l'escala o passegen pel carrer. Després entren a internet i parlen amb desconeguts!
Una qüestió valorada a l'hora de referir-se al seu benestar és una bona relació amb els veïns que, afortunadament, encara es conserva ben viva en alguns pobles i barris. Per la meva part, no tinc cap mena de dubte que aquest és un factor de protecció important per a ells i també ho seria pels adults i joves, que no patíriem tantes angoixes si no haguéssim desaprès a ajudar-nos mutúament, de debò. Un aspecte positiu que s'apunta en èpoques de crisi és el renaixement de la solidaritat. Encara som a temps de recuperar-la, malgrat les interminables ocupacions...

dimecres, 20 de gener de 2010

Històries de superació


Fa una colla de mesos, parlàvem de l'èxit editorial dels títols anomenats d'autoajuda i ho atribuíem al fet que vivim una època de crisi, en diversos sentits i aquesta mena de literatura, agradi més o menys, apareix com un recurs al qual recórrer. També és prou evident el moment de vaques grasses que travessen els gurus de la nova economia, l'optimisme o el creixement personal, sense saber massa bé si el que volen veure créixer és l'esperit o el compte corrent.

Darrerament, llegeixo diversos diaris o suplements dominicals que dediquen força pàgines a recollir testimonis que relaten un renaixement vital, sorgit de la superació d'experiències traumàtiques diverses. Històries de persones que han sortit reforçades humanament de pous emocionals ben foscos. Són pares que han perdut un fill, persones que han patit (o pateixen) greus malalties, executius estressats que han reorientat la seva professió... En qualsevol cas, es tracta d'homes i dones que no s'han quedat ancorats en la posició de víctimes sinó que han après a transitar pels camins del dolor, han buscat un sentit al sofriment i s'han decidit a explicar-ho.

Busquem àvidament aquestes paraules i sentim gratitud perquè encara necessitem contes amb llops ferotges, bruixes, mags i herois que aconsegueixen sortir de boscos tenebrosos.
Apaguem les llums, és el moment d'escoltar-los...

dimarts, 19 de gener de 2010

Mina de bauxita


El terrible incendi dels Ports i les seves tràgiques conseqüències ens deixen capítols més desconcertants cada dia que passa. Pels qui no seguiu el succés, us en recordo un dels darrers episodis: Medi Ambient ha autoritzat una mina de bauxita dins de la zona cremada, protegida pel PEIN i Xarxa Natura 2000.

És inevitable formular-se les pitjors preguntes possibles. ¿Per quin motiu un grup que es defineix com a ecologista autoritza un projecte d'aquestes característiques? ¿Quins interessos s'amaguen darrere l'obstinada ocultació d'informació sobre les causes de l'incendi, per part de la branca verda del tripartit? I el més esborronador: el foc al bosc...era un encàrrec?

Al meu parer, aquest afer situa el cas Palau o el Pretòria a l'alçada d'un inofensiu joc de criatures, cinc vides humanes es van volatilitzar entre les cendres i els principals responsables van mirar cap a una altra banda, mentre silenciaven les veus discrepants. A Horta de Sant Joan, no hi ha mitges tintes que valguin. S'ha d'arribar fins al final, depurar responsabilitats, costi el que costi. Que es faci justícia, ni que sigui per una vegada.

Un home a les vies


El primer dia de l'any,després de la revetlla amb els meus amics, vam agafar el metro a Paral·lel per tornar a casa a les vuit del matí. Una dona aterrida se'ns va apropar demanant-nos que "el salvéssim". En mirar vam veure un home, de mitjana edat i nacionalitat marroquina, que s'havia tirat a les vies. Entre plors i crits balbotejava que volia morir. Tres valents no van dubtar a baixar per salvar-lo, encara que s'hi resistia. Amb molt d'esforç, el vam posar fora de perill.

Els agents de seguretat, que van trigar uns deu minuts, tot i que havien retardat el tren (ens veien per les càmeres?), van aparèixer caminant tranquil·lament per l'andana com si la situació no els incumbís. En acostar-se a l'home, que jeia a terra, el van mirar i un li va dir: "Tú, dame los papeles". Li vam demanar que no el tractés així, però ens va respondre que no li diguéssim com fer la seva feina, que la seva comesa era posar-li una sanció i per això necessitava els papers. Ens va sobtar la falta total d'humanitat i sensibilitat amb l'única preocupació de multar.

Alejandro Sanvicente
(Carta publicada avui a La Vanguardia)

dilluns, 18 de gener de 2010

Defensors de la vida


Hi ha una mena de defensors de la vida que em tenen d'allò més intrigada. Per un costat, no dubten a qualificar la nova llei de l'avortament de genocidi legalitzat o d'anomenar assassines les persones que prenen la difícil decisió d'interrompre l'embaràs. Per altra banda, i aquí ve la part realment pertorbadora, tampoc vacil·len quan és hora de recomanar un bombardeig a Somàlia, per resoldre la crisi de l'Alakrana o de relativitzar la catàstrofe humanitària d'Haití, tot comparant-la amb el materialisme de la societat. ¿Com es pot ser enemic acèrrim de la mort del fetus i, al mateix temps, partidari del foc a discreció?

Que algú m'ho expliqui, perquè no entenc res...

divendres, 15 de gener de 2010

Ajuda humanitària


Tornen les imatges de mort i destrucció. Haití. Hi ha un no sé què d'obscè en la recerca de cossos inerts, que il·lustrin la portada. Un titular resa: Peor que Tailandia.

Mentre penso en l'horror, m'arriba un missatge al mòbil. Una ONG demana la meva col·laboració. Més tard, en el correu electrònic, tornen a sol·licitar ajuda. Diners, urgentment. Viatjo mentalment a l'illa de Phuket i penso en el caos i la corrupció que també envolten l'ajuda humanitària. Què haig de fer?

dijous, 14 de gener de 2010

Un assassí "encantador"

Bèlgica es torna a veure fortament sacsejada pels crims d'un assassí en sèrie. Després de Marc Dutroux, Ronald Janssen ha confessat a la policia que és l'autor de diversos crims, fins a 15, segons algunes fonts. Janssen era professor de dibuix i ha estat descrit pel seu entorn com una persona encantadora, amable i sociable, que mai no havia aixecat cap sospita.

Si bé és cert que molts maltractadors presenten aquesta doble cara, a l'estil Dr. Jeckyll i Mr. Hyde i que alguns passen completament desapercebuts, en el cas d'un psicòpata d'aquestes característiques, encara que pugui estar socialment integrat, resulta increïble que ningú veiés les orelles al llop. No sóc cap experta en criminologia i una dissociació tan extrema entre la vida quotidiana i l'activitat criminal em sembla més pròpia d'una pel·lícula que de la realitat. Hi ha fenòmens que s'escapen de la meva comprensió.

dimecres, 13 de gener de 2010

Menors i cirurgia estètica


Segons dades de la Sociedad Española de Cirugía Plástica y Reparadora, a Espanya es realitzen prop de 380.000 operacions de cirurgia estètica a l’any, la qual cosa ens converteix en el quart país mundial en l’aplicació d’aquest tipus d’intervencions, amb un augment de la demanda entre un 5 i un 10%.

Una altra dada rellevant és que una cada deu es realitza a un menor, que ha de comptar amb l’autorització paterna fins als 16 anys. A partir d’aquesta edat, l’adolescent pot decidir lliurement si desitja operar-se, en cas que els metges valorin que ha assolit el grau de maduresa suficient (els progenitors són informats i la seva opinió és tinguda en compte només si la intervenció pot tenir conseqüències greus per a la salut del pacient). Davant d’aquesta limitada regulació, el passat 3 de març, la Junta de Andalucía va publicar un decret de protecció als menors d’edat, segons el qual també es requerirà l’examen d’un psicòleg, extern al centre quirúrgic, que determini si el noi o noia pateix algun tipus de problema de salut mental -distorsions de la imatge corporal, entre d’altres- que pugui condicionar el seu pas pel quiròfan.

Al meu entendre, també caldria regular la publicitat que arriba als menors, directa o indirecta, al voltant d’aquest tipus de cirurgia, que ha assolit un grau de banalització susceptible de perjudicar el seu desenvolupament, tant a nivell físic com emocional. Valdria la pena reflexionar sobre la rapidesa amb la qual els joves assumeixen determinats rols adults -reflectits en la nova llei de l’avortament, per exemple- mentre que augmenten les dificultats socials a l’hora de fer-se càrrec d’altres responsabilitats capitals, com pagar una vivenda, formar una família o desenvolupar una carrera professional. ¿No serà que confonem la promoció de l’autèntica maduresa amb la pura frivolitat?

dimarts, 12 de gener de 2010

No tornaré a ser jove




Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Poemas póstumos

dilluns, 11 de gener de 2010

Vicis privats, públiques virtuts


L'escàndol Iris Robinson només ha fet que començar, els seus efectes col·laterals creixen cada dia que passa. Com bé sabeu, la diputada del Partit Unionista Democràtic i esposa de l'actual ministre principal nord-irlandès, Peter Robinson, és una dona de fervents creences religioses, amant de la família i fèrria opositora dels drets dels homosexuals, a qui han descobert una vida íntima d'allò més agitada.

No és, ni de bon tros, la primera vegada que es destapa un affaire de característiques semblants a una persona d'altes responsabilitats polítiques. El que crida l'atenció d'aquest cas, al meu entendre, és que es tracta d'una dona i que, a més a més, és ultraconservadora, amb la qual cosa xoquen frontalment l'actitud pública i la vida privada. Aquest darrer fet, des d'un punt de vista psicològic, no és tan sorprenent ja que l'activitat sexual vindria a compensar un discurs ideològic extramadament intolerant i polaritzat.

(Ja m'agradaria veure per un forat com actuen de portes endins molts d'aquests defensors de la moral i de l'ordre, que donen la tabarra tot el sant dia en els mitjans de comunicació)

La notícia ja té banda sonora. És inevitable pensar en Simon and Garfunkel: Mrs. Robinson.

dissabte, 9 de gener de 2010

Excèntrics


En l'estudi de la psicologia, pot resultar difícil distingir la salut del trastorn, un tema relliscós, de fronteres díficilment delimitables. Podem caure en l’error, per exemple, de confondre estils de vida que s’escapen d’allò corrent amb la presència d’una malaltia mental, amb el sofriment que comporta. En aquest terreny, hi trobem les persones definides com a excèntriques.

Un dels estudis més coneguts sobre la tema -no n’hi ha massa- el va tirar endavant el Royal Edinburgh Hospital. Un equip de neuropsicòlegs va realitzar una investigació sobre l'excentricitat, entesa com una forma peculiar de personalitat que es podria definir, a grans trets, com un compendi d’inconformisme social, sentit de l'humor i felicitat. Es tracta d'un perfil que no es pot identificar a simple vista, només per una indumentària singular o un determinat comportament en públic. El doctor David Weeks, expert en la matèria, va desgranar-ne una sèrie de característiques específiques.

Segons Weeks, la major part d’excèntrics són:

· Inconformistes
· Creatius
· Fortament motivats per la curiositat
· Idealistes
· Feliços amb les seves manies
· Conscients des de molt joves de la seva raresa
· Intel·ligents
· Conversadors i convençuts que tenen la raó i que la resta del món és qui s’equivoca
· No competitius
· Rars en els seus hàbits alimentaris i en la seva forma de vida
· Amb escàs interès pel punt de vista dels altres, a no ser que s’emeti per persuadir de la seva pròpia opinió
· Amb un sentit de l’humor maliciós
· Solen ser solters, perquè és difícil conviure amb la personalitat excèntrica
· Generalment acostumen a ser el fill gran o el fill únic d’una família
· Tradicionalment hi ha molts més homes, encara que en l’actualitat es poden trobar gairebé tantes dones com a homes; existeixen patrons diferents d’excentricitat entre un i altre sexe.

A la fotografia, Salvador Dalí, que respon a la imatge popular de persona excèntrica. No és banal puntualitzar que, en el món de l’art, sovint és complicat descobrir on comencen els personatges i acaben les persones: l’excentricitat és molt rentable!

divendres, 8 de gener de 2010

La vida dels altres


Alguns psicòlegs, sostenen que l'èxit de la premsa rosa rau en la necessitat humana, universal i atemporal, de veure reflectides les nostres misèries i alegries en els altres, tal i com succeïa amb les hagiografies, o vides de sants i les trifulgues dels déus de la mitologia grega, per posar dos exemples. En aquest sentit, no es pot negar que les celebrities proporcionen gran quantitat de material: matrimonis, divorcis, addiccions, infidelitats, malalties, morts, més matrimonis, fills i divorcis... La seva inestabilitat, exposada tothora als mitjans, ens permet tenir un mapa, encara que sigui confós i distorsionat, de diferents processos emocionals dels quals, de manera directa o indirecta, tots en tenim referència.

Fins a cert punt, al marge de la xavacaneria, hi ha personalitats que aporten testimonis que poden resultar útils i confortants a molts ciutadans anònims que travessen moments adversos. Penso en Jane Fonda, Lance Armstrong, Isabel Gemio, Melanie Griffith, Marina Picasso, Severiano Ballesteros, Josep Carreras...

dijous, 7 de gener de 2010

Periodisme o oportunisme?


Fa uns dies, el periodista Saül Gordillo anunciava en el seu blog que el llibre Les barbaritats de Fèlix Millet ja figura entre els més venuts. Em pregunto quin mèrit té recopilar les vergonyes del lladre més nostrat, ara que ja s'ha descobert tot el pastís. El que hauria estat realment noticiable i valent seria haver investigat quan hi havia indicis flagrants de robatori i tothom feia mutis, per si de cas perdo la cadira. D'això se'n diu periodisme?

Encara resultarà que li farem un monument, al saquejador. Ja m'he topat amb uns quants defensors quotidians d'aquestes pràctiques milletianes. Asseguren que el senyor Fèlix va ser molt llest i que fer un pelotazo seria el somni de la seva vida. Gran estafa, bon advocat, una temporadeta a la presó (o no) i a gaudir de valent amb els calés de Suïssa!

Les barbaritats de Fèlix Millet... A bones hores!

dimarts, 5 de gener de 2010

Temible guru


Mentre feia inventari de l'última dècada, m'he adonat que el 2009 va fer deu anys que vaig acabar la carrera de psicologia. D'aleshores ençà, m'he implicat en una bona colla de projectes, feines, feinetes i fregats diversos. També he assistit a cursos, congressos, xerrades, tallers... He fet un màster, un postgrau, un curs de doctorat i un projecte de recerca. Si bé els resultats a nivell de coneixement són satisfactoris, pel que fa a la qüestió monetària segueixo anant més aviat justeta (si m'hagués casat amb un torero, m'hauria anat millor).

Pel que fa a la docència, hi ha un tipus de personatge -home o dona- molt donat a les conferències: el guru de l'autoajuda. Sense ànim de posar tothom dins del mateix sac, perquè de ben segur que cometria injustícies, he observat que es tracta de persones que gaudeixen de gran popularitat i que transmeten unes quantes idees interessants, tan aplicables a la vida personal com a la pràctica clínica, encara que sovint es tracti de refregits de saviesa oriental o antigues tradicions filosòfiques. No obstant això, també tenen una cara fosca, més visible en les distàncies curtes:

Afany de lucre: venen llibres a cabassos, cosa ben legítima, però costa discernir si els mou la cobdícia o la voluntat de servei. Tenint en compte que prediquen la nutrició espiritual, no s'acaba d'entendre la fal·lera comercial.

Dogmatisme: el seu discurs està trufat d'afirmacions taxatives. La psicologia és una ciència i, per tant, està oberta al dubte i al qüestionament constant, cosa que sovint no admeten.

Simplicitat: presenten la realitat des d'una perspectiva simplista i ofereixen aquella mena de fórmules ràpides que el seu públic n'espera. Així no cal pensar en excés ni buscar respostes pròpies: el guru les té totes.

Narcisisme: darrere una façana melosa i seductora s'hi amaga una persona capaç d'humiliar els seus acompanyants en públic, sense cap mena de pudor o d'enfonsar en la misèria qualsevol assistent a la xerrada que gosi portar-los la contrària.

Ras i curt, n'he extret la lliçó que val la pena deixar-se caure per les conferències dels gurus però sempre amb un bon filtre mental a punt, que permeti garbellar les idees aprofitables de les supèrflues. L'esperit crític, que no falti.

dilluns, 4 de gener de 2010

Incomprensible retallada


Una de les notícies més decebedores i polèmiques amb les quals hem acomiadat l'any ha estat, sens dubte, la retallada en investigació que ha proposat el Govern de Zapatero, adduint les dificultats econòmiques per les quals travessem.

Tots els experts coincideixen en assenyalar que reforçar l'aposta per la recerca és, precisament, una mesura clau per a combatre la crisi. Per quin motiu, doncs, caminem just en la direcció contrària?

No és cap secret que la promoció del coneixement està en hores baixes, en aquest país (fins i tot a les escoles, un dels motius més freqüents de bullying és el fet de destacar en els estudis). Quan es tracta de polítics, no ho puc evitar, tendeixo a malpensar i sospito que pretenen fomentar la mediocritat de la ciutadania, més fàcil de manipular si està enfonsada en el pou de la ignorància.

Quines conseqüències pot tenir aquesta mesura?
En una interessant entrevista, al programa Cara a Cara, a CNN+, l'eminent Manuel Patarroyo va exposar una excel·lent metàfora al respecte. La retallada pressupostària en investigació, deia el científic, és com si a un avió li rebaixem el combustible. L'aparell no arribarà més tard a l'aeroport de destí, com sostenen alguns, sinó que es desplomarà.
Més clar, l'aigua.

dissabte, 2 de gener de 2010

Afortunadament


Afortunadament, queda gent amable, treballadora, honrada, respectuosa i agradable. Gent compromesa, ferma, creadora i sàvia. Gent amb empenta, que no s'acovardeix davant l'adversitat, que no es deixa governar per la tirania d'uns quants. Gent que sap estimar. Gent que tira endavant (malgrat el sofriment) i no viu instal·lada en el lament i la resignació perpètues. Val la pena llevar-se al matí perquè saps que en algun moment, a qualsevol lloc, et rebran amb un somriure i et faran la vida més fàcil. T'ajudaran a suportar l'odi, la deixadesa, la mediocritat, l'enveja, l'obscenitat i la barbàrie. Faran que creguis que el futur és un horitzó que paga la pena viure.

Moltes gràcies, a tots ells.