Històries de superació


Fa una colla de mesos, parlàvem de l'èxit editorial dels títols anomenats d'autoajuda i ho atribuíem al fet que vivim una època de crisi, en diversos sentits i aquesta mena de literatura, agradi més o menys, apareix com un recurs al qual recórrer. També és prou evident el moment de vaques grasses que travessen els gurus de la nova economia, l'optimisme o el creixement personal, sense saber massa bé si el que volen veure créixer és l'esperit o el compte corrent.

Darrerament, llegeixo diversos diaris o suplements dominicals que dediquen força pàgines a recollir testimonis que relaten un renaixement vital, sorgit de la superació d'experiències traumàtiques diverses. Històries de persones que han sortit reforçades humanament de pous emocionals ben foscos. Són pares que han perdut un fill, persones que han patit (o pateixen) greus malalties, executius estressats que han reorientat la seva professió... En qualsevol cas, es tracta d'homes i dones que no s'han quedat ancorats en la posició de víctimes sinó que han après a transitar pels camins del dolor, han buscat un sentit al sofriment i s'han decidit a explicar-ho.

Busquem àvidament aquestes paraules i sentim gratitud perquè encara necessitem contes amb llops ferotges, bruixes, mags i herois que aconsegueixen sortir de boscos tenebrosos.
Apaguem les llums, és el moment d'escoltar-los...

Comentaris

Núria Talavera ha dit…
Sempre m'he preguntat què és el que fa que algunes persones, davant històries personals terribles, tirin endavant i en canvi, d'altres, potser en casos semblants o fins i tot menys greus es quedin com dius ancorats en la posició de víctimes i facin del "victimisme" una manera de viure. Es pot ajudar a aquestes últimes a superar aquesta manera de ser o de veure la vida o només elles mateixes poden fer el canvi?
Núria, és molt interessant el que planteges. Alguns psicòlegs suggereixen que tot depèn de la història que ens expliquem a nosaltres mateixos, si en fem una narració de fracàs o una oportunitat per créixer i fer-nos forts. En la meva experiència, puc dir que la majoria de persones que he conegut lluiten per tirar endavant. Malgrat tot, també hi ha persones que treuen "beneficis secundaris" de fer-se contínuament la víctima (encara que moltes vegades ni tan sols tinguin motius)d'aquesta manera sempre convencen algú que els tregui les castanyes del foc. També és una manera de sobreviure!
Núria Talavera ha dit…
comprenc molt bé el que dius, i també puc dir que les persones que estan "emocionalment segrestades" per aquestes altres persones atacades de "victimitis" no ho passen gaire bé perquè a vegades un no sap trobar la manera de sortir-se'n d'aquest "segrest"... per anomenar-ho d'alguna manera.

Gràcies pel teu comentari. Molt interessant el blog!

Traducció del blog